La solidaritat com a excusa de l’espoliació fiscal. La resurrecció dels greuges

RAMÓN MENDOZA

El règim polític democràtic instaurat després de l’aprovació de la constitució de 1978 no ha representat pas una transformació en el camp fiscal. Ben al contrari, amb la imposició del sorneguer «principi de solidaritat» s’ha deixat com a indiscutible l’obligació de Catalunya de cedir en cada exercici fiscal excedents cap als territoris que tenen una renda per càpita inferior, cosa ja es va realitzant des de fa segles. De manera que l’únic canvi esdevingut ha estat embolcallar les transferències de capital amb l’excusa de la solidaritat, i que els destinataris d’aquest «plus solidari» es puguin queixar, en el marc del règim de llibertats, que no en reben prou i que per ser iguals en necessiten més. Però en realitat, quant a les inversions de l’estat reben més que els ciutadans de territoris excedentaris que contribueixen de massa. Tothom parla de la igualtat en la renda o els ingressos, i poques vegades s’invoca la igualtat en la intensitat del treball o en l’esforç per obtenir-la.

El Servei d’Estudis del Banc de Bilbao va publicar un treball titulat «Los ajustes regionales de la balanza de pagos: el caso español»,^[670] en el qual es feien públics els ròssecs de cada comunitat autònoma entre el que aportaven al sector públic i la quantitat que en rebien relatius a l’exercici de 1977. Aquests ròssecs fan referència a la Seguretat Social, l’administració central i organismes autònoms administratius. En el quadre següent hi apareixen tan sols els territoris que tenen ròssecs negatius, és a dir, que paguen més del que reben.

Ròssecs de la balança de transferències públiques interregionals de 1977 (EN MILIONS):

Font: Banc de Bilbao. Situación, núm. 1981/3.

Cal fer constar que la instauració del sistema democràtic i constitucional no va ser pas per portar l’equitat fiscal i la distribució justa dels recursos tributaris. La tradició d’espoliació fiscal estava tan arrelada que ni per equivocació no podien desviar-se del camí. Un any ben convulsiu com el 1977 tampoc no va ser diferent. Si el 1973 el percentatge que representava el flux fiscal espoliat a Catalunya era del 8’4 % sobre el PIB i el de 1975, del 7’6 %, el 1977 no va pas davallar, ans al contrari, va pujar fins al 10’3 %, d’aquesta manera els catalans ostentaven el premi del dèficit més gran en xifres absolutes i, per altra banda, del percentatge més elevat de riquesa produïda. Per tant, el concepte de solidaritat, aparegut com a idea nova i progressista, que va imposar la constitució de 1978 per descriure una realitat suposadament inèdita no amaga res de nou. Els castellans durant els darrers dos segles han gaudit d’un ròssec positiu, és a dir, d’un superàvit fiscal a favor seu i no han resolt els desequilibris territorials. Encara que hagin revestit la nova política amb termes com ara fons de compensació interterritorial, no cal pensar que resolguin la situació actual si no s’hi posa alguna cosa més que els recursos públics financers tradicionals. En els debats parlamentaris de l’època de la transició, apareixien els arguments seculars per justificar la discriminació fiscal de Catalunya. El diputat Licinio de la Fuente, d’Aliança Popular, recorria a les impostures de sempre: «Cataluña y el País Vasco no han estado sojuzgados, como aquí se ha dicho, por el resto de España. Cataluña y el País Vasco se han enriquecido con las aportaciones del resto de España y muy especialmente con las aportaciones de los demás españoles».^[671] Els líders andalusos, representants d’un territori que seria el més beneficiat de la solidaritat catalana, vivien en la ignorància quan es tractava de conèixer els balanços fiscals. Alejandro Rojas-Marcos, el 1979, aleshores dirigent del Partido Socialista de Andalucía, va dir el mateix que la dreta espanyolista: «No nos queda ninguna duda de que Cataluña se ha enriquecido a costa del pueblo andaluz. (…) Ya es hora de que no ocurra más». Res més mentida si fem un estudi de la història financera comercial i hisendística. Un cop proclamada la constitució i atorgada l’autonomia prevista a les comunitats autònomes, la qüestió fiscal continuava idèntica. Ramon Trias Fargas, quan es va reunir el Consejo de Política Fiscal y Financiera, a la sessió del 20 d’agost de 1981 se’n va queixar en el seu discurs aportant les dades que en aquell moment ho palesaven i que apareixen tot seguit.

