RELLOGATS

Encara que potser no ho sembla, el problema dels rellogats, actualment, és més paorós que el de les barraques. El problema de les barraques, encara que sigui amb mesures draconianes i mitges solucions, diuen que es va arreglant. Les faran desaparèixer i les substituiran pels refugis o pel que sigui, diuen. No deixant construir més barraques, assumpte resolt. És aquest control de la barraca el que fa créixer cada dia més el nombre de rellogats. La immigració no para i, el qui ve, en un lloc o altre s’ha de ficar.

En xifres aproximades i rodones es calcula que a Barcelona, de les 250.000 famílies obreres que hi ha, unes 50.000 viuen rellogades. Això vol dir que n’hi ha 50.000, si fa no fa, que tenen aquests rellogats, que lloguen la seva casa. O sigui que la tercera part o més de la classe obrera no té possibilitat de fer vida de família normal.

Cal tenir en compte que el problema dels rellogats no es redueix a les zones suburbanes, només, encara que aquestes zones s’emporten la palma, sinó que s’estén a molts altres sectors. Hi ha rellogats als barris extrems i al cèntrics. A les enormes i tronades cases antigues i a les cofurnes modernes. Fins i tot hi ha qui ha muntat un petit negoci, amb això, i té gent a dormir, sense ser cap fonda ni hotel. Hi ha antres d’aquests on els llits tebis dels qui dormen de nit són ocupats durant el dia pels qui treballen de nit, fins que tornen els altres, en una mena de relleus.

Actualment hi ha rellogats a les barraques, als estatges protegits, als refugis prefabricats, als pisos de l’Ajuntament… I això tot i que en alguns d’aquests estatges és prohibit de tenir-ne. A les cases de tipus econòmic —però que tan cares resulten— potser és on n’hi ha més. A tot arreu. En aquests temps miserables de «campi qui pugui i el qui es quedi que es mori», hi ha molta gent que amb el problema dels rellogats ha fet el gran negoci.

Com ja hem dit, aquí on vivim ara és rara la casa on no tenen homes a dormir, generalment homes que treballen pels voltants. Els cobren de 400 a 600 pessetes el mes, com a mínim, només per dormir i rentar-los una muda, sense dret a cuina ni res. Hi ha qui de les tres habitacions de l’estatge en dedica dues a això, amb dos llits cada una, o sigui quatre homes. A unes 500 pessetes cada un, posem, 2.000 pessetes el mes, gairebé el doble del que han de pagar cada mes de lloguer o de termini. Posen l’excusa dels diners que van haver de pagar per venir a viure en aquestes casetes, però no és del tot veritat. El que passa és que això és una mena de renda d’allò més descansada.

A mesura que augmenten les peticions o l’escassetat d’habitacions, que ve a ésser el mateix, augmenten els preus. Així, actualment es paguen 800 pessetes mensuals per una habitació petita i 1.200 per una de gran.

Hi ha qui té a dormir dos homes en un mateix llit, que és una manera de duplicar el capital. Sé d’una altra família que, a un home sol, li cobren 800 pessetes i, a més, cinc duros per cada vegada que li renten uns pantalons.

És curiós el concepte que tenen aquestes famílies de la comoditat. Viuen, com qui diu, amb tot confort: menjador luxós i moblat amb tan mal gust com vulgueu, nevera plena, televisor… i quatre, cinc, sis homes a dormir. Sembla que no els molesta la promiscuïtat. De vegades, barrejats amb aquests rellogats, a la mateixa habitació, dormen els fills petits.

No manca qui ha descobert que això por ésser un veritable negoci i ha sol·licitat més pisos de propietat on tindrà homes a dormir, o que llogarà a un parell de famílies. Hi ha hagut qui ha comprat dos pisos de costat, ha tirat a terra l’envà que separava els dos menjadors i n’ha fet un dormitori gran on li caben sis o set llits.

Fins i tot hi ha hagut llocs on han dividit les habitacions en compartiments més petits, just per a un llit, compartiments que el poble, inspiradament, ha batejat amb el nom de «txeques».

Està tan a l’ordre del dia, això dels rellogats, que ja s’hi fa una mena d’humor negre o sarcàstic. No fa gaire es va esquerdar per la part de baix la casa del costat, el 284, perquè li van fallar els magres fonaments, i la gent deia que era per culpa de l’excés de pes, de tants rellogats com hi havien ficat.

