SOLUCIONS PARCIALS I PROVISIONALS

En aquesta pruïja, no massa intensa, val a dir-ho, de resoldre el problema de les barraques, moltes vegades ha estat pitjor el remei que la malaltia. I és que dissortadament poques vegades, diguem mai, s’ha anat de cara al problema, amb el noble propòsit de fer les coses admirablement o almenys a consciència, sinó amb la idea errònia de comparar «com estaven» amb el «com estan» després de la solució. És clar que moltes vegades fins i tot aquesta elemental comparació falla.

I és que en una infinitat de casos els estatges que se’ls ha facilitat no han deixat d’ésser una continuació de la barraca —si no cosa pitjor—, amb l’agreujant que aleshores cal pagar lloguer, per petit que sigui, o l’aigua, o la llum, mentre que a la barraca habitualment no pagaven res.

Hi ha qui, tenint una barraca espaiosa, d’obra, ben feta, es veu obligat a anar-se’n a viure en un veritable corralet, que això són alguns d’aquests estatges que els donen per sortir del pas, i als quals, com als moderns pisos econòmics —però una mica pitjor— els arquitectes s’han tornat micos per poder ficar més coses en menys espai. S’han donat circumstàncies en què aquests estatges protegits que t’han donat com dient-te «quina ganga!» resulten un veritable sarcasme. Això és el que va passar, per exemple, amb els que van proporcionar als habitants d’unes barraques que hi havia davant la Campsa i amb els que van construir paral·lels al carrer 21 de les Cases Barates, Grup Eduard Aunós.

Aquestes barraques de davant la Campsa estaven en un terreny o solar que se’n deia l’Hort del Colom. Eren barraques espaioses i ben fetes, amb un pou d’aigua per a totes, i espai lliure per a jugar-hi les criatures. La Campsa necessitava aquells terrenys per a garatges o magatzems i els va comprar. Això va passar pel gener del 1959, i entre els desnonats van córrer diverses versions. La que va prosperar, o que la gent va creure més, deia que la Campsa havia donat 10.000.000 de pessetes per tal que fossin construïdes cases com calia per a aquells desventurats. Tocaven a 80.000 pessetes per família. No sabem què hi havia de cert. El que sí és cert és que el que els van donar no valia ni 5.000 pessetes: una imitació de casa al Camp de la Bóta. Eren unes cases a tres metres del mar, que semblaven camps de concentració, en rengleres, amb passadissos de metre vint. Eren fetes amb materials d’enderroc, sense arrebossar, amb el terra de rajola vermella; les portes sense pany. No hi havia vàter. Teulada de cartó cuir ondulat, que de moment parava la pluja però després traspuava i degotava. Havien de dormir amb paraigua.

Els estatges que hem esmentat abans, construïts a tocar del carrer 21 de les Cases Barates, formant un doble carrer que se’n diu 21 bis, també van resultar un tripijoc brut. Es devia fer un pressupost de tant i després l’obra es realitzà diferentment. Si no, no s’explica.

Són unes casetes insignificants, de pocs metres quadrats. Consten de dues habitacions i un altre compartiment. Les habitacions són tan petites que cal escurçar els llits perquè hi càpiguen. La gent s’ha de despullar a la cuina o al menjador, perquè dintre l’habitació, a part del llit mutilat, no hi cap res més. I per anar a dormir, s’han de ficar al llit des de la porta. Això de porta és un dir perquè cap de les dues cambres no en té: només es tanquen amb una cortina. Un batent de fusta no hauria pogut obrir-se ni cap a un costat ni cap a l’altre. La cuina, el menjador i el vàter són una mateixa cosa. Aquest podríem dir vàter —que no és vàter, perquè no té ni aigua corrent, sinó comuna, un senzill forat— és en un racó, triangularment, sense porta, també, només una cortineta. La gent menja i defeca alhora. L’olor del menjar i de la porqueria es barreja i confon. Les parets interiors estan sense enguixar: maó vist. Les dues finestres i la porta del carrer no tenen porticó de fusta, només vidre. Sempre es confia que els estadants, amb el temps, s’ho aniran arranjant.

