14
DESPRÉS DE LA MILLOR NIT EN MOLTES…

… per fi semblava haver-me arribat l’hora de fer el que sempre havia somniat, llançar-me al mar des d’un veler per submergir-me en les cristal·lines aigües d’una cala, més o menys solitària, en l’albada d’un matí d’estiu.

Vaig inflar el pit i em vaig llançar a l’aigua, allunyant-me uns metres del vaixell amb aquell estil tan perfecte que de petit a punt va estar de fer-me guanyar una medalla en el campionat escolar de Can Culapi. Després em vaig posar de panxa al cel i vaig deixar que el meu cos surés tranquil·lament, sentint com les cames de mica en mica s’enfonsaven.

Res de presses, tot tranquil, tot en calma.

De nou, volta cap avall i una mica més de distància.

Tot era tal como jo ho havia somniat, el cel, el mar i enmig jo, sense cap problema, amb una sola idea al cap, gaudir d’aquell instant màgic que era meu i només meu. L’Anna em mirava des de la coberta tot pentinant-se, a ella també se la veia tranquil·la, feliç i relaxada.

De sobte l’encís d’aquell instant únic se’n va anar en orris al so de l’esqueixada veu del José Carlos.

—¡Ojo que cago!

El crit va venir acompanyat de l’inconfusible soroll de la bomba del vàter. I de moltes altres que a la mateixa hora, en el mateix moment i en la mateixa cala s’havien posat en marxa, mentre jo em banyava.

—Miquel! —va cridar l’Anna que des de la seva posició veia amb tota claredat la meva apurada situació envoltat d’una flota de petits submarins orgànics. Ella provava desesperadament de guiar-me en aquell mar de detritus internacionals, perquè a l’hora de cagar, caguem igual els alemanys i els catalans.

—Quiet! No et moguis. No, corre, corre, vés cap a la dreta!

—La teva o la meva?

—La teva, no no!, vull dir la meva. Ai no ho sé Miquel però sis plau tanca la boca!

Per sort centenars de peixets van acudir en el meu ajut i en pocs segons les aigües tornaven a ser tan netes com abans. Però jo havia agafat tanta angúnia que em va faltar temps per nedar cap al vaixell. Qui em deia que després del primer torn no en vindria un segon i potser un tercer. Quan amb l’ai al cor per l’esforç vaig pujar l’escaleta, em vaig trobar de ple amb la panoràmica que m’oferia el José Carlos amb el seu somriure esplendorós, el pit, els braços i les cames i, sobretot, el rostre bronzejat i, al mig com perquè quedés ben patent la seva presència, aquella pelleringa blanca.

—¡Sí señor! ¡Esto es Ibiza!

I dit això es va llançar a l’aigua lluint el seu culet blanc i pelut.

L’Anna que tampoc s’ho esperava es va sentir ofesa. Jo, jo la veritat és que vaig sentir una íntima satisfacció en comprovar que el José Carlos i jo teníem una cosa en comú, a les nostres respectives pelleringues l’aigua no els agradava gens.

—¡Joder! No hay nada como bañarse en pelota picada.

Ni per un moment se’ns va passar pel ca avisar-lo que just en aquell instant començava el segon torn. Sort va tenir que els peixets encara tinguessin gana perquè gràcies a ells i tot i que li va anar d’un pèl, la cosa no va passar a majors.

Cap allà les onze van començar les classes d’esquí a la platja, però tot i que les onades que produïa la motora, de tant en tant sacsejaven el vaixell, fos perquè ja m’hi havia acostumat o perquè tenia l’ànim disposat a sentir-me bé, el cert és que no em feien cap nosa. Sense cap vergonya em vaig instal·lar a la coberta amb el meu llibre a les mans, i tot el dia em vaig estar allí llegint sense parar ni un instant, tret d’una estona per dinar i un parell d’interrupcions per prendre un bany.

L’Anna, quan no es banyava, llegia o feia punt de creu, mirant de tant en tant els vaixells, que arribaven i parant molta atenció en quan, com, i on tiraven l’àncora.

