NO CONEC L’ALEGRIA

EL PARE EM LLANÇA UN BOL pel cap. L’estimo, però no hi ha manera que ens entenguem.

—Com pot ser que hagi pujat una cosa tan desastrosa, et fotre una bona pallissa.

Un bol va venir volant i em va impactar a la cara com una tempesta. Aquell instant va ser com si s’acabés el món. Ai, el meu pare, érem de la mateixa sang i érem enemics, hauria preferit que fóssim estranys. «¿Qui pot amb tu, digues, qui pot amb tu?». Dreta allà, indiferent i apàtica no tenia cap intenció de resistir-me ni pensava mostrar cap mena de reacció. Tot al meu voltant em conduïa a un estat de desesperança total. Tot plegat no em servia per a res, no em podia ajudar. Aquelles dues persones que m’havien tingut no tenien ni idea que la seva existència era la causa principal del meu sofriment.

Tota la joventut de què gaudia no podia ajudar-me gens ni mica.

La meva roba estava tota tan passada de moda, que no em quedava bé. En realitat, el fet de no tenir ni una peça de roba que m’afavorís, encara em mortificava més. Jo, però, confiava que tot allò fos temporal, que tot aniria a millor, que tot milloraria.

Al final ens vam trobar a l’avinguda Chang’an. Si vaig escollir de trobar-me amb el Mint a l’avinguda Chang’an va ser perquè aquells homes i dones urbans anant amunt i avall i els llums flamants feien la sensació de ciutat. Tenia l’esperança que aquella sensació de realitat pogués vèncer aquella inestabilitat. Al capdavall, la realitat és cruel i, si ha de ser així, com més d’hora vingui millor! Al cap i la fi ja no anàvem a l’escola, quina necessitat hi havia de forçar un interès que ja no existia per enlloc! Plantar cara a la realitat, allò era el que havia de fer.

Com era habitual, vaig arribar tard. El dia abans de trobar-nos em vaig tornar a tenyir els cabells de negre. Ara em semblaven súper poc naturals, massa foscos, com ara els meus ulls que, per culpa de no haver dormit prou els dos últims dies, els faltava agilitat i vivesa. El pitjor de tot era que em vaig adonar que el meu abric estava una mica brut… Quan ja m’havia empolainat, vaig adonar-me que, de fet, mai havia fet una pinta tan horrible com llavors i vaig pensar que quan jo estava en el meu millor moment ell encara no era ningú!

Abans d’agafar el metro vaig telefonar-li. Encara era amb aquella noia.

—Sortim tots tres, ¿no? Et presentaré una persona.

De cop i volta em vaig quedar sense sentits.

Presentar-me una persona nova, ¿per què? Fins i tot ell era un desconegut per a mi, ¿per què em volia presentar a sobre una «nova» amiga?

—Jo no —vaig dir-li—, jo havia quedat només amb tu, no he quedat amb ningú més.

—Molt bé, d’acord, ja li diré que marxi, ¿et va bé així?

Vaig entrar al metro una mica desencantada; una nit tan maca, i ja estava clar que seria perduda. ¿Per què no sabia organitzar el meu temps i sempre el feia servir en coses avorrides i el malgastava amb persones que no valien la pena? Potser es devia a la meva curiositat. Des de petita sempre havia mostrat un interès desmesurat per les respostes de les endevinalles. Tan bon punt en trobava la clau, l’analitzava i la resolia sense deixar-la ni un moment i no parava fins que arribava a la resposta autèntica. Tot el procés m’encantava i no me’n cansava gens i, fins i tot si la resposta no era la que jo havia pensat o era ben bé la contrària, tampoc no m’importava el preu que havia pagat per trobar-la. Al cap i a la fi, allò era una activitat divertida que exercitava la intel·ligència i el pensament. Ara bé, en aquells moments no tenia cap interès per la cita d’aquella nit.

