4

La inferioritat dels meus parents

Podíeu esperar que estigués content de la inferioritat dels vostres parents? Que em felicités per la perspectiva d’emparentar amb una gent d’un rang tan completament per sota del meu?

JANE AUSTEN,
Orgull i prejudici

Amb la mà dreta aferrada a una biga descoberta del sostre, i l’esquerra recolzada a l’espatlla d’una dona en equilibri precari al meu costat, m’esforço perquè els peus amb sabates de taló no abandonin l’estret respatller del banc de la sinagoga. He agafat un lloc a primera fila a la sinagoga satmar la nit de la Simkhat Torà i, com tothom de la xul, espero l’entrada del rebbe satmar quinze metres a sota meu. Des de la zona de les dones, una galeria estreta que envolta la sinagoga, miro pels forats diminuts de la mampara de llistons molt junts per entreveure els homes que ballen a baix. Em pregunto què passaria si aquest separador poc sòlid cedís i totes les dones que ens hi recolzem caiguéssim rodolant a l’abisme. Quin escàndol, que els homes i les dones es barregessin en un lloc tan sagrat, en una nit tan santa. No soc capaç d’ofegar una rialleta per aquesta imatge, i la dona adusta de mitjana edat ajupida davant meu es gira per fer-me una mala mirada.

És la primera vegada que assisteixo a les festivitats, i no estic segura que sigui del meu gust. L’aglomeració a la galeria estreta és aclaparadora. Han vingut milers de dones de tota la ciutat, vestides amb les millors robes de festa, les casades mudades amb mocadors de seda blanca, les noies joves amb vestits jaqueta acabats d’emmidonar i les cabelleres curtes perfectament pentinades. Totes s’enfilen com boges les unes sobre les altres per intentar veure un moment el ball del rabí. Com que només tenim catorze anys, a les meves amigues i a mi ens costa competir amb les dones casades més grans per tenir més bona vista, però per a nosaltres la dignitat és menys important i per tant no ens fa res adoptar les postures més inversemblants per atrapar un bon lloc.

Falten només dos minuts per a mitjanit.

Que absurd que em sembla, quan observo les meves amigues fent contorsions i estirant el coll per veure-hi millor; que profundament ridícul que és dedicar tant d’esforç a veure per un foradet diminut com un vell es gronxa cap aquí i cap allà amb un rotlle. M’avorreixo i em fa mal el coll, i el rabí encara no ha arribat. A baix, veig els homes arremolinant-se en un mar de xals d’oració; es mouen en corrents lents, amb un ball que consisteix a gronxar-se a banda i banda. Fa molt que la sinagoga ha superat l’aforament legal, però els policies aparcats a fora, potser untats perquè no en diguin res, seuen còmodament darrere dels volants dels cotxes, mentre aparentment vetllen per la seguretat. Cada deu minuts es desmaia una altra persona de la calor, i se sent cridar que hi vagin els de Hatzolah. Miro com un dels homes es treu el xal d’oració d’una revolada i demana una llitera, i s’emporten la víctima a una de les habitacions del costat. Al meu voltant, les dones es belluguen impacients, esperant encara el rabí. Per a elles tot això només són els preliminars, un preludi del moment exquisit en què el nostre rabí ballarà amb la seva núvia divina, la Torà.

Encara que jo no sigui capaç d’assolir el fervor de la gent, sé que he de semblar completament absorta en els esdeveniments; de quina altra manera puc justificar les empentes i els cops de colze per estar a primera fila si no és per amarar-me en certa manera d’èxtasi diví? Cal que se’m vegi aquí. No hi ha cap dona a Williamsburg que deixi passar l’oportunitat de veure el ball anual del rebbe satmar.

Els homes canten cançons sense lletra. Hi ha set tonades de la Simkhat Torà, i totes són melodies primitives lligades amb síl·labes sense significat. Però aquests sons són sons clàssics jueus, expressions d’emoció pura i animal que transcendeixen qualsevol idioma. Aquesta nit, no calen paraules. Milers d’homes alcen les mans al cel i piquen de peus rítmicament al terra de pedra mentre canten «Oi ioi ioi ioi, iei ti ri rei ti ri rei ti ri rei oi ioi!» i «Ai iai iai iai, ai di ri ra ra ai di ri ra ra…». Gairebé se m’emporta a mi també, el poder de totes aquelles veus que s’uneixen i confonen; durant un moment em fa l’efecte que aquests homes poden desdibuixar la ratlla entre el cel i la terra amb els seus cants extàtics. Ja no puc veure persones; en canvi, estic envoltada de sants; tots els pecats han estat esborrats temporalment. Només jo continuo sent mortal, fal·lible. Potser al capdavall començo a entendre la glòria d’aquest esdeveniment; potser l’únic motiu pel qual l’havia menystingut és perquè soc realment ignorant, perquè m’ha passat per alt la llum divina que sembla que brilla damunt de tots els altres. Tinc la sensació que aquesta nit podria ser la nit en què finalment entenc el meu paper, el meu destí comú, i em trec de sobre els fils freds del dubte que em separen de la meva gent.

He vingut amb cinc amigues, el grupet més exclusiu de la nostra classe de novè curs. L’abella reina també és aquí, amb el seu nom compost perfecte i envejable que s’expandeix com una onada a la llengua: Miriam-Malka, amb els cabells brillants de color castany rogenc amb moviment perfecte i els clotets ben marcats. Estic convençuda que la seva categoria de reialesa es deu únicament a aquell nom meravellós, aquella combinació inimitable que té el rar avantatge de no ser compartida amb centenars d’altres noies de Williamsburg. (Soc una de les cinc noies que es diuen Devoiri a la meva classe de novè, i potser una entre cent a l’escola; el meu nom ordinari difícilment es pot considerar propi de la noblesa). Mentre miro com penja sense esforç de les bigues del sostre, amb un peu sobre el braç d’un seient i l’altre recolzat al separador, mirant pel foradet de més amunt de la mampara, desitjo la seva certesa. La Miriam-Malka pertany aquí; és el seu hàbitat natural.

La Miriam-Malka, la que talla el bacallà amb una amabilitat matadora, la noia que tothom vol com a aliada, és voluble a l’hora de triar companyies, i tinc sort de formar part del seu seguici enlluernador, però per mantenir-me dins del seu cercle he de demostrar constantment que en soc digna. He vingut aquesta nit no per veure el rabí, sinó per demostrar a la Miriam-Malka que soc ben igual que les altres noies del grup, que no se m’acut res més emocionant que anar a la sinagoga plena com un ou la nit de la Simkhat Torà.

—Sss, ha arribat el rebbe —murmura una dona emocionada, i em clava el colze a les costelles per fer-me callar encara que jo no estigués parlant.

A la zona de les dones es fa immediatament el silenci. Intento mirar de nou a través de la mampara, però hi ha deu dones més que m’empenyen per aconseguir el mateix foradet, i al final he de fer servir el genoll per tornar a fer-me un lloc entre la gentada del davant. A baix, el mar d’homes s’ha dividit per deixar passar el rabí, i s’ha creat una petita clariana per a ell, amb tota la gentada empenyent-se i apartant-se darrere de la primera línia de gabbaim, els estudiants joves i forts de la iexivà que fan d’escorta constant al rabí. Els gabbaim entrellacen els braços i formen una tanca humana al voltant del rabí, per impedir que la gentada es tiri cap endavant. Tothom vol tocar el Reb Moshe, donar-li la mà, fer un petó als serrells del xal d’oració de color marfil que li cobreix el cap i el cos, o simplement mirar-lo als ulls sants, entelats per l’edat. El puc veure, fràgil i encongit, aguantant el rotlle a prop del pit, gronxant-se molt lleugerament enmig de la petita clariana. Des del meu mirador, és petit com una formiga entre la massa tremolosa d’homes, amb l’estatura encorbada, i una aura tan dèbil que gairebé sembla insignificant. És la veneració tangible que vibra per tota la sinagoga el que projecta un halo de gràcia etèria en aquest vell fràgil i delicat. Amb la fe incondicional de tantes persones enfocada directament cap a ell, és inevitable que adquireixi una qualitat divina, però el que a mi m’impressiona no és tant el rabí com la multitud exultant que dirigeix, i la magnitud de la devoció de tota aquella gent. Gairebé em venen ganes de compartir la seva adoració, per simplement poder ser un d’ells i sentir el que ells senten, però aquell home d’allà baix té un aspecte massa ordinari per agitar en mi aquell zel absolut i incondicional.

Me’n vaig després del tercer ball, tot i que encara en falten quatre abans no s’acabi la celebració quan surti el sol. Ja són dos quarts de quatre de la matinada i mai no he funcionat bé tan tard a la nit. Estic cansada de barallar-me amb les altres dones per un lloc que en realitat no vull. Encara he de tornar a casa pels carrers foscos. M’acomiado de les meves amigues, murmurant una excusa sobre haver quedat amb la meva àvia a fora, però hi ha tant de soroll que tampoc no em poden sentir. Baixo per les mateixes escales per on diuen que van fer caure d’una empenta la filla única del primer rabí, que es va morir, i al seu ventre l’infant que s’esperava que heretés la cobejada dinastia Satmar, en la qual d’altres ja havien posat els ulls, va morir quan només li faltaven setmanes per néixer. No suporto passar per aquelles escales tota sola. La puc notar, la Roize, la preciosa filla única del rabí, allà dreta amb la seva enorme panxa d’embarassada, mirant-me amb aquells ulls tan característics dels Teitelbaum. El seu dolor viu dins meu. A diferència dels altres, jo no puc oblidar. Allò va passar quan Satmar encara era una comunitat jove, per la qual gairebé no valia la pena enfrontar-se. Ara els fills de l’actual rabí es barallen com criatures per un tron de plàstic. On és ara, em pregunto, l’amor fraternal que Déu va ordenar als jueus que es tinguessin els uns als altres, en aquesta comunitat que s’anomena a si mateixa santa? Allà a Europa, diu el Zeidy, ningú no hauria ni somiat a lluitar per ser tractat de rabí. De fet, sovint la gent rebutjava el càrrec quan se li oferia. Un home realment digne de ser rabí ha de ser humil. No busca el poder ni el reconeixement. Però avui dia els rabins van en Cadillacs negres amb xofer i es fan construir banys rituals privats a les seves luxoses cases. Són els famosos de la cultura hassídica. Els nens canvien cromos de rabins i presumeixen de connexions rabíniques. Pels Purim, la festa de les disfresses, s’enganxen amb cel·lo a la barbeta llargues barbes blanques fetes de cotó fluix, s’emboliquen amb abrics de pell sintètica i caminen amb l’ajuda d’un bastó de fusta lluent. Què més pot somiar un infant que arribar a rabí quan sigui gran, o almenys a esposa d’un rabí?