Dades macroeconòmiques relatives a la balança fiscal de Catalunya-Espanya 1981:

Font: Ramon Trias Fargas. Narració d’una asfíxia premeditada, Tibidabo, 1985, p. 49.

Davant d’aquesta injustícia, l’administració catalana mateixa impulsà estudis que permetessin conèixer amb rigor què pagaven els catalans al sector públic i què retornava l’Estat als contribuents. Montserrat Colldeforns va analitzar les relacions tributàries entre Catalunya i l’estat en el període 1986-1988. A continuació es mostren resumides.

Balança fiscal de Catalunya amb l’administració de l’Estat (1986-1988):

Font: Montserrat Colldeforns Sol. La balança fiscal de Catalunya amb l’administració de l’Estat, Institut d’Estudis Autonòmics, 1991.

Aquells anys Catalunya representava el 15’53 % de la població de l’Estat; per tant, es pot verificar que els desequilibris continuaven en el mateix sentit de sempre. Es pagava molt més del que tocaria pel nombre d’habitants, i en canvi, tampoc no s’invertia en serveis públics tant com correspondria atesa la població. El dèficit era d’un 9 % aproximat del PIB català. No és pas una mostra qualsevol de solidaritat. La realitat, però, era molt diferent segons el president d’Extremadura, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, el qual en unes declaracions del 8 de maig de 1991 va dir que Catalunya és una comunitat més rica que Extremadura «no perquè li hagi tocat la loteria, sinó perquè ha estant robant políticament a la resta de regions durant el règim anterior».^[672] Rodríguez Ibarra potser no ho sabia però ell no és el qui va inventar aquesta idea. El pensament que Catalunya econòmicament existeix «gràcies a Espanya i a costa d’aquesta» ja s’havia dit i escrit en diverses ocasions. L’altra idea subjacent en la frase de Rodríguez Ibarra, la riquesa només pot ser fruit de la loteria o del robatori, és un concepte molt espanyol, no cal donar-hi més voltes. Catalunya feia més de dos-cents anys que era espoliada pels espanyols, per tant, era lògic que un hereu dels qui havien començat aquesta espoliació tingués aquest parer. En vista de la catalanofòbia de Rodríguez Ibarra, els mateixos companys de partit, els socialistes, es varen espantar i li van demanar que rectifiqués. Doncs Rodríguez Ibarra no rectificà, i només matisà que el robatori no era fet pels «sis milions de catalans» sinó per la burgesia i pel sistema polític anterior. Ho va argumentar dient que «no soy ciego, y he visto las carreteras y autopistas que tienen en Cataluña. ¿De dónde ha salido ese dinero?». El president extremeny sabia que aprofitaria electoralment l’enrenou d’aquestes acusacions anticatalanes ja que devia ser generalitzada en la població, a causa del seu desconeixement, aquesta antipatia pels catalans. Aquesta ignorància la reconeix també Juan Luis Cebrián, quan escriu que sobre Catalunya es dóna un «gran desconocimiento no solo de su lengua y de su cultura, sino de su historia autóctona, de su geografía y de su incidencia más reciente en la política general del Estado». Aquesta ignorància resulta decisiva a «la hora de analizar los recelos anticatalanistas, basados además en la suposición de que Cataluña representaba y representa un poderío económico en cierta forma colonizador de determinadas regiones españolas».^[673] Cebrián diu que amb la democràcia hi ha hagut més informació en el terreny ecònomic, però, nosaltres hem de dir que no l’hem observada. El sistema democràtic i constitucional no ha aportat res de nou en el camp del pensament fiscal per conèixer la veritat dels fluxos financers ni tampoc no ha practicat la pedagogia política necessària per eliminar els tòpics falsos del nacionalisme espanyolista.

Un altre treball, aquest cop d’Esther Martínez García, assabenta que la balança fiscal catalana continuava desequilibrada en el sector públic, és a dir, en els pressupostos generals de l’Estat, els organismes autònoms i les assegurances socials. Vegeu-ne les dades en el quadre de la pàgina següent.

