5

Posseïda per un propòsit

El propòsit que ara es va apoderar d’ella era natural en una jove pobra i ambiciosa, però els mitjans que va escollir per assolir-lo no eren els millors.

LOUISA MAY ALCOTT,
Donetes

Ara la matrimoniera truca gairebé cada nit. Ho sé perquè, quan el Zeidy contesta la trucada, va al pis de baix per tenir intimitat al seu despatx i, cada vegada que jo despenjo el telèfon de dalt, primer calla i després va dient «sí, digui» amb la seva veu cansada i tremolosa, i jo em veig obligada a penjar amb suavitat perquè no senti el clic. La Bubby estira el cable del telèfon fins que arriba al bany, on tanca la porta i deixa oberta una aixeta mentre parla, fent veure que és una de les seves filles que li truca per parlar una estona.

Que es pensen que no sé què passa? Tinc disset anys. Sé com funciona tot això. A la nit la Bubby i el Zeidy tenen converses en veu baixa a la cuina, i jo sé que parlen de possibles parelles.

El Zeidy voldrà una persona devota, algú d’una família amb molta tradició satmar, algú amb qui pugui estar orgullós de tenir parentiu. Al capdavall, el matrimoni és una qüestió de reputació. Com millor sigui el casament, més bon nom tindrà la família. La Bubby vol un noi que no miri a terra quan parla amb ella, com fa aquell xicot tan farfrumteh que es va casar amb la meva cosina Kaila, un noi tan piadós que ni tan sols parla amb la seva pròpia àvia perquè és una dona. Jo vull algú que em deixi llegir llibres i escriure relats i agafar el metro fins a Union Square per veure tocar els músics del carrer. La Mindy encara té un germà de vint-i-quatre anys al davant i sap que té temps, almenys dos anys, però a mi no hi ha res que em freni. Ella creu que jo em casaré amb una persona més moderna, potser amb algú que també escolta música secular en secret, que mira pel·lícules i va a jugar a bitlles com els jueus ortodoxos moderns de Borough Park.

Ara tinc més llibertat que quan anava a escola. Soc una noia que treballa, la qual cosa vol dir que m’he guanyat el dret de passar estones sense supervisió i no haver-ho de justificar. Puc quedar amb altres mestres per planificar les classes; puc anar a comprar material per a l’escola. Però tinc la sensació que en realitat el que he guanyat és una confiança precària. L’últim curs a l’escola vaig treure bones notes, he aconseguit una feina amb prestigi i aparentment soc tot el que el Zeidy i la Chaya han desitjat que fos. S’han de felicitar, pensen, perquè he sortit perfecta. Pel que es veu, les meves oportunitats de fer un bon casament han millorat molt a conseqüència dels meus resultats positius i, si bé no m’informen de res del que passa, la il·lusió que de cop i volta gira al meu voltant es pot palpar a l’ambient. Totes les converses en veu baixa, les mirades… tot deixa clar que d’alguna manera estic madura perquè passi alguna cosa venturosa. Mai no he estat tan conscient de mi mateixa. Quan miro al mirall la meva nova cara d’adulta, emmarcada per un tall de cabells amb degradat propi d’una persona madura, em poso vermella per la meva pròpia importància. No és aquest el millor moment de la vida d’una noia, quan tot l’univers és ple de possibilitats misterioses? Els esdeveniments més miraculosos són possibles quan les coses encara són desconegudes. Només és quan tot ja està decidit que s’esvaeix l’emoció.

No em preocupo pels detalls de les converses apassionades sobre el meu matrimoni que tenen els meus avis i la meva família extensa. Entenc que, de tota manera, és impossible que el fet de saber-los compti per a res: només pot servir per tornar-me boja de suspens i nervis. El que hagi de passar, passarà igualment; el que la meva família vulgui és el que passarà. El millor que puc fer és gaudir tant com pugui d’aquesta etapa.

El Zeidy ja no inspecciona la meva habitació, no com ho feia abans. Ara puc llegir llibres amb més llibertat sense por que em descobreixin. Ara vaig a Barnes & Noble i compro llibres en cartoné amb els meus diners, guanyats amb el meu esforç. Els primers que compro són títols que ja vaig llegir de la biblioteca i que recordo amb afecte. L’edició recent de Donetes reposa entre dos visos al calaix de baix de tot de la calaixera, contrastant marcadament amb l’exemplar atrotinat que vaig tenir a les mans fa uns quants anys. Quan era més petita, gaudia molt amb les entremaliadures de les germanes més animades, però ara, en la segona lectura, sento delicades punxades de dolor quan entenc què suposen realment les lluites de la Jo. És una dona que no pot encaixar còmodament en el seu temps, per a qui tota la seva vida i el seu destí són antinaturals. Com n’estan, de condemnats, tots aquests personatges que apareixen als llibres de la meva infantesa. Carreguen a sobre el dolor constant de l’absurditat; la pressió del desig de la societat, que vol reformar-ne la personalitat, és com la sensació d’estar constret per un vestit que no va a mida i que intenten treure’s a esgarrapades. Segur que jo també acabaré estovada i domesticada per la societat, com se suposa que li passa a la Jo. Si la lectura d’aquest llibre fa alguna promesa, és que d’una manera o altra tots trobaran una forma d’encaixar còmodament al seu lloc, encara que els dos contrincants hagin de cedir una mica en aquesta lluita. Potser jo també em puc fer un lloc per a mi mateixa en aquest món en què mai no he acabat d’encaixar. Ara que m’he fet gran i he canviat, com la Jo, puc ser jo mateixa i alhora ser una jove com cal. Al final, els vents de l’amor i el matrimoni van convertir la Jo en la senyora que tant de temps es va resistir a ser. Potser el meu temperament també s’asserenarà per art de màgia.

