EL TERRIBLE PROBLEMA DE L’ESTATGE

És perfectament evident que el mal pitjor dels suburbis —i on diu suburbis podem llegir immigrants—, el mal que els caracteritza, és el de l’estatge, el terrible problema de l’estatge, extensiu als seus tres aspectes de barraquisme, monoblocs i rellogats, amb les seves derivacions corresponents.

La primera cosa que resol l’immigrant de seguida que arriba és l’assumpte de la feina. Això es resol en dies, setmanes, rarament en mesos. El paisà troba col·locació per al paisà. D’antuvi, les feines rudes al ram de la construcció; després es busca el taller o la gran fàbrica. La qüestió de l’habitació ja és una altra cosa, més complicada. Això, ja no hi ha cap paisà que ho arregli, perquè si molt convé ni el mateix paisà no ho té arranjat. Hi ha qui fa deu o quinze anys que intenta resoldre aquesta qüestió espantosa, i és fàcil que s’hi passi la vida.

Els homes que vénen sols a treballar, ells tots sols, s’apanyen més o menys bé. Busquen una habitació, generalment per allà al veïnat on treballen. Per tantes o tantes pessetes el mes tenen lloc per a dormir i els renten la roba. Mengen als bars o a les tavernotes. Ara, així que es decideixen a fer venir la família, comença l’embolic. I generalment la fan venir de seguida. No hi ha home que no pensi: «Amb el que jo gasto a la fonda, i encara menjant-hi malament, la dona m’arreglaria esplèndidament». Hi ha un fons de veritat, en això, però també hi ha altres conseqüències fatals. Un home sol, tothom el vol a dormir. No fa nosa. De bon matí se’n va a treballar i no torna fins a la nit. Un matrimoni, sobretot amb fills, no el vol ningú. Abans, els qui venien es feien una barraca. Ara han de viure rellogats tot esperant el pis que han sol·licitat o altres combinacions.

El llibre Los suburbios, 1957, tantes vegades esmentat, ofereix aquestes xifres relatives a les zones suburbanes barcelonines que havien estat objecte d’estudi i d’enquesta: habitades per un total de 177.000 persones, aquestes es reparteixen més o menys així: 66.000 viuen en 12.494 barraques i semibarraques; 46.298 en blocs aïllats d’estatges que comprenen uns 6.477 pisos; la resta, en zones més o menys urbanitzades. De l’any 57 al 63 les coses han canviat poc. Actualment, a Barcelona ciutat no és permès de construir més barraques, de manera que se’n van eliminant algunes, part del Somorrostro, tot el Bogatell, però se’n construeixen fora de la jurisdicció ciutadana. A l’onada de barraques ha succeït la dels monoblocs, aquests encasellats de cementiri, i ara, com una mena de pas intermedi entre aquests dos punts, sorgeix la barraca gran prefabricada. Aquestes barraques grans o barracones són provisionals, però tots sabem què vol dir la paraula «provisional» després d’una experiència de vint anys.

També sabem tots que la vida en aquestes condicions —barraques, rellogats, estatges senzillets— és una vida miserable d’amuntegament, de promiscuïtat i de manca de les mínimes comoditats. Per regla general, això —l’amuntegament, la promiscuïtat, la manca de mínimes comoditats— és una cosa que se sap sense haver-la vista ni palpada, només perquè s’ha sentit dir, explicar, per res més; i com que, a més, generalment això s’ha explicat grosso modo, amb fredes estadístiques, sense exemples concrets, forçosament aquestes coses han deixat indiferent la majoria. Fins i tot, n’estic ben segur, molts pensen: «Bé, bé, també deuen exagerar una mica, per això». Perquè el que passa és que això que hi hagi suburbis, que hi hagi misèria i necessitat als suburbis, i que tot això es produeixi a quatre passes de casa, a la nostra mateixa ciutat, cal veure-ho i palpar-ho perquè ens faci mal al cor, i encara més, cal veure-ho contínuament, perquè passa que al cap d’un quant temps de saber una cosa de cert, d’haver-la vista amb tota mena de detalls, el cor, instintivament, tendeix a tranquil·litzar-se, a suposar que tot allò tan horrible que vam veure un dia ja no deu ésser real.

Quan vaig acabar d’escriure Han matado a un hombre, han roto un paisaje, després d’un grapat de dies d’haver-me mogut poc de casa, bregant constantment amb la novel·la, vaig sortir a donar un volt per aclarir-me una mica el cap. Feia un dia meravellós. La muntanya de Montjuïc era tota assolellada. La vida reia, indiferent. I aleshores, tot d’una, vaig recordar que el protagonista del meu llibre moria d’una manera horrorosa en una cova d’aquella muntanya que ara no tenia res de tètrica, sinó que més aviat era bonica i agradable. I davant la bellesa d’aquell dia esplèndid em vaig dir: «Si molt convé el món ja és més bonic que no t’has entestat a pintar-lo a la teva obra; potser ja s’ha arreglat tot i ningú no viu en les ínfimes condicions que tu expliques». Per això vaig anar a donar un volt per aquells verals, fins que vaig tornar a trobar les barraques i les coves i la misèria més negra, i vaig estar a punt d’estripar el llibre i començar a explicar-ho tot de cap i de nou, perquè m’adonava que existia molta tragèdia que jo ja havia oblidat.