Se’n poden treure diverses conclusions. Els fluxos fiscals continuen sent negatius per a Catalunya i es pot calcular que aquest dèficit representa entre 9’6 % i el 10’4 % del PIB agafant el mínim de 1993 i el màxim de 1994. Però aquest dèficit fiscal queda mitigat en el dèficit total del sector públic gràcies a la Seguretat Social, que actualment paga o retorna més del que rep en les cotitzacions, per causa dels subsidis d’atur i les pensions de jubilació. Així, el dèficit del sector públic queda entre el 6’86 % i el 6’03 % del PIB. ¿És molta o poca aquesta solidaritat? Cal recordar que l’aportació solidària d’Alemanya, màxim contribuent europeu als fons de cohesió, no arriba ni a l’1 % del seu PIB. Però fins i tot examinant aquest fenomen en l’àmbit de les regions europees en relació amb els estats respectius, en general les regions riques tenen ròssecs fiscals negatius, molt més reduïts, però, que el de Catalunya respecte a Espanya.^[674]

Tanmateix, la importància percentual d’aquesta solidaritat sobre el PIB els darrers anys ha anat minvant, tal com es reflecteix al quadre anterior. Aquesta evolució aparentment favorable a Catalunya es deu a les altres aportacions provinents de la Unió Europea, de manera que un s’adona que Catalunya és considerada a Europa pobra en funció de la mitjana de la renda europea, però en canvi no rep res de la Unió Europea perquè a l’Estat espanyol la consideren la més rica. Als catalans els escuren la butxaca en una banda i a l’altra, perquè tenen el ròssec negatiu a l’Estat i a la Unió Europea. L’estudi de la destinació dels fons europeus entre 1986 i 1996 indica la greu situació de Catalunya. Si es considera que l’Estat espanyol és igual a cent, els catalans només han rebut entre 41-42. Deu n’hi do! El dèficit dels catalans respecte a Europa en el període 1993-1996 seria equivalent al -0’35 % del PIB català.^[675]

Balança fiscal de Catalunya en el sector públic de l’Estat (1989-1994):

Font: Esther Martínez García. «La balança fiscal de Catalunya amb l’Administració Central», dins de La balança de pagaments de Catalunya, Institut d’Estudis Autonòmics, 1997.

El dèficit de Catalunya ha estat constant fins i tot els anys que, suposadament, l’Estat hi ha invertit molts diners dels contribuents espanyols. Arran dels Jocs Olímpics, es va esgrimir que les despeses públiques de l’esdeveniment esportiu havien estat pagades pels espanyols. El president del Reial Madrid Ramón Mendoza va declarar que «hi ha hagut molta demagògia i excessos lamentables en els intents de catalanitzar Barcelona 92. Els Jocs són meus i de tots els ciutadans que hem hagut de pagar amb els nostres impostos aquest esdeveniment»;^[676] l’exministre d’UCD Luis González Seara va escriure: «Pero los Juegos no son un asunto catalán, sino internacional, y el país organizador es España, y no Cataluña. Algunos listos, exaltadores de un patriotismo de campanario, entienden que la participación del resto de los españoles en los eventos del 92 se agota en enviar a Barcelona atletas, y sobretodo, en aportar los dineritos que se precisan. Es decir, a la hora de pagar, la Olimpíada es un asunto que incumbe a todos los españoles».^[677] Els Jocs Olímpics varen ser pagats íntegrament pels catalans; a més, la balança fiscal, al damunt, els va resultar negativa. Un ciutadà català durant els anys 1992, 1993 i 1994 va pagar més que un ciutadà de l’Estat espanyol. I si dins del que es paga a Espanya no s’hi inclogués allò amb què contribueixen els catalans, la diferència encara seria més gran. Per exemple, un català va pagar el 1992 la xifra de 568.653 pessetes i un ciutadà espanyol, només 432.275, mentre que un català va rebre de l’Estat en concepte de despeses públiques 425.567 pessetes i el contribuent espanyol (sense els catalans) 480.602. ¿Qui va pagar les despeses dels Jocs Olímpics?^[678]

