4

Ens feia por la platja de l’hivern, la platja enfellonida, les roques de l’escullera suportant incommovibles l’espuma ferotge de les onades escataixades, fusta cruixidora de les barques llançada al vaivé del destí. Sobre tot, la platja de l’hivern a la nit, hòmens patint, creuclavats als entaulats de les futures fogueres de la història, hòmens sols. Ens feia por la platja, aquella projecció d’imatges tan cruels.

També guardàvem silenci. Silenci! Música de timbals i un afany perllongat de posseir. El funàmbul en continu moviment, en contínua tensió, en continu equilibri, enmig del camí de l’amor i enmig del camí de la mort. En suspens. Diana. És hora de començar la vida, ulls de foc i foc de carn. Els focus elèctrics de la història enllumenen els cossos que comencen a contorçar-se en l’espai de la lluita.

Molts dies podrà aparèixer l’arc del cel baix una pluja dolça que apagarà la suor, però sempre sona el cant de la terra, sempre és l’hora del viure. Els escorpins segueixen parint escorpins. La terra infèrtil de la ignorància udola. Sempre és l’hora del viure. Sobre aquest fil tibant d’acer que ens porta al possible paradís. Ens adonem que no podem volar molt alt, les ales ícares se’ns fondrien d’una vegada per totes.

—Perquè la mateixa història ens revela un fet molt clar —raonava un company i aquest era el cavall de batalla de moltes nits—: quan les forces de la cultura del poble han prés cos i han començat a esborrar tota la història de la cultura tèrbola capitalista, llavors les armes del capital dobleguen de nou el cos d’un poble bell, florent i puixant, entre les potes dels cavalls…

—Estic completament d’acord amb tu —afegia Mauri—, aleshores els jutges bategen amb el nom de llei al fat, a la prohibició de les elementals llibertats de l’home, al silenci.

I aquesta embrutida cançó de la supervivència creix enmig els cors amb pentagrames de por i esclavatge, creix, anys i anys solcant la terra, cavant els camps de tarongers, sembrant l’arròs, bevent el suc de les taronges, de les llimes, collint el raïm del secà que després es tornarà verí en els ventres, creix, anys i anys amb aquestes morts fugitives als carrers, als cadafals, a les presons, amb aquestos crits esquinçadors que s’apaguen als manicomis, a les llars, fins l’amor s’enfonsa en cavitats putrefactes. I els fills comencen a odiar als pares, els fills, perquè els pares han odiat la vida, i els fills comencen a batre la sang dels seus cors, a rebel·lar-se contra tot un estat inflamant de l’home. Llavors, aquella lava del volcà que havia agitat violentament el ventre de la terra, que havia pretès imposar l’absolut, crear la llei dels segles, derogar la crítica de la història, i, típicament decorada amb la religió i els rosaris de cucs de llum i la moral demagògica, presentar l’única solució a la violència de l’esperit i del cos, presentar l’alliberament d’un poble que s’enfonsava, segons ells, en el caos, imposar l’absoluta realitat a cop de metralla, aquesta lava es detingué a la mateixa vora, davant la força indomable de la nova generació…

—De vegades necessitem la follia, l’aigua no arriba a saciar-nos, el foc no arriba a bullir els somnis, la justa violència ens crida als camps de foc. No volem matar hòmens, volem matar situacions, volem matar clans, volem matar pactes, volem matar lleis. Els clans, els pactes, les lleis, però, són hòmens, descobrim, però, que són hòmens.

—I de debò a vegades tenim que escollir, llarga és la distància dels éssers i de les terres, els cossos són febles quan hi ha amor, són salvatges quan hi ha desert…

Aleshores ja sabíem que era difícil somriure obertament en la guerra, difícil estimar en la guerra, difícil matar en la guerra. Però havia arribat l’hora de somriure en la lluita, de començar a batre les ales al vent enmig la foscor maleïda del present, l’hora de les cérvoles i les gaseles abrivades, l’hora de córrer camps a través esperant el proper tren.