4

I arribaven aquests dies en que l’angúnia s’apoderava de tot el seu ésser i dominava el cel fosc de la mar i la lluna, la sorra silenta i lluenta de les escames dels peixos morts a la vora d’una esperança, un adéu al viure resumia el més gran dels seus desigs. Aquests dies en que res importava i agonitzava a la foscor sense altra companyia que el silenci i la pesta dels somnis, els afanys del quals eren notes departides colpejant a la porta de la mort, una simfonia de suïcidi a la finestra abatuda de l’amor, corals encesos damunt la lluna marbrenca dels ulls, aquests dies en que ja no pot plorar, sols patir, i la dolor augmenta, la gent passa somrient, passa com passen pel terra les fulles de la tardor, les fulles de l’om.

Se sent més fort la mar a la nit, a la foscor de la nit, la lluna és un semblant de llei, mentre terbolins de sorra i foc assoten els nostres cossos, l’escenari del viure, la fondària i la superfície de la mar dansen en la nostra lliure expressió, de la vora del pou estant sols arriba el flaire de la flor del taronger i el gessamí, sembla que siga el nostre propi alé. I les cordes de la seua gola bramen a la sorra freda de la nit, les cordes febles d’un piano desacordat bramen a la mateixa vora de la nit, on reposen les barques dels pescadors.

Era difícil desentranyar la seua realitat, saber si el seu cervell era un cadàver on retentien els somnis de la seua poesia, saber si el seu cos era víctima d’una opressió biològica, si de debò havien estat els frares al seminari els que havien sembrat en ell la contradicció de la mort, la mort quotidiana, la passió dominant de la soledat, la presència d’una culpa sense causa, l’abis del suïcidi, la llei inapel·lable del misteri de la creació, dels fruits vedats de la terra.

Ara la seua veu era una incauta cridòria de estrelles fugisseres: tristor, melangia, angúnia, dolor. Trencades les cadenes del passat, tornava al tic-tac del seu rellotge quotidià, una veu estranya i entranyable li deia: —allibera’t, allibera’t!

L’esperit fugia a altres indrets de la mar, l’alta mar, més enllà de la terra solcada de pols i pólvora, s’havia fos amb l’univers en una forta abraçada eròtica, pura, neta com l’aigua cristal·lina de la pluja primaveral, res li semblava ésser lligat a l’abis prometedor, al parany de mel, tots els espantalls havien desaparegut per a ell, «redempció!» era el seu poema profund, el seu crit total, tot el seu ésser clamava unisonant; «lluita!».

—La vida se m’ofereix com un jardí exuberant i màgic.

Malgrat la tempesta.

El cel enfosquí aviat, negres nuvolades el poblaren, els núgols començaren a dansar damunt els hòmens agònics, torturats, esquizofrènics, un llamp creuà l’espai, senyalant l’inici de la disbauxa de la pluja, del cant eixordador dels voltors dalt les muntanyes, tot el cel enfosquit de gemecs, la por era la cam dels hòmens.

Tretze soldats escollits, tretze franctiradors, no podem plorar perquè les llàgrimes ens tapen la llum de la nit, no podem plorar i plorem perquè les llàgrimes són el nostre aliment en aquestos quatre murs on fem teatre del viure, ell de capità, l’altre de tinent, l’altre de general, l’altre de cap reenganxat, els altres de soldats, aquell d’ajusticiat, protagonistes d’una obra escrita pel temps, passat i present, la trompeta sona, s’obri el teló, passat i present, ens exhibim, gronxem els nostres muscles mostrant la beutat del cos, vinclem el llom, l’alcem, després alcem el fusell, recolzem el cap a la culata i els nostres ulls afusellen el telescòpic, posades les armes al punt de dalt.

—Pregueu, germans… a Déu Pare Omnipotent.

—Que el Senyor accepte de les mans vostres aquest sacrifici, a lloança i glòria del seu nom, i també pel nostre bé i de tot el seu poble… posades les armes al punt de dalt, un tro enmig de les galtes de la pluja, ara els quatres murs del campament són quatre murs d’un manicomi i no podem sortir de l’entaulat, sols plorem com ploràvem demanant la llet dels pits, els ulls tenen la rojor de la impotència, necessari, malgrat els entrebancs de formigó, fugir, lliurar les contradiccions per a poder somriure, aclarir la foscor d’aquestos murs de vidre, i ja havíem fet la decisió, al darrer rellevament de guàrdia, tots, uns per una banda vers la porta falsa, creuant el pati de cavalleria, altres per l’altra banda, la cuina, creuant el pati de carros, al darrer rellevament de guàrdia, les mans són febles per a apunyalar, febles per a matar l’enemic, la por ens manté desperts, encara dues hores, el laberint fosqueja les nostres ninetes.

—Volem fugir de moltes coses —deia ell treient el cap per la finestra, rebent el vent de la vall rellentosa—, creuem la boira, després altra boira, darrera, un mur de neu, darrera, un mur transparent, i xoquem, caiem en indrets inconeguts, brunzeix a les nostres oïdes la música de la nostra aventura, ens banyem amb aigua freda per a desvetllar-nos d’aquesta indiferència vital, aquesta vegada, però, caiem a la neu del pujol, anem voltant fins aglomerar al nostre cervell les xarxes metàl·liques de la nostra presó.

—Sols existeix la música concreta de les onades que neixen i de les onades que moren —el vi havia pujat al cap, ell anava cap baix i volia trencar tot el silenci—, res misteriós volem acceptar, ni el principi ni la fi, procurem viure al present, sols creiem en el present, el nostre déu són els éssers de la terra, tan sols fugim d’un silenci absurd, però no podem clamar a l’Amor, l’Amor no existeix pas, no vola per l’espai com un esperit renovador, com els ocells que ens duen la primavera, solament en nosaltres pot sospirar quelcom enèrgic que cree amor, no podem clamar tampoc als déus de la llibertat, són solament en nosaltres, com l’amor, un bes, una fugida, la mar, el vent, els fruits… quelcom que puga omplir-nos de sacietat.

Així s’obrí un paisatge que prometia fecunditat en pluges d’éssers, espantalls entre altes flors de la història passada eren completament destruïts, picats amb els punys de ferro per a deixar lliures els camins del futur, els estanys, herbes rellentoses, flors rellentoses, amb fruits grogosos en els seus estams i fruits blaus en els seus pistils, els estanys s’ompliren d’àcid acètic, un joc inevitable dels ultraviolats, un joc inevitable de l’arc del cel als nostres ulls, i ara ja brillen fetus damunt matèries dures i eternes, mostrant la qualitat de les cavitats i de les protuberàncies de la terra polposa.