8

Les nuvolades semblen ombres de boscatges, gruixudes onades de vent espantant ocells perduts, fugen vers la mar, piulen amb ses becs de silenci a tota la nit de la terra, piulen desfermadament i sols, ses potes semblen potes de déus, ses plomes i ses sins bateguen damunt la superfície blava dels llacs, els ocells perduts a les ombres dels boscatges, gruixudes onades de vent espantant les ales vibrant de coratge. Adesiara el món sembla petit, un és un gegant que va esclafant la terra de llavors i murta, però, a vegades, el món sembla una immensa bola d’acer on el nostre cos es perd en un reflex de soledat i tristor, un desitja quelcom més que filmar la vida, vol bategar amb ella, recrear-se amb ella, no es pot viure d’imatges, les imatges dels cossos i les coses, hi ha que apropar-se, submergir-se, tota la passió del cos neix d’un continu rampell que ens atrau al món, als éssers, amb els quals volem dansar i volar el nostre temps.

Ara s’imagina que ja ha fugit, ha creuat la vall, lo riu Mitjalluna, Mitjalluna, ha arribat a l’estació, el tren, és de nit, encara és la nit de núgols salvatges, però ja fora dels quatre murs de formigó, els quatre murs d’ombres ballarines que semblen quimeres, fuig vers una terra de prometença, la terra que ell estima, on neixen els fruits, la terra llaurada per a la sembra, la terra de rostolls plens de rosada, tots els compartiments són amb la llum-penombra, deixant enrere la vall sense llum, apagada en continus somnis d’història i d’histèria, ara respira a fons, ja veu la mar, somriu, l’aroma melosa de les flors dels tarongers evoca als seus ulls la multiforme silueta arquitectònica de la ciutat fantasma, la mar, son encant, sa color, ses llegendes, son futur, el lent zumzeig de ses ones, sa brisa fresca, endolcen el viatge, viatge a l’inconegut, a les terres de la mar, viatge a la mar, on la planor comença a revoltar-se, i ja no és pas la vall, sinó el cimall, viatge a la mar on naden i naden les gavines, on salten els peixos més enllà de les xarxes dels pescadors, nedar en una mar cruelment bella, matar la febre, les onades es trencaran damunt ta nostra nuesa, una mar de raigs, una llum amb el fum de la guerra, febre, cada vegada més alta la febre, sospirs gegants de la nostra infantesa, allà al riu Mitjalluna quan llavors ja ens banyàvem nus, nus, i desitjàvem viure nus, viure l’orgia de la terra, dels elements quotidians, de la paraula, cada paraula sura per a nosaltres en una aspiració física de realitat, és un element d’un quadre que abraça des de la insignificança d’un fil metàl·lic socarrat amb ales d’oronelles fins l’obra d’un temple sagrat oferit als déus que sojornen en ta invisibilitat de l’ocàs, cada paraula és un capbussó al silenci i al treball i a la lluita, però quan un fet deslliga una violència als nervis i als teixits i als cors i als ulls, la sang s’aglomera en una manifestació que declara l’estat de l’home, febre, de vegades el mateix silenci és quelcom natural que el perseguim com una ombra, que esguardem i no existeix pas, que el sentim i ens mata, febre, una nova terra d’espant ha despertat l’agulló de la passió, volem matar la febre, cada jorn el cos es desvetlla, comença a córrer com una cérvola rabent, fugides estrepitoses dels mortals, nua s’apropa la beutat dels cossos i les onades de la mar juguen amb infinites gavines.

Aquí damunt les lliteres parlen de dones en porreta, traguem vi negre i conyac, botelles de conyac, botelles de vi negre, parlem de dones sexys, mor el rock entre cordes d’angúnia d’una guitarra flamenca, quatre companys davant quatre murs que tots els dies ens ofeguen i ens tapen el sol i el somriure, l’ateu monologa el nostre silenci:

—Qui forada el ventre de la terra? L’alcohol.

—Qui aguanta el pes del sol i de la ideologia? L’alcohol.

—Qui canta en la soledat? L’alcohol.

—Qui desbudella les danses de les verges de la primavera? L’alcohol.