Torno a casa caminant de pressa pels carrers foscos de Williamsburg i, a banda de trobar de tant en tant un hassídic lubavitx despistat que ha vingut de visita des de Crown Heights, estic sola, i quan arribo a la cantonada de casa la màgia s’ha esvaït i tota aquella nit sembla només un parpelleig temporal en el que ha esdevingut un patró de desencís. El meu moment d’ambivalència només és trivial davant del cinisme dur i quadriculat que ja ha traçat el mapa de la meva consciència.

No vull ser l’esposa d’un rabí, mai. No si això vol dir ser com la meva bubbe i haver-me de sotmetre sempre a la voluntat del meu marit. Tinc fam de poder, però no per dominar els altres; només per ser senyora de mi mateixa.

El dilluns, a escola, sembla que tothom s’ha oblidat de la Simkhat Torà. No tornarem a albirar el rebbe durant un altre any, ni tampoc visitarem la sinagoga. Les noies no van a la xul. Preguem a casa, o a l’escola; tant és on o com resem. Només les pregàries dels homes estan reglamentades; les d’ells són les úniques que compten. Comencem el dia a l’escola com de costum, dedicant la primera hora a recitar les pregàries del matí dels nostres siddurim, els llibres de pregàries en hebreu. Per algun motiu, mai no he après a llegir o parlar hebreu prou de pressa per seguir la recitació frenètica de la classe, de manera que moc els llavis i faig algun soroll de tant en tant perquè sembli que estic resant. Quan érem més petites, teníem melodies especials per a cada pregària, i això m’ajudava a recordar-me de les paraules. Ara que passem dels dotze anys, tenim prohibit cantar, sempre. Per a mi, l’absència de melodia treu tot el gaudi a les pregàries i, encara que faci el que s’ha de fer perquè hi ha una supervisora sempre alerta, ja no em desperten cap sentiment.

Ara el curs acadèmic ha començat de debò. Tot i que oficialment les classes van iniciar-se al setembre, aquest darrer més ha estat tan ple de festes, entre elles la del Roix ha-Xanà, la del Yom Kippur i la de Sucot, que el calendari escolar ha consistit en un parell de dies encabits entremig. Ara ja estem a mitjan octubre i la següent festivitat llarga és el Péssah, al començament de la primavera. Tot i que tenim al davant una llarga temporada ininterrompuda de dies lectius, les meves amigues i jo ens consolem prou amb el fet que finalment estem a secundària, una categoria que comporta una quantitat significativa de poder i privilegis.

La nostra nova aula és gran, i arreu de les parets hi ha clapes de rajola blanca; les altres diuen que era un bany, abans que la convertissin en aula. Encara hi ha restes de lampisteria, canonades tallades que surten de diversos punts de les parets. Abans aquest edifici era la PS 16, l’escola pública del districte est, abans que el barri s’omplís completament de famílies satmar i de resultes d’això les zones escolars es col·lapsessin. L’edifici buit se’l va quedar la United Talmudical Academy of Satmar, que el va convertir en una escola privada per a nenes.

Aquesta immensa estructura gòtica, les gàrgoles de la qual van ser declarades ídols pel rabí i eliminades sumàriament, abraça tot el quadrat d’una illa de cases i presumeix de tenir més de vuitanta aules. Ha passat gairebé mig segle des del moment de l’adquisició i ha esdevingut excessivament superpoblada, amb nombroses aules subdividides amb envans de pladur, les classes tenen entre trenta i quaranta alumnes cadascuna. Com que som una de les classes més nombroses del curs (trenta-set alumnes), ens donen una de les aules més grans, amb espai al darrere per jugar a kugelech, un joc semblant als ossets, en què es llancen cinc discs de metall daurat fent diverses combinacions. Jo no tinc gaire traça amb aquests jocs, i normalment no passo de la tercera ronda.

Mentre les meves companyes preparen els llibres i el material necessari per a la classe següent, jo inspecciono les vistes; és la primera vegada que soc en aquest costat de l’edifici. Des de la finestra de la meva classe, veig el pas elevat de l’autovia Brooklyn-Queens, i el petitíssim bloc triangular situat al mig del pas que acull la biblioteca pública. El majestuós edifici de maó vermell s’alça tot sol, embolcallat i encerclat per gruixudes branques d’heura i envoltat per una reixa alta de ferro colat. L’entrada és a Division Avenue, per damunt de l’autovia, amb tres trams de graons amples de pedra que porten a la impressionant portalada gòtica. Sé que els estudiants satmar que han de passar per davant de la biblioteca per anar a l’escola van amb compte i passen sempre pel darrere, i poques vegades s’aventura algú al bloc on hi ha l’entrada. Tenim prohibit entrar a la biblioteca.

El Zeidy diu que la llengua anglesa actua com un verí lent per a l’ànima. Si la parlo i la llegeixo massa, la meva ànima s’anirà embrutant fins al punt que ja no serà capaç de respondre als estímuls divins. El Zeidy sempre m’insisteix que parli ídix, la llengua dels meus avantpassats que té l’aprovació de Déu. Tanmateix, l’ídix només és un poti-poti d’alemany, polonès, rus, hebreu i altres dialectes agafats a l’atzar. Temps enrere, molt d’ells es consideraven tan seculars com l’anglès. Com és que ara de cop i volta l’ídix és la llengua de la puresa i la virtut?

El Zeidy no ho sap, però jo ja ni tan sols penso en ídix. Els llibres que ell afirma que són serps traïdores han esdevingut els meus amics íntims. Ja estic corrompuda; només que tinc traça a amagar-ho. Ara, mirant la biblioteca des de la finestra de la meva aula, em pregunto si la predicció del Zeidy es va fer realitat, que els llibres van anar enterbolint a poc a poc la meva ànima fins que vaig deixar de ser receptiva a la devoció que tenia just al davant. Això explicaria la meva incapacitat d’emocionar-me amb el ball del rabí per la Simkhat Torà: tota l’altra gent que m’envolta encara és pura i immaculada, però a mi les paraules m’han corromput i m’han deixat cega i sorda a tot el que és sagrat.

Jo tenia deu anys l’última vegada que em vaig esmunyir d’amagat a l’edifici prohibit, si bé fins i tot a aquella edat entenia com n’era d’important evitar que em veiessin. La biblioteca estava gairebé buida. El silenci feia que les sales immenses semblessin cavernoses. Les vaig explorar amb pas vacil·lant, incapaç d’evitar la sensació de vergonya paralitzadora que acompanya la certesa absoluta de ser observada per Déu. Ara tinc massa por per tornar-hi, perquè hi tinc molt a perdre. L’estatus social que he cultivat amb tanta cura es podria ensorrar. Si la Miriam-Malka se n’assabentés, no ho podria superar mai. No vull patir durant els tres anys d’escolarització que em queden per culpa d’un error per manca d’atenció. Segur que puc nedar i guardar la roba, penso.

Darrerament vaig amb l’autobús urbà fins a la sucursal de la biblioteca a Mapleton, a trenta minuts de viatge. No és gens probable que algú m’hi enxampi, i per tant m’hi sento més segura i m’entretinc mirant les prestatgeries del darrere abans d’anar al taulell del davant. El meu nou carnet de la biblioteca és de plàstic blanc lluent amb el logotip de la biblioteca, i a casa el poso entre el matalàs i el somier per tenir-lo segur i apartat de la vista. Allà també s’hi poden amagar els llibres en rústica, més prims; els llibres en cartoné els entaforo darrere la calaixera.

Surto de cop del meu somieig amb el silenci inesperat que cau damunt de l’aula. La senyora Friedman, que fa classe a segona hora, està dreta a la porta, esperant la mostra de respecte rutinària per començar la classe: totes les alumnes es queden dretes com un pal al costat de les taules fins que ha entrat la professora. Jo estic al costat de la finestra, i no a la meva taula al lloc que em toca, i la mestra s’escura la gola mentre em mira expectant. M’afanyo a tornar al meu seient, amb la cara vermella. Ja m’he destacat.

La senyora Friedman és de la reialesa satmar: el seu cognom de soltera és Teitelbaum i és cosina segona del rabí mateix. Rebbish, és com anomenen els afortunats que poden presumir d’algun parentiu amb avantpassats rabínics. Amb el mocador del cap ben lligat, les espatlles encorbades i la cara sense gens de maquillatge, la senyora Friedman traspua santedat. La resta de la classe està preparada al costat dels pupitres amb paper i llapis a mà per a la classe, i una obediència total inspirada per la presència imperial de la professora.

«Derech eretz», escriu la senyora Friedman amb grans lletres hebrees a la pissarra. A la segona hora aprendrem els codis d’honor. Quan ens graduem, ens assegura la senyora Friedman, sabrem el comportament correcte que s’espera de nosaltres en qualsevol mena d’interacció en la societat hassídica.

—La primera norma de derech eretz, la més bàsica, és dirigir-se sempre a una persona gran en tercera persona. Per exemple, no feu servir mai la paraula «vostè», digueu només «la mestra» o «la directora».

El Zeidy és una persona gran. Cal que comenci a dirigir-m’hi en tercera persona? Com quedarà?, em pregunto. «El Zeidy vol el te amb llimona?». I la Bubby? No em puc referir a ella en tercera persona: és massa inversemblant. Em fa l’efecte com si els codis d’honor volguessin distanciar-nos de les persones que estimem; si em refereixo a elles en tercera persona, m’asseguro que l’ordre d’edat passa per davant de la sang i els llaços personals. No m’agrada gens la idea. No puc suportar apartar de mi les poques persones que sento pròximes.

Com un rellotge, desconnecto al cap de cinc minuts: la cara de la professora es torna borrosa i els llavis es mouen però d’ells no en surt cap so. Quan sona el timbre, em fa la sensació que només han passat segons, segons en què he decorat el meu futur castell amb velluts opulents i biblioteques amb plafons de roure, amb armaris que són tots entrades a regnes semblants a Nàrnia. Em perdo dins del luxós laberint del meu cap.

Si bé he renunciat a la possibilitat que potser també jo algun dia podria caure pel fals darrere d’un armari i anar a parar a un món de somni, he conservat l’esperança que encara m’espera un gran futur, si no en un univers màgic, almenys en un món fora d’aquest.

Pujo els quatre pisos d’escales per tornar a l’aula després d’un dinar eixarreït al menjador trist i sense finestres de l’escola. Tot seguit toca la meva hora preferida: anglès. Aquesta paraula només és un eufemisme per a la breu estona diària en què rebem la dosi d’educació secular a què ens obliga el govern. És l’única hora en la qual destaco.

Les meves noves professores d’anglès són «noies modernes» importades de Borough Park. No han anat a la universitat, Déu nos en guard, però tenen títols de secundària de debò. Amb més formació de la que qualsevol graduada de Satmar podria esperar mai tenir, aquestes noies modernes s’han criat en un entorn hassídic menys restrictiu que nosaltres, els satmar, no reconeixem com a prou autèntic. Com a noies satmar, no devem autèntic respecte a aquestes professores, perquè estan enverinades per un excés d’educació secular i una actitud negligent envers la religió. El mal comportament a classe d’anglès mai no es castiga amb la mateixa severitat que quan es produeix durant una hora d’ídix.