N’hi ha que es limiten a tenir un rellogat o dos. És de remarcar, i aquí ho he vist sovint, que s’estimen més un policia, per exemple, que un paleta. Un paleta —o manobre— embruta més. Ve de la feina ple de guix o de ciment, i rentar-li la roba dóna més maldecaps. El policia és més net, i no costa tant de rentar-li la roba. A part que tenir un policia a casa vesteix més. Fins i tot és una salvaguarda de cara a les baralles de veïnat. Les mestresses hi tenen una debilitat. El dia que no estan de servei es queden a la seva cambra, en sabatilles i jaqueta de pijama, preparant uns rebuts de qualsevol entitat comercial que ells passen a cobrar per tal d’acabar de guanyar-se la vida. Les sabatilles i el pijama són el súmmum de l’elegància. A part que el policia té cooperativa a la caserna i els proporciona els queviures a més bon preu.

De vegades hi ha autèntics embolics entre les mestresses i aquests homes que tenen a dispesa, aprofitant que el pobre marit treballa mentre aquests homes són a casa. Però això ja és una altra història i no és de la nostra incumbència.

Tenir homes a dormir és més còmode que tenir una família amb dret a cuina, que no podràs treure quan voldràs; encara que és obvi que també una família ha de pagar més. Aquests homes a dormir ni tan sols són rellogats: són dispesers. Ells mateixos en diuen, d’això, «estar a patrona». No porten mobles ni res, només la seva maleta, i els pots tirar al carrer quan vulguis. De vegades aquests homes fan venir la dona del poble, per uns dies, i costa d’allò més d’aconseguir que li deixin passar aquells dies amb el marit, a l’habitació que ocupa, si és que ocupa una habitació individual, perquè hi ha la por i la suspicàcia que després ja no se’n voldrà anar.

Com diem, tothom s’estima més tenir homes a dormir que no matrimonis rellogats. Actualment, la feina que se li gira al matrimoni que vol trobar habitació! I més encara si té canalla petita. Un amic meu de Castelló que va venir a treballar a Barcelona i vivia a patrona, es va anar a casar al poble i en va tornar per quedar-se definitivament aquí, amb la seva muller, no pogué trobar habitació, ni de broma. Durant una colla de nits seguides van dormir en meublés, perquè els resultava més econòmic que les fondes, uns meublés sinistres, de barri Xino, ja es comprèn. Com que ella era molt jove, es creien que anava amb una menor, i a cada moment havia d’exhibir el certificat de matrimoni. A l’últim van trobar una habitació, amb dret a cuina, a Port, però no van poder resistir la vida de rellogats i se’n van tornar a la seva terra, a Castelló.

Viure rellogat resulta tan abominable, tant de sàbat, que qui ha viscut rellogat una vegada ja no hi vol tornar mai més, fins al punt que s’estima més la barraca —o el pis, tan car que no mengen per poder pagar el lloguer— o dormir sota un pont si cal.

Els rellogats que aconsegueixen un estatge són dels pocs que no volen tenir ningú a casa ni tan sols per rescabalar-se de les despeses del pis. No. Abans la mort, asseguren. I són esquerps i desconfiats.

En l’odissea dels rellogats és on es posa més en relleu aquesta lluita de jungla que és la vida en societat. Les baralles són constants pels motius més fútils: que si t’has deixat una finestra oberta, o un llum encès, o fas servir la cuina o el lavabo quan no et pertoca… És difícil d’imaginar-se les cases on viuen no una família de rellogats, sinó dues, que amb la dels estadants o propietaris són tres. Les baralles que comencen les dones al matí, les continuen a la nit els homes quan tornen de la feina. S’acumulen els mals humors, i els caràcters s’agregen. Es tornen inhumans i bèsties i en paguen les conseqüències les criatures, les quals martiritzen prohibint-los de jugar ells amb ells —fills de rellogats amb fills de propietaris o d’estadant—, sense que ells, els petits, comprenguin el perquè d’aquest absurd. Descarreguen contra ells el mal humor que s’ha acumulat en l’ambient o vengen en el fill dels altres el que no poden fer als pares. Recordo, per exemple, uns que tenien dues famílies rellogades, de tant afany com tenien de fer diners. Com que als primers rellogats, a canvi de pagar més de la meitat del lloguer de la casa, els havien cedit dues habitacions, a un altre matrimoni li van llogar una cambreta petita que quedava i part del menjador. Quan arribava la nit, a un dels fills petits d’aquest darrer matrimoni li muntaven el llit al menjador. Els primers dies, com passa sempre, tot va anar com una seda. Tot el que és meu és teu, i tot el teu, meu, etcètera. Però, apagades aquestes primeres simpaties que desperta la novetat, van venir les baralles i van començar a fer-se la llesca mútuament, a desitjar que se n’anessin, tot plegat per a agafar-ne de seguida d’altres i tornar a començar, o perquè n’hi ha d’altres que han dit que et pagaran més que no els que ara tens. Bé. Era tant l’odi que sentia la mestressa pels seus rellogats que es llevava de matinada i obria la finestra del menjador per tal que la criatura que hi dormia agafés un refredat i, si podia ésser, una pulmonia.