Dimarts torno a casa de la feina a un quart de cinc i a fora ja s’està fent fosc; al cel hi ha franges de núvols de clor morat grisós i un halo rosa fa destacar les puntes de les branques nues. La Bubby m’espera a la porta, i em fa passar a dins amb moviments que transmeten urgència, mentre parla amb veu nerviosa i alterada.

—On eres que has trigat tant, mamaleh? És tard, hem de marxar d’aquí a poc temps, schnell, mamaleh, dutxa’t i arregla’t bé els cabells. Posa’t el vestit jaqueta blau marí.

Estic desconcertada. Hi havia alguna cosa especial aquesta nit i me n’he oblidat? Potser el casament d’algun cosí, o una bar mitsvà?

—Nu, nu, mamaleh, fes de pressa, fes una dutxa, anem. —Quan la Bubby s’atabala, tradueix del seu hongarès d’origen i les frases sonen estranyes.

Espero que s’expliqui, però no diu res més. Faig el que em manen.

Quan surto de la dutxa amb el barnús de cremallera blau cordat fins dalt i una tovallola al voltant del cap com si fos un turbant, sona el telèfon, i l’àvia acosta molt els llavis al micròfon de l’auricular i el tapa amb la mà perquè jo no la senti. Murmura així uns minuts, després penja i fa una cara com si no fos res important, i jo faig veure que m’ho crec.

Mentre m’estic vestint a la meva habitació, truca i diu a través de la porta tancada:

—Devoireh, a les sis anem a veure una persona. Eixuga’t els cabells amb l’assecador i posat el vestit jaqueta blau marí, amb les arracades de perles. Tens maquillatge? Posa-te’n una miqueta. No gaire, només una mica de base i un toc de coloret.

Sap que tinc maquillatge, m’ha vist portant-ne, tot i que jo intento que pràcticament no es noti.

—Qui anem a veure? —pregunto des de dins de l’habitació, mentre em cordo de pressa la brusa.

—T’estem buscant marit, i avui veuràs la mare i la germana del noi. T’hi portaran la tia Chaya i l’oncle Tovyeh; vindran d’aquí a una hora.

M’aturo a mig posar la brusa dins de la cintura de la faldilla, amb la mà paralitzada al costat. La meva primera «trobada». És el primer pas de qualsevol shidduch, ho sé. Coneixes la teva possible sogra, potser també una germana, i després el noi passa pel mateix. Llavors, si a totes dues parts els agrada el que veuen, presenten el noi i la noia.

Volen comprovar que soc bonica, que no soc grassa o horrorosament baixeta o estic desfigurada. En realitat, la trobada és únicament per a això. En aquest punt ja s’ha recollit fins a l’última mica d’informació sobre mi. Ara volen veure com vesteixo, si soc bona noia. Això ja ho sé; sé com es juga a aquest joc. Quan tinc els cabells secs, em faig la ratlla al mig i em poso els cabells dels dos costats darrere les orelles, un pentinat aidel que porten totes les bones noies de debò. M’escampo una mica de base per la cara i la pell em queda amb un tint ataronjat. L’he comprat en una perfumeria; no sé on trobar productes més bons. Em faig una passada de coloret marca CoverGirl per les galtes amb el pinzell petit i pla que ve amb la capsa, un gest que deixa una ratlla rosa damunt de cada pòmul que he de matisar fregant amb ràbia amb els dits perquè resulti creïble. Però al final amb prou feines es nota que porto maquillatge; la cara se’m veu adequadament llisa i neutra, il·luminada només per la lleu brillantor de les perles a les orelles.

Ens trobem al Landau’s Supermarket, el que està il·luminat amb uns fluorescents blancs sota els quals sembla que tingui la pell pàl·lida com un fantasma, i jugo amb les mans dins dels guants de cuir negre quan hi entrem. La Chaya intenta tranquil·litzar-me.

—Només parlarem uns minuts —diu—. Tu no cal que diguis gran cosa, només volen veure quina cara fas i fer-se una idea general que tens un tracte agradable, i llavors ens n’anirem. No volem fer una escena a la botiga de queviures o que la gent s’adoni del que passa.

Jo estic segura que la gent se n’adonarà igualment. Estic molt nerviosa. Per sort és dimarts i no un dia d’anar a comprar abans del Shabbos, quan les botigues estan plenes a vessar. Menys gent de la qual preocupar-se. Estem una estoneta patrullant pels passadissos, però jo no veig ningú, i encara menys una parella de mare i filla que puguin ser elles. El passadís dels congelats rellueix: la renglera de congeladors amb marcs de metall tenen portes de vidre entelades per la condensació i hi puc veure el meu reflex, i no reconec la noia amb els llavis pàl·lids i estrets i els ulls sense expressió. El terra de vinil acabat d’encerar em sembla que rellisca perillosament a sota les sabates. Em trec una brosseta del davant de l’abric, em poso bé els cabells que se m’escapen, em pressiono les galtes amb els dits perquè quedin més rosades.

La meva futura sogra està a l’aguait al passadís dels articles de paper. És una dona baixeta i magra, amb la cara arrugada i uns llavis tan prims que semblen una ratlla de llapis dibuixada i refregada sobre la pell. El cor se m’encongeix una mica quan veig que porta un shpitzel al voltant del cap, arrapat i pla. És un mocador de setí gris lluent amb flors roses brodades pertot arreu, plegat generosament al clatell amb un llaç pulcre, les puntes del qual cauen per l’esquena. És el doble de gros que el seu cap de debò i sembla que trontolli precàriament sobre l’estructura diminuta. La filla, de pell bruna i cabells de color marró apagat, encara és més baixeta que ella, amb la cara quadrada i els ulls petits i aclucats. Els ullals se li enganxen damunt del llavi de manera que les puntes són visibles fins i tot quan té la boca tancada. Se’m queda mirant sense parpellejar. Què deu estar pensant?, em pregunto. Si soc prou bonica per al seu germà? «I tu?», penso. «Qui es casarà amb tu, amb aquest aspecte?». Aquest pensament em regala una vaga sensació de triomf i li torno serenament la mirada.