La senyoreta Mandelbaum és alta i porta els cabells grocs lluents recollits en una cua de cavall alta. És escandalós, però porta brillant de llavis (és massa rosat per ser només cacau, ho puc distingir). Quan somriu ensenya dues rengleres de dents perfectes i un tros indecent de geniva superior. Té la veu ronca, com si fes dies que no dorm, i detecto en els seus moviments irregulars els nervis i l’ànsia d’agradar. Ens ensenya literatura i comprensió lectora. Avui la senyoreta Mandelbaum reparteix un conte de cinc pàgines amb la major part del contingut ratllat amb negre pel censor de l’escola.

Triguem segles a acabar el conte, perquè a totes les noies els costa llegir. No fan cap més pràctica de lectura excepte aquests contes setmanals, molts dels quals són d’un nivell de quart curs. Tot i que m’encanta llegir, no puc suportar les classes de literatura, perquè acabo el relat pel meu compte en dos minuts i després m’he d’estar asseguda sense moure’m la resta de l’hora mentre la classe va avançant amb gran esforç. Quan fa deu minuts que somio desperta sense interrupcions, la senyoreta Mandelbaum s’adona que estic mirant per la finestra, amb la barbeta recolzada en un braç i gronxant tranquil·lament les cames. Mentre la Frimet va ensopegant amb les paraules, partint-les en síl·labes sense gràcia que, quan s’ajunten, no s’assemblen gens al so de la paraula original, la professora em fa un gest i assenyala amb el dit el conte que té a la mà, per recordar-me que el miri. Amb llenguatge de signes improvisat, li ensenyo que ja he llegit tot el conte. Per l’expressió desdenyosa de la cara, m’adono que es pensa que li dic una mentida, que dona per fet que soc una noia estúpida que no sap llegir i faig veure que he acabat. Li diu a la Frimet que s’aturi un moment.

—Devoiri, ara llegeix tu.

—D’acord —dic—. Per on anàvem?

La Ruchy, que seu davant meu, es gira per ensenyar-me el punt i jo em poso a llegir un fragment de la història terriblement retallada sobre un nen petit i el seu gos. Després de dues frases, aixeco un moment la vista per veure la breu mirada sorpresa a la cara de la senyoreta Mandelbaum. Venint de Borough Park, no s’espera trobar aquí cap alumna capaç de llegir decentment, i encara menys a bon ritme, amb facilitat i amb una entonació excel·lent. M’adono que es pregunta com és possible que jo hagi acabat tenint un anglès tan perfecte.

La resta de la classe ja sap que soc bona llegint i gaudeix veient com la professora rep el que s’ha buscat. Els agrada molt que llegeixi, perquè la meva lectura en veu alta i animada i la interpretació expressiva del conte fan que la classe sigui realment divertida. La senyoreta Mandelbaum, però, està empipada.

—Bé, és evident que tu no necessites practicar la lectura, però les altres noies sí. Cal que tothom tingui el seu torn.

La classe fa un gemec quan l’Esty comença a llegir amb veu gairebé inaudible, com sempre. Xiuxiueja perquè no es puguin sentir els errors. La senyoreta Mandelbaum li mana que parli més fort, però totes fem un petit somriure, perquè sabem que no funcionarà. L’Esty fa veure que és molt tímida, encongint les espatlles i posant-se rabiosament vermella fins al punt que la professora hi ha de renunciar. Faig un petit somriure secret. El joc ha començat.

La senyoreta Mandelbaum passa d’una alumna a l’altra, i demana a cadascuna que llegeixi en veu alta i clara, però totes repeteixen la rutina de l’Esty. Al final, no té alternativa i m’ha de demanar a mi que llegeixi, cosa que faig de bon grat, demostrant-ho ostentosament. La resta de la classe acosta la cara als palmells de les mans per dissimular com es diverteixen.

Així és com he aconseguit el meu tipus especial de popularitat. Aquest curs no tinc la més petita intenció de ser una alumna dòcil a classe d’anglès. Mentre que fer-me notar a les hores d’ídix només em convertiria en una marginada, l’audàcia durant les classes d’anglès em convertirà en una mena d’heroïna, encara que sigui escandalosa. No hi ha res del que hi podria aprendre que no valgui la pena perdre’m a canvi de divertir-se una mica i tenir un públic admirat.

Quan sona el timbre de la sortida, agafo la bossa i baixo volant els quatre trams d’escales, saltant els graons de tres en tres, fins que finalment soc fora de la custòdia del voluminós edifici. Per Marcy Avenue hi ha un doll de grups d’alumnes que tornen a casa caminant des de l’escola, murmurant calmadament, baixant de la vorera quan hi passen homes. La majoria dels homes, però, saben que és millor no ser al carrer a aquesta hora, quan deixen sortir totes les noies de Williamsburg i les envien a casa per ajudar les mares a fer el sopar i tenir cura dels germans petits.

Quan arribo trobo la casa buida, com de costum. La Bubby ha anat a la residència de gent gran per ajudar a donar el sopar als malalts, i per tant jo em retiro a la meva habitació per gaudir d’una hora ininterrompuda de lectura. Aquesta setmana tinc Donetes a sota el matalàs (l’edició més prima en rústica, que va bé per amagar-la). Encara no puc decidir si la Jo és un noi i la Laurie una noia o a l’inrevés, o si tots dos són nois. La Jo és un personatge que em cau bé.

Em fa l’efecte que només han passat uns minuts quan sento els passos pesants del meu avi a les escales, i m’afanyo a ocultar de nou el llibre a sota el matalàs, i posar bé el llençol perquè sembli que no s’ha tocat res.

«Soc una bona noia, soc una bona noia, soc una bona noia».

Canvio l’expressió de la cara perquè sigui la que crec que tindria una bona noia: submisa, neutra, sense pretensions. De vegades tinc por que el Zeidy, amb els ulls blaus penetrants i la lluminosa barba blanca, pugui veure-hi més enllà de la meva actuació, que la intuïció que Déu li ha donat traspassi la màscara que m’he construït amb tanta cura. Se’m trencaria el cor si mai sabés la veritat sobre mi. No soc l’aidel maidel, la noia decent, que ell tant s’ha esforçat a crear.

Les meves mitges noves tenen unes costures marrons gruixudes que pugen pel darrere. Ara, quan vaig pel carrer és evident que soc una estudiant de secundària, perquè són les úniques que poden portar mitges amb costures. Abans es començaven a portar al desè curs, però llavors el rabí va decidir que les de novè eren massa madures per portar mitges llises de color fosc. La meva professora diu que la costura és perquè la gent no confongui la mitja de color de carn i la meva cama, un recordatori que només és roba i no l’horror de la carn descoberta. No entenc com algú podria confondre la mitja amb la meva cama, tenint en compte que la pell de la meva cama és blanquíssima i la mitja és de color de cafè tèrbol.

Crec, però, que amb les mitges noves se’m veuen els turmells esvelts i bonics, amb els mocassins nous de cuir marró iguals que els que porten totes les altres noies. No em puc creure que ja faci secundària. Només em queden tres cursos a l’escola. D’aquí a quatre anys podria estar casada.

Sembla que totes les professores de secundària em coneixen o han sentit a parlar de mi, encara que jo no les hagi tractat mai abans. Es fixen especialment en mi perquè no visc amb els meus pares.

Soc l’única noia de la meva classe que no viu amb els pares. L’única noia del curs si deixem de banda la Raiza Ruchy Halpern, que viu amb la seva tia perquè els seus pares es van morir quan era més petita. Tothom li diu nebach o rachmanus quan ella no hi és, i de vegades m’horroritza que també m’ho puguin dir a mi. Una pobrissona, algú que fa llàstima, una ningú.

—Si us plau, no cal que em tingui llàstima —dic a la meva professora quan se m’acosta després de classe i em pregunta si necessito algú amb qui parlar. La meva diferència m’envolta com una aura. Fa venir basques.

Ara les meves amigues s’han fet més grans. Les seves germanes grans comencen a estar promeses. Saben que el fet de no tenir pares vol dir que ho tindré més difícil per casar-me, i això significa que soc diferent d’elles. La diferència és com si un elefant adult hagués aparegut entre nosaltres, i fa sentir incòmode a tothom.

L’Esty Oberlander té una germana de vint-i-dos anys a casa, murmuren les meves amigues. Es va quedar encallada esperant que es casés el seu germà, i quan va arribar el torn de pensar en ella, ja tenia vint-i-un anys, tres anys de més del que toca. Encara que siguis d’una bona família com els Oberlander i tinguis més diners dels que et pots gastar, una noia de vint-i-un anys no és fàcil de col·locar.

Jo no seré fàcil de col·locar, amb un pare i una mare renegats bloquejant el camí. M’he de creuar amb el meu pare pel carrer i fer veure que no el reconec, fins i tot quan em saluda enèrgicament amb la mà des de l’altra vorera, amb la camisa tacada de cafè estirada d’una manera estranya per tapar-li la panxa, i les cames primíssimes arrossegant amb il·lusió els peus cap a mi. La meva mare viu obertament com una goyà, i qui pot assegurar que a mi no se’m ficarà al cap la mateixa follia que a ella? Només la bogeria absoluta podria explicar per què una persona rebutja Déu i els costums del seu poble, com ella va fer.

Almenys jo no tinc cap germana davant meu per fer-me esperar. Sé que el Zeidy començarà a buscar-me parella quan faci setze anys, i no s’entretindrà gaire.

Si no tens arrels, no tens cap llegat. Tota la nostra vàlua es defineix per la vàlua dels nostres avantpassats. El nostre renom és per als nostres fills. Qui em voldria, a mi, sense gens de renom per transmetre?

La meva mare no ha estat mai present des que tinc memòria. La seva desaparició misteriosa, la seva sorprenent desviació del camí traçat, és motiu de molt d’escàndol. Jo porto la càrrega d’aquella desgràcia.

—Per què passen coses dolentes? —pregunto a la Bubby—. Ens les envia Ha-Xem?

—No, Ha-Xem no. Només Satanàs —contesta la Bubby, que eixuga els plats amb un drap de cuina de quadres vermells mentre jo els vaig desant als armaris—. Totes les coses dolentes són culpa seva.

Va ser Satanàs que va fer que el meu pare fos baix de sostre, amb la ment com la d’una criatura geniüda, incapaç de tenir cura de si mateix o de mi? Va ser Satanàs que em va deixar a mi, una criatura no estimada i abandonada pel destí, a les mans dels meus avis, que ja estaven esgotats de criar els seus propis fills?

No ho entenc. Que no és Ha-Xem el que mana? Com és possible que Satanàs actuï amb tanta llibertat sota la seva jurisdicció? Segur que Ha-Xem va crear Satanàs, si ho va crear tot. Per què va fer una cosa tan terrible? Per què no ho atura?

