PRÒLEG A LA TERCERA EDICIÓ

Per la Diada del Llibre, quan estàvem atrafegats firmant exemplars sense parar mentre la primera i recent edició s’anava exhaurint per moments, alguns que ja coneixien Els altres catalans comentaven:

—¿Què hi diria ara el periodista que assegurava que el llibre no tindria sortida perquè el publicaven en català?

Val a dir que hom, per bé que no tan escèptic com el periodista en qüestió, també n’ha quedat sorprès. És un consol de saber que la gent encara viu, que reacciona davant problemes bàsics. De vegades, més que no pas renegar del públic que no llegeix, cal analitzar si de debò li serveixen coses candents i interessants, perquè el públic no és tan curt de gambals i amorf com ens pensem, i en realitat sap què vol. I, com hem pogut comprovar, publicar en català resulta tan rendible o més que publicar en castellà.

Anàvem recopilant dades, anècdotes, opinions, controvèrsies, arran de la publicació d’aquest nostre darrer títol —perquè no hi ha llibre que no tingui una segona part— i pensàvem col·locar totes aquestes notes experimentals —més endavant, és clar— al pròleg d’una llunyana edició, o en un apèndix, o en un opuscle, o fins i tot en un altre volum, si la cosa donava per a tant. Ara, i davant la precipitació d’una tercera edició en menys de tres mesos, ens limitarem a exposar breument certes impressions fugaces, ja que encara no hi ha una relativa calma o serenitat, ni prou perspectiva, davant unes aigües que no han tornat del tot a mare.

En primer lloc hem de declarar que les reaccions primeres entorn d’aquest llibre, les primeres mostres, han estat d’entusiasme, d’afecte, de cordialitat i de comprensió. Això no ha deixat de sorprendre’ns. Per l’experiència adquirida en altres llibres sabíem que mou més l’odi, el rancor i el despit que no l’adhesió fervorosa, l’amor i l’admiració. Aquest cop no ha anat així. Qui pica primer, pica dos cops, o almenys desconcerta el contrari. Doncs ha succeït una cosa semblant. Els entusiastes han frenat els descontents i fins i tot els han fets manifestar-se moderadament i solapadament. De tota manera nosaltres parlarem, una mica de tornada de tot —bé, de tot, no; d’alguna cosa—, de tot el que ha succeït.

Com era d’esperar, Els altres catalans ha estat llegit, sobretot, per catalans. Però tots han dit: «Caldria que el llegissin els immigrants, aquests altres catalans, i també la resta d’Espanya». Per això han preguntat per l’edició en castellà.^[66] Però hem pogut comprovar que fins i tot entre els catalans abundaven els qui preferien d’esperar aquesta edició, perquè malgrat que el català els és la llengua usual, se’ls fa costa amunt de llegir-lo. Són els «catalans sense català» al·ludits al llarg de l’assaig. Per bé que no ha faltat qui diu que prefereix llegir-lo en castellà perquè hi trobarà més l’autor, la seva estranya manera d’escriure; i no l’ha convençut la raó que la magnífica traducció feta per Ramon Folch i Camarasa conserva el peculiar estil de l’autor i, fins i tot, en un admirable i lloable mimetisme, el supera.

Entre els no-catalans, que per tant no llegeixen habitualment en català, s’ha esdevingut un fenomen una mica a l’inrevés: no han tingut prou paciència per a esperar l’edició castellana i han enfilat aquesta. Ells han estat els primers a sorprendre’s en veure com els ha resultat fàcil, malgrat tot, de llegir-la en aquest idioma. L’autor es congratula d’aquest petit percentatge guanyat per al llibre català.

Fins ara la nostra labor literària havia transcorregut pels poc ortodoxos predis de la novel·la. Aquest ha estat el nostre primer assaig, un assaig-reportatge, com nosaltres mateixos l’hem qualificat al llarg de l’obra. Però sembla que això de l’assaig, tant si és de tipus reportatge com si no ho és, exigeix una disciplina més seriosa que la que nosaltres hi hem aplicat. «Això no és un assaig —han dit—; això és una novel·la». (Quants n’hi ha que han dit de les nostres novel·les: «Això no és una novel·la; això és un reportatge»…). Per això no deixa de tenir la seva gràcia el fet que alguns, més o menys despistadament, o fins i tot intencionadament, hagin escrit dient-nos: «Us felicito per la vostra darrera novel·la Els altres catalans». És clar, segons sembla, i d’aquí vénen les queixes, el nostre rigor científic ha estat escàs. ¿On s’és vist això de no especificar ni concretar, de dir que segons uns el nombre d’immigrants al país és el 37%, que d’altres diuen que és el 50% i que d’altres…? Potser tenen raó, però nosaltres ho deixem per als tècnics que vindran darrere.

Per bé que hem rebut un reguitzell de comentaris sense ordre ni concert, volem estendre’ls en una mena de corba sinuosa i alhora ascendent que ofereix una curiosa i sorprenent composició de lloc. Sorprenent, curiosa i, a més, divertida.