La Chaya intercanvia unes quantes paraules amb la dona de l’shpitzel, però no les sento. Penso que, amb una germana tan lletja i una mare tan normaleta, què puc esperar d’un noi que és familiar seu? No és que jo sigui cap bellesa, però aquestes persones, comparades amb mi, són unes pageroles. Jo no estic destinada a això. Que no m’entén gens, la Chaya?

El cotxe de lloguer atrotinat ens espera davant del supermercat i jo hi entro ràpidament i vaig lliscant fins a l’extrem del seient, on giro la cara cap a la renglera de magatzems al llarg de l’East River i les llums del pont de Williamsburg parpellejant al damunt. El meu alè forma una clapa de boira a la finestreta i l’eixugo amb el guant de cuir. La Chaya dona l’adreça al conductor i veig com s’allisa la faldilla i es posa bé el davant de la perruca. Sempre ha d’estar perfecta, fins i tot quan no mira ningú. Sense ni tan sols mirar-la, sé que té l’esquena perfectament dreta, amb la barbeta projectant-se cap endavant i els tendons del coll tremolant de la tensió.

No em dirà el que tinc curiositat per sentir i soc massa orgullosa per preguntar. Al llarg dels anys, la Chaya m’ha fet estar avergonyida per mostrar qualsevol feblesa. L’emoció, per a ella, és una feblesa. No he de sentir res de res; no m’he de preocupar pel que em passa. No és fins que el taxi tomba la cantonada de Penn Street que murmura fluixet:

—Et faré saber si hi ha cap novetat.

No em molesto a contestar-li. Al pis de dalt, la Bubby ja és al llit i el Zeidy encara és a la sinagoga, estudiant. Em despullo amb compte, posant bé la roba damunt del bagul que tinc als peus del llit. M’estic una estona allà agenollada, rascant-me els genolls amb la moqueta aspra de color rosa, tocant el mocador de quadres del damunt de la pila, el mocador que la Chaya em va comprar per anar amb l’abric nou. «Una kallah maidel ha de tenir roba elegant», em va dir. És un senyal que estàs disponible per al matrimoni. Mai no m’han malcriat amb tantes coses noves i boniques en tota la meva vida. Tinc una bossa de mà negra i brillant i sabates de cuir italianes. Botons de perla per a les orelles i un collaret de plata amb un penjoll que és el meu nom en hebreu. Durant tota la meva infantesa i adolescència he anhelat totes les cosetes de què les meves amigues presumien constantment però jo mai no gosava demanar, i que estava segura que ningú no s’hauria molestat a donar-me. Però durant els darrers sis mesos de sobte m’han obsequiat amb tot allò amb què una noia podia somiar, i per a què? Per fer-me presentable en poc temps, suposo. O potser per estovar-me. Si es tracta d’aquest últim motiu, jo amb prou feines em puc obligar a pensar-hi, perquè en el fons sé que m’estan manipulant, com una criatura, perquè salti per agafar el caramel que em gronxen al davant. Reconec l’emoció que acompanya el fet que per fi tinguin cura de mi i no escatimin les atencions. Crec que això em podria distreure massa per pensar en qualsevol altra cosa.

L’endemà no hi ha ningú a casa quan torno de treballar. Els llums estan apagats i la nevera està desoladorament buida. Menjo cogombrets en salmorra i pa per sopar, i estic massa neguitosa per llegir. M’estiro el llit i em meravello per com de de pressa ha arribat aquest moment; com sempre em semblava molt lluny i ara és aquí, i cada respiració m’acosta més a un llindar, a la vora d’un precipici pel qual segur que cauré a plom. M’adormo d’hora i somio en cavalls que galopen per damunt de barrancs, i les ombres intermitents del trànsit que passa pel carrer i l’estrèpit del tren elevat em desperten esporàdicament com cascos repicant dins i fora del meu cap.

El soroll de la porta de baix que s’obre amb un cruixit em desperta bruscament. Es tanca d’un cop i sento els passos del Zeidy i la Bubby, i sento com tanquen tots els panys, primer el de seguretat, després el del pom de la porta i després la cadena. És més de mitjanit. Sento parlar la Bubby, però no puc distingir què diu. Em torno a adormir abans que arribin a dalt.

Dijous al matí ningú no em pensa dir res, i jo soc massa orgullosa per preguntar-ho directament. Però a la feina la Chaya em crida i em diu que aquesta nit tinc un b’show.

—Posa’t el millor vestit que tinguis —diu—, i no pateixis. Tot anirà bé. Vaig conèixer el noi ahir a la nit —diu—, amb la Bubby i el Zeidy. Vam anar a Monroe a veure’l. És molt tendre. Et penses que deixaríem que coneguessis a qualsevol?

Vull preguntar com és físicament, però per descomptat no dic res. Surto d’hora de la feina i pel camí de casa trepitjo amb elegància com una kallah maidel i em pregunto si algú se n’adona. Si sabessin que aquesta nit vaig al meu primer b’show, pensarien en mi d’una altra manera; els vianants em mirarien dues vegades, potser em donarien algun consell, escopirien per espantar el mal d’ull.

Em recordo de la dona amb shpitzel de la botiga de queviures i se’m torna a encongir el cor. Intento imaginar-me quin aspecte podria tenir un fill d’aquella dona i m’imagino algú refet, amb una barba arrodonida, de color castany amb reflexos rogencs, potser. Mentalment veig uns narius amples, ulls petits i junts, i un caminar amb les cames arquejades. Algú paternal, però com pot un noi jove ser paternal? Igualment, no me la puc treure del cap, aquesta imatge, i m’acompanya a la dutxa i m’ensabono amb una certa vergonya, com si l’home barbut m’estigués observant.

