5

—El meu marit no hi toca —va dir l’Anni Winter, fitant en Mutti i en Sauer amb uns ulls clars i freds com el mar a l’hivern. Seia a la mateixa cadira des d’on pocs minuts abans en Georg Winter els havia sorprès amb la seva revelació, però la llum càlida del migdia no aconseguia obrar en ella el mateix miracle que havia fet rejovenir el marit: encara que la majordoma tenia deu anys menys, en aquell moment semblava de la mateixa edat, i fins i tot una mica més gran—. La Geli embarassada d’un violinista de Linz! Però quina ximpleria! Espero que no en facin cas.

—Herr Winter ha declarat que tothom ho sabia…

—Sí, és clar: tothom ho sabia a les tavernes i a les cerveseries que freqüenta ell —va saltar frau Winter. La ganyota de disgust a la cara li va afegir més anys—. En Georg és molt treballador, i un bon marit, però el seu veritable talent és beure massa i parlar sense solta amb els amics: política, esport, xafarderies… —Va sospirar desconsolada—. Fa anys em pensava que amb l’edat posaria seny, però volen saber la veritat?

En Mutti va assentir. A ell sempre li interessava la veritat.

—La veritat és que els homes, com la fruita, són verds bona part de la vida, i després es podreixen. La maduresa, quan arriba, no dura gens.

«La majordoma cínica —va pensar en Sauer—. Només ens faltava això».

—Senyora Winter —va dir per tornar a començar, aquest cop amb bon peu—. Deixem un moment de banda la motivació de l’acte de la senyoreta Raubal.

—Si és que ho ha fet la senyoreta Raubal —va intervenir en Mutti.

—Per què? No creuen que sigui un suïcidi? —va preguntar frau Winter amb expressió alarmada.

—En aquesta fase de la investigació preferim mantenir obertes totes les possibles vies. És la praxi.

—Però si estava sola a l’habitació, i tancada per dins!

—Les deduccions són assumpte nostre. Si no li sap greu, vostè limiti’s a explicar-nos els fets.

L’Anni Winter va assentir, es va posar les mans sobre el vestit, el va allisar amb un gest enèrgic, dels malucs als genolls, i després va redreçar l’esquena ja dreta i es va escurar la gola.

—Herr Hitler em va contractar fa dos anys, a l’octubre. Al principi només era una minyona que treballava per dies, però després em va ascendir a majordoma. Com a tal, he de ser aquí la primera cada matí, i anar-me’n l’última cada vespre.

—Juntament amb el seu marit —va precisar en Mutti.

—Sí.

—I tret del diumenge.

—Exacte. Ahir era a la feina com sempre. Cap a mig matí vam tenir la sorpresa de veure tornar herr Hitler, que portava tota la setmana fora per feina. No esperàvem tornar-lo a veure abans de dimecres, però li va sobrar temps i se li va acudir passar per casa per dinar amb la neboda Geli. Tant de bo no ho hagués fet…

—Per què? —va preguntar en Sauer.

—Va ser un dinar molt tens. La noia tenia unes pretensions a les quals l’oncle no podia consentir. Hi va haver discussions, fins i tot crits. Al final van parar, però no crec que haguessin fet les paus. Quan herr Hitler va tornar a marxar per anar a fer els seus mítings, tot just després de dinar, la Geli estava molt trasbalsada. Cap a les tres de la tarda la vaig veure entrar a l’habitació de l’oncle i després tornar corrents a la seva pròpia cambra.

—I no li va semblar estrany? —va fer en Mutti.

Frau Winter va arronsar les espatlles.

—Una mica, però no gaire. Tots estàvem acostumats a veure comportaments… excèntrics per part de la Geli. Era una noia plena de contradiccions.

—Ja ho entenc.

—Ara puc suposar que en aquell moment va anar a agafar la pistola a l’habitació de herr Hitler, però qui s’ho podia imaginar ahir a la tarda?

—Hi havia hagut una discussió… —va suggerir en Sauer.

—Sempre n’hi havia. És normal entre persones que conviuen, no els sembla? I una noia tan eixerida, amb un tutor tan atent…

En Mutti va fer una anotació al seu bloc.

—Així doncs, herr Hitler era el tutor legal de la senyoreta Raubal?

—Sí, és clar. Per compte de la germana, que viu a la muntanya, a Obersalzberg. Sap on és?

En Mutti va fer que sí amb el cap. En Sauer també coneixia el lloc: un poblet preciós dels Alps al sud de Munic, a pocs quilòmetres de la frontera amb Àustria. Hi havia anat a passejar algunes vegades, unes quantes vides abans.

—Després de veure la senyoreta Raubal, va sentir sorolls sospitosos provinents de la seva habitació? Em refereixo a un espetec sec, un xap… —va preguntar en Mutti.

—Res —va respondre frau Winter—. Ahir, però, vam sortir abans, a les cinc. En Georg i jo havíem quedat amb uns amics al Wies’n. Encara que només siguin quatre envelats, segueix sent una festa molt maca.

—D’acord, però va sentir res que pogués semblar un tret abans de les cinc?

—Res. Ni ahir a la tarda ni aquest matí. La pobrissona es devia matar més tard, quan a casa només hi havia la senyora Reichert amb…

Es va interrompre com si s’hi hagués repensat.

—Amb?

—Amb les seves xacres. Disculpi —va afegir frau Winter—, però m’acabo de recordar d’una cosa que potser els podria interessar. Quan el meu marit ha obert la porta, aquest matí… Damunt la tauleta de l’habitació hi havