INTEGRACIÓ

Abans de passar a tractar aquesta qüestió definitiva, principal i vital per a Catalunya, m’he de deixar a la punta del bolígraf una sèrie innombrable de detalls referents a qüestions suburbanes. Si tenim en compte que aquests verals són habitats gairebé en un cent per cent per immigrants, no pot sorprendre ningú el nostre interès en això. Aquests detalls —que es transformarien en una sèrie de problemes inacabables—, la majoria són ramificacions o producte dels que ja hem anat analitzant més o menys.

De tota manera no vull passar per alt el de l’assistència mèdica, que, si no està resolt, [i ara!], s’ha procurat atendre de la millor manera possible, [no pas] per obra de [les autoritats competents sinó per] gent de bona voluntat i pel natural caràcter de la professió mèdica.

Existeixen alguns consultoris o dispensaris, tots de beneficència, on, per poc preu, una mica en sèrie i rutinàriament —no pot ésser d’altra manera—, hom atén el desventurat i miserable.

Al districte de Can Tunis, per exemple, ha estat edificat un modèlic Centre de Promoció Social on rep visita mèdica gratuïtament o a preus irrisoris tothom qui vol, i al qual acudeixen una vintena d’especialistes sense que cap d’ells hi cobri ni cinc. Continua sense resoldre’s el problema de l’hospitalització, terrible problema contra el qual moltes vegades, i gairebé sempre per causes burocràtiques, t’estavelles. Però per norma general aquests mateixos metges o alguna abnegada assistenta social resolen o arrangen l’afer.

Encara que tot això són draps calents en espera d’una societat més justa, cal reconèixer que l’escalf d’aquestes institucions ha reconfortat una infinitat de freturosos.

També es produeix el cas del metge que, havent acabat la carrera, es llança a aquesta mena de barris extrems a la recerca d’una clientela i hi munta el seu consultori. Al mateix temps que es guanya la vida, atén una multitud de desemparats. El metge és un home a qui la feina no espanta. Acostumen a fer conductes de tres i cinc duros el mes. S’atipen de visitar, però fins i tot fan dinerons. Per norma general, el metge, a part d’ésser un home molt treballador, també és humanitari. Si bé els del Seguro no ho són —almenys aquests que es neguen a la visita domiciliària amb l’excusa que «no saben on para, allò»—, sembla que els del suburbi sí.

Però encara hi ha llocs deixats de la mà de Déu, com passava amb el desaparegut Bogatell, on fins que no hi van arribar uns estudiants del SUT (Servei Universitari del Treball) a donar un cop de mà a aquella gent, estaven completament abandonats. Tot i això, l’ajuda d’aquells minyons es limitava al fet que un d’ells, que estava acabant la carrera de Medicina, els visitava en un recambró on no tenien ni llum elèctrica —molt menys les més elementals condicions d’asèpsia—, i on la taula de reconeixement era un catre amb una flassada al damunt. Una cosa certament impressionant. Cosa semblant succeïa —no sé si encara passa igual— al Pavelló de Bèlgica.

Ara fiquem-nos d’un cop a la discutida qüestió de la integració, aquesta pregunta que, sobretot els catalans, i angoixosament, es fan: s’integra o no s’integra a Catalunya el contingent immigrant?

En realitat, aquest dilema ja preocupava fondament els catalans d’altre temps. N’hi ha prou de rellegir el tantes vegades esmentat Josep A. Vandellós, que, davant la reduïda reproductivitat del català i l’empenta dels de fora, opinava que poca influència podria tenir a la resta d’Europa «la nostra cultura, perquè aleshores tindrem una Catalunya més gran però en ella els catalans es trobaran en minoria».^[60]

I segueix dient: «Com hem dit […] podria donar-se el cas, en el futur no massa llunyà, que Catalunya fos més important que avui però que els veritables catalans fossin dins d’ella una minoria».^[61] I hom es pregunta: serà aquesta la Catalunya de l’any 2000 segons ens asseguren els homes de les estadístiques, que tot ho saben? I hom segueix preguntant-se: qui són els veritables catalans? En Tal, amb el seu avi gallec? En Tal altre, amb pare alemany i mare madrilenya? Aquest, amb mare andalusa? El de més enllà amb pare murcià? Aquell altre, que no va néixer a Catalunya però hi viu des dels tres anys?

També va ésser aleshores Barcelona la població més envaïda. Per això segueix plorant Vandellós: «Ara comprenen que els catalans comencin de sentir un cert malestar davant la immigració, sobretot els barcelonins, ja que la majoria dels nouvinguts es concentren a la capital i als seus voltants».^[62] Què hauria dit Vandellós ara que la immigració, en trobar-se que no cap a Barcelona, estenent-se de mica en mica per tot Catalunya, ha arribat fins als pobles hidroelèctrics del Pirineu?

Vandellós segueix furgant aquest problema i fent-se mal ell mateix. Assenyala la importància progressiva del nucli foraster: «…els fills dels immigrants ja figuren com a catalans, però mantenen les característiques pròpies de llur gent i els nous contingents es van multiplicant amb un ritme molt superior al nostre». I torna, una mica masoquista: «Aquest podria ser el cas de Catalunya el dia que l’element foraster superés l’autòcton, perquè els qui s’anomenarien catalans ho foren de nom però no de raça». Qui són aquests catalans de raça? Els que he esmentat abans? ¿Aquests conspicus catalans que diuen «si comencem a parlar de races, jo me’n vaig»?^[63]

I tot i això Catalunya ha passat i passa per una prova de foc pitjor que la que aleshores li auguraven. No solament s’ha produït un augment de la població forana, sinó que aquest l’ha trobada amb les mans lligades.

Però avui ens trobem amb una Catalunya més serena, més equànime, més dignificada, i, per què no dir-ho?, més optimista, més amorosa i generosa. Això, és clar, a banda de certes «no» honroses excepcions.

Per tot això ens ha estat possible de llegir en algunes ponències sobre immigració i integració els següents punts bàsics i categòrics:

Etcètera, etcètera; i, per acabar, aquest bell credo o manifest, després d’argüir que és tasca de tots els catalans dedicar el màxim esforç a aconseguir aquesta unió i integració: «I per tant ens obliga a anar a l’immigrant amb la mà estesa, sincerament i generosament estesa, i amb el cor obert. Catalunya té en aquest terreny una gran missió a realitzar, que només amb molta generositat, amb molta esperança i amb molta fe podrà dur a terme. Ai de Catalunya, i ai també de la població immigrada, si fracassem! Però no tenim per què fracassar si ens sabem alliberar de la mesquinesa per una banda i de la covardia i del descoratjament per l’altra».

No es pot dir tot el que fa al cas sobre aquest difícil i ramificat assumpte. Provem de dir, però, que Catalunya, ara, es troba mancada d’unes defenses, i que aquesta manca pot fer perillosa per a ella —encara que afavoreixi el seu desenvolupament econòmic i industrial— la immigració, perillosa per a Catalunya com a Catalunya. També li manquen escoles educadores. I uns mitjans col·lectius d’integració —ràdio, premsa, cinema, aquestes mateixes escoles— que caldrà suplir amb el que sigui i com sigui.

De tota manera, cal tenir en compte moltes coses, quan es parla d’integració. Una, els valors humans dels qui vénen. No s’hi pot passar una goma d’esborrar pel damunt. No es pot partir de la base que tot el que porten i el que han abandonat és negatiu i tot el que troben aquí positiu. Ja hem vist que no.

Jo recomanaria, a part de generositat, tacte, un difícil tacte. M’objectaran: «Però, és que fins i tot a casa teva has de mirar on poses els peus?». Abans dèiem: «¡Allá películas!». Ara no sé ben bé com ho diuen.

Un andalús m’explica que assistí al casament d’una cosina seva, a Terrassa, i que el capellà predicà en català. No el sermó de la missa sinó l’al·locució als nuvis. Està bé, essent així que els nuvis ja feia anys que vivien a Catalunya… Això, encara ho admetia. Però el capellà, «això», ho remarcà. Encara que havien nascut a Andalusia, els va dir, s’havien «criat» a Catalunya. A aquest andalús era això el que li coïa. Que per ventura era cap mèrit haver-se criat a Catalunya? Era un accident. Si haguessin emigrat a un altre lloc s’haurien criat en aquest altre lloc. I afegí: «¿Es que ser catalán es más que ser andaluz?». Falta esbrinar amb quina intenció ho va dir el capellà, i com ho va dir el capellà. De tota manera és cert. Perquè es pot estimar la terra on vius, però tampoc no oblides la terra on vas néixer. Ésser català no és pas més que ésser andalús. Molt de compte, no anéssim a parar al problema dels blancs i dels negres, o dels alemanys i dels jueus.

Alguns barris, pel fet d’estar d’esquena a la ciutat o, millor dit, a la societat, estan tancats en ells mateixos, amb una certa propensió al ressentiment, a no admetre res perquè a ells no els han admesos, i això fa molt més difícil la seva integració.

La promoció de tota aquesta gent, cal buscar-la amb un sincer respecte en la seva persona i en tots els valors espirituals que han aportat amb ells. Cal donar-los i admetre’ls. Donar-los el que es té i respectar el que porten.

Dels barris més pobres, com els de barraques, no es pot esperar pas promocionar el barri sencer, captar l’entitat, perquè viuen d’una manera inestable, com les rates en ple naufragi, en un constant —tot i que la situació és perllongada— «salvi’s qui pugui». Caldria atreure’ls d’un a un, però això és molt difícil.

La integració és complicada entre els adults actuals, per això cal pensar més en els joves i les criatures. Aquests ja no estan tan aferrats ni arrelats a les «seves coses».

D’aquí ve que l’opinió general i més estesa, pel que fa a la integració dels immigrants, sigui que a partir dels fills s’efectua en tots els estrats. És un natural esdevenir dels fets, una conseqüència natural, i no hi valen resistències.

Això, ho creuen tant els catalans com els no-catalans, la qual cosa en si ja és esperançadora, i els de totes les categories socials, cosa que reforça aquesta esperança.

N’hi ha molts que creuen que la primera generació ja no s’integra. La segona, tant si no s’integra com si s’acaba d’integrar, estima Catalunya. La tercera, ja, sí. Encara que alguns afegeixen: «d’una manera problemàtica». És clar que al qui així opina li podem objectar que no sap ben bé què vol. És allò que dèiem abans: qui són els veritables catalans? I que les coses no poden romandre incòlumes. El món d’avui no és com el món d’ahir. Tots els estaments ho estan demostrant amb el seu mimetisme. Personalment, volem fer l’observació que la primera generació, aquesta que segons tothom mai no s’integra, acaba estimant també Catalunya.

Algú m’ha donat aquesta explicació, de la qual ens permetem dubtar, i que d’altra banda, ni ell mateix no dóna per segura: «Els fills dels immigrants s’integren o no segons les circumstàncies: treball, professió, amistats, aficions… Generalment tenen més tendència a la integració els qui assoleixen una posició més elevada; encara que en aquests darrers anys aquesta teoria no sembla gaire segura».

A un català de barri, que voldria que el convencessin del contrari d’allò que ell veu, i que veu les coses així perquè no les vol així, un dolorós pessimisme li fa dir que veu molt difícil la integració i formació d’un sol poble, i això tot i reconèixer que és una petita minoria —sortosament i segons ell— la que és hostil als immigrants i els fereix amb brometes de mal gust. Però ell veu l’assumpte des d’un punt de mira social i sota l’aspecte del món del treball, i per això s’estima més que aquesta gran massa immigrant se senti abans obrera, conscient de la seva classe, que cap altra cosa. No acaba de veure que dues persones puguin estar d’acord en una qüestió i no estar-ne en una altra. Suposo que em faig entendre. Aquí cauen com l’anell al dit les paraules de Francesc Maspons i Anglasell: «…perquè ni forçant la voluntat no es pot arribar a la conclusió que tots els ciutadans que coincideixen a parlar una mateixa llengua o tenir la mateixa religió, o ésser d’una mateixa raça, o cultura, forçosament hagin de pensar, en política, de la mateixa manera».

Hi ha qui creu que primer cal humanitzar-los, tots aquests immigrants, aquesta gran massa. Cal fer que se sentin homes i persones. La resta són afegitons. Vindran per ells mateixos. Que es facin o sentin catalans, si volen; si no, què hi farem! Val la pena de tenir-ho en compte, això.

I una altra opinió, aquesta de català esvalotador: «Abans que catalanitzar el foraster, cal catalanitzar el català». Com podem veure, n’hi ha per a tots els gustos

Tot plegat, una mica, és una discussió bizantina. La nostra observació particular ens ha ensenyat o demostrat, més o menys, això: que, a desgrat de tots els corrents migratoris, sempre hi ha hagut al país un fons de catalanitat que ha romàs inalterable. Davant aquest fons, per tant, sucumbiran tots els immigrants, a la primera, a la segona, a la tercera, i si cal a la quarta generació. En aquest sentit ja hem assenyalat la gran vocació i capacitat d’element integrador que té Catalunya. A més, el foraster, i encara que no ho analitzi —perquè la gran majoria aquestes qüestions no se les planteja—, necessita trobar, a on va, un poble fet, i que aquest poble no es desfaci. En certa manera és la seva garantia i és el que, si les coses són com cal, respondrà per ell. A ells, que vénen de terres on estaven a zero, no els convé de trobar unes altres terres iguals, mortes i sense esperança.

Una altra observació de pes és que el qui arriba a Catalunya és un desarrelat. El sol fet de venir ja és una probabilitat d’integrar-se. N’hi ha molts que, per malament que se la passin a la seva terra, no se’n van. S’hi queden. S’estimen més aguantar allà i morir-hi, si cal. El qui se’n va, se’n va disposat a tot, fins i tot a això que ell encara no sap què és, la integració, i que és probable que no sàpiga ni tan sols quan ja ho haurà fet. Aquest home acorralat només desitja una cosa: que la terra on va li sigui favorable, i vol que els seus fills agafin i admetin tot el que hi trobin de bo, fins i tot això que ell, per les seves característiques i el seu encalliment ja no podrà agafar: l’idioma, els costums, la cultura, la tradició… El que passa, en realitat, és que, després de tant enraonar, tampoc no se li ha donat res de tot això que inconscientment ve a admetre i que de moment és capaç d’admetre, i sí, només, de tant en tant, alguna guitza.

S’ha dit que el proletariat sempre va ésser anticatalanista, perquè el catalanisme va ésser sempre una idea burgesa. I no hi ha ningú més burgès que el burgès català, segons els mateixos catalans.

No ho sé. Jo crec que les coses, ara, no són com abans. S’ha fet taula rasa de tot. El proletariat migratori ja no pensa res. Només a viure. Tampoc el català ja no és tan esquerp. I molts aspectes ja els confrontarem després, quan s’arregli tot això que ara cal arreglar. Hi ha una cosa essencial, i és que el poble espanyol, en el qual està immers el català, prengui consciència del seu moment. [Tornaríem a insistir i fer-nos pesats amb la cultura. Actualment encara existeix una cultura catalana i, millor encara, una lluita per sostenir-la, una cultura que no ha decaigut tot i els paranys que li han posat. I encara que hagi de ser en castellà hi ha una obligació d’introduir aquesta cultura catalana en els barris baixos i extrems de les classes migratòries].