Intento persuadir els meus cabells llisos fins a l’espatlla perquè s’ondulin una mica. Em quedo parada per com n’és de normal la meva cara al mirall. Certament és un càstig molt dur per a mi, que per dins no tinc res de normal, haver de tenir aquesta cara, aquesta cara blanca i plana amb la boca petita i parpelles caigudes, una cara absorbida per la longitud de les galtes a banda i banda. Se n’adonarà, ell, quan em vegi, de com soc de meravellosa en realitat? Em voldrà? Estic decidida a encisar-lo.

La Bubby torna de l’Aishel, veu que estic preparada i mou el cap amb aprovació.

—Estàs molt elegante —diu, pronunciant la paraula a l’hongaresa—. Quins chinush laba. —La Bubby sempre parla en hongarès quan s’emociona. Chinush laba, o uns panxells esvelts, són uns tresors per a una dona, diu sempre. Treu un collaret curt d’or de la seva calaixera i me’l dona—. El vaig portar pel meu casament. Me’l va regalar la teva tante, va ser per ella que et vam posar el nom. L’hauries de portar aquesta nit.

És la primera vegada que em poso una joia d’or de debò. Tanco amb delicadesa el collaret al voltant del coll i el faig girar per tal que la punxa que forma al centre reposi al punt on hi ha el clotet entre les clavícules, castament amagat a sota el jersei de coll alt de llana blau cel.

El Zeidy puja a vestir-se i la Bubby ja li ha preparat el millor vestit de gavardina al sofà. Es posa les sabates del Shabbos acabades d’enllustrar i l’eixtràimel nou. M’alegro que avui s’hagi posat el nou. Fins ara només l’he vist portar-lo a casaments. Deu pensar que és una ocasió important, si es preocupa per la seva imatge d’una manera tan poc pròpia d’ell.

La Chaya i en Tovyeh arriben a dos quarts de set. La Chaya va embolicada amb la millor capa del Shabbos, amb viu de pell; s’ha pessigat dos cercles vermells a les galtes i s’ha posat la perruca més rossa que té. Els cabells estan dominats i fixats amb laca en un tupè alt i rígid damunt del front. M’alliso els cabells, amoïnada. Potser no m’hauria d’haver posat laca.

—Estàs a punt per sortir? —em pregunta molt alegre.

—On anem? Em pensava que el b’show es faria aquí, al menjador.

—No, mamaleh, anem a casa de la Chavie. Ella té més lloc —diu la Bubby mentre es posa l’abric de doble faç—. Estem tots a punt.

La casa de la tia Chavie només és a cinc travessies, per tant no agafem el cotxe d’en Tovyeh. Quina fila que devem fer, els cinc anant l’un al costat de l’altre; ocupem tota l’amplada de la vorera. Estiro i ajunto les mànigues de l’abric per crear una mena de maniguet que m’escalfi les mans, alhora que tenso les espatlles per resistir el fred de gener. Tothom camina tan decidit que m’he d’esforçar a seguir el ritme, intentant que els meus passos sonin com un clac, clac, clac resolut, però en algun punt de Marcy Avenue perdo el valor i em poso a tremolar de fred, i sento un clic, clic, clic fluix quan els talons perden el ritme.

Només falta una cantonada. I si ja hi són? I si em fallen els genolls quan entro a la sala? Ja veig la casa de la Chavie, amb tot de llum que surt per les finestres del davant. Estic segura que les cames em tremolen, però quan faig una mirada ràpida cap avall semblen perfectament sòlides. Admiro un moment els meus turmells esvelts abans de notar un altre cop el gust de bilis a la boca.

Decideixo no mirar-lo directament a ell, el meu futur chassan, però com que no sé on serà quan arribi, no he d’aixecar mai la vista ni mirar ningú als ulls, sinó mirar a terra amb pudor fingit.

A casa de la Chavie hi ha escalfor i els aplics de les parets la il·luminen d’un color groc viu.

—Encara no han arribat —diu ella des de la finestra, on està dreta aguantant un plec de la cortina de puntes per amagar la cara als vianants. De tota manera crea una ombra inevitable, la seva silueta és visible a través de la roba translúcida i vull dir-li que s’aparti perquè no els volem fer aquesta impressió, que estem tan nerviosos que pràcticament no ens podem quedar asseguts.

M’assec al caire del sofà de cuir, al costat de la Chaya, i espero. No he dit ni una paraula des que hem sortit de casa i sé que les meves paraules no són necessàries, però igualment m’he de girar de cara a la tia i demanar-li gairebé murmurant que es quedi amb mi uns minuts quan siguin aquí i no em deixi de seguida sola amb ell, perquè necessito situar-me i no puc suportar la idea que m’abandonin immediatament. La veu se m’esquerda una mica i delata que estic nerviosa.

Truquen a la porta, un cop breu i sec, i la Chavie corre a obrir-la, mentre s’allisa el darrere de la perruca, tremolant d’emoció. Els ulls castanys li brillen, té un somriure autèntic; el meu és nerviós i insegur i es retira a les comissures de la boca quan no em recordo de fer-lo sortir.

No hi puc veure a fora el rebedor però puc sentir el soroll de passos d’un grup, murmuris, i el fregadís ràpid de sabates a l’estoreta de la porta abans que la casa s’ompli de veus.

Reconec primer la dona de l’shpitzel, la dona que anomenaré shviger, sogra, i l’home que deu ser el seu marit, també baixet amb una barba grisa que penja i ulls durs com bales de vidre a sota d’un front ple d’arrugues. Ara no hi ha ni rastre de la filla, m’adono en un moment amb una mica de calma. Entreveig un instant un barret de vellut negre pla que surt entre l’home i la seva dona; l’ala ampla del plotchik amaga la cara que jo vull veure sense que es noti.