—En lloc de peus, Hitler tenia potes de pollastre, saps? —comenta la Bubby—. És per això que no es treia mai les sabates. Perquè ningú no veiés que era un sheid, un mal esperit.

Frega les restes cremades d’un fricassé de pollastre del fons d’una paella de ferro colat, amb els dits plens de durícies que li han deixat els anys de fer les feines de casa. Jo no crec que aquest món sigui un lloc tan senzill, on les persones dolentes tenen deformitats que les senyalen com a malvades. Les coses no van així. Les persones malvades són idèntiques a nosaltres. No els pots treure les sabates i saber la veritat.

A escola aprenem que Déu va enviar Hitler per castigar els jueus perquè havien esdevingut il·lustrats. Va venir per purificar-nos, per eliminar tots els jueus assimilats, tots els frei Yidden que es pensaven que es podrien alliberar del jou de ser els escollits. Ara nosaltres expiem els seus pecats.

El primer rebbe satmar, el més gran, va dir que si ens convertíem en jueus modèlics, ben bé com en els vells temps, llavors una cosa com l’Holocaust no tornaria a passar, perquè Déu estaria satisfet amb nosaltres. Però com el satisfem amb els nostres petits esforços, les mitges més gruixudes, les faldilles més llargues? Realment això és tot el que cal per fer content Déu?

La Bubby diu que igualment pot tornar a passar. Diu que la gent no se n’adona, però que als jueus els han estat passant coses com l’Holocaust des de fa segles, més o menys cada cinquanta anys. Ara ja tocaria un altre fet d’aquests, diu. Els pogroms, les croades, la Inquisició, tot és, si fa no fa, el mateix. Pensar que tenim el control és ridícul, diu. Però no ho diu davant del Zeidy, que creu que el rebbe satmar ens pot salvar de qualsevol cosa. Al capdavall, el rebbe mateix va ser salvat miraculosament dels camps de concentració, i ara celebrem aquell dia amb una festivitat anual.

La Bubby diu que tothom odia els jueus, fins i tot els que fan veure que no. Déu va fer així el món, diu, i ells no ho poden evitar. M’avisa que no em refiï mai d’un goy, per més bona persona que sembli.

Se’m fa estrany imaginar tot un món de gent que no he conegut mai i que ja m’odia, quan soc tan jove i encara no he fet res. Ara la meva mare és una goyà. Això vol dir que és un d’ells? Ella també m’odia?

La Bubby es burla de la meva pregunta. Un jueu no pot ser mai un goy, diu, per molt que s’hi esforci. Es pot vestir igual que ells, parlar igual que ells, viure igual que ells, però ser jueu és una cosa que no es pot esborrar mai. Fins i tot Hitler ho sabia.

De nit, em quedo desperta quan el soroll del trànsit s’ha calmat i doblego el coixí per la meitat per pressionar amb la vora tibada a la panxa, caragolant el cos al voltant del plec. Pregunto a Déu si m’estima. Enviarà un altre sheid, un altre Hitler, per matar-me també a mi? Ha posat ell el dolor que em rosega l’estómac, o ho ha fet Satanàs?

Tinc la sensació de no ser estimada. Ni pels meus pares, ni per la gent que em rebutja pel fet de ser filla seva, ni per les ties i cosines que em menyspreen perquè soc la prova d’un escàndol familiar, però sobretot tinc la sensació que no m’estima Déu, que segurament m’ha posat aquí i s’ha oblidat de mi. Sense l’amor de Déu, quina possibilitat tinc de ser feliç?

M’adormo sobre un coixí moll de llàgrimes, amb l’estrèpit del tren elevat puntuant uns somnis agitats. Mentre uns agents encaputxats amb uniformes de les SS corren per Williamsburg muntant sementals negres, m’arrossega la gentada que intenta fugir, però de sobte sento clarament el brunzit d’un helicòpter i quan miro enlaire veig una dona que sé que és la meva mare, esperant per salvar-me. Mentre ens allunyem ràpidament cap a l’alba que s’acosta, miro les masses espantades de sota nostre i, finalment, em sento protegida de tot plegat.

Em desperta un soroll de crits procedents del carrer. El meu despertador marca les tres de la matinada. Espantada, surto rodolant del llit i corro cap a la finestra. La Bubby i el Zeidy també estan desperts a l’habitació del costat, i giro el cap dins del reixat per veure’ls a tots dos mirant per la finestra del costat de la meva. Al carrer, homes vestits amb pijames blancs i sabatilles d’estar per casa corren com bojos per la calçada, tot cridant «Chaptz’em! Chaptz’em!».

«Atrapeu-lo», criden, «atrapeu l’intrús que ens ha envaït durant la nit». Mentre criden a totes les cases del voltant, més i més homes baixen corrents en pijama per les escales dels edificis de pedra vermellosa i s’afegeixen a la persecució.

—Què ha passat? —pregunto, mirant a la Bubby a la finestra del costat.

—Han entrat a robar al pis de la senyora Deutsch d’aquí al costat, s’han endut tota la plata —diu, i mou el cap consternada—. Shvartzes, un grup de jovenets negres, eren; han vingut de Broadway.

Es refereix al veïnat afroamericà de l’altra banda de les vies, on no ens deixen aventurar-nos-hi mai. El ferrocarril elevat sempre ha fet de barrera entre nosaltres i les persones d’ètnies diverses que habiten aquesta part de Brooklyn, com herbes autòctones que broten entre les fàbriques i els magatzems abandonats. Williamsburg és molt lleig, qui més voldria viure aquí, diu la Bubby, excepte les classes baixes?

Als jueus els va bé entre les classes baixes, però. La Bubby diu que ens convé que la gent suposi que som pobres i poc intel·ligents, per tal de no provocar la gelosia i el ressentiment dels gentils. A Europa, diu, els goyim s’enfadaven amb els jueus que s’oblidaven del lloc que els pertocava ocupar i arribaven a ser més rics i educats que els seus equivalents gentils.

Veig els shomrim, els vigilants comunitaris, que s’aturen davant de la casa del costat i baixen de les motocicletes vestits amb jaquetes reforçades que porten el logo reflector a l’esquena. Tres homes amb barba arrosseguen un adolescent negre per les mans, i veig que penja com un sac entre ells.

—Aquest noi no deu tenir més de catorze anys! —diu la Bubby, que mira des de dalt el culpable capturat—. Per què ha de robar, per poder ser d’una banda? Ach, quina pena, tan joves i ja van pel mal camí.

Els shomrim s’amunteguen al voltant del noi, que tremola. Miro com li claven puntades de peu sense compassió fins que sanglota i gemega.

—Jo no hai fet re, ho juro! Jo no hai fet re! —exclama per defensar-se, una vegada rere l’altra, suplicant pietat.

Els homes l’apallissen i sembla que no hagin d’acabar mai.

—Et penses que pots venir aquí i fer el que vulguis? Impressionar els teus amics? On són els teus amics ara, eh? —pregunten amb to de burla—. Et penses que pots portar la teva mena fastigosa a aquest barri? Ah, no, aquí no. No, nosaltres no avisarem la policia, però ens encarregarem de vosaltres com no ho pot fer ningú més, ho entens?

—Sí, sí, ho entenc… —gemega el noi—. Deixeu-me anar, si us plau, jo no hai fet re!

—Si tornem a enxampar algun de vosaltres aquí, el matarem, ens sents? Us matarem! Digue-ho a tots els teus amiguets, digue’ls que no se’ns tornin a acostar o farem caure l’infern damunt de les vostres ànimes negres.

Quan s’aparten, el noi s’aixeca i fuig entre la nit. Els shomrim pugen de nou a les motos, espolsant-se les jaquetes lluents. Al cap d’un quart d’hora, torna a haver-hi un silenci de mort al carrer. Se’m regira l’estómac.

La Bubby para de treure el cap per la finestra.

—Ah mazel —diu—, quina sort que tenim la nostra pròpia policia, quan la policia de debò no és capaç ni d’agafar una nou que ha caigut de l’arbre. No podem comptar amb ningú, Devoraleh —diu, mirant-me—, excepte nosaltres mateixos. No ho oblidis.

Em renyo a mi mateixa un cop més per sentir compassió en un moment inadequat. L’adolescent no m’hauria de fer llàstima, perquè és l’enemic. M’hauria de saber greu per la pobra senyora Deutsch, que s’ha emportat l’ensurt de la seva vida i ha perdut tota la plata bona que tenia en herència. Ho sé, i tanmateix m’eixugo de la galta les llàgrimes de vergonya de les quals m’hauria d’avergonyir. Per sort, a les fosques no les ha vist ningú.

El meu pare puja amb pas ferm els graons de l’entrada i truca fort a la porta.

—Mami! —crida, amb la veu una mica ronca de l’emoció—. Ho has vist? Has vist el que ha passat?

Quan la Bubby obre la porta, veig el pare allà dret amb el seu pijama brut i arrugat; el cos li tremola d’una manera estranya mentre bota sobre la part del davant dels peus descalços.

—Els he perseguit! —anuncia amb aire triomfal—. Era allà quan l’han atrapat.

—Què fas corrent sense sabates, Shia? —diu la Bubby amb un sospir.

Li surt sang entre els dits i taca l’estoreta de l’entrada, i el meu pare no se n’adona, amb la cara il·luminada per una eufòria idiota.

—Torna a casa, Shia —diu el Zeidy amb veu trista—. Torna a casa i ves a dormir.

Tanca la porta a la cara del meu pare, amb delicadesa, gairebé amb reverència, i els palmells romanen al pom fins i tot quan se senten els passos del pare retrocedint pel vestíbul.

Miro d’evitar el pare. En certa manera, entenc que, com més em distanciï d’ell, més evito la vergonya que va associada amb el seu retard i el comportament estrany. Se’m fa difícil quan pel Shabbos vaig pel carrer amb les meves amigues i passem a prop de la senyora de les magdalenes de Hooper Street, que té berrugues amb pèls a la barbeta, o d’en Golly el Grillat, que fuma cigarrets pudents a la cantonada de Keap Street i Lee Avenue, amb la mirada perduda i moviments confusos. Les noies fan molts escarafalls per canviar de vorera i evitar-los, i jo em pregunto que farien si mai es trobessin el meu pare vagant per Lee Avenue en direcció a elles. Potser ja ho han fet, sense saber qui era.

Estic sobretot enfadada per com tot sembla que em vagi en contra en aquesta vida. Ja és prou haver d’afrontar uns pares divorciats, i una mare que és una goyà; calia tenir un pare boig, també? Em fa l’efecte que no té remei, perquè per molt que intenti ser perfecta, per molt bé que pugui encaixar, no em puc treure mai del damunt la connexió amb ell.

No entenc com puc ser família d’aquest home, al qual no m’assemblo gens, però sobretot no entenc per què ningú de la meva família no intenta mai ajudar-lo, buscar-li algun tractament. Només deixen que vagi voltant sense rumb i s’espavili, i de passada em fan quedar malament.

