10. Amb la família

Vaig somiar de ser un electró lliure però no ens podem allunyar eternament de les nostres arrels. Trobar aquell nen a la platja de Guéthary és acceptar que es ve d’alguna banda, d’un jardí, d’un parc encantat, d’un prat que fa olor d’herba acabada de segar i de vent salat, d’una cuina amb gust de compota de poma i de pa eixut.

M’horroritzen els ajustos de comptes familiars, les autobiografies massa exhibicionistes, les psicoanàlisis disfressades de llibres i les bugades de roba bruta en públic. Mauriac, al principi de les seves Mémoires intérieurs, ens dóna una lliçó de pudor. En adreçar-se tendrament a la seva família, se sacrifica: «No parlaré de mi, per no condemnar-me a parlar de vosaltres». Per què no tinc jo també la força per no badar boca? És possible una mica de dignitat quan intentes saber qui ets i d’on véns? Noto que hauré d’embarcar en aquesta història molts dels meus pròxims, vius o morts (ja he començat a fer-ho). Aquestes persones estimades no han demanat retrobar-se en aquest llibre com en una batuda. Suposo que tota vida té tantes versions com narradors: cadascú té la seva veritat; cal dir d’entrada que aquesta narració només exposarà la meva. De tota manera, queda fora de lloc queixar-se de la pròpia família als quaranta-dos anys. Però el que passa és que no puc fer altra cosa: cal que me’n recordi per envellir. Detectiu de mi mateix, reconstitueixo el meu passat a partir dels pocs indicis de què en disposo. Intento no fer trampes, però el temps ha desorganitzat la meva memòria com barreges el joc de cartes abans d’una partida de Cluedo. La meva vida és un enigma policíac en què el bàlsam del record embelleix, tot deformant-la, cada prova del delicte.

En principi, tota família té una història, però la meva no ha durat gaire temps; la meva família s’assembla a aquelles persones que no es coneixen gaire bé entre elles. Per a què serveix una família? Per separar-se’n. La família és el lloc de la no-paraula. El meu pare ja no es parla amb el seu germà des de fa vint anys. La meva família materna ja no coneix la meva família paterna. Veus sovint la teva tribu mentre ets nen, durant les vacances. Després els pares se separen, veus menys el pare, abracadabra: una meitat de la família desapareix. Després vas creixent, les vacances s’espaien, i la família materna també s’allunya, al final només te la trobes als casaments, als batejos i als funerals —per als divorcis, ningú no envia participacions. Quan algú organitza el berenar d’aniversari d’un nebot o un sopar de Nadal, es troben mil excuses per no anar-hi: massa angoixa, por de ser exposat a la llum, observat, criticat, expulsat, reconegut pel que un és, jutjat pel valor que es té. La família et fa venir al cap els records que havies esborrat, i et retreu la teva amnèsia ingrata. La família és una successió de molèsties, una colla de persones que t’han conegut bé massa aviat, abans que estiguis acabat del tot —i els més grans són els més ben situats per saber que mai no estàs ben acabat del tot. Durant molt de temps vaig creure que podria prescindir de la meva família. Era com la barca de Fitzgerald a l’última frase de Gatsby, «lluitant contra un corrent que la porta incessantment cap al passat». Finalment vaig acabar revivint exactament tot el que volia evitar. Els meus dos matrimonis es van enfonsar en la indiferència. Estimo la meva filla com ningú al món però només la veig un cap de setmana de cada dos. Fill de divorciats, jo també em vaig divorciar, precisament per al·lèrgia a la «vida de família». Per què aquesta expressió se m’apareix com una amenaça, fins i tot un oxímoron? Et ve al cap de seguida un pobre home exhaust, que intenta instal·lar una cadireta de nen en un cotxe ovalat. Evidentment fa mesos que no ha fet l’amor. Una vida de família és un seguit d’àpats depressius en què cadascú repeteix les mateixes anècdotes humiliants i els mateixos automatismes hipòcrites, en què es considera un lligam el que no és altra cosa que loteria del naixement i ritus de la vida en comunitat. Una família és un grup de persones que no aconsegueixen comunicar-se, però que s’interrompen molt sorollosament, que s’exasperen els uns als altres, que comparen les notes dels seus fills i la decoració de les seves cases, i que es destrossen per l’herència d’uns pares el cadàver dels quals encara és tebi. No entenc les persones que consideren la família com un refugi, quan de fet revifa els pànics més profunds. Per a mi, la vida va començar quan vaig abandonar la família. Només llavors vaig decidir néixer. Veia la vida dividida en dues parts: la primera era un esclavatge, i feia servir la segona per intentar oblidar la primera. Interessar-se per la pròpia infantesa era cosa de xarucs o de covards. A força de creure que era possible treure’s de sobre el passat, vaig pensar de debò que me n’havia sortit. Fins avui.