Un plotchik, penso de sobte, amb gran sorpresa. No porta un barret alt de castor com el meu oncle, ni tan sols un krach-hit com el Zeidy, sinó un plotchik! Com és que ningú no se n’adona! Fruit del pànic, la pregunta esdevé de seguida el més important que tinc al cap, i l’omple completament. Un plotchik, un barret de vellut ample i pla, amb una ala que gairebé no es nota, és un indicador d’un aroiny, un seguidor d’Aaron, el fill gran del rabí. El Zeidy no em casaria mai amb un aroiny! A la nostra família som zollies de cap a peus. Creiem que el tercer fill del rabí, Zalman Leib, és el veritable successor de la dinastia Satmar. Hauria d’haver sospitat alguna cosa, tenint en compte que la família ve del poble de Kiryas Joel, i el noranta per cent de la gent que hi viu dona suport a Aaron. Però jo ni tan sols havia considerat mai la possibilitat. Encara que el Zeidy no deixi entrar mai la política a casa seva, i a la seva taula no hagi estat mai permès parlar de la disputa entre els dos fills del rabí, s’entenia sense que calgués dir-ho que el Zeidy no aprovava Aaron i el seu extremisme. I ara em vol casar amb un aroiny?

Estic completament desconcertada, però no puc dir res, no quan tothom és aquí, observant-me. El noi té les mans plegades damunt de la màniga contrària del seu rekel de setí negre, les espatlles encongides i la cara inclinada cap avall, com faria qualsevol noi decent educat en una ieixivà. Em fixo en els tirabuixons rossos de davant de les orelles, ben tallats a l’altura de la barbeta i caragolats en bucles gruixuts i lluents. Es gronxen molt suaument endavant i endarrere amb els seus moviments.

Veig la punta d’una llengua que surt amb aire vacil·lant i passa discretament per un parell de llavis de color rosa clar i després es retira de seguida, com si mai no hagués estat allà. Veig un borrissol daurat que recorre una mandíbula ossuda, el borrissol d’un adolescent a la cara d’un home que sé que té vint-i-dos anys. No és gens probable que se’l retalli, per tant deu ser poc pelut del natural. Es diu Eli, això ho sé, el mateix nom que tots els altres nois de la seva edat, el nom del primer i més gloriós rebbe satmar, ara difunt, pel tron del qual es baralla una família dividida per l’avarícia i el desig.

Ara s’estan enfrontant als tribunals seculars, i el Zeidy diu que és una shanda, una chillul Hashem, una vergonya als ulls de Déu. (Apuja la veu quan s’enfada i dona cops de puny a la taula, i els plats de porcellana tremolen i les copes grinyolen amb les vibracions). No suporta que traguem els draps bruts a fora perquè tothom els pugui veure. Quan s’acabi el cas i hagin escollit un guanyador, diu, no quedarà res per regir. Satmar serà una vergonya per a tothom. Potser té raó però a mi tant m’és. Jo no em sento satmar. Satmar no forma part de la meva sang, no és un marcador del meu ADN. Segur que puc treure aquesta etiqueta de la meva identitat si així ho decideixo.

Em pregunto si l’Eli se sent satmar, si per a ell això es porta a la sang i no es pot rentar mai. Prenc nota mental que l’hi preguntaré quan estiguem sols. És una pregunta atrevida, però la puc disfressar amb paraules innocents. Necessito saber com respira, si té les seves pròpies opinions sobre el món en què vivim, o si només repeteix com un lloro els punts de vista dels que l’envolten. Potser a la pràctica jo no tinc res a dir sobre el tema del meu matrimoni, però com a mínim m’agradaria afrontar aquest arranjament armada amb tanta informació i poder com sigui possible.

Ens encabim tots al petit menjador de la Chavie, situant-nos de tal manera que jo quedo directament davant de l’Eli, amb la Chaya a la dreta i la Bubby a l’esquerra, i el Zeidy dominant el cap de taula, amb el meu futur sogre, el Shlomeh, a la dreta, juntament amb la seva dona, i la Chavie afanyant-se a l’altre extrem, intentant servir a tothom aigua amb gas i pastís Linzer. El coixí rígid amb funda de vellut on sec em sembla dur.

El Zeidy i el meu futur sogre intercanvien dvar Torah com és costum, una mena de picabaralla amistosa en què ara l’un i ara l’altre comenten el fragment de la Torà de la setmana. Mentre observo l’intercanvi, sento una clara punxada d’orgull per com és d’evident que el Zeidy porta avantatge espiritual en aquesta situació. Al capdavall, hi ha hagut mai un home més docte que el meu avi? Fins i tot el rebbe satmar va dir que era un geni del Talmud. El meu futur sogre és un home menut, tant en alçada com en intel·ligència me n’adono quan m’hi fixo, observant-ne la cara anodina, els ulls com de vidre que es mouen cap aquí i cap allà. S’hauria de considerar privilegiat per parlar amb el meu avi. Al Zeidy li hauria agradat acordar un casament amb una persona de més prestigi, n’estic segura, però per desgràcia, malgrat el meu seguit d’èxits recents, encara no m’acabo de merèixer un arranjament de més categoria, no pas venint d’on vinc.

Quan el debat superficial s’ha acabat, els adults s’aixequen i van passant cordialment cap a la cuina, i a mi em deixen asseguda a taula amb l’Eli. Mantinc el cap cot i no paro de tocar la vora amb serrells de les estovalles de puntes, resseguint-te obsessivament el patró amb els dits. Se suposa que el noi ha de començar a parlar, això és el que sé. Si ell no comença, se suposa que jo només he d’esperar en silenci. Miro un moment la porta de darrere d’ell, que han deixat una mica entreoberta per no trencar les normes, i em pregunto si tots ens estan escoltant. Sé que estan asseguts a l’habitació del costat.

Finalment ell trenca el silenci, després de bellugar-se a la cadira i posar-se bé la jaqueta.

—Bé, la meva germana m’ha dit que ets mestra?

Faig que sí amb el cap.

—Molt bé, molt bonic.