La Bubby diu que un fill problemàtic és un càstig; el Zeidy diu que és una prova que et posa Déu. Buscar tractament per a un problema és esquivar el sofriment que Déu creu que et mereixes. A més, diu la Bubby, quan comences a esbrinar per què un problema és un problema, i comences a posar-hi etiquetes terrorífiques, llavors de cop i volta tothom sap que hi ha un problema i digues, em diu la Bubby, llavors digues qui es voldrà casar amb tots els altres fills teus, quan tens un fill amb un problema diagnosticat pels metges? És millor no saber-ho, diu. És millor limitar-se a acceptar el pla de Déu.

Van intentar fer el millor possible ateses les circumstàncies, a la seva manera. Quan el pare va fer vint-i-quatre anys i cap matrimonier no havia aconseguit trobar-li esposa, la Bubby i el Zeidy van començar a buscar a l’estranger, amb l’esperança de trobar una jove en circumstàncies difícils que estigués disposada a venir a Amèrica amb la promesa d’una vida amb totes les comoditats. Tot un pis de set habitacions, van preparar, a la segona planta del seu edifici de pedra vermellosa, amb terra de parquet nou de trinca i papers de paret elegants, equipat amb mobiliari i parament acollidors i catifes de luxe. Els diners no eren cap obstacle: ells pagarien el casament, les despeses del viatge, tot el que desitgés la noia. I la que van trobar va ser la meva mare, filla d’una divorciada vinguda a menys, que vivia de la caritat del seu benefactor de Londres mentre estudiava en un seminari jueu per a noies. Va acceptar de seguida l’oportunitat d’anar-se’n, de viatjar a un nou país on l’esperaven tota mena de possibilitats.

La Bubby i el Zeidy es pensaven que ja havien acabat de criar els fills abans d’acollir-me, però quan el matrimoni dels meus pares va començar a fer aigües poc després que jo nasqués i la meva mare va desaparèixer per perseguir el seu somni d’una educació superior als Estats Units, els va tocar a ells cuidar-me. Un altre càstig, potser? Em pregunto si només soc un altre producte del sofriment del qual el Zeidy obté tant de gaudi espiritual, si per als meus avis només soc una prova que els ha enviat Déu, i que han de suportar humilment, sense queixar-se.

En els llibres, trio els pares perfectes i m’imagino com seria haver nascut a la seva família, viure en una habitació de parets roses amb un llit amb dosser, i una finestra que donés a un jardí exuberant dels afores.

Els meus pares imaginaris em posarien ferros per corregir-me les dents i em comprarien roba bonica. Aniria a escoles de debò i potser fins i tot a la universitat. Jugaria a tenis i aniria en bicicleta. No em dirien que anés sempre amb el cap cot i parlés en veu baixa.

Pel Shabbos la meva manca de família destaca encara més clarament que durant la setmana. A capdavall, no tinc germans petits dels quals tenir cura ni més grans per anar-los a veure. El Shabbos és temps que s’hauria de passar en família, i no tinc ningú amb qui passar-lo excepte els avis. I és per això que em fan una il·lusió especial les visites: de vegades un dels meus cosins i cosines casats ve a fer una visita de cortesia a la Bubby i el Zeidy, i el meu avorriment s’alleuja una estona.

Tanmateix, tan aviat com els meus cosins comencen a tenir criatures, ja no ens poden venir a veure, perquè pel Shabbos està prohibit transportar. Com que no poden fer servir el cotxet per als nadons, s’han de quedar a casa fins que s’acaba el Shabbos.

Això ha estat un tema de debat candent a la taula del Shabbos durant les darreres setmanes, perquè no fa gaire un rabí de Williamsburg ha decidit que és lícit transportar en Shabbos a causa del nou eruv. L’halacà, la llei jueva, prohibeix que una persona transporti res per l’espai públic, però dins d’un eruv, una tanca simbòlica que envolta terrenys públics, es considera que és una zona privada, i llavors és lícit transportar criatures, les claus de casa i altres objectes necessaris.

Tots els altres rabins diuen que el nou eruv no és kosher. No hi ha manera, afirmen, de crear un «domini privat» en un indret com Brooklyn. El principal problema, diuen, és Bedford Avenue, que travessa Williamsburg i continua al llarg de quilòmetres i quilòmetres passant per diferents barris de Brooklyn. Jo no entenc les implicacions legals del debat, però sí que sé que és el tema del qual tothom parla últimament.

Al principi, a l’hora de la veritat ningú no feia servir l’eruv, perquè la gent era escèptica respecte a la seva capacitat de romandre en un barri on apareixen grafits en una paret acabada de pintar abans que s’hagi pogut assecar la pintura. Però a poc a poc, a mesura que més rabins van donant el seu segell d’aprovació personal a l’eruv, les dones han començat a sortir als carrers amb els cotxets de nadó les tardes de Shabbos, i cada vegada que se’n veu alguna, el Zeidy torna a casa de la xul amb més notícies de gent que fa servir l’eruv. Grups de joves hassídics indignats han agafat el costum de posar-se a l’aguait a les principals avingudes per escridassar aquestes dones quan passen (dones que, en la seva opinió sincera, s’estan burlant obertament de les lleis del Shabbos). N’hi ha que fins i tot tiren pedres, diu el Zeidy enfadat. A més, es lamenta, a aquests nanos tant els fa l’halacà; l’únic que els importa és tenir algun motiu per fer uns quants crits.

El Zeidy, de fet, creu que l’eruv és kosher, després d’haver estudiat extensament el tema pel seu compte, i no hi ha cap opinió religiosa que jo respecti més que la del meu avi. Admiro la seva combinació única d’intel·ligència talmúdica i mentalitat oberta. El Zeidy no diu mai que no només per dir que no, com fan alguns rabins. Un bon rabí, diu el Zeidy, és el que pot trobar l’heter, l’escletxa de la llei que permet ser flexible. Un rabí sense prou coneixement del Talmud sempre tendirà a ser més estricte, perquè no està segur de la seva pròpia capacitat de trobar les escletxes.

De tota manera, el Zeidy m’avisa que no faci servir l’eruv, tot i que ell el considera perfectament kosher. Si altres persones ho consideren un aveirah, un pecat, llavors podria ser que jo violés la llei de ma’aras eyin, en què algú sembla que ha pecat i fa pensar erròniament als altres que ha pecat. Pateix pels grups de gent que es reuneixen per escridassar amb ràbia els que perceben com a infractors, repetint «Shabbos, Shabbos, el sagrat Shabbos!» amb to enfurismat. No vol atraure aquesta mena d’ira pietosa sobre la seva família.

A mi no m’importa gaire, perquè tampoc tinc cap nadó per portar amunt i avall.

Dimarts, 11 de setembre de 2001, faig tard a escola. A un quart d’onze del matí, recorro les tres illes de cases que hi ha fins a l’edifici de l’escola de secundària caminant a pas lleuger, però quan giro la cantonada de Harrison Avenue, m’adono que hi ha alguna cosa diferent. El cel de sobre dels terrats és d’un color gris de mal averany, baix i feixuc. No sembla que hagi de ploure, però l’aire és com tèrbol, com si hi hagués massa pols d’obres flotant. A l’escola, tenim les finestres obertes perquè l’edifici no té aire condicionat i la tardor encara no ha arribat. Normalment el soroll del carrer és més fort que la veu de la professora i hem de tancar les finestres durant les classes, però avui al carrer hi ha un silenci que fa por. Ni martells pneumàtics, ni botzines ni camions que fan repicar les planxes de metall al carrer ample de dues direccions de fora. L’únic que sento és la piuladissa fluixa dels pardals.

A la una en punt els altaveus de les aules espeteguen una mica quan la secretària s’esforça per fer funcionar els intercomunicadors vellíssims. Gairebé no es fan servir mai.

—Totes les nenes han d’anar a casa. —La veu sona esmorteïda, però forta. Se sent un petit xiscle d’interferències que ens fa tapar-nos les orelles, però llavors tornem a sentir la veu de la secretària, ara més clara—. Si us plau, recolliu les coses i sortiu de l’edifici en files tranquil·les i ordenades. A fora hi ha autobusos que esperen per portar les que viviu més lluny. Us informarem de quan l’escola reprendrà les classes.

Miro les companyes del meu voltant, desconcertada. Només suspenen l’escola quan hi ha un incendi o una altra mena d’emergència. A ningú no li interessa tenir una comunitat plena de noietes sense res per fer passant l’estona als carrers. Però no se sent cap alarma. Per què ens envien a casa? La majoria de noies estan massa contentes que les deixin sortir per fer cap pregunta. Tanquen la cremallera de les carteres i fan cua als passadissos, entre rialletes emocionades. Només jo tinc curiositat, o això sembla.

Torno a casa trista i pensarosa. Potser el Zeidy ni tan sols em creurà quan arribi a casa. Potser es pensarà que només vull fer festa a escola. Què li diré, que de cop i volta ens han enviat a casa? Sona ridícul.

El Zeidy no és al seu despatx quan passo de puntetes pel rebedor. Té la porta oberta de bat a bat, però l’escriptori és buit. A dalt, la Bubby treballa la massa de hal·là a la cuina, amb el davantal cobert de restes enganxoses de pasta. Té el telèfon subjectat a l’orella i no diu res quan entro fent soroll i deixo caure la bossa dels llibres a la cadira. Escolto la conversa, però no diu gran cosa, només fa que sí amb el cap de tant en tant i fa preguntes vagues com ara «Per què?» i «Com?».

Al final sento els passos pesants del Zeidy, que puja les escales. Té un diari plegat a la mà. El Zeidy mai no porta diaris seculars a casa seva, però de vegades travessa Broadway i va a la bodega mexicana per llegir la secció d’economia de The Wall Street Journal, si necessita assabentar-se d’alguna cosa sobre el mercat de valors. Em pregunto com és que ara el porta a casa.

Fa un gest a la Bubby perquè pengi el telèfon.

—Mireu això —diu, i obre el diari damunt del taulell brut de farina.

A la portada hi ha una fotografia de les Torres Bessones en flames, o això sembla. No entenc per què el Zeidy ens ho ensenya.

—Què és això? —pregunto.

—És un atemptat terrible. Ha passat aquest matí, us ho podeu creure? Un avió s’ha estavellat contra les Torres Bessones.

—Aquest matí? —pregunto sense poder-m’ho creure—. Aquest matí a quina hora?

Ara és un quart de tres de la tarda. Si un avió s’ha estavellat contra un edifici al matí, no n’hauríem sentit dir alguna cosa abans?

—A les vuit tocades. Vaig a comprar una ràdio per poder escoltar les notícies.

Estic trasbalsada. El Zeidy no ens deixa escoltar mai la ràdio. Això ha de ser greu; deu ser per això que ens han fet tornar a casa abans d’hora. Ens passem la resta de la tarda arrupits al voltant de la ràdio diminuta a la cuina, escoltant la mateixa notícia una vegada rere l’altra. «Aquest matí a les 8.46, un avió s’ha estavellat contra la primera torre…».