En aquest context de 1992 i amb el rerefons del finançament autonòmic, el president d’Extremadura, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, per escometre els qui estan a favor de cedir el 15 % de l’IRPF a les comunitats autònomes, torna a invocar Catalunya i una altra vegada toca el rebre als catalans. En primer lloc, respecte al secretari d’Estat d’Hisenda diu: «No es del Partido Socialista, es un funcionario, y además es catalán». Després, considera que no hi pot haver corresponsabilitat fiscal ja que «si cada uno recibiera lo que aporta, iríamos a una desmembración mayor del Estado y supondría tener un Estado absolutamente insolidario e injusto».^[679] Però si precisament l’Estat espanyol ja ho fa, això de la insolidaritat i la injustícia! Les actituds anticatalanes no són pas el fruit d’una doctrina concreta, sinó la conseqüència de la cultura política divulgada durant anys i anys per l’espanyolisme. No és estrany, doncs, que Federico Jiménez Losantos hagi escrit: «La genuflexión del rústico presidente extremeño ante su señor natural es el correlato lógico de la rendición de González ante su amo parlamentario, que es Pujol. El 15 % del IRPF es sólo una pequeña parte del paquete de cesiones y concesiones que el Gobierno de España irá haciendo a la comunidad autónoma de Cataluña».^[680] O que la diputada del Partit Popular Celia Villalobos el 14 de setembre de 1994 digués sense immutar-se que «nuestro dinero se lo están llevando los convergentes, cuando hemos sido los andaluces los que hemos levantado Cataluña». Aquest argument que els andalusos han aixecat Catalunya, com ha dit Pulido, és l’especificitat de la catalanofòbia andalusa. Però la veritat és que no s’ha acabat mai d’entendre bé, i això de «nuestro dinero» tampoc. Si el que saben fer precisament és «aixecar», no és lògic que tanta i tanta gent abandoni un territori per anar-ne a aixecar un altre, quan allà mateix, sense moure’s de lloc, podien perfectament «aixecar» tot el que haurien volgut i més, perquè tenien tot el camp per córrer que haurien necessitat. I ara mateix, un cop marxats, que se sàpiga, encara no s’ha aixecat res, allà. No se sap pas què esperen! L’ideòleg Federico Jiménez Losantos explica aquest fenomen basant-se en la industrialització provocada per lleis duaneres i en una immigració forçada a treballar lluny de casa. No diu res de nou que no hagi establert la catalanofòbia tradicional. Catalunya és rica i té prosperitat perquè hi ha «desempeñado una función esencial la existencia y la preservación de un mercado español protegido aduaneramente de la competencia exterior, y la abundancia de mano de obra barata a la que no sólo se ha permitido, sino casi empujado, a emigrar hacia regiones más industrializadas».^[681] No s’acaba de sortir de l’excusa de les duanes, i ara amb l’afegitó de la mà d’obra de la immigració, portada si us plau per força.

Un treball elaborat pel Banc de Bilbao-Vizcaya estudia amb objectivitat la contribució impositiva dels ciutadans i palesa, també, que Catalunya aporta molt més que la mitjana espanyola. Vegeu a la pàgina següent un quadre que ho demostra en forma d’evolució, de què es constata, tal com s’ha dit abans, que el fenomen fa temps que dura sense distinció de règims polítics.

El càlcul reflectit en aquest quadre s’ha fet tenint en compte només la incidència percentual dels impostos directes i de les cotitzacions socials netes; el total s’ha relacionat amb els ingressos per càpita, representats per les rendes directes de les famílies. En el període que va de 1967 a 1993 la càrrega fiscal neta mitjana suportada per Catalunya és del 8’5 % de la seva renda familiar directa, mentre que la mitjana espanyola és del 5 %. La diferència entre un percentatge i l’altre pressuposa que les famílies catalanes suporten una pressió fiscal un 70 % més alta que les famílies espanyoles. Consegüentment, la renda familiar directa és més elevada que no la produïda als territoris receptors de la distribució dels fluxos dineraris. Tanmateix, també es poden donar fenòmens curiosos en aquesta distribució. Per exemple, el dia 29 de desembre de 1998 el govern andalús va atorgar una paga suplementària a tots els ciutadans andalusos que reben una pensió no contributiva de la Seguretat Social. Amb anterioritat també havia facilitat medecines que no eren incloses en la Seguretat Social als pacients que n’havien quedat exclosos. Amb aquesta generositat resultarà que un ciutadà català que necessiti una medecina o tingui reconegut el dret a una pensió no contributiva no cobrarà tant com un andalús, amb l’agreujant que l’andalús ho percebrà gràcies a la solidaritat dels catalans. És fàcil repartir els recursos que et subvencionen.

Càrrega impositiva neta en percentatge de les rendes directes per càpita (1967-1993):

Font: Capitalización y crecimiento de la economía catalana 1955-1995. Fundación BBV, 1997, p. 350.