Els habitants d’aquestes casetes —la majoria— són gitanos. Alguns d’ells ja havien viscut allà mateix, en un pavelló de fusta que durant la República havia estat escola per a infants tracomatosos, durant la guerra, sindicat de la FAI, i després cova d’aquests gitanos. Com que es tractava de gitanos, tothom va pensar que amb aquestes casetes noves havien prosperat. Si seguim per aquest camí no anirem enlloc. En aquests simulacres de cases hi arriben a viure tres famílies. A la vista d’aquests estatges sempre hem dit que n’hi hauria perquè Déu baixés del Cel i ho veiés i fes alguna cosa; si no, que no baixés.

Conec un gitanet que es diu Joaquinico, que amb la dona i un fill ocupa aquest departament cuina-menjador-comuna. Han d’esperar que els altres ja estiguin acotxats per tal de muntar-se ells el llit. Fins i tot essent gitano —perdoneu el «fins i tot»— li fa repugnància aquell amuntegament i aquella comuna de la qual surten males olors i sorolls. Com diu ell, no pot ni estar malalt, perquè cada vegada que obren la porta del carrer entra un fort corrent d’aire, i, si el que tenia era una grip, es converteix en pulmonia.

Aquestes casetes han estat una solució parcial, però no provisional sinó definitiva, perquè ja fa deu anys o més que hi són, i sembla que és per sempre.

De vegades, quan s’ha esquerdat el terreny on havia estat erigit un grup de barraques, generalment per causa de l’impassible avenç de les pedreres que hi ha al dessota, o s’han enrunat per obra de les pluges, han estat preses mesures d’emergència que consisteixen a portar els seus habitants al Palau de Missions o al Pavelló de Bèlgica o a l’Estadi. De moment, els diuen. Però aquest «de moment» arriba a convertir-se en dos, tres anys i més i tot.

Al Palau de Missions recullen els captaires i esquenadrets. Allà va a parar també aquesta gent honrada de les barraques esfondrades. De vegades separen les famílies: els homes a una banda, les dones a l’altra. Quan no els separen, les famílies estenen cordes amb sacs, cortines o flassades i es fan uns compartiments dintre aquelles sales comunes. El Palau de Missions és una institució sinistra que actualment encara funciona.

El Pavelló de Bèlgica —també com el Palau de Missions als jardins de Montjuïc— serveix constantment d’allotjament «provisional» a les famílies del Somorrostro cada vegada que les obres del Passeig Marítim es mengen un tros d’aquest barri miserable. Un hom no es pot estar de pensar que aquest pavelló, convertit ara en un corral, el van construir, en 1929, els germans dels refugiats d’ara, els seus peoners. Dins aquest palau belga de parets i cúpules altes s’allotja una ciutat de barraques, tantes barraques com famílies, unes 160, amb els seus carrers i números i amb un parell de latrines per a tothom. En certes ocasions, i per a aquest emmagatzemament de gent, ha calgut habilitar més pavellons com aquest.

Una nova solució que s’ha buscat darrerament per al problema del barraquisme ha estat la construcció de grans barraques prefabricades. La idea, l’han donada les inundacions del Vallès. El mateix tipus de construcció provisional que es va fer per a la gent de Terrassa, el fan ara per als barraquistes. Segons els diaris cal construir 6.500 refugis d’aquests tot esperant els 12.000 estatges de tipus social i renda limitada destinats a allotjar els ocupants de barraques, xavoles i altres construccions d’aquesta mena que existeixen a Barcelona i comarca, 12.000 estatges que cal construir en un termini de cinc anys. Ja ho veurem.

Jo he vist aquestes barracasses o refugis a Sant Ildefons, a can Vidalet i a Sant Vicenç dels Horts.

Can Vidalet, que abans era zona d’estiueig, és un barri d’Esplugues encastat a l’Hospitalet però que pertany a la parròquia d’Esplugues.

Em diuen que deuen ésser uns 8.000 habitants, dels quals només 800 són catalans. La resta, immigració, a la qual predomina l’andalús. És un barri que s’ha format ràpidament, en cosa de sis anys.

Allà han construït refugis allargats, com els que ja hem dit dels damnificats, en un parell de rengleres, i amb un total de 56 allotjaments. Diuen que aquests 56 compartiments han costat a l’Estat 3.000.000 de pessetes. Això, m’ho diuen els estadants, tots emocionats. Però no sé si creure-ho.

Els qui els habiten vivien en unes coves properes, unes coves a les quals alguns havien prolongat l’entrada cap a fora, fent una mena de barraqueta. Aquestes coves fins i tot tenien la seva botiga-bar.