—En donaran la culpa als jueus —diu el Zeidy, fent que no amb el cap—. És el que fan sempre.

—No als jueus —diu la Bubby—. A Israel, però no als jueus.

—No, Fraida, que no ho entens? —diu a poc a poc el Zeidy—. Es pensen que són la mateixa cosa.

La Bubby creu que hi haurà un altre Holocaust. Creu que hi haurà aldarulls i que els americans voldran fer fora tots els jueus. Diu que ella sempre ha sabut que tornaria a passar.

—Fes teixuvà —em suplica—. Penedeix-te a temps pel Yom Kippur. El món es pot capgirar completament en el que dura un instant.

Diuen que un peix va parlar al poble de New Square, que és un petit enclavament hassídic al nord de l’estat de Nova York. Mentre encara s’agitava, la carpa va obrir la boca i va escopir un avís als jueus perquè expiessin els seus pecats o hi hauria conseqüències terribles. S’ha generat tot un pànic arran d’això. Es veu que en Moshe, el peixater, estava enfeinat matant i netejant carpes per satisfer la demanda de les festes, i just quan estava a punt de deixar caure el pesant ganivet de carnisser al cap del peix, aquest va obrir la boca i en va sortir una veu. Hi havia testimonis de l’esdeveniment: treballadors del mercat del peix, tant jueus com gentils, afirmaven que havien sentit parlar el peix. Es va presentar pel nom i va declarar que havia estat enviat per recordar al poble jueu que Déu encara vigilava, que els castigaria per les seves faltes. «Cerqueu el perdó», va anunciar el peix, «o una pluja de destrucció us caurà al damunt».

Com que això va passar just després de l’atemptat de les Torres Bessones, i abans del Yom Kippur, el dia anual de l’expiació, era una anècdota especialment sucosa. Què podria ser això, sinó un recordatori per a tots nosaltres? Calia un penediment autèntic. Hi havia una prova de la reencarnació ben bé enmig nostre.

Els detalls de la història s’escampaven de pressa i canviaven constantment. Cada dia algú passava un moment per casa per portar un nou informe de la versió suposadament autèntica. Però la veritat no era important: la conclusió era sempre la mateixa. Si el peix havia parlat, llavors tot era veritat. Feia por pensar-hi. Ja no es podia esperar complir l’expiació del Yom Kippur per sortir del pas, pronunciant les pregàries per un sentit d’obligació. Ara tothom del meu voltant estava realment motivat; s’ho prenien seriosament.

Jo també vull creure que el peix va parlar, però no per aquest motiu. No vull pensar en els meus pecats i el conjunt de càstigs que Déu em té reservats. Vull centrar-me en la màgia de l’esdeveniment, el testimoni miraculós d’un peix abans de deixar anar el darrer alè. Diuen que el van servir a l’àpat d’abans de començar el dejuni a casa del peixater, cobert amb la gelatina que es forma al voltant de la pell.

El Zeidy no creu en el peix parlant. Diu que Déu ja no fa miracles, no avui dia. Prefereix actuar d’acord amb l’ordre natural de les coses, de manera que la seva interferència no cridi l’atenció. Entenc per què algú es podria prendre un relat així amb escepticisme, però no coincideixo amb els raonaments del Zeidy. Per què Déu de sobte hauria de parar de fer miracles? Segur que el mateix Déu que va separar les aigües del mar Roig i va proporcionar mannà al desert, no ha perdut de cop el gust pel dramatisme. M’estimo més creure en la reencarnació que en l’infern. La idea d’una altra vida és molt més tolerable quan existeix l’opció de tornar.

El Zeidy anirà a New Square pel Yom Kippur igual que fa cada any, malgrat tot aquest enrenou amb el peix que falta. El rebbe Skverer i ell es coneixen des de fa molt temps i hi va haver un moment en què ell fins i tot volia anar a viure allà, però la Bubby s’hi va resistir. Va dir que el poble li feia mala espina, llavors, quan només eren dues rengleres de cases unifamiliars a l’extrem nord del comtat de Rockland. Tenia raó. Ara allà dalt tenen voreres separades per a homes i dones, clarament etiquetades amb senyals de colors diferents. A mi em faria una vergonya terrible haver de viure en un lloc on tingués prohibit passar per determinades voreres.

La Bubby i jo ens quedem a Williamsburg i anem juntes a la xul, l’únic dia de l’any en què realment es fa servir la zona de les dones. Tothom passarà el dia sencer de dejuni resant per demanar pietat. Jo no soc bona dejunant, i estar-me tot el dia dreta a la xul no em distreu gaire de la fam que em rosega. Al meu voltant tothom està autènticament penedit, espantat per la perspectiva que avui al cel es decideixi el seu futur.

A escola em van ensenyar que si no expiem els nostres pecats abans d’últim toc de la banya de moltó pel Yom Kippur, Ha-Xem es cobrarà la seva pròpia justícia. No hi ha res en aquest món que sigui immerescut, afirmen categòricament les meves professores; Déu compta i mesura fins a l’última unça de sofriment. Començo a entendre la lògica de pensar en nosaltres mateixos com a inherentment malvats; es dedueix que, com més sofrim, més malvats hem de ser. Però la Bubby i el Zeidy són dues de les persones més pietoses que conec, i les seves vides són plenes de sofriment. Què podrien haver fet per merèixer-ho?

El sofriment d’avui és diferent del d’abans, m’explica la Bubby. Avui dia, si algú no té roba bonica o un bon cotxe, es queixa.

—Quan jo era petita, si es podia trobar una mica de menjar a casa, érem feliços —recorda—. Ens teníem els uns als altres, i això era l’única cosa important.

Tot i que a la Bubby no li agrada parlar del passat, de vegades se la pot convèncer perquè expliqui la història de la seva mare. Es deia Chana Rachel, i a moltes cosines els van posar aquest nom en honor seu. La Chana Rachel era la cinquena d’una família de set germans, però quan es va casar, només n’hi quedaven dos. Quan ella era petita una epidèmia de diftèria havia passat pel poble hongarès on vivien, i l’àvia de la Bubby havia vist com els seus fills es morien l’un darrere l’altre, quan el coll se’ls tancava i l’oxigen deixava d’arribar-los als pulmons. Quan quatre dels seus fills ja eren morts, i la petita Chana Rachel va agafar la mateixa febre i li van sortir les mateixes taques a la pell, la meva rebesàvia va gemegar en veu alta de la desesperació i, amb la ràbia d’una boja, va posar el puny a la gola de la seva filla, i li va esquinçar el teixit similar a la pell que li impedia respirar correctament. La febre li va baixar, i la Chana Rachel es va recuperar. Explicava moltes vegades aquesta anècdota als seus fills, però només la Bubby va viure per explicar-me-la.

Aquesta història m’emociona d’una manera que no puc acabar d’articular. M’imagino aquesta mare de set fills com una tsadeqet, una santa, tan desesperada per salvar els fills que seria capaç de fer qualsevol cosa. La Bubby diu que va ser la seva pregària a Déu el que va ajudar la filla a recuperar-se, no que li esquincés la pell de la gola. Però jo no ho veig així, de cap manera. Veig una dona que es va fer càrrec de la seva vida, que va actuar. La idea que fos agosarada i no passiva m’entusiasma.

Jo també vull ser una dona així, que treballa per tenir els seus propis miracles en lloc d’esperar que els dugui a terme Déu. Encara que murmuri les paraules de les oracions del Yom Kippur juntament amb tots els altres, no penso en el que signifiquen, i tinc molt clar que no vull demanar pietat.

Si tan malvada es pensa Déu que soc, doncs que em castigui, penso amb rancúnia, mentre em pregunto quina mena de resposta podria despertar al cel la meva afirmació provocadora. Endavant, penso, i ara estic enfadada. Ensenya’m el que pots fer.

Amb un món que pateix d’una manera tan indiscriminada, no és possible que Déu pugui ser un ésser racional. Per a què serveix apel·lar a un boig? És millor jugar al seu joc, desafiar-lo a ficar-se amb mi.

M’inunda una sensació inesperada de propòsit serè, la revelació tradicional del Yom Kippur, que en teoria arriba quan la penitència d’una persona ha estat acceptada. Sé instintivament que no estic tan desvalguda com a alguns els agradaria que cregués. En la conversa entre Déu i jo, no soc per força impotent. Amb el meu encant i capacitat de persuasió, fins i tot podria arribar a aconseguir que cooperés amb mi.

A l’escola, sento rumors apagats sobre una biblioteca jueva a Williamsburg, que s’obre un cop per setmana al pis d’algú, on pots agafar en préstec dos llibres kosher, censurats, escrits tots per autors jueus. Convenço el Zeidy perquè m’hi deixi anar. Si puc treure llibres d’una biblioteca kosher, no els hauré d’amagar a sota el matalàs. El cor no em bategarà més fort cada cop que senti un soroll a fora de l’habitació.

Quan arribo a l’adreça que m’han indicat, el vestíbul tronat de l’edifici és buit i agafo l’ascensor rònec fins al pis número 5. Al vestíbul de dalt, veig que la porta del 5N està lleugerament oberta, i s’escapa llum de l’apartament al passadís resclosit.

A dins, un parell de noies de secundària examinen la paret amb llibreries. En reconec una, la noia amb els cabells negres llisos, la mandíbula ampla i celles que dibuixen arcs negres damunt dels ulls verds clars. La Mindy va a la classe de la germana gran de la Raizy, un curs per davant meu, i diuen que és l’alumna més llesta de l’escola. Una escriptora, diu ella que és. Porta un diari a tot arreu, jo l’he vist. Al menjador gargoteja mentre mossega l’entrepà que aguanta amb la mà esquerra.

Probablement no em reconeixerà si la saludo. I té un any més que jo. Per què voldria parlar amb mi?

Agafa en préstec dos llibres gruixuts i se’n va amb una amiga. Penso que tant de bo hi hagués algú com ella a la meva classe, algú a qui li encantés llegir, encara que fossin només llibres kosher.

Quan el Zeidy arriba a casa, porta un dels pashkevilin que hi ha escampats per tot el carrer, fulls de mà plens de ràbia que apunten als nous «artistes» que des de fa poc s’han enamorat de Williamsburg. No s’havia pensat mai que Williamsburg hagués d’atraure aquesta mena de gent, que es droguen fins a l’estupor, posen música forta i volten pels carrers buscant la inspiració. Ningú no havia somiat que hi hauria més persones que voldrien viure en un lloc tan lleig i atapeït de gent, amb olors ràncies que pugen de les clavegueres.

Ara ens estan prenent la terra, clamen els rabins. Emeten un dictamen d’embargament immobiliari. No es permet a ningú llogar o vendre cases als artisten, o hipsters, com es diuen a si mateixos. Però de cop i volta hi ha gent disposada a pagar tres vegades més diners per viure en cataus pelats i sense reformar. Qui pot dir que no a una cosa així?

