La connexió escocesa

El sobiranisme català ha recorregut durant aquests últims anys una part del trajecte en paral·lel amb l’escocès, per més que des del país de les terres altes es tractés amb prevenció i fins i tot s’evités la comparació amb el cas català durant el tram final cap al seu referèndum, en un posicionament estratègic destinat a no esvalotar més del compte el galliner de les relacions diplomàtiques internacionals. Malgrat tot, la comparació era inevitable. Així, publicacions de tanta influència com, un cop més, The Economist, tracten el tema de manera conjunta. L’exemple més clar és un editorial titulat, amb un joc de paraules de referència orwelliana inequívoca, «Homage to Caledonia», que es publica el 22 de febrer del 2014, a pocs mesos dels dos plebiscits anunciats. La referència és llarga, però val la pena reproduir-la pràcticament sencera: «David Cameron no s’ha guanyat pas gaires amics amb les seves demandes de renegociar la relació del Regne Unit amb la Unió Europea. Però hi ha un lloc on l’admiren: Catalunya. Aquesta admiració no és perquè Cameron vulgui un referèndum sobre ser o no ser membre de la UE, sinó perquè ha deixat que Escòcia voti sobre la independència respecte del Regne Unit al mes de setembre. Els catalans planegen fer el mateix dos mesos després, tot i que el president espanyol, Mariano Rajoy, vol prohibir-ho. Una prova, diuen els nacionalistes catalans, de la profunditat democràtica britànica i de l’encara persistent autoritarisme espanyol. Els romàntics veuen paral·lelismes entre el destí d’Escòcia i el de Catalunya, les dues petites nacions que es van integrar en regnes més grans a principis del segle XVIII i ara busquen governar-se elles mateixes. Els altres governs estan nerviosos. Si Escòcia o Catalunya fossin independents, per què no el País Basc, Flandes, Còrsega o fins i tot Baviera? Els grans líders de Brussel·les han fet advertiments cada vegada més forts sobre el que comportaria un trencament. […] Barroso va dir que no interferiria en el debat escocès, però ho va fer —i potser va anar massa lluny. Com a màxim responsable de la Comissió, està en el seu dret d’opinar sobre la llei europea. Però no hauria de jutjar sobre l’èxit d’una determinada acció, o parlar en nom d’Espanya, o insinuar que un referèndum pacífic a l’oest d’Europa seria equivalent a una ruptura violenta d’un país balcànic. Al cap i a la fi, la feina de la comissió és oferir assessorament per a l’accés d’una manera imparcial. […] És equívoc, per tant, insinuar que nous països independents no podrien formar part de la UE. ¿Realment Montenegro i Macedònia serien admesos abans que Escòcia i Catalunya, que ja es regeixen segons les normes europees? Però seria encara més deshonest defensar que l’accés seria ràpid o fàcil, fins i tot en les millors circumstàncies. Els experts de la UE calculen que es necessitarien com a mínim de quatre a cinc anys per negociar i ratificar l’accés d’Escòcia i Catalunya. Una separació amigable, en què tothom acceptaria i respectaria el resultat, segurament faria l’accés d’Escòcia més ràpid […] però un divorci amarg, amb discussions sobre repartiment de béns i deutes, faria l’accés a la UE més difícil. […] Aterridor o alliberador, aquest és el sentit de la independència».