Qui s’apropa a nosaltres es veu obligat a prendre’s tres grans glops per a oblidar la misèria, així neix una necessitat biològica d’exprimir aquest sentiment febril del viure, desitjàvem el cos lliure per a poder estimar, quan s’és lliure la vida és un colp de llum que encén el món de sentit, el no-adaptar-se és una lluita tenaç de l’esperit, sabem que mai morirà l’agulló de la llibertat. Després sortim fora la caserna i ens dormim veient la claror dels crepuscles, fins la nit, quan el cel és un brollador d’estels dins els nostres ulls i somiem enmig d’una ciutat untada de negre que brilla en les galtes maquillades de les dones abillades de sexe, fins la nit plena de records i passats sense afanys ni plaers, sense conèixer el demà carregat de tempestes i llum, aquesta nit de febre i tibantor, quan volem dominar el cos i el vent, quan volem desfer l’efluvi de sons i d’imatges que afusellen la carn del marbre, tot un món alçat a la forma delirant de l’ull de la nit, la nit de febre i tibantor, una música de motors i trompetes, d’orgues i d’orgasmes i de tancs i de poemes a les boques sedegoses, arribar a l’estació o al port, una barca cruix prop, el tren passa solament a les nostres ninetes, un somni, potser un somni, potser tan sols un somni que dure fins l’endemà a la matinada, aleshores hi serem asseguts a la marquesina d’un restaurant que olorarà a marisc i a café, tot mesclat en aquesta angúnia terrenal de la ignorància, vindrà un pòtol amb la seua flauta del segle XVIII i ens xiularà la cançó del vent, una tramuntana que ens durà de cop la primavera, ja fora dels quatre murs blancs, negres, murs de boira i silenci, potser un somni, les finestres obertes a la foscor i els cristalls tacats de sang, ens estimarem encara que siga a la nostra mateixa ombra, on la pluja espaventarà als ocells, ara que som sols, esguards llunys que parlen de fugir i de creuar la misèria, perquè demà no volem afusellar a cap cos d’home, ni tan sols volem foradar la terra dels camps de color rajola amb pólvora, perquè la terra sols es forada amb l’arada i amb la pluja, amb l’amor, ara plou més i més, però és silenci, vola l’aigua i els nostres ulls semblen dolls de dinamita, a la mateixa font de la nit, sembla més fort el renou de rock al cervell, sembla més fort el miolar del gat perseguit per la foscor lluenta, un grapat de soldats empresonats en quatre murs de formigó per a reproduir la saliva de la bilis, tacats per la humitat d’una verdor groguenca que apunyala els ulls oberts, cada vegada és més fosca la foscor, més lluny la vall i la bromera del Mitjalluna, una música sona amb tornaveus de silenci.

Corre vent i les fulles cauen i s’alcen en ondulacions marinenques, ballarines, satisfetes del plaer somiador del sot, assedegades ara de la mort i la pluja, fa vent i brunzeix una música inesborrable, inescrutable, enmig del silenci, fa vent i els ocells han fugit, ses becs tímids i salvatges alhora tremolen baix els sostres dels pallars o baix els sostres de les cases oblidades enmig la vall, cases ja de la color verd-groguenca del llepó, oblidades de la calç i de la llum del blat i dels fruits i de les eines de treball i de les eugues i dels conills i de l’olor a fem, sols nien ocells i serps i rates, la pluja bat contra les teulades plenes de nius d’oronelles que mamprenen el vol en el silenci de l’alba, les porten són badades, obertes a l’evocació de la sega, el vent fa batre les portes de fusta de roure, murmuris i la soledat d’una història, aquells camps fèrtils de la suor i l’or ara són un desert on creix la pesta.

Aquesta nostra esperança engendra les ales del vol, cada colp de silenci o pluja és un batec del nostre cor, se sent al mateix campanar llunyà, passa el temps i s’apropa el temps i vivim de temps desfet als miralls, vivim de temps que ve i passa i torna a allunyar-se a l’espill de la pluja, el temps, eixir, el desert, l’estació, l’aeroport, el port, trencats els troncs de les barques, el temps damunt els pedregals banyats d’onades de bromera, el temps estancat a la sorra bellugadissa i els cossos sense ales, esguardant les gavines blanques que un dia fugiran de la mar, negaran la mar i dormiran a la cova de l’Ull Negre, seran voltors assassins, el temps i la caserna, on la blanca lluna cerca semblants plens de por, cau la pluja i puja pel cor endurit de tempestes, el temps, partir, trencar el silenci sanglotant d’una generació, els ulls de sal i mentides, és molt fotut aguantar l’absència de l’estima, ésser freds com el tall del vent i el tall de les navalles, descobrir darrera els núgols que mai hi ha hagut llei ni raó ni art, cavalls blancs fugint de la foscor silenta, les onades esquitxen els pedregals, on la pell lluenta dels peixos morts sembla formar estrelles perdudes, línies de blanca angúnia, pàl·lids semblants esperant la matinada, escoltem el nostre panteix com si fos el ressò de la mar i neix la necessitat del paradís, no podem esperar-nos a morir per a calmar l’afany d’amor que porta la nostra sang, la vida es defineix per presents, pas per promeses ni somnis futurs, la vida es defineix per realitats encastades al cervell que esberlen la decadència, amar és posseir el present, conèixer la nostra realitat, acceptar-la o transmutar-la, dur la realitat al màxim grau de propaganda efectiva, definida per una política, per una economia.

Avui és l’hivern i hi ha un fred de cristall enmig la nit que talla els crits de por, aquí i més enllà, on la mar es commou amb l’escuma i la melangia èbria dels poetes, la marejada puja i la mar abriga tota la terra, no sabem perquè el vent bat amb força aquestes palmeres estranyes del desert, aquestes palmeres que es dobleguen a la força de la mar, ventant els nostres somnis, l’espantall de la nit es crema baix la mateixa pluja i ja no tenim por a la terra prenyada de rates i foc, a les estrelles quallades de la Via làctia, el camí s’obri enmig la mar de boira, assedegats amb la violència del sol, el signe inevitable del futur on cavalquen els nostres somnis, sentim la música de la pluja com una necessitat aclaparant, l’única força que ens manté desperts, veiem darrere les finestres com el vent fa córrer els núgols, núgols negres, intuïm l’electricitat dels núgols blancs, l’esclat de tot aquell paisatge gris del cel en una tempesta, l’amenaça d’un foc destructor al trencar l’alba. No volem pensar-ho i ens capbussem en la mar dels somnis, el vol i el brunzit errabund de les gavines els dies de pesca, la mar allí com una amiga íntima, expectant, protagonista, plena d’enyorança i somnis imperibles.

Els passos de la imaginària rompen el silenci de ferides i miratges.

Els cossos febles nus de fang bramen.

A vegades volem oblidar el viure perquè l’única expressió és un camí de silencis. Ara pense en el vas ovalat que tinc damunt la taula del meu estudi, al barri del Carme, una taula on les fotos s’embruten de fang i cristalls, el vas ovalat, unes nines jòniques dansen, estan contínuament en un rampell passional de vida, la carn es transparenta darrere els vels blancs que reprodueixen somnis, i fins avui encara no he descobert si les danses de les nines jòniques representen una absència d’amor, l’afany o l’abundor de felicitat. Pense també allò de:

—El plaer matarà l’afany, el plaer matarà l’afany.

Hi ha als nostres cors un crit de terra, hem nascut per a ésser poetes, per a dominar els fils de la nostra vida, hem descobert als dolços ocells de «lo eterno» tractant de volar baix terra com els talps.

Volen cegar els nostres ulls, ens amenacen amb banyes de foc, amb banyes de mort, la plaça de bous és plena de sang, sang morta, imatges violentes, el tall d’un ganivet, com l’ombra de la por, amenaça les nostres goles, murmurem cançons rauques baix les branques dels tarongers, els tambors de la nit redoblen violència, processons de fantasmes solitaris amb estrelles de tinent i de capità i de general ens persegueixen, la terra bruna ens saluda en la nit fosca de pluja, sentim la joia com una força hercúlia que pot amb tot, ara que és l’hora del somni tenim por de perdre’ns en paradissos insondables, mal que neve lleugerament sobre Berlí o sobre Paris o sobre Malmo o sobre el barri del Carme, obrim els ulls perquè volem fugir de la por, ara el tren passa solament a les nostres ninetes, una ebrietat estranya corre per la nostra sang, fora passa com una bala el vent del nord, com una bala, el so del tren com una bala, com bales de foc les oronelles als camins del cel, enmig dels cruixits de la via fèrria.