—I tu? —pregunto, ara que he rebut un petit senyal per tirar endavant—. Encara estàs a la iexivà? Als vint-i-dos anys, com és? Hi ha més gent de la teva edat?

Sé que li tocaré un punt delicat, si parlo de la seva edat. La majoria dels nois estan casats als vint anys, com a màxim. Com que l’Eli és més gran i encara està solter, tots els germans i germanes que li venen al darrere hauran hagut d’esperar que ell es prometés per poder buscar parella, i a qualsevol en la posició d’ell això el faria sentir culpable.

—Suposo que he hagut d’esperar que tu et fessis gran —diu amb un somriure agradable.

Touché. Ara li preguntaré pel barret.

—I la teva família, sou aroinies? Perquè veig que portes un plotchik.

—La meva família és neutral —diu, després de pensar un moment amb compte, i tot seguit es torna a llepar els llavis, com si netejar-se la boca cada cop que parla fos un triomf espiritual. Una mena de ritual de purificació.

Em fa una impressió molt clara d’haver assajat un guió amb molt de compte, que dirà el que calgui per fer-me creure el que jo vull creure. Cada cop que li faig una pregunta, rebo respostes cauteloses, insubstancials. Fa girar amb un dit els peot daurats i lluents mentre parla, com si encara fos a la iexivà, estudiant.

—Vols aigua? —pregunto, quan no sé en quina direcció portar la conversa.

—No, gràcies, no tinc set.

Parlem una mica més; la major part del temps jo faig preguntes i ell contesta. M’explica els seus viatges: el seu pare el va portar a fer llargs recorreguts per Europa per visitar les tombes de rabins famosos. L’Eli i els seus germans van travessar Europa ajupits al terra d’una furgoneta de transport de mercaderies, aturant-se només per pregar davant de làpides.

—Has estat a Europa i l’únic que vas veure van ser tombes? —pregunto, intentant no transmetre gens un to de menyspreu—. No vas veure res més?

—Ho vaig intentar —diu—. Generalment el pare no ho permetia. Però un dia hi vull tornar tot sol i veure-ho de debò.

Immediatament em solidaritzo amb ell. És clar que és culpa del seu pare, un home estret de mires obsessionat amb el que és espiritual però que no coneix l’autèntica importància de les coses. El Zeidy no portaria mai els seus fills a Europa i els negaria fer una mica de turisme. Sempre diu que el món va ser creat perquè l’admirem amb tota la seva glòria. Potser l’Eli i jo podríem tornar a Europa junts; sempre he volgut veure món. La idea que el matrimoni podria ser el meu bitllet d’avió a la llibertat de cop i volta resulta atractiva.

Ara ens poden interrompre en qualsevol moment, però abans vull fer un intent de tenir una conversa genuïna amb l’Eli. M’inclino cap endavant en una mostra d’intimitat, amb les mans a sota la taula, reposant damunt dels genolls.

—Ja saps que no soc una noia com les altres. Vull dir que soc normal, però soc diferent.

—Ara me n’adono —diu, somrient una mica.

—Bé, només pensava que t’ho havia de dir, ja saps. Avisar-te, potser. No soc fàcil de tractar.

L’Eli es relaxa inesperadament a la cadira, i estén les mans a la taula davant seu. Em fixo en les venes nuoses que sobresurten a sota d’artells amb durícies gruixudes, en les línies gruixudes i vermelles dels palmells oberts. Són les mans d’un treballador, masculines però elegants.

—Això és el que sé fer bé, saps? —diu, mentre em mira tot seriós—. Soc la mena de persona que pot tractar a qualsevol. No m’amoïna. Tu tampoc no t’hi hauries d’amoïnar.

—Què vols dir, que pots tractar a qualsevol?

—Bé, soc amic d’unes quantes persones complicades. Les trobo interessants, ja saps. Animen la vida. Al món ja hi ha massa persones avorrides. Preferiria acabar amb algú que té personalitat.

És com si estigués fent un càsting per ser el meu promès, quan tots dos sabem que ja està decidit. Però té una actitud suplicant; és com si volgués que hi hagués una gran història romàntica allà on no hi ha lloc per a cap. Igualment, el que diu em deixa alleujada, perquè tinc la sensació que he complert amb una mena d’obligació. Passi el que passi en el futur, no se me’n pot considerar responsable. L’he avisat. Li he dit que jo no era fàcil de tractar.

Quan la Chaya obre la porta corredissa del menjador i em mira inquisitivament, per veure si he acabat, faig que sí amb el cap. M’adono que ara només sé una mica més d’ell que fa trenta minuts, però almenys he vist que és ros i té els ulls blaus, amb un somriure ample i desmanegat que ensenya totes les dents. Segur que els nostres fills seran guapos.

Al passadís la Chaya em mira buscant la confirmació, esperant el meu consentiment superficial abans d’anar amb la resta de la família. Els ulls li brillen d’anticipació, però són l’única part de la cara que se li veu diferent. La resta d’ella és tan cerimoniosa com sempre. Estic dreta al passadís fosc i estret, on només puc anar cap endavant, cap a la llum de la cuina i la celebració que m’hi espera. No hi ha cap habitació on pugui anar si dic que no; no hi ha cap més porta per triar. Hi ha un cop de cap i un somriure que he de fer, i ho faig. No em sembla tan monumental com m’havia pensat.

A la cuina ja hi ha el licor servit en copes de plata, preparades davant dels homes perquè puguin brindar dient l’chaim i declarar-nos promesos. La Chaya comença a telefonar a tothom de la família i jo truco a unes quantes companyes de classe i els dono la notícia, i ben aviat la casa s’omple a vessar de gent que ens fa petons i ens felicita a mi i al meu futur marit.

La meva shviger em regala un braçalet de plata lleig amb un disseny de flors que faig veure que m’agrada, i les meves amigues arriben portant globus d’heli i amb les galtes molt vermelles de l’aire fred de la nit. La Chaya fa fotografies amb la seva càmera Kodak d’un sol ús.