Actualment, manquen a Barcelona i comarca uns 90.000 estatges. Es calcula que se’n construeixen uns 12.000 l’any a Barcelona ciutat, dels 18.000 que caldria construir, i, a la comarca, uns 3.000 o 4.000. Si només es tractava del creixement natural de la població, en sis anys o poc més, i fent les coses com cal, es podria assolir un cert nivell. D’altra manera, no acabarem mai. Com veiem, el problema és ingent. Aquí sí, que és ben cert que Saturn ha devorat els seus fills.

Això crea un complicat canemàs amb les més diverses i pintades solucions o semisolucions. Des de la barraca fins al qui es compra un trosset de terra i hi construeix, passant pel qui es compra un pis car, que amortitza amb el que treu dels rellogats, hi caben totes les combinacions.

Actualment l’escassetat d’estatges és tan gran que dóna peu als abusos més monstruosos. Has d’esperar anys per a aconseguir un d’aquests pisets conceptuats com a econòmics, no saps ben bé per què, i encara et calen recomanacions o has d’untar els caps de les obres o recórrer als expedients més diversos. Recordo que una vegada vaig anar al Patronato Municipal de la Vivienda, a la plaça del Bonsuccés, acompanyant el rector de Sant Pere Ermengol, barriada del sud-est del Besòs. L’home anava a preguntar si era veritat que pensaven construir uns blocs de pisos allà. Va avisar per endavant que no anava a recomanar ningú, només a informar-se sobre aquells blocs, perquè uns coneguts seus començarien de seguida les gestions. El qui ens va atendre va dir, jovialment:

—Encara que els recomanés, tant se valdria. Les recomanacions han d’ésser de l’alcalde i del bisbe per amunt…

Potser exagerava, de broma, però és cert que les recomanacions havien d’ésser de peixos grossos, i que després aquestes recomanacions lluitarien entre elles per veure quina era la més poderosa.

A primers d’aquest any 1963 me n’he anat a viure en un dels pisets que el Foment ha construït al peu dels que en diem del Polvorí. No són res de l’altre món. Molt petitets. Cinquanta-dos metres quadrats. Vam haver de donar 55.000 pessetes d’entrada, d’un total de 108.000 i tantes, que pagarem en cinc anys. Als blocs d’idèntiques característiques que construeixen al costat pagaran 90.000 pessetes d’entrada sobre un total també augmentat. No havia passat ni mig any entre els uns i els altres.^[43] M’ho explicava l’encarregat de les obres, i jo, per dir alguna cosa, vaig comentar:

—És clar, es deuen haver apujat els maons i el ciment…

—Sí, però no és això. És que són cent pisos, i les peticions són sis-centes.

Efectivament, sembla que el cost de materials i mà d’obra de la construcció ha pujat, en menys de sis mesos, un quaranta per cent. Tot i això, segueixen assegurant que la construcció d’estatges és el negoci que dóna més, actualment, i que els guanys són del cent per cent.

Aquests ruscos de gratacels s’estenen per la perifèria de la ciutat, i també més lluny, ja, com els polígons de Sant Adrià de Besòs i de Badalona, o els nuclis d’Esplugues i de Cornellà, anomenats molt encertadament ciutats satèl·lit.

Aquest allunyament de la ciutat, amb els inconvenients —sobretot pel que fa a l’anar a treballar— que això comporta, no ha abaratit aquestes construccions. Vaig anar a la ciutat satèl·lit de Sant Ildefons, entre l’Hospitalet i Cornellà, una ciutat eixam. Molts gratacels tipus nínxols de cementiri, de vuit o nou pisos cada un. Més blocs sinistres en construcció. Per cases que només tenen dues habitacions, s’havien pagat 50.000 pessetes d’entrada i uns terminis de 1.000 pessetes el mes, segons sembla. Francament, resulten massa cars, no ja tenint en compte els desgraciats que hi viuen, sinó fins i tot si els ensarronats fossin milionaris. I actualment, per menys de 100.000 pessetes d’entrada, com diu tothom, ja no trobes res.

Molts es pregunten: Com s’ho fa el treballador, aquest home que ha arribat de fora, per pagar aquestes quantitats astronòmiques? I de seguida afegeixen que no deuen estar tan necessitats com s’ha dit i repetit.

Hi ha un refrany que diu: «Per la vida es perd la vida». Una gran massa treballadora està perdent actualment la vida per uns simples estatges que en diem decorosos.