97

L’aeroport dels guardacostes d’Atlantic City està situat en una zona segura del centre tècnic federal d’aviació William J. Hughes de l’Aeroport Internacional d’Atlantic City. La zona de responsabilitat del grup inclou el litoral des d’Asbury Park fins a Cape May.

La Rachel Sexton es va despertar de cop quan les rodes de l’avió van xerricar sobre el quitrà de la solitària pista situada entre dos enormes edificis de càrrega. Sorpresa per haver-se quedat adormida, va mirar el rellotge, encara atordida.

«Les 2:13 de la matinada». Tenia la sensació d’haver dormit durant dies.

Estava curosament tapada per una càlida flassada de l’avió. En Michael Tolland, que tot just també s’estava despertant al seu costat, li va dedicar un somriure cansat.

En Corky va passar trontollant pel passadís i, en veure’ls, va arrufar les celles.

—Merda, tios, encara sou aquí? M’he despertat i tenia l’esperança que aquesta nit hagués estat un malson.

La Rachel sabia exactament com se sentia. «He d’anar a alta mar».

L’avió va dirigir-se al punt de parada i la Rachel i els altres van sortir a una pista àrida. La nit estava tapada, però l’aire costaner era pesat i càlid. Comparada amb Ellesmere, Nova Jersey era com el tròpic.

—Per aquí! —va cridar-los una veu.

La Rachel i els altres es van girar i van veure un helicòpter de guardacostes clàssic, un Dolphin HH-65 vermell que els esperava allà a la vora. Un pilot completament equipat els saludava amb la mà, emmarcat per la línia blanca i brillant de la cua de l’helicòpter.

En Tolland va assentir amb el cap, impressionat.

—El teu cap realment fa les coses.

«No ho saps prou», va pensar ella.

A en Corky li van caure els ànims a terra.

—Ja? No parem a sopar?

El pilot els va donar la benvinguda i els va ajudar a pujar a bord. Sense preguntar-los els noms en cap moment, es va limitar a fer brometes fàcils i a explicar-los les precaucions de seguretat. Semblava que en Pickering havia deixat clar al guardacostes que aquell vol no era una missió pública. Malgrat tot, i a pesar de la discreció d’en Pickering, la Rachel es va adonar que les seves identitats havien estat secretes només durant uns pocs segons, ja que el pilot no va poder evitar mirar dos cops, fent uns ulls com unes taronges, la celebritat televisiva en què s’havia convertit en Michael Tolland.

La Rachel ja estava tensa només de cordar-se les corretges al costat d’en Tolland. El motor Aerospatiale que tenien sobre el cap va cobrar vida i les lànguides hèlixs Dolphin, de gairebé dotze metres, van començar a estirar-se fins a crear un contorn borrós platejat. El xiulet es va convertir en un rugit i l’helicòpter es va enlairar en la fosca nit.

El pilot es va girar des de la cabina i va cridar:

—M’han dit que vostès em dirien la destinació un cop fóssim a l’aire.

En Tolland va donar al pilot les coordenades d’un lloc mar endins, uns cinquanta quilòmetres al sud-est.

«El seu vaixell és a vint quilòmetres de la costa», va pensar la Rachel, mentre la recorria un calfred.

El pilot va introduir les coordenades al sistema de navegació, es va instal·lar i va donar potència als motors. L’helicòpter es va inclinar cap endavant i va virar en direcció sud-est.

En veure passar les dunes fosques de la costa de Nova Jersey sota l’aparell, la Rachel va desviar la mirada de la negror de l’oceà que s’estenia a sota d’ella. Malgrat la inquietud per tornar a ser a sobre l’aigua, va intentar sentir-se més còmoda pensant que era amb un home que havia fet del mar un amic de per vida. En Tolland seia al seu costat, i l’estret fuselatge de l’helicòpter feia que estiguessin tan a prop que els malucs i les espatlles es tocaven. Cap dels dos no va fer el gest de canviar de postura.

—Ja sé que no hauria de dir això —va balbucejar tot d’una el pilot, com si estigués a punt d’explotar d’emoció—, però està clar que vostè és en Michael Tolland, i he de dir que…, bé, l’hem vist a la tele tota la nit! Això del meteorit és del tot increïble! Es deu haver quedat de pedra!

En Tolland va assentir, amb paciència.

—No tinc paraules.

—El documental és fantàstic! Les cadenes no paren d’emetre’l una vegada i una altra, sap? Cap dels pilots que estaven de servei aquesta nit no volia venir perquè tothom volia quedar-se veient la televisió, però ens ho hem jugat a sorts i he tret la palleta més curta. S’ho pot creure? La palleta més curta! I ara sóc aquí! Si els nois sabessin que he volat amb el…

—Li agraïm molt que ens porti —el va interrompre la Rachel—, i necessitem que mantingui en secret la nostra presència. Se suposa que ningú ha de saber que som aquí.

—Per descomptat, senyora. Les meves ordres són molt clares. —El pilot va dubtar un instant i després se li va il·luminar el rostre—. Ei, no estarem anant cap al Goya, per casualitat?

En Tolland va assentir, a contracor.

—Sí.

—Hòstia! —va exclamar el pilot—. Perdoni, senyor. Ho sento, però és que l’he vist a la tele. Té doble casc, oi que sí? És un animal ben estrany! De fet mai no he estat en un disseny Swath. Mai no hauria imaginat que el seu seria el primer!

La Rachel va desconnectar de la conversa, cada cop més intranquil·la pel fet d’endinsar-se al mar.

En Tolland es va gira cap a ella.

—Estàs bé? Et podries haver quedat a terra, ja t’ho he dit.

«M’hauria d’haver quedat a terra», va pensar la Rachel, sabent que l’orgull mai no li ho hauria permès.

—No, gràcies, estic bé.

En Tolland va somriure.

—No et trauré l’ull de sobre.

—Gràcies.

A la Rachel la va sorprendre que la calidesa de la veu d’ell la fes sentir més segura.

—Has vist el Goya per la tele, oi que sí?

Ella va assentir.

—És un vaixell…, mmm…, d’aspecte interessant.

En Tolland va riure.

—Sí. En el seu moment era un prototip molt innovador, però el seu disseny mai no es va fer popular.

—No se m’acut per què —va dir la Rachel, en broma, evocant l’estrany perfil del vaixell.

—Ara la NBC em pressiona perquè utilitzi un vaixell més nou. Una cosa…, no sé, més cridanera, més sexy. Una o dues temporades més i faran que me’n desfaci. —En pensar-hi, en Tolland es posava malenconiós.

—No t’agradaria tenir un vaixell nou de trinca?

—No ho sé… Hi tinc un munt de records, a bord del Goya.

La Rachel va somriure amb delicadesa.

—Mira, com deia la meva mare: tard o d’hora, tots hem de deixar marxar el passat.

En Tolland li va aguantar la mirada una bona estona.

—Sí, ja ho sé.