Les autoritats es van fixar en aquesta gent que vivia a les coves amb motiu de les inundacions generals de l’any passat. Per tal de prevenir desgràcies se’ls van emportar a Montjuïc, a Missions, em sembla. Després els van col·locar en aquests refugis, que ocupen a títol provisional. D’ací passaran a estatges protegits. Qüestió d’un any, diuen que els han dit. No han pagat cap entrada. Tampoc no paguen lloguer. Només setanta-cinc pessetes el mes per llum, aigua i la conservació de l’estatge. Tenen llum elèctrica, però l’aigua, cal anar-la a buscar en una font general o comuna. Això mateix passa amb els sanitaris i safareig. Com diu la dona d’un d’aquests allotjaments on hem entrat, uns extremenys, en comentar això dels vàters generals:

—Yo hago mis cosas en un barreño…

Aquests nous estatges consten d’un compartiment espaiós, que és menjador i cuina. Tres habitacions, dues a una banda i una a l’altra. Dues d’elles estan de costat, sense porta. Una ampla cortina les separa de la gran sala. Aquests refugis són de maó vist, de cantell, sense arrebossar, només emblanquinat. La teulada és d’uralita, i el sostre interior de cartó, formant cambra d’aire. Són calorosos a l’estiu, i a l’hivern freds. El terra és de pòrtland.

Hi ha un contrast violent entre aquesta rustiquesa de la construcció i els mobles nous, brillants, barrocs, recarregats, envernissats de groc, amb grans miralls, vidrets i moltes corbes, que ocupen massa lloc, d’acord amb la moda dels mobles que compra ara estúpidament la classe treballadora. L’anada al refugi és com si haguessin estrenat pis, i per això han comprat els mobles. Aquests extremenys que vam visitar també tenien una nevera verda molt bonica.

Està prohibit de tenir rellogats, però n’hi ha que en tenen. Generalment, familiars.

La idea del refugi està prosperant com a solució per tal d’eliminar les barraques. L’encadenament, ara, serà així: barraques, barracasses i monoblocs. Ja veurem com anirà, tot plegat.

El senyor extremeny amb el qual parlem diu que ell no vol saber res d’aquella mena de veïnat que li ha tocat. Li sembla que ha descobert la lluna perquè és un insolidari. Tots ho diuen, això: «Jo no vull saber res de ningú». Ara, després fan les grans folgues tots plegats. Els únics que alaben la solidaritat són les criatures. Ja ho veurem. Ells sempre diuen que als seus barris estan molt units.

Aquestes barracasses es construeixen en quaranta hores. Són veritables solucions d’emergència, lloables si no s’estanquen i es queden anys així. El fabulós preu de cost deu ésser pel valor dels terrenys expropiats; si no, no s’explica. Expropiaran altres terrenys per tal de fer-los els pisos promesos o els els construiran allà mateix? Perquè aquesta gent no són cargols amb la casa a coll, però sí llagostes que salten d’estatge en estatge.

A Sant Vicenç dels Horts, on també ens arribem el mateix dia, vam veure 120 estatges més d’aquest tipus. A tocar d’un vessant, el paisatge feréstec feia que semblessin bungalows africans.

No fa gaire van portar gent de Jesús i Maria en uns refugis d’aquesta mena. Aquí no es tractava de desallotjar unes barraques per tirar-les a terra ni d’un cas d’emergència, sinó de fer una mena d’intercanvi. Els de Jesús i Maria als refugis, i, a les barraques que ells abandonaven, gent de Missions, gitanos del Somorrostro i habitants de les coves de Rivière. Quins embolics que fan els qui porten la batuta en aquests tripijocs!

Es va donar ordre de desallotjar seixanta barraques de les cinc-centes que hi ha en aquest barri. Van triar les millors. Als seus estadants els van dir que els portarien en uns refugis prefabricats, però de moment no els van dir a on. Per això molts de les barraques escollides es van arribar a la Barceloneta i a Badalona, on els havien dit que hi havia refugis d’aquests. I feien càlculs sobre quin els tocaria.