Els hassids surten al carrer a protestar. Formen rengleres davant de les grans cases dels magnats immobiliaris més rics de Bedford Avenue, els ensenyen els punys i tiren pedres a les finestres. «Traïdors!», els diuen. «Nisht besser fun a goy!». No sou millors que un gentil.

Tinc curiositat pels nostres nous veïns, els anomenats artistes, i un dia m’aventuro al costat nord de Williamsburg, cap a la zona dels molls, que és la que sembla que més els atreu.

Al Brooklyn Navy Yard, apareix tota la silueta de Manhattan, brillant fins al punt de fer mal als ulls en un dia clar, resplendint com joies damunt de l’escot del riu. Em quedo un moment sense respiració quan ho veig, la ciutat màgica que es troba tan a prop de casa meva, i alhora tan lluny. «Per què algú voldria marxar d’aquell lloc magnífic per venir aquí?», em pregunto. «Què els pot oferir aquest barri ple de brutícia a banda de la llibertat de desaparèixer en un gueto autoimposat?».

Prenc la decisió d’aventurar-me a la ciutat tota sola. Miro mapes a la biblioteca (mapes del metro, mapes d’autobusos i mapes normals) i intento aprendre-me’ls de memòria. Tinc por de perdre’m. No, tinc por d’enfonsar-me a la ciutat com en un sorramoll, por que em xucli alguna cosa de la qual no em podré escapar mai.

Quan el tren de la línia J comença a moure’s a poc a poc, gronxant-se i fent trontollar les vies elevades que van cap al pont de Williamsburg, miro avall cap als terrats bruts de color de fang de Williamsburg i finalment em sento prou alta per superar l’actitud monòtona i indiferent del barri. No esperava sentir-me tan bé quan sortís d’allà. És una sensació tan bona que tinc ganes de fer cabrioles pel vagó, saltant d’un pal a l’altre de l’eufòria.

Al metro de la línia F ja no em sento tan tranquil·la, ni de bon tros. Potser és perquè és subterrani, però el més probable és que sigui per les dues dones hassídiques de mitjana edat que seuen davant meu. Si bé els rostres rodons i flàccids no mostren cap expressió, simplement sé que m’estan jutjant, preguntant-se què faig tota sola a la ciutat. De cop m’agafa pànic. I si em reconeixen? O encara pitjor, i si coneixen algú que em coneix? No podria suportar que em descobrissin.

Baixo a la parada següent i surto al carrer Catorze prop de Union Square, una avinguda atapeïda de trànsit i vianants, que vibra amb els sorolls de botzines de taxis i frens d’autobusos, i amb olor de carn sortint dels carretons dels venedors ambulants. El soroll, les imatges, les olors són tan aclaparadores que durant un moment no sé cap a on mirar. Llavors entreveig el rètol d’una llibreria, Barnes & Noble, i m’hi dirigeixo amb desesperació, perquè d’una manera o altra sé que quan sigui a dins i envoltada de llibres, estaré protegida.

A dins hi ha expositors i taulells atractius pertot arreu, dient-me el que vull llegir perquè no ho hagi d’esbrinar jo mateixa, cosa que em tranquil·litza. Els llibres nous no em criden l’atenció. Les cobertes em semblen massa virolades i xarones. M’agrada llegir històries que van passar fa molt temps, amb fotografies de dones amb el nas esvelt a les portades, vestides amb puntes i sedes. Em fa l’efecte que tinc més coses en comú amb els personatges de les novel·les antigues que amb les heroïnes dels temps moderns.

Decideixo comprar una edició de butxaca barata d’Orgull i prejudici. La primera frase és el que m’atrau. «És una veritat universalment coneguda que un home solter, en possessió d’una gran fortuna, cal que desitgi tenir muller». M’adono immediatament de quin serà el tema d’aquest llibre, i no hi ha cap cosa sobre la qual tingui més curiositat que el matrimoni i, cosa més important, les maquinacions que comporta arranjar aquesta situació. No conec a ningú disposat a parlar del matrimoni, ni de res que hi tingui a veure, davant d’una dona jove que no està compromesa. No puc esperar que m’arribi el moment de descobrir totes les dades pertinents; potser aquest llibre contribuirà a il·luminar-me una mica.

Orgull i prejudici resulta una experiència de lectura particularment deliciosa. Per començar, no m’he trobat mai amb un llibre amb un llenguatge formal tan poc habitual i un to tan elegant. De tota manera, jo el trobo molt emocionant; les frases meditades i esmolades afegeixen tensió i suspens a la narrativa. És la meva primera introducció a l’Anglaterra d’abans de l’època victoriana. Si bé la meva mare va néixer al Regne Unit, aquest llibre tracta d’un país en una època enormement diferent i, encara que al principi hi trobo poques coses familiars, aviat començo a fer comparacions molt clares entre el món de les germanes Bennet i el meu. Per començar, el safareig incessant i les complicitats dels personatges femenins no són cap novetat per a mi. No és així com s’entretenen també les dones del meu món, xerrant sense parar sobre les altres, cosa que es converteix immediatament en una educació indefectible quan es troben davant del motiu de tantes tafaneries? Quina emoció poder-me identificar tan fàcilment amb l’Elizabeth, i sentir al seu costat les injustícies exasperants que es cometen en la seva societat. Ric amb ella per la hipocresia i l’estretor de mires que exhibeixen clarament els personatges que es consideren a si mateixos superiors als altres.

De fet, no soc tan diferent d’un personatge d’Orgull i prejudici. Tot el meu futur també dependrà de si faig un bon casament. L’estatus i la reputació tenen la mateixa importància en la meva comunitat, i es basen en termes igualment trivials; mentre que la posició econòmica sembla que és la principal preocupació d’aquests britànics exquisidament civilitzats, el meu món fa èmfasi en una forma de moneda més espiritual. El que se’m fa més evident dels pensaments i les expressions de l’Elizabeth és la seva frustració innata; potser ella també està enfadada pel fet de ser posada en la situació humiliant en què sempre cauen les dones, el rol inevitable d’objecte que ha de ser triat pel mascle, que és en qui descansa tot el poder. A una dona amb tanta intel·ligència i enginy, segur que li sembla indigne d’ella haver d’exhibir-se davant dels homes més distingits, amb l’esperança d’aconseguir unes quantes miques d’atenció. És evident que l’Elizabeth desitja ben poc atraure un home ric a les seves urpes; a diferència dels altres personatges femenins del llibre, mostra una independència d’esperit que em fa estimar-la. Pateixo molt per descobrir què li passa perquè, estranyament, em fa la sensació que el seu destí està estretament entreteixit amb el meu.

Torno a les pàgines d’Orgull i prejudici tan sovint com el temps m’ho permet, i en llegeixo capítols d’amagat sempre que puc. A l’escola faig veure que prenc apunts amb diligència, però els pensaments se m’escapen molt lluny. La vila de Netherfield esdevé viva i animada en la seva imaginació i les cares dels seus habitants se m’apareixen pintades amb els millors colors.

Quina història podria ser més rellevant per a mi que la d’una jove en edat de casar-se que rebutja les tries que els altres fan per ella i exerceix la seva pròpia independència? Qui hauria dit que temps enrere tot el món era així i jo no hauria estat l’única noia insatisfeta amb les meves circumstàncies. Tant de bo l’Elizabeth fos aquí per aconsellar-me, per explicar-me com la rebel·lió que acaba d’una manera tan elegant al llibre es pot aconseguir en la vida real.

Aquest és el tercer curs de secundària, i l’últim. Ens graduem aviat, abans que altres centres, perquè no val la pena malgastar un altre any perseguint una educació que no necessitem. No tindrem diplomes oficials de l’estat de Nova York, només un pergamí d’aspecte pompós signat per la directora i el rabí. Si he de dir la veritat, un títol tampoc em serviria de res, perquè no em permetran mai trobar feina més enllà dels pocs llocs disponibles per a les dones en la nostra societat. El missatge és ben clar: qualsevol esforç que es dediqués a la meva educació més enllà d’això seria un malbaratament absolut.

De tota manera, l’últim curs ens toca fer classe d’anglès amb la senyora Berger, la professora amb més formació de l’escola, que ve cada dia des de Queens, amb els cabells entaforats dins d’un barret tou gegant. La senyora Berger té dos títols de màster i un aire de superioritat que ningú no suporta. Sobretot, és famosa entre les alumnes pel seu mal humor. Altres anys l’he vist obrir-se pas a empentes i cops de colze pels passadissos plens de gent de l’escola, fent ressonar pesadament els talons pels terres de rajola. La cara reflecteix irritació i fàstic. Si es pensa que aquesta feina és tan poc digna d’ella, penso jo, per què continua venint un any darrere l’altre?

Quan la senyora Berger entra a la nostra aula al principi del curs, ens contempla amb una mirada de menyspreu i avorriment.

—Doncs bé —diu—, cap de vosaltres no escriurà la pròxima gran novel·la americana, això segur. —La veu està carregada de menyspreu, però per sota hi sento també esgotament i decepció.

Immediatament, em venen ganes de desafiar aquesta afirmació. Qui és ella per dir que cap de nosaltres no escriurà mai res significatiu? Que no som grans americanes, nosaltres, perquè no escrivim llibres? Llegir és menys important que escriure? Els llibres en hebreu valen menys que els anglesos? Qui és ella per jutjar-nos? La meva indignació encesa em sorprèn, perquè normalment soc jo qui critica la manca d’ambició acadèmica del meu entorn. Tant de bo pogués mirar-me i veure que jo soc l’excepció, en lloc d’apilonar-me amb la resta del grup com fa tothom de fora.

Ens reparteix un llibret, fet a partir còpies dels llibres de gramàtica que no podem tenir, censurat perquè no hi hagi paraules prohibides.

—La meva primera norma —diu, mentre es gira cap a la pissarra amb un guix nou—. Res de col·loquialismes, res de frases fetes, res d’eufemismes. —I subratlla cada paraula amb una línia blanca gruixuda.

És la primera vegada que sento aquestes paraules, però de sobte m’estimo aquesta dona dura i malhumorada que ens mira amb un desdeny amarg als ulls. L’estimo per continuar venint aquí un curs darrere l’altre, i oferir a les alumnes uns continguts que estan mal preparades per aprendre i que no tenen inclinació a fer servir, perquè he estat esperant tota la meva vida acadèmica algú que m’expliqui coses que no sé.

Adoro aquesta dona, que entra cada dia a l’aula llançant insults frescos al nostre grup indiferent, per fer-me el regal de la motivació, perquè estic decidida a demostrar-li que soc digna dels seus esforços. De les tres-centes alumnes a les quals fa classe cada any, dels milers a les quals ha fet classe durant la darrera dècada, si hi ha ni que sigui una alumna que se la pren seriosament, potser s’adonarà que aquí és més important, més apreciada, del que mai pot arribar a saber.