El metro va arribar a la parada de Fuxingmen en un tres i no res. Vaig sortir del vagó amb lentitud, com si el temps no representés cap urgència per a mi (ja eren tres quarts menys cinc de vuit, arribava quaranta minuts tard). Potser era la persona menys apressada i estressada de tota l’estació, la més ociosa. Simplement, era com si, en comptes de sortir, volgués fugir. Potser no volia enfrontar-m’hi, potser no tenia confiança en mi mateixa, a més a més tenia un sentiment inexplicable d’abandó i de ser menyspreada. Aquell sentiment em resultava força desagradable. No podia tornar a fugir, si fugia de veritat, quanta estona duraria la fugida? Caminava arrossegant els peus, els segons passaven tan lents com minuts, llàstima que no pogués quedar-me allà dreta fent veure que era una venedora de diaris. Vaig sortir de la parada, feia molt de vent. En aquells moments em faltava molta autoestima, no em sentia gens desinhibida. Vaig aturar-me, però no hi podia fer pas res, havia de continuar. Ara que aquell joc ja havia començat, era qüestió de no deixar-lo acabar! Encara que fos dolorós! Vaig inspirar profundament. Déu meu, els nervis podien fer que caigués a terra extenuada i em posés a plorar.

Vaig continuar caminant i un noi se’m va acostar per donar-me la benvinguda, mirant-me als ulls.

—Hola, sóc el T. Tu deus ser la Chun Sue. Fa hores que t’espero.

—Hola —vaig dir.

Vam anar passejant al llarg de l’avinguda Chang’an, es podria dir que sense cap objectiu concret. Mentre caminàvem, l’anava estudiant. No era gaire alt, feia aproximadament un metre setanta, com que era de complexió petita, semblava prim. Texans estrets, una jaqueta Converse, unes vambes New Balance i una motxilla enorme que li feia gepa del pes. Jo anava sospitosament més lleugera, ja que dins de la cartera només hi duia el diari personal i un llapis.

—Ei, escolta’m, si continuem caminant a aquesta velocitat, no sé pas on serem d’aquí a una hora. Vaig aixecar el cap i vaig riure jocosament: —A Dabeiyao, potser. Vam recórrer un bon tram de l’avinguda Changan sense dirigir-nos enlloc en especial. El vent bufava força fort.

—Imagina’t que aquest vent del nord és vent de mar! Imagina’t que estem passejant a la vora del mar. —Caminava fent grans gambades i amb el cap cot.

—Ha, ha… a la vora del mar. ¿Com vols que m’ho imagini?

Avançàvem molt de pressa. Em sentia nerviosa i excitada alhora. Una mena de susceptibilitat em feia sentir inhibida i incòmoda, ja que no ens coneixíem gens i, en canvi no paràvem de parlar i de riure ostentosament. De fet, estàvem ben buits, realment buits! Em vaig adonar que era no sé quants cops millor del que m’havia imaginat, a pesar que no m’agradava la seva cara ni l’expressió de la seva mirada. Estava com empanat, no era transparent, com una bassa d’aigua que hagués estat contaminada. Els seus texans, en canvi, estaven molt bé, era de tipus esvelt, i duia moltes coses a la bossa i, a més, molt xules. Globalment, era un xaval que tenia les seves pròpies idees, superintel·ligent i com de dibuixos animats. Era de l’estil que a mi m’agradava, em refereixo a l’aspecte extern.

Ja l’he vist i em cau bé, m’agrada, però també m’agrades tu. Va, continuem junts!

Si dius per telèfon aquestes paraules trasbalsada i plena de tendresa al teu darrer amant, sigui qui sigui qui les escolta, segurament tindrà l’impuls d’engegar-te a la merda. Ell, en canvi, no. Ell no és com els altres.

El materialisme ens va dir: «Primer és la matèria i després ve l’esperit».

La matèria és el punt de partida.

La forma explica el contingut.

Quan finalment vaig comprendre aquestes paraules, ja havia fet els disset. Aquestes paraules, ara ell les podia recitar al revés i usaries per satiritzar i consolar la pròpia tristesa. Jo comprenc aquests arguments, però no em persuadeixen, ja que la felicitat que em proporciona estar amb el G, per més que a la butxaca gairebé no hi tingui diners, és com si fos més rica que si tingués els diners de tots els caixers automàtics que hi ha al carrer junts.