La Mercè, seguint el costum de la regió, havia prescindir dels seus modelets i ara la teníem estesa al sol, lluint un bronzejat perfecte sense ni una sola marca i per tot vestuari el Rolex a la mà esquera i vuit polseres d’or a la dreta.

—Un ancoratge collonut Miquel —va ser l’únic comentari que va fer el José Carlos als fets de la nit passada, ni una sola referència a les meves angúnies ni al fet que em deixés sol enmig d’aquell sidral.

Les cerveses i dormir la mona semblava que li havien renovat les energies. El José Carlos tenia el dia actiu.

Primer va fer unes «brazadas», com diu ell, fins a l’altra punta de la cala, sempre amb el cul enlaire. Després, a mig matí va baixar fins a la platja a fer un tomb amb esquís, aquesta vegada amb el cul tapat. No tenia gaire bon estil perquè en cap moment no va aconseguir deixar la poc elegant, però mol patriòtica, actitud de caganer, però fos com fos a tranques i barranques ho va fer. Millor que jo, això segur.

Però ja he dit que tenia el dia actiu i per a ell això no era més que l’aperitiu.

Just abans de dinar va fer una llarga sessió de peses a coberta. A la tarda després del cafè, sense concedir-se ni un instant per a la becaina, es va posar les aletes, el tub i la careta i se’n va anar a bussejar.

S’hi va estar prop de tres hores. Sempre en pilota picada.

Quan va tornar, a la platja només quedaven una família espanyola i un grup de joves anglesos fent el gamarús amb un matalàs inflable.

Així que va sortir de l’aigua, vam veure que ben aviat el José Carlos tindria problemes i greus.

—Hòstia, Mercedes, ten cuidado. Ai! Bèstia, que està molt fred.

—Tu calla. I a mi no em diguis bèstia que aquí l’únic bèstia que hi ha ets tu. S’ha de ser poca-solta. Però aquí se li acut passar el dia amb el cul enlaire?

—Això és Eivissa.

—Si encara t’haguessis posat una mica de crema.

—Si home, jo em posaré una cremeta al cul. Però tu per qui em prens?

—Per un tros d’ase.

Mentre el José Carlos i la Mercè a la seva cabina lluitaven amb l’Aftersun, l’Anna i jo assaboríem el dolç sabor de la venjança.

El procés evolutiu seguit pel cul del José Carlos va durar gairebé set dies, passant de la vermellor més insultant a les butllofes, i el seu posterior escorxament, fins al dia en què va poder torr a posar-se uns pantalons; procés que sempre va anar acompanyat de l’Aftersun i el seu ampli repertori de crits, gemecs i renecs.

Mentrestant l’Escàndol va continuar el seu viatge cap al sud.

En atenció al delicat estat de salut en què es trobaven el José Carlos, el seu cul i el seu honor, l’Anna i jo ens vam fer càrrec de tot.

Vam passar un dia a Sant Antoni, on vam carregar aigua, gasoil i menjar.

Passada l’illa Conillera sense demanar la seva opinió, vam decidir fer nit a Cala Vedella, que em va semblar un lloc bonic i acollidor. Aquell vespre l’Anna i jo vam baixar a la platja i, en un petit restaurant de taules de fòrmica i cadires de boga ens vam menjar un parell de sards acabats de pescar, fets a la planxa, amb una mica d’all i julivert pel damunt, ni molt fets ni massa poc, amb el puntet just d’oli per amorosir la carn, que de tan tendra com era es desfeia a la boca.

A la tornada els vam portar un pollastre a l’ast. Llàstima que com que a l’Eugènia li entrava aigua per un forat que s’havia de tapar amb el dit del peu, el pollastre arribés lleugerament marinat. Una pena perquè quan el vam comprar feia força patxoca.

Mentre va durar la convalescència del José Carlos tot el dia estirat a la cabina amb el cul apedaçat em vaig fer l’amo de l’Escàndol.

Camí de Formentera ja traginava les veles com si res, entenia les cartes, fins i tot sabia connectar el pilot automàtic, escoltava la costera i, com que ser prudent no és sobrer, cada dia consultava la informació meteorològica.

I sembla que me’n sortia prou bé perquè no vam patir ni una esquitxada o pantocada mentre el veler seguia el seu camí, que era el meu.