CATALANITAT DELS IMMIGRANTS D’ARA

Amb els immigrants d’ara es produirà el mateix procés que amb els d’abans i amb els de sempre. Seran catalans. Qui ho dubta! Sobretot els fills; aquests —almenys per naixement—, «altres» catalans (altres i també). Potser esdevindran catalans més a poc a poc, però tant se val. Les circumstàncies actuals que ha tocat de viure a Catalunya fan que aquests nouvinguts no trobin el clima ni els lògics processos d’adaptació que abans trobaven.

El qui arriba —sobretot de les classes més pobres— només pensa que aquesta terra li sigui més propícia que la que ha deixat enrere. Viu amb l’afany d’aconseguir qualsevol feina, després una feina millor, garantida i segura, fer venir la família, trobar casa, anar-se envoltant de comoditats… En aquest llarg esdevenir es pot donar el cas, molt probable, que no s’adoni que viu a Catalunya, una Catalunya que no és, només, la seva dolorosa rutina diària. Els fills, que vindran al món en millors condicions que no pas ell, potser sí que se n’adonaran. Però tot això és difícil d’explicar clarament:

L’immigrant d’ara es troba amb una majoria aclaparadora de no-catalans, sobretot segons la zona on va a parar, que, per regla general, sol tenir un contingent d’aborígens molt escàs. Passarà temps sense tenir contacte amb l’element català. I aquest contacte pot reduir-se tota la vida a frecs esporàdics. I encara Déu vulgui que aquests frecs no siguin desagradables i en quedi ben impressionat.

No parlem ja dels contactes culturals, i dic culturals fins i tot en la seva mínima expressió. No en trobarà cap, no en tindrà cap. Vivim uns temps dramàtics, que ho han fet volar tot. Caldrà trobar aquesta generació d’homes disposats a cremar-se completament embarcats en un gran esperit de renunciació i que sempre sorgeixen en les situacions més desesperades, si es vol fer alguna cosa en tots els aspectes.

L’immigrant d’ara, posats a no trobar, ni tan sols troba una hostilitat descarada i manifesta, ni polèmiques, ni grups que el vulguin captar, ni topades, ni discussions de les quals, si no llum, surtin guspires, puix que qualsevol cosa val més que no l’apatia i la indiferència.

Actualment, el que dol més és contemplar la passivitat del poble, comprovar que el poble és mort, està adormit, i no solament pel que fa a les coses catalanes, aquí, a Catalunya, sinó totalment i en tots els aspectes. Per això és tan satisfactori de trobar alguna brasa encesa sota la gruixuda i amorfa capa de cendra.

Ens deia en Jordi Delprat, un amic i veí, en una conversa que teníem uns quants sobre aquests temes, que al taller on ell treballa van entaular una discussió sobre si el català és dialecte o idioma. El qui el defensava com a idioma era un immigrant, un murcià, beneïts murcians; li feia costat un català, el Txepet, però sense grans arguments, perquè no arribaven més enllà. Els més contraris eren els gallecs. Argumentaven: «Si el catalán es idioma, el gallego también lo es». Fins que aquest Jordi que dic va fer: «Pues claro que sí».^[22]

Algú de la colla remarca que els gallecs són dels més rebecs, no solament a parlar el català, sinó a admetre Catalunya. Una mica com ho eren abans els aragonesos, afegeix. No ho sé.

Sembla que la conversa del taller es va ramificar, com passa sempre amb totes les converses, i un altre murcià que va intervenir-hi va dir que els seus fills parlaven català i que ell n’estava molt content. (Que en seria, de substanciós, poder gravar en cinta magnetofònica aquestes discussions espontànies!).

Aquest mateix murcià assenyalava, com a contraposició a la seva actitud, que uns veïns seus, catalans, no deixaven que els seus fills parlessin castellà. En Jordi Delprat no s’ho acaba de creure. Ell —«i jo sóc català com el qui més» argumenta— procura que el seu fill parli bé el català, però vol que quan parli castellà també el parli bé, sense barrejar paraules d’un idioma amb paraules de l’altre.

Com ja hem insinuat, aquestes discussions sempre són bones i fins i tot calen.

Els immigrants de després de la guerra, no els podem pas culpar per res de la seva fidelitat al castellà, perquè es van trobar, no sé si una Catalunya, però sí una Barcelona castellanitzada. Ningú no pot retreure’ls que no hagin après de parlar en català, i molt menys de llegir-lo, i menys encara d’escriure’l, si tot —escoles, universitats, oficines, centres oficials, cartells, premsa, ràdio, cinema, teatre, cançons, etc.— ha estat editat, produït, projectat en castellà. Jo recordo, en aquest efecte, i per esmentar-ho de passada, que durant la nostra guerra, a Barcelona, anunciaven el perill de bombardeig en català, i també quan el perill havia passat. Igualment recordo haver vist alguna pel·lícula, com Cop per cop, doblada en aquest idioma. Tinc entès que se’n va doblar alguna més. Una cosa semblant es va intentar posteriorment amb la pel·lícula El Judas, d’Iquino. Però no la van arribar a fer. El cinema és un enorme difusor, i això, cal no perdre-ho de vista.