Aprofitar les oportunitats per superar-te, triomfar després d’una lluita en solitari i confiar en les teves pròpies forces són les úniques victòries de què realment val la pena estar orgullós. Tots aquests arguments, ¿per quina raó són tan contradictoris? ¿Com pot distingir la gent normal entre allò que és bo i allò que és dolent?

Nit gelada com l’aigua. Nit maquillada. Nit orgullosa i esquiva.

Des d’abans del mes de desembre la meva vida era com si s’hagués submergit dins l’aigua. El record dels fets passats em tornava a fer brollar al cor un rajolí de sang, els canvis de la realitat feien que el meu cervell no parés de donar voltes i de barrinar. Si no pensava no tenia manera de comunicar-me ni de relacionar-me, però pensar massa també era esgotador i, a més, acceptar el repte em deixava exhausta! Admeto que sóc una persona intel·ligent i també m’adono de quan haig de deixar-ho estar o de quan he de tombar el cap. He viscut amb molta racionalitat i la ment molt clara, tot i que, en realitat, sóc una persona molt sensible.

L’últim dia de tardor vaig sentir una cançó que feia així: «La veritat, les necessitats, l’egoisme, l’avorriment, la sensualitat, les il·lusions, la senzillesa, s’han fet miques». Sempre havia cregut que en aquesta llista també hi havia «la puresa»! «Potser ens separa una distància massa gran i hem d’esperar a la tardor, encara que els cabells em tapin els ulls, prefereixo esperar-me fins a la tardor…».

En aquest món, segur que hi deu haver alguna cosa més important que la realitat; en aquest món, segur que hi deu haver alguna cosa més important que els sentiments; segur que hi ha alguna cosa encara més important que els diners i segur que hi ha alguna cosa encara més important que la vida.

¿I, doncs, què és?

Durant les quatre hores següents a la nostra coneixença no hi va haver gaire bona química. Potser és que va sorgir un problema de comunicació o que els llums dels passadissos de l’edifici enlluernaven, cosa que feia que tot plegat fos massa explícit. Tot allò d’ell que tenia davant dels ulls em resultava estrany, llevat de l’anell platejat que duia a la mà, amb el qual jugava subtilment. En el llibre havia dit que allò era una mena de comportament inconscient d’insatisfacció amb els propis sentiments. Al llarg de la conversa de tant en tant sonava el mòbil; aleshores ell, després de deixar anar un sospir, es posava a parlar de seguida amb la persona de l’altra banda del telèfon.

Em vaig recordar que el G m’havia demanat que li fes un truc abans de la cita i en tota aquella estona encara no ho havia fet. Potser havia tornat a casa molt tard, segur que havia estat després de les set. El G em va localitzar a través del mòbil del T, el T em va passar l’aparell, però jo vaig abaixar el cap, refusant agafar la trucada. Com que va continuar fent aquell gest amb insistència, em vaig decidir i el vaig agafar. A l’altra banda la veu era una mica feble:

—¿On ets?

—En un passadís.

—¿En un passadís dels Grans Magatzems Parkson?

—No. És el passadís de l’onzè pis d’un gratacels.

—¿I per què no aneu a parlar a algun restaurant de menjar ràpid?

¿En un restaurant de menjar ràpid? ¿És que segons ell xerrar dins d’un restaurant de menjar ràpid era relativament segur? De fet, si hagués pogut treure alguna cosa així com una bola de vidre per veure’ns, hauria sabut la situació en què ens trobàvem i ben segur que se n’hauria alegrat!

—D’aquí a un moment, abans de marxar, et trucaré —li vaig dir.

«Pam», es va sentir. Havia penjat.

Vaig arronsar les espatlles resignada.

D’acord, amb el caire que havia agafat la nostra conversa, havia d’acomiadar-me i tocar el dos per poder agafar l’últim metro, així deixaria cert marge de maniobra a tots plegats i podria donar-li explicacions al G. ¿Què era el que em passava? Dins meu sentia com si alguna cosa estigués cridant dèbilment d’insatisfacció i d’aversió. I no era més que el fet de no voler perdre, d’estar disposada a fer un esforç herculi per salvar aquella situació crítica, volia recuperar la confiança i les emocions, la meva curiositat ja no podia aguantar més, el seduiria, no podia tornar a casa amb la cua entre cames.