Fixem un dia a l’agost, d’aquí a set mesos. No el veuré més d’una o dues vegades fins al casament, i al Zeidy no li sembla bé que un chassan i una kallah parlin per telèfon. M’acomiado quan tothom se n’ha anat i intento gravar-me la seva cara a la ment, perquè és l’única cosa d’ell de la qual estic segura. Però la imatge s’esvaeix de pressa i, al cap de dues setmanes, és com si no ens haguéssim trobat mai.

La germana petita del meu chassan, la Shprintza, es promet una setmana després que nosaltres. Té vint-i-un anys i l’únic motiu pel qual no s’havia promès abans era que tenia un germà gran que encara estava solter. No entenc com algú podria voler la noia que vaig conèixer a la botiga de queviures, amb el somriure que ensenyava les dents i els ulls durs, la veu aspra i l’actitud masculina. Resulta que es casarà amb el millor amic del seu germà, i em fa la sensació que podria ser que només ho fes per estar tan a prop del seu germà com sigui possible sense casar-se amb ell.

L’Eli i ella estan molt units, m’ho va dir la nit que em vaig prometre, després d’haver-me agafat per fer-me fotografies amb ella. Més units del que mai han estat un germà i una germana. Ho va dir amb un centelleig dur als ulls que em va fer pensar que m’amenaçava, com si volgués dir: «El meu germà no t’estimarà mai com m’estima a mi».

Però naturalment que ho farà. Sempre em posarà a mi en primer lloc. Soc més bonica que ella, més animada i divertida, com podria algú posar-la a ella per davant meu?

L’Eli i jo celebrarem una t’noyim la setmana vinent, una festa on signarem el contracte de prometatge. Quan el t’noyim està signat, no es pot trencar. Els rabins diuen que és millor divorciar-se que trencar un contracte de prometatge. A la festa rebré el meu anell de diamants (espero que sigui delicat, com a mi m’agraden) i jo regalaré a l’Eli el seu rellotge de chassan. Vaig a la joieria a triar-ne un amb la tia Chaya i em quedo amb un Baume & Mercier de dos mil dòlars amb una esfera d’or plana i una bonica polsera de malla d’or. La Chaya omple el xec en blanc que el Zeidy li ha donat sense la més petita esgarrifança de dubte. No he vist mai ningú gastar-se tants diners en res que tingui a veure amb mi, i gairebé no m’ho puc creure. De cop i volta, els diners no són un problema. Tinc recursos sense límits a la meva disposició per a qualsevol cosa relacionada amb el prometatge. A la botiga de roba la Chaya tria un luxós vestit de vellut bronzejat amb rivets de setí de color coure i fa que la modista me l’arregli perquè se m’ajusti perfectament. (La Chaya diu que la roba ben feta és la millor amiga d’una dona). La tia Rachel ve a tallar-me els cabells en una cabellera curta que deixa veure el clatell per damunt del coll alt del vestit. Diu que tornarà a créixer a temps per al casament.

El matí de la festa em llevo amb conjuntivitis. No es pot amagar: per molta base de maquillatge que amuntegui al voltant de l’ull, la inflor fa que sembli que tinc la cara torta. Frenètica, corro a la clínica de Heyward Street perquè em donin gotes, però la conjuntivitis encara és visible. He de fer el cor fort i fer veure que no és allà. Si bé no paro de somriure tot el camí cap a la festa, tinc la sensació d’estar atordida. Gairebé no m’hi veig gens, i sento com una lleu palpitació al front. L’únic que puc fer és resar perquè ningú no se n’adoni. Res no em faria passar més vergonya que la Chaya renyant-me per semblar desgraciada a la meva pròpia celebració de prometatge.

El fotògraf professional que hem llogat arriba d’hora per fer-nos fotografies a l’Eli i a mi sols, on estem drets a un metre de distància amb un gerro de flors tropicals fosques i poc atractives col·locat entre nosaltres. La meva futura sogra ha encarregat el ram per a l’ocasió. A hores d’ara sé que no suporto el seu gust. Jo havia sospirat per una cosa lleugera, d’estil japonès, com els rams que fan avui dia algunes floristes del barri, ple d’orquídies i hortènsies en tons pastel. En canvi, he d’inhalar l’olor forta de l’eucaliptus. A mi no em sembla gaire nupcial.

Mentre el fotògraf intenta aconseguir que posem de maneres diferents, m’asseguro que l’ull bo quedi de cara a la càmera. Ens fa anar a la taula de les postres i em fa agafar un petit four de la safata i fingir que el dono a l’Eli per menjar. Darrere seu, veig la cara escandalitzada de la mare de l’Eli. Prem fort els llavis per expressar desaprovació davant d’aquella exhibició impròpia. Estic segura que s’alegra que cap dels altres convidats no hagi arribat, per veure el que està passant.

Crec que ell m’agrada, entre la boirina de les gotes dels ulls; almenys m’agrada el seu somriure, els ulls blaus brillants, la lleugeresa al voltant de les espatlles, les mans masculines, els moviments cautelosos. M’agrada el que veig. Em pregunto si a ell li agrada el que veu.

Quan la gent comença a entrar i escampar-se per la sala, que bàsicament és el menjador de l’escola dels nens transformat amb unes quantes cortines estratègicament col·locades i estovalles de puntes, el meu chassan i el seu pare se’n van a la zona dels homes i desapareixen darrere de la divisió de metall que separa els dos sexes. Espero que el fotògraf faci moltes fotografies a la banda dels homes per poder veure després què hi passa, mentre totes les noies de la meva escola se m’acosten per desitjar-me mazel tov, la felicitació tradicional a les núvies.