En certa manera aquestes seixanta famílies estaven disgustades i descontentes. No els venia de gust d’anar-se’n de les seves barraques, en una de les quals, un, fins i tot tenia dutxa. Una barraca és com un fill malalt (aquesta comparació és d’un barraquista), l’estimes com un fill malalt. Cada dia n’has de tenir cura, posar-hi pegats, apedaçar-la, «aviciar-la». Per això molts, estranyament, deien: «Si aún fuera para derribarlas, bueno. Pero para que otros vengan a disfrutar de lo que yo he levantado…». Ja se sabia que havien d’anar a disfrutar-les els gitanos de Somorrostro i alguns de les coves de la muntanya de Montjuïc, de la zona Rivière-Morrot, d’on els evacuaven perquè allò s’estava esfondrant.^[47] Tampoc no volien anar-se’n en aquells refugis de Badalona perquè eren molt lluny d’on treballaven.

A la gent d’aquestes seixanta barraques, els demanaven que signessin uns papers on els preguntaven si renunciaven a la barraca o no, però no els ensenyaven els refugis perquè poguessin comparar i veure què els convenia més. Per si fos poc havien fet córrer pels bars de per allà, els organitzadors d’aquesta desorganització, que després dels refugis passarien a pisos, però si no, no.

Hi ha la terrible i equivocada teoria que el miserable habitant de barraca no pot anar a viure en un pis de cop i volta, i que primer ha de passar per un estat intermedi —com un aprenentatge, com per a rehabilitar-se, oi?—. Quins bèsties, els qui pensen això!

A tota aquesta desmoralitzada i desorientada població, se li va fer comprendre, a despit dels qui ja havien decidit portar les coses per la tremenda, que tots els qui creguessin que els interessava canviar d’estatge podien acceptar, però que ningú no havia de signar res per por o per coacció… Calia que obressin amb absoluta llibertat.

És clar que, com opinava un dels vicaris de la parròquia del Port, un home que fila molt prim, allò també era una mena de coacció per part dels qui els obrien els ulls, perquè són unes persones tan simples, estan tan atabalades, que en moltes es produí un passar-se al bàndol contrari, un «així farem contents el senyor rector, la senyoreta assistenta i el senyor Elies», que eren els qui els defensaven.

En resum, dels seixanta només van acceptar vint. Però astutament van fer pujar aquestes vint famílies en camions i es va fer el trasllat de seguida. Immediatament van portar als estatges abandonats els gitanos de Somorrostro i els de les coves. Els van fer desfilar pel barri —per tal que els qui havien renunciat veiessin quina mena de veïns tindrien— i els van fer donació de les barraques amb gran prosopopeia, pompa i solemnitat.

Aquest nou veïnatge, molt més indigent, va molestar els antics habitants i va obrir enormes esquerdes d’insolidaritat. Aleshores van oferir els refugis a moltes altres famílies de Jesús i Maria, i totes van anar acceptant. A més, els qui ja hi eren instal·lats havien començat a fer-ne el panegíric, perquè tots tenim ganes que sigui millor el que trobem que el que hem deixat.

El joc ha seguit així. Quan uns abandonaven la barraca, l’ocupaven uns altres. Una família gitana ficà el ruc a dins la barraca. Una dona recollia ossos i restes de carn i ho coïa a la seva barraca, per fer sabó, provocant una fetor terrible. La resta del veïnat volia denunciar-la perquè la’n foragitessin.

Les famílies que inicialment no havien acceptat després envejaven les que sí, i amb la seva desconfiança de pagerols creien que els havien enganyat dues vegades, i donaven la culpa de tot als qui només van intentar revalorar la seva dignitat i evitar que els fessin acceptar per força allò que potser no volien, sense dret a decidir ells mateixos el seu propi destí. Durant una colla de dies les dones bruixes van fer bullir l’olla de la maledicència atribuint idees tèrboles i retortes als qui només van voler que no trepitgessin la seva llibertat.

¿No podien haver portat directament els casos d’emergència als refugis? De la mateixa manera que la gent de les barraques no pot anar directament als pisos sense fer escala als refugis, els gitanos i la gent de les coves han de passar per una barraca millor que la que tenien per anar a parar al refugi. O qualsevol embolic per l’estil, suposo.

Això de fer anar la gent amunt i avall d’aquesta manera, sense comptar-hi gens, recorda els atzarosos temps de guerra, quan ningú no té dret a res, només a obeir cegament i angoixosament. No deixa d’ésser una altra de les tantes variants discriminatòries que avui sotraguen el món.