Calia comunicació, molta més comunicació. Una comunicació vertadera.

L’autenticitat era el més important. ¿Saps a què se’n diu autenticitat? Ens calia naturalitat, ens calia trobar un bon canal de comunicació.

Recordo que aquell dia vam buscar un hotelet. El T, amb tot, no va oblidar-se de regatejar (va aconseguir abaixar el preu de seixanta a quaranta). Quan vam jeure al llit doble d’aquella habitació diminuta, seca i calorosa, ens vam adonar que, de fet, no hi havia res. Jèiem al llit amb la roba posada i vint-i-quatre hores abans encara no ens havíem ni vist les cares. El meu cor era igual de buit que un forat sense fons i no em preocupava res, m’havia deixat caure suaument en aquell no-res. Els estels foscos flotaven dalt del cel. Aquell resultat em satisfeia molt. Absolutament tot s’havia tornat vacu. L’endemà, el T es va llevar puntualment a les vuit, resolt i amb decisió, sense dubtar gens ni mica. Volia anar-se’n a la revista. No va mostrar ni un bri de la tendresa que m’havia imaginat. Vaig tornar a casa en metro sola.

No li importava el més mínim.

El G, el dia següent al migdia, quan va plegar de les classes, va deixar uns quants compactes, llibres i coses per l’estil que jo li havia deixat a la seu de la revista amb la senyoreta A i li va encomanar que m’ho fes arribar. Sabia que tot s’havia acabat entre nosaltres. Era com si hagués estat jugant amb foc. Des del principi fins a la fi, mai no m’havia imaginat el dia que m’hauria d’enfrontar a la resolució final, ni quina cara posaria, ni si planificaria alguna estratègia, ni si, sabent-ho, no ho verbalitzaria. Finalment, arribat el moment i amb la realitat plantada davant dels meus ulls, vaig tenir una reacció de passivitat. No m’hi havia preparat en absolut.

Odiava el T a més no poder. Hauria d’haver-me adonat des del principi dels defectes de la seva personalitat (no podria estimar mai ningú). Potser podia estimar-ho tot, però no precisament persones.

Mort el Mint, la Love també es va esvair. Odiava el T, odiava la seva mesquinesa, la sang freda, la seva addicció a la feina i… odiava, en general, tot allò relacionat amb ell.

—Has de dur roba més bona —em va dir el T.

—Ja ho sé —li vaig respondre indiferent. En realitat, però, m’havia tocat el voraviu, no tenia diners per anar i comprar-me roba més bona. Si no en tenia, no en tenia i prou. Els que no tenen res, sempre hi ha la possibilitat que tinguin alguna cosa més endavant; no em feia por, això, per això m’esforçava. Arribaria el dia que tot s’arreglaria, tot pintaria millor, em vaig dir per consolar-me. M’havia d’esforçar, si no m’esforçava no hi hauria res a fer. De veritat que era així. La Mary i els seus estaven tirant endavant amb molta ambició una revista literària underground i jo, en canvi, estava tot el dia sense fer res, escoltant música, llegint, ocupada en una relació amorosa sense cap sentit ni interès. Sovint tenia malsons i gairebé sempre que en tenia un, somiava en l’escola. Aleshores em despertava amb tot el cos amarat de suor i una sensació d’opressió encara més forta. I la meva única esperança, que era poder continuar endavant amb una escriptura que m’havia de destacar respecte de la massa, estava aturada, simplement no podia escriure ni un caràcter més. La meva novel·la estava sobre la meva taula, morta de fàstic; ningú no m’estimava, no tenia esperança, no tenia demà i tot el que jo feia era respirar mentre em podria, era un mort vivent, no tenia cap tipus d’esperança per res. Em vaig torturar tant que vaig entrar en conflicte, i vaig sentir un dolor profund, vivia però no vivia. En realitat era una persona fràgil i sensible. El meu cor cada dos per tres era atret i s’embadalia amb qualsevol cosa. Estava esperant ser colpejada cada dos per tres per alguna cosa. Aquest món era materialista i fred. ¿Com podia ser bo, això?