La filosofia d’aquesta qüestió fiscal queda molt ben explicada en una entrevista que el periodista Lluís Amiguet fa a Jesús Aguirre, duc d’Alba per matrimoni i home cultivat i objectiu. Amiguet li planteja: «Muchos catalanes se quejan de que están financiando con sus impuestos unos jornales que sólo sirven para que perdure el atraso andaluz». Jesús Aguirre contesta: «El ‘seny’ aconsejará al catalán la solidaridad con el resto del Estado, porque las veces que han intentado ustedes cerrarse se han empequeñecido y se han convertido no en Cataluña sino en una provincia del Estado Español. Cuando ustedes intentan cerrarse se convierten en una provincia española. Cuando no se cierran, son ese valor tan importante para España que es la catalanidad». I tant! El qui paga sempre és un valor molt important! El periodista li pregunta: «Rodríguez Ibarra también se ha distinguido por sus declaraciones sobre Cataluña. ¿Usted también cree que Cataluña es insolidaria con el resto del Estado?». Jesús Aguirre respon: «El nacionalismo es tan lloricón que celebra como exaltación el día de su derrota. ¡Je! ¡Je! Mire usted, Olivares Alba el III logra para Felipe II Portugal; Olivares Alba el II gana para Fernando el Católico Navarra, Lerín ejecuta a César Borgia, y Olivares pierde Portugal, porque no puede perder Cataluña ¡Todos de la casa de Alba! y Berwick, también de Alba, arrasa Barcelona en la Guerra dels Segadors. ¿Pero la pregunta era?».^[682] D’entrada pot semblar que Aguirre no hi toca, però si s’analitza bé l’esperit d’aquesta resposta no es necessita pas cap comentari. Li pregunten sobre la solidaritat i ell contesta amb les conquestes militars. Gràcies, Aguirre, per la sinceritat!

A Madrid van molt malament d’aritmètica. La teoria sobre els fluxos fiscals, que és una qüestió de sumes i restes, encara no hi cau pel seu propi pes, no hi ha ni objectivitat, ni desapassionament ni neutralitat. El periodista Miguel Platón rebutja que Catalunya pagui més que ningú, amb l’argument que «la lógica del sistema es que las regiones muy productivas recaudan más, no porque sus ciudadanos paguen más, sino porque centralizan pagos que proceden de toda España. En líneas generales puede decirse lo mismo de impuestos directos como el de la Renta. (…) La presión fiscal es la misma en toda España, por lo tanto nadie paga más que nadie»; amb relació a les despeses públiques i la solidaritat constitucional, reconeix «que las regiones de mayor renta disponen, en términos relativos, de menores ingresos», però considera que els catalans no es poden queixar ja que «de nuevo aquí el mayor desequilibrio corresponde a Madrid, no a Cataluña».^[683] El discurs que tenen preparat sempre és el mateix, tant se val que siguin de dretes com d’esquerres. En aquesta qüestió no hi ha racionalitat. És ben fàcil saber la veritat, però segons ells les sumes i les restes no s’han de fer, perquè no cal. El govern imposa la màxima transparència a tots els ciutadans, obliga a fer declaracions a tothom, exigeix l’Estat de comptes fins i tot a les entitats privades però, vés per on, al cap de dos segles i vuitanta-quatre anys i tres mesos (quan ho escric) d’haver perdut la sobirania fiscal, els catalans encara no saben amb dades oficials ni què paguem ni què els retornen de manera directa o indirecta. Els sobirans de Madrid o es pensen que no tenen cap obligació d’informar-los d’aquesta comptabilitat territorial o creuen que el pecat amagat és mig perdonat. I mentrestant, van tirant de la rifeta! Les dades facilitades pel Centre d’Investigacions Sociològiques sobre un treball de camp de 1996 al voltant d’un sondeig a cinc mil persones palesen que el 87’1 % dels electors espanyols opina que Catalunya serà la més afavorida amb un nou sistema fiscal que prevegi apujar o abaixar el tipus de l’IRPF amb corresponsabilitat de cada comunitat. Ningú no té cap interès a demostrar que això és fals. Alhora volen ignorar qui són els qui han anat pagant fins ara. Tal com diu Josep Huguet, en els vint anys de democràcia Catalunya ha finançat un autèntic pla Marshall per a l’Espanya subdesenvolupada en detriment de la capacitat pròpia de desenvolupament i amb la disminució del capital públic a Catalunya com a conseqüència.^[684] Un estudi fet pel Foment del Treball Nacional, la Cambra de Comerç, el RACC i el Cercle d’Economia ha verificat que des de 1985 fins a 1997 Catalunya ha acumulat un dèficit en l’obra pública d’1,4 bilions de pessetes. Tot i això, encara en tenen la culpa els catalans. José Ignacio Wert, director de Demoscòpia, recomana que «Catalunya ha de ser capaç d’explicar millor el fet que dóna més del que rep». ¿I per què han d’explicar-ho els catalans i no els qui fan de repartidora?