Hem trobat algú, ben català —com sempre, és important d’especificar-ho—, que ha dit que aquest llibre no fa sinó ensabonar els catalans. «Només ens faltava això», ha argumentat, com qui dóna a entendre que després de certes actituds envers Catalunya això significava una befa. N’hi ha hagut d’altres que, amb una desconeixença total dels engranatges editorials i de la història i gènesi d’aquest llibre, han abundat en l’opinió de l’ensabonada a Catalunya pel simple fet —per a ells significatiu— d’haver-lo publicat en català abans que en castellà. Però d’altres, més malintencionats, han pensat —i manifestat— que sí, que hom hi passava una certa ensabonada a Catalunya, però amb mà esquerra i endolcint la píndola, és a dir, que cada vegada que a les pàgines del llibre apareixia una lloança a Catalunya o als catalans, encara no a l’altra ratlla, flist-flast, juli contra ells. Somriem davant aquestes opinions que de vegades ens sorprenen completament desprevinguts i desarmats. I somriem pensant en la bola de neu, que, talús avall, es va engruixint com més va més, i en l’ai que poc que ens coneix, la gent!

Sorpresa darrere sorpresa, algú, després de fer-nos l’ullet maliciosament i donar-nos un copet a l’esquena, ens ha preguntat: «Què els has donat, als catalans, que els tens tan contents? Què els has dit al teu darrer llibre?». I després en trobem un altre que, confidencialment, volent-se fer ressò d’una opinió, ens etziba: «Apa, noi, com t’has passat a l’enemic! T’has tornat catalanista, eh?». «Home —li diem—, en principi, aquest hipotètic enemic deu ésser teu, nostre no. En segon lloc, i respecte a això de catalanista, tot depèn de què entenguis per aquesta definició». Perquè, és clar, a la millor el mot catalanista no admet matisos, i, en aquest cas, si és el que uns pretenen que sigui, nosaltres no ho som, i potser caldria cercar una altra expressió per a definir aquest amor a Catalunya, aquest amor i aquesta comprensió fins i tot envers els seus problemes més obtusos.^[67]

En canvi, un senyor d’un poble català —no diem quin és, perquè així ens ho demana aquest senyor— ve i ens explica si fa no fa el cas següent: ell preparava una conferència sobre el tema de la immigració a Catalunya, quan li van parlar del llibre Els altres catalans. Se’l va llegir d’una tirada —afortunada virtut que hi reconeixen tiris i troians— i amb gran sorpresa i alegria va comprovar la immensa afinitat de punts de vista amb allò que ell pensava exposar. Aquest senyor segueix explicant que al seu poble cada any fan un via crucis el dia de Divendres Sant. Ell és un dels lectors habituals de les estacions. L’any passat es van adonar que llegien les estacions en català com una mena de desafiament a una immensa quantitat de persones que s’estacionaven per veure la processó i pel posat de les quals s’endevinava que no hi entenien «ni papa» (sic). La proposta d’aquest senyor català fou d’afegir al final de cada estació en català un parell de ratlles en castellà perquè aquests immigrants —més d’un 50%, afirma a la seva carta— ho comprenguessin i veiessin la bona voluntat per part d’ells. I així ho van fer. Però la darrera estació, ja a l’església, la va fer el rector, tota en català, igual que el sermó i l’acció de gràcies, perquè «en això, encara que tots hi estigueu en contra, no em convencereu pas!» (sic també). En fi, no volem allargassar l’anècdota. Aquest bon senyor que ens ha escrit li va voler regalar o deixar aquest llibre nostre, pensant que a la millor aconseguiria d’infondre-li una altra visió, més àmplia, de les coses. I quan se’l va topar, abans de poder badar boca, el capellà que li diu: «Estic llegint un llibre francament desmoralitzador: Els altres catalans».

Una noia de vint-i-dos anys ens conta que no pot llegir aquest llibre perquè el director espiritual li ho ha prohibit.

Justament al contrari, un senyor de Berga que va voler parlar amb nosaltres ens va engegar aquesta expressió, que ens va fer molta gràcia: «És un llibre que ha caigut bé, fins i tot entre els “del morro fort”».

Catalans conspicus o, més que això, conscients asseguren que és un llibre que podrà fer obrir els ulls a molts catalans de soca-rel.

Ens han demanat un pròleg breu i ja ens allarguem massa. Un altre dia n’explicarem molts més detalls. Ara ens trobem com entremig de dos focs. Els uns diuen: «Tu ets el més indicat per a dir als immigrants això i allò». I els altres: «Tu ets el més indicat per a dir als catalans…», etc.

Hom, a part de no penedir-se d’haver escrit el llibre, encara no en pot dir gaire cosa. Ens falta encara una certa perspectiva. Potser d’aquí a un quant temps sabrem més a què atenir-nos. De moment, heus-el aquí, i costi el que costi cal mirar de pair-lo.

FRANCESC CANDEL

Barcelona, barri de Can Tunis, 10 de juny de 1964