—Ningú ha tret mai un excel·lent a la meva classe, i ningú el traurà mai —anuncia categòricament la senyora Berger—. El màxim que s’hi ha acostat algú ha estat un notable alt, i això va ser el curs passat, per primera vegada des que vaig començar a treballar aquí fa quinze anys. —Tothom sap que va ser la Mindy. Va ser la primera a treure una nota així amb la senyora Berger.

Ara estic decidida a aconseguir aquell excel·lent tan desitjat. Sento com les alumnes del meu voltant es mouen al seient amb interès. Un repte, de la mena que sigui, és una cosa emocionant, una cosa que trenca la nostra rutina. Totes estem encantades amb la perspectiva.

Sí que trec un excel·lent aquell any, al cap de mesos d’esforçar-m’hi molt. Quan finalment veig la lletra escarlata estampada al treball que la senyora Berger em torna, aixeco la vista cap a ella amb expressió triomfal.

—Ho veu? Ho he aconseguit! Va dir que ningú no podia i jo ho he fet! —Hi ha un punt de condescendència en el meu to de veu, perquè una part de mi està emocionada per poder-li fer tastar la seva medecina.

La senyora Berger em mira amb expressió neutra, sense cap reacció a la cara. Al cap d’un moment fa un sospir inesperat, deixa caure les espatlles amb aire de derrota i jo m’equivoco pensant que és una rendició.

—I què? —replica, mirant-me als ulls—. Què en faràs, d’aquest excel·lent, ara que l’has tret?

No entenc la tristesa que té a la cara mentre continua donant-me les notes perfectes, un excel·lent darrere l’altre, perquè crec que hauria d’estar-ne orgullosa, que la meva feina ben feta és un reflex de la seva qualitat com a professora.

Per a mi aquest ha estat un curs acadèmic excel·lent en general, tant en anglès com en ídix. Conscient que era la meva última oportunitat, finalment m’hi he posat de debò i he aconseguit el butlletí de notes perfecte que el Zeidy sempre havia volgut que tragués. Com és comprensible, estic nerviosa pensant en l’any que ve: només les bones notes i les referències em poden ajudar a aconseguir la feina que vull, de mestra del temari en anglès a l’escola elemental. Tinc aquesta idea que, si m’hagués pogut tenir a mi de professora quan era petita, hauria pogut suposar una gran diferència, i que potser en algun lloc hi ha una nena igual que jo, que vol saber més del que li permeten.

La Mindy, la noia a qui també li encantava llegir i escriure, fa de professora d’estudis seculars al setè curs. Tothom en parla. És tota una sorpresa, de debò; tothom hauria dit que, si feia de professora, seria d’estudis religiosos, tenint en compte l’entorn d’on ve. Em pregunto com se n’ha sortit, com la seva família li ha permès seguir aquesta vocació. La seva mare s’embolica tot el cap amb un shpitzel, una mena de mocador que només porta una petita franja de cabells sintètics sortint pel davant. Ni tan sols el Zeidy no hauria demanat mai a la Bubby que es posés una cosa així. Per a ell una perruca ja estava bé.

Per tal que se’m tingui en compte per treballar de mestra, he de fer una classe de prova al final de la primavera, en una classe de vuitè. La senyora Newman, la cap d’estudis, ve a observar, i també la Chaya, la meva tia, la directora d’anglès. Tothom es pensa que tinc una feina garantida perquè la meva tia és directora a l’escola elemental, però crec que li atorguen massa poder. En realitat és un titella en mans de les autoritats masculines que controlen l’escola, en una falsa posició de poder que comporta una mena de vergonya. Ser una experta en estudis seculars no és exactament la mena de cosa de la qual es pot estar orgullosa. Al principi supervisava des del primer curs fins al vuitè i després, a poc a poc, n’hi van anar traient, i ara només li queda de sisè a vuitè. De totes les directores d’anglès de l’escola, és la millor, i per tant és la més dolenta. És l’única que porta perruca sense res més al damunt, ni barret ni mocador. No és que es pugui confondre amb cabells de debò, però els preocupa perquè és una afirmació. No volen que les noies satmar portin les perruques de manera tan franca, sense cap indicador que els cabells són falsos.

Al final d’agost m’arriba l’avís. Tinc una feina, de professora de sisè curs. Guanyaré 128 dòlars la setmana. Em compro una faldilla recta i un blazer de llana blau marí, i una camisa d’òxford de color blau cel que hi combina bé. Trio uns mocassins de cuir blau marí amb talons quadrats gruixuts que fan un so greu quan repiquen al terra de rajola acabat d’encerar dels passadissos de l’escola. Em recordo d’aquest edifici, de quan tenia por de les persones poderoses que patrullaven pels passadissos, els que tenien la clau de l’ascensor que cruixia, el personal que ens podia complicar la vida a caprici. Ara soc jo qui té la clau de l’ascensor i ja no he de pujar per les escales plenes de gent.

Les alumnes em miren amb admiració i respecte. Tot just he fet disset anys, però per a elles m’alço al llindar de la vida adulta, il·luminada pel moment d’entrellum entre la innocència de la infantesa i els grillons de la feminitat.

La Mindy i jo ens fem amigues de seguida, tal com sempre havia tingut l’esperança que passaria. Finalment, estem en igualtat. Quan acabem de fer classe, anem tot passejant a Lee Avenue Pizza i seiem a la taula petita de darrere el taulell, agafem tasses de poliestirè plenes de cafè calent amb les dues mans i parlem de la nostra feina i de la política que es fa als despatxos. Gradualment, surt a la llum que la Mindy també portava llibres a casa d’amagat, sempre que en trobava, i coincidim en molts dels títols que hem llegit. És escandalós, però fins i tot escolta la ràdio FM amb auricular, i m’ensenya a fer servir el dial del meu equip de música.

A Radio Disney, al 1560 de la banda AM, la Lizzie McGuire canta «What Dreams Are Made Of» i em quedo enganxada. «Last Christmas» de Wham! sembla que sona en bucle a totes les emissores, i també moltes cançons ensucrades de Britney Spears, els Backstreet Boys i Shania Twain. A les nits em passo hores desperta amb els auriculars, escoltant melodies promíscues i estrangeres que mai no havia sabut que existien. M’agrada la música electrònica i el trance. A la Mindy li agrada el pop adolescent.

Crec que m’he enamorat de la Mindy. Li escric poemes. Somio a donar-li tot el món. Comprem crispetes i granissats i seiem en un d’aquells bancs que hi ha darrere dels pisos de protecció oficial on no s’aventura ningú perquè els gamberros hi compren drogues. Ens arrupim en bancs a sota de bastides i tremolem de fred fins a les quatre de la matinada, sense ganes de retirar-nos a les cases respectives.

Un Shabbos de gener cau una nevada granulada i espessa i la Mindy no ve de visita com de costum, i passo tota una tarda solitària. El diumenge al matí li truco.

—Anem a passar el dia a la ciutat —dic—. Agafem la línia J sense que ens vegin i perdem-nos a Broadway. Anem a veure una pel·lícula a l’IMAx. I si ens veu algú? Tant me fa. Ens taparem la cara amb la bufanda. Ningú no ens reconeixerà.

M’encanta que, com jo, la Mindy sigui impulsiva. Fins i tot temerària, potser. Agafem el metro per anar a Manhattan i tenim tota l’estona el cap cot al vagó per por que algú ens reconegui.

Per arribar al Lincoln Center ens hem d’obrir pas entre piles de restes de neu ennegrida i bancs de neu alts, però em fa la sensació que és una marxa revolucionària. La dona de la taquilla dels cinemes Sony ens deu trobar ben estranyes: faldilles llargues i mitges gruixudes de color beix, cabelleres curtes tallades a joc i recollides amb diademes. Busco la sala 2. Em sembla que la veig, a dalt de tot de l’edifici de vidre, i entrem en un cinema petit amb un amfiteatre, cortines vermelles i seients de vellut vermell. Quan comença la pel·lícula, m’adono que d’IMAx no en té res, i els personatges no són d’animació com semblaven al cartell. De sobte la Mindy té por perquè fa l’efecte que això és un pecat més gros, veure persones de debò en una pel·lícula. Jo també tinc por, per la meva pròpia gosadia, crec, però sortir ara semblaria una ximpleria.

La pel·lícula es diu Mystic River. Segresten un nen davant dels seus amics, i crec que li passa alguna cosa dolenta. Després hi ha una noia assassinada. Molta gent acaba morta, i tothom sembla enfadat i carregat de secrets. És la primera pel·lícula que veig i encara no acabo d’entendre per a què serveixen les pel·lícules: si són representacions de coses, si són narracions autèntiques, o si només són per distreure’s. Em sento profanada i culpable alhora; que potser això no demostra que estava equivocada des del principi, que la meva independència i el meu esperit rebel només em faran patir?

Quan sortim, fa un sol encegador i la llum es reflecteix a la neu del terra. Parpellejo repetidament, enlluernada, dreta a la cantonada del carrer Seixanta-Quatre i Broadway, amb la mà enguantada de la Mindy reposant dins de la meva. Cap de les dues no diu ni una paraula.

Després d’això no tornem a anar al cinema. Més endavant, quan intento recordar-me de la pel·lícula, no puc fer venir al cap les cares dels actors adults, només els cossos, carregats de presagis. Fins i tot quan soc més gran i he vist moltes pel·lícules i puc reconèixer les cares dels famosos, mai no seré capaç de recordar l’aspecte de Sean Penn en aquella pel·lícula, ni les cares dels altres membres famosos del repartiment. Les persones d’aquella pel·lícula em van semblar esgarrifosament reals. Sense cap marc de referència per a les veus, ni per a les expressions, vaig creure que aquells personatges estaven tan vius com la Mindy i com jo, atrapats en una escena aterridora.

Potser tenen raó quan parlen del món exterior, vaig pensar llavors. Quina existència de malson deu ser, vaig pensar, viure sota l’ombra de tanta violència. Quan em vaig fer més gran, em vaig adonar que els perills que es presentaven en aquella pel·lícula també existien a la meva comunitat, només que allà estaven embolicats amb secrets i es deixava que es podrissin i supuressin. I arribaria a la conclusió que una societat que era sincera sobre els seus perills era millor que una que negava als ciutadans els coneixements i la preparació necessaris per evitar-los si s’apropaven.

Si et veus obligat a enfrontar-se a les teves pors de manera quotidiana, aquestes es desintegren, com il·lusions, quan les mires de prop. Potser el fet d’estar sempre protegida em feia tenir més por, i més endavant faria petites incursions cauteloses al món de fora, sense permetre’m mai submergir-m’hi completament, i sempre tornant de cop a la familiaritat de la meva vida quan tot plegat era massa per als meus sentits. Em passaria anys amb un peu a cada esfera, atreta per l’univers exòtic que hi havia a l’altra banda del llindar de casa, arrossegada bruscament cap enrere pels avisos que sonaven com alarmes dins del meu cap.