L’immigrant d’abans tenia a favor seu el fet que notava més Catalunya al seu voltant. Temps enrere, quan va morir el meu pare, vaig repassar i cremar els seus papers. Entre ells vaig trobar documents d’aleshores, anteriors a l’any 1939. Molts estaven redactats en català. Per exemple la factura de l’enterrament del meu avi matern. «Compte a càrrec de… per a les despeses d’enterrament de…». Als qui amb prou feines hem conegut aquells temps, això ens sembla una nebulosa i un somni. Els més joves ni s’ho creuran, tampoc. També trobo un títol de l’Ajuntament, una mena de diploma, de l’any 1937, en el qual s’atorga al meu pare el càrrec de Moler de la Brigada de Subministres. En la comunicació d’aquest títol o càrrec, també en català, es llegeix, al capdavall: «Visqui molts anys». En va viure vint-i-quatre més, en una Catalunya més hostil que la d’aleshores, o que van fer més hostil. Acabada la guerra van acomiadar molta gent de l’Ajuntament. La feina del meu pare no era cap ganga. Però la hi van retirar. Ell n’estava molt cofoi, del seu títol, d’uns mèrits reconeguts. Arriscant-nos a posar-nos sentimentals, podríem allargar-nos una mica més sobre aquest punt, però per què?

L’immigrant, sobretot el del sud, tampoc no ve adherit fidelment a una llengua, i amb prou feines a unes tradicions, només a un folklore. La majoria d’aquests parlen molt malament el castellà, tan malament com parlaran un dia el català, si mai l’arriben a parlar. A aquests —a tots—, de seguida se’ls enganxen certes paraules catalanes molt còmodes. Immediatament aprenen a dir «plegar», perquè «dar de mano» és llarg i enutjós. «Semanada», en lloc de «setmanada», per «semanal». «Arrambar» és una altra de les paraules que s’adopten immediatament. El català, de vegades, és més contundent i expressiu que el castellà. «Chafardear», així, castellanitzat, per «chismorrear».^[23] «Embolicar» és una altra de les paraules fàcilment acceptades.

Aprenen la majoria de noms, de les eines de la seva feina també en català. «Gaveta», «corriola», «mascle», «famella», «escarpra», però sense la segona r: «escarpa», «enclusa»…

A les escoles no ensenyen el castellà bé, i les criatures parlen horriblement. Ni castellà ni català. La feina que tinc amb la meva nena per treure-li el vici que ha agafat —com totes les criatures d’aquests verals— de dir: «en allí, en aquí, en ahí». Tinc entès que aquest «en» tampoc no és correcte en català. I, amb tot, em sembla que ells ho han agafat del català —«a n’allà mateix»—, d’aquest català mal parlat que hom parla per aquí quan l’hi parlen. És clar que la qüestió és entendre’ns, opinaran alguns, i jo amb ells.

El que ja és impossible que les criatures sàpiguen, i fins i tot la gent gran al cap de pocs anys de viure aquí, són els noms de molts animals i plantes en castellà. Tots diuen «musclos» per «mejillones», «monchetas» per «judías», «cadernera» per «jilguero», «ginesta» per «retama», «platanero» per «plátano»… També trabuquen els noms de coses «guis» per «yeso», «sorra» per «arena»…

A més inventen paraules estranyes: «rescullar», suposo que de «relliscar»; «engloncharse», d’«engronxarse»; «esquichar», d’«esquitxar»…

Tot això que acabem d’exposar no creiem que sigui un indici gaire marcat de catalanitat dels nous immigrants, però sí que ho és de la seva mal·leabilitat, de la seva adaptació, de la seva conformitat i conformació, del que se’n podria arribar a fer.

Com que vull insistir àmpliament en els capítols que segueixen sobre el vidriós tema de la parla catalana, de moment tanco aquest amb dos detalls insignificants.

Aquest matí, a l’autobús Plaça Espanya-Zona Franca, un home anava llegint Cavall Fort. Tornava de la feina. Baixà a la parada del Foment i tirà cap als barris del Polvorí, no sé si els nous o els vells. Potser era català, però m’ha semblat que no.

I em diu en Pere Rica, un català que viu a Can Clos, que uns quants andalusos li han demanat que els parli en català, i que els ensenyi de parlar-lo —i això que encara no han vist, perquè no hi és, la necessitat d’aprendre’l. Fins i tot hi ha dos d’aquests andalusos que tenen un gran interès a conèixer Barcelona històricament i en tots els seus aspectes.

Són dades petites. Podria explicar-ne més. Per a alguns potser seran esperançadores.