Viure rellogats és pitjor que viure en barraques, perquè a la «teva» barraca fas el que vols, i quan ets un rellogat no. (N’hi ha molts, però, que viuen rellogats en barraques; això ja és ploure sobre mullat). No pots rebre ningú a casa, complint les normes més elementals de cortesia, o l’has de fer passar de seguida a la cambra que ocupes, entre llits, matalassos i maletes. Tampoc no pots allotjar ningú sota el teu sostre, perquè en realitat tampoc no és teu. I, si vas a visitar un rellogat, la patrona et rebrà amb mala cara, perquè és com si pertanyessis al bàndol enemic. Per si això fos poc, els rellogats, com ja hem anat dient, paguen, per una trista habitació, un preu tan alt que la majoria de vegades és el doble o el triple del que paga l’estadant pel lloguer de tot el pis. O, com en el cas de les barraques, el rellogat paga un lloguer que l’amo, és clar, no paga.

Aquests amuntegaments de rellogats, barraques, estatges petits, etcètera, no solament originen conflictes quant a la comoditat —pel fet de voler viure com a persones i no com a bèsties—, sinó que comporten altres conflictes d’ordre moral i familiar produïts per la promiscuïtat. Aquestes condicions de vida són funestes per a la vida de família, origen i base de tota societat.

Un dels fenòmens alarmants de l’home del suburbi és que, totes les estones vagaroses que té fora de la feina, les passa a la taverna o al bar. Encara que no begui. Hi va i es passa les hores davant el televisor del bar, o jugant a cartes amb els amics, que també viuen com ell, o veient com juguen, o discutint sobre el tema que actualment es discuteix sempre a Espanya: el futbol. Per a aquest home, el bar és la llar. Hi troba tot allò que li manca: lloc espaiós, escalfor a l’hivern, temperatura agradable a l’estiu, distracció… No ha de suportar les enrabiades de la dona amb els fills, pot seure còmodament, fullejar el diari del local. Si enraones amb ells, de vegades aconsegueixes de veure la veritat d’aquesta tirada a les tavernes: els fa aversió el lloc on viuen perquè els manca això tan elemental que desitgen tots els homes: el racó agradable per a veure passar les hores, la plàcida vida familiar. No t’ho expliquen així, amb aquestes paraules, sinó d’una altra manera. La gràfica expressió que «la casa els cau al damunt», més o menys, vol dir això.

Tampoc no ens ha d’estranyar massa que aquest home que viu amuntegat amb els fills i la dona, que ha de reprimir constantment les seves apetències sexuals normals, moltes vegades perquè la mateixa dona li recorda la situació que els envolta —perquè la dona, en això, té més coneixement que l’home—; no ens ha d’estranyar, doncs, que aquest home, desesperat, acabi anant-se’n a córrer-la amb qualsevol bagassa, o emborratxant-se, mentre les seves relacions amb la muller es van refredant a poc a poc i les baralles entre ells dos sovintegen cada dia més, fins que arriben a odiar-se definitivament.

D’aquest desballestament que els envolta, de les circumstàncies de la vida que s’han vist obligats a portar, tots els homes en fan responsables la dona i els fills, perquè pensen que si haguessin estat sols a la vida, sense càrregues ni compromisos familiars, haurien pogut viure com a reis. Molts, aferrats a aquesta idea, acaben plantant la dona i els fills. Fins i tot hi ha qui, pensant en aquest llast que significa la família, i animat pel més noble propòsit, decideix d’anar-se’n a l’estranger, i temptar un cop més la sort i la fortuna. Promet que un dia tornarà a buscar-los i que des d’on sigui els enviarà part dels diners que es disposa a guanyar, cosa que després, de vegades, no fa, i arriba a oblidar completament la família, aquesta família que tant el travava, i no torna mai més.