ATUR I DELINQÜÈNCIA
Publicat a Hoja del Lunes de Barcelona, 30 d’agost del 1982.
Segons dades provinents de la Direcció General d’Ocupació de la Generalitat de Catalunya, durant el primer trimestre d’enguany (1982) el nombre de treballadors del Principat en atur forçós va arribar a 317.065, o sigui al 13,8 per cent de la població activa; però, si aquestes xifres ja resulten ben preocupants per elles mateixes, l’alarma creix quan constatem que estan inserides en un procés continuat de paralització laboral. Comparant-les amb les del mateix període dels anys immediatament anteriors, trobem que els sense feina han augmentat en un terç en relació al 1981, han esdevingut el doble dels del 1980 i continuen augmentant, fins assolir uns nivells més alts que mai, durant el mes de maig proppassat, l’últim mes que ens és possible de tenir en compte fent ús de les mateixes fonts oficials; les quals, d’altra banda, preveuen que, si tot continua com fins ara, a finals d’any el nombre de parats a Catalunya pot arribar al 16 per cent. Ara bé, quan aquest agreujament l’atur forçós ens empenya una reflexió més pessimista és en assabentar-nos que la meitat dels sense feina no tenen coberta l’assegurança de desocupació.
Perquè, deixant ara de banda si la culpa la té el clero, el burgès o el manxaire, la pregunta bàsica que cal formular-nos és: què pot fer una persona que no compta amb uns ingressos, no ja suficients per a viure decentment sinó, ni tan sols, per a subsistir?
Durant els anys 1931-1936, quan a empentes i rodolons l’autonomia de Catalunya començava a reestructurar-se per primera vegada d’ençà que el 1714 vam ser privats, per la força de les armes, de les nostres llibertats nacionals, la xifra màxima dels sense feina registrada al Principat no sobrepassà el 7,7 per cent de la població activa. (Com que la propaganda franquista ens ha presentat el període 1931-1936 com a caòticament tenebrós, convé recordar que, durant aquests anys, a la Gran Bretanya l’atur forçós se situava entre 15 i el 20 per cent, a Bèlgica, Suècia, Canadà i EUA entre el 20 i el 25, i a Àustria i a Alemanya entre el 25 i el 35). Però, fos quina fos la situació dels parats catalans d’aleshores, hi havia, per dir-ho d’alguna manera, una mística revolucionària que canalitzava la problemàtica social a través dels sindicats i dels partits polítics.
No estic sospesant encerts ni errors en les estratègies adoptades per uns i altres en aquella època; em limito a indicar que una part ben considerable de les classes populars catalanes creia que ajuntant els esforços individuals era possible de transformar les estructures polítiques per a posar-les més d’acord amb les necessitats del poble. I d’aquesta creença en l’esforç mancomunat sorgia una actitud decididament combativa.
Existeix ara aquella dinàmica esperançada que pretenia, i podia, ser creadora d’una societat més equilibrada, més justa, destructora de privilegis i, com a conseqüència, fomentadora de la fraternitat? Dos mots ens burxen desaforadament les orelles fins a eixordar-nos: desencís; passotisme.
Llavors també hi havia desencisats i passotes, malgrat que aquest neologisme encara no estigués en ús. I hi havia captaires i delinqüents comuns. Però la militància en els sindicats i en els partits polítics era important per la quantitat i per l’esperit de lluita; i la dinàmica que en resultava donava la tònica al país i, per tant, als econòmicament desemparats. Ara, la tònica, cada dia més, ens la donen el drogaaddicte i el delinqüent comú, sovint estretament relacionats l’un amb l’altre. És la conseqüència de la manca de fe en els projectes col·lectius; la temença que aquests projectes signifiquin esforç de vegades perillós i sempre inútil. Costa de creure en la bona fe dels altres.
Ací, en aquests moments, hi ha ben poques possibilitats que una persona sense feina i sense mitjans econòmics esdevingui un revolucionari i, en canvi, n’hi ha moltes que es converteixi en atracador or o en vulgar pispa.
I, contra aquesta tendència, les mesures d’ordre públic, per si soles, res poden resoldre. Amb una nova dictadura, l’única cosa que es podria assolir és que els mitjans de comunicació ho silenciessin. La solució cal cercar-la —i ben de pressa— per altres camins.