Quan signo el contracte de prometatge, amb totes les condicions escrites en hebreu antic que amb prou feines entenc, ens reunim en un extrem del separador, on puc mirar a l’interior de la zona dels homes, i el Zeidy trenca el plat de t’noyim, comprat expressament per a l’ocasió, un bonic plat de porcellana amb un motiu de roses al voltant. Es trenca en bocins a terra, un símbol de compromís, i la Bubby en recull els trossos per guardar-los. Hi ha noies que es fan un anell amb el plat; pots demanar-li a un joier que talli un tros amb una flor i el posi en un anell d’or senzill. O el pots convertir en un penjoll. Crec que jo no ho faré.

Ara la meva sogra em dona l’anell de diamant, i tothom s’amuntega al meu voltant per veure’l un moment, i jo m’alegro que sigui senzill, encara que és massa gruixut i el diamant és petit i sense res especial. Sé que al meu chassan li agradarà el seu rellotge, perquè almenys l’he triat jo, i tinc un gust excel·lent; la Bubby sempre ho diu.

L’or li queda bé al canell bronzejat, cobert de pelets rossos. Veig que les meves amigues creuen que he enxampat un batampte, una llaminadura. Estic molt orgullosa de tenir almenys un futur marit ben plantat. Me’l miro i penso: «Quina cosa més bonica per tenir, una cosa bella per adquirir, per lluir com un trofeu la resta de la meva vida». M’encanta com contrasta el coll blanc i ben planxat de la camisa amb el seu coll daurat.

La Mindy i jo passem les estones lliures després de l’escola repassant les fotos de la festa de prometatge al nostre lloc de sempre a Lee Avenue Pizza, mentre posem cullerades de gelat de màquina al cafè calent, on es fon en vetes aixaropades que ens afanyem a agafar just al moment perfecte abans no es fonguin del tot. La Mindy m’explica que al seu germà li han proposat un enllaç, per fi, i està força segura que aviat estarà promesa. Podran començar a buscar algú per a la Mindy tan aviat com s’hagin encarregat d’ell.

Una part d’ella té melangia, i por de perdre’m durant la felicitat del primer any de lluna de mel que afirma que els agafa a totes les seves amigues quan es casen. Una altra part d’ella té una mica d’enveja pel que veu com la meva futura independència, em confessa francament. Ben aviat, li dic, tu també et casaràs. Només és qüestió de temps.

—Qui creus que et buscaran els teus pares? —pregunto, però el que vull dir en realitat és: hauràs de portar shpitzel, com la teva mare, o et rebel·laràs una miqueta i lluitaràs perquè et casin amb algú que et deixi portar perruca i anar a la biblioteca? Per a la Mindy, el matrimoni pot no suposar necessàriament la independència que tant desitja.

Ella mai no en diu res, però em pregunto si està gelosa de mi, amb disset anys i a punt de rebre la clau de la llibertat i la independència. La Mindy és més gran que jo i, encara que es casi aviat, no té cap garantia que la seva vida sigui diferent. Agraeixo no estar a punt de casar-me amb algú que sigui extremament devot o controlador. No em podria imaginar haver de sortir del control estricte de la meva família només per acabar en una situació encara més restrictiva.

—Creus que et deixaran triar? —pregunto, pensant que potser la Mindy pot suplicar al seu pare que triï algú amb més possibilitats d’entendre com és ella—. Potser algú de la teva família podria intervenir a favor teu?

—No ho sé —diu, pensarosa, i es passa els dits pels cabells negres brillants, deixant que caiguin pels costats del front ample i quadrat—. Encara no hi vull pensar, no fins que arribi el moment d’haver-ho de fer.

Assenteixo amb el cap per dir que l’entenc, mentre remeno la barreja de cafè tèbia amb la cullera de plàstic sense cap propòsit concret, i miro com els treballadors mexicans donen cops a la massa de pizza darrere el taulell. La majoria de les dones que conec i que s’han casat fan la mateixa vida que abans. Passen els dies anant amunt i avall entre la casa dels pares i el seu pis nou, i s’afanyen amb els deures filials i maritals. Però potser no volen res més; potser aquesta és la vida que desitgen. Però les dones com la Mindy i com jo mai no en tindrem prou, amb aquesta vida. Sobretot la Mindy. Ella no es conformarà mai a ser només mestressa de casa.

La Mindy mou enèrgicament el cap com si volgués fer fora els pensaments desagradables, i un somriure entremaliat i familiar li creix a la cara, i se li acluquen els ulls.

—Promet-me que m’explicaràs tot el que aprenguis a les classes de kallah, d’acord?

—És clar —contesto entre rialletes—. Aniré a la primera el diumenge. Després et trucaré.

La meva intuïció va resultar ser encertada. El casament de la Mindy es va acordar al cap de només un any i, com totes les seves germanes, es va casar amb un home profundament devot. No aprovava els llibres seculars, i era més difícil amagar-los d’ell del que havia estat amagar-los a la seva família. Va deixar de llegir i es va dedicar a tenir criatures. L’última vegada que la vaig veure abans que ens distanciéssim, ja n’havia donat a llum tres i estava embarassada de la quarta. Em va somriure des del llindar de casa seva, gronxant un nen petit al maluc.

—És el que Déu vol —va dir, assentint tímidament.

Em vaig girar i vaig baixar les escales del seu bloc de pisos amb una sensació desagradable a la panxa. Aquella dona de la porta no era la Mindy que jo coneixia. La dona que jo coneixia hauria afirmat la seva independència. No s’hauria rendit i acceptat el seu destí.

Aquella expressió, «el que Déu vol», m’omplia de ràbia. No hi ha cap desig més enllà del desig humà. No era Déu el que volia que la Mindy tingués criatures. Que no se n’adonava? El seu destí l’estaven decidint les persones del seu entorn, no una intervenció divina. Jo no hi podia dir res. El seu marit ja havia decidit que jo era una mala influència. No li complicaria la vida insistint a veure-la. Però m’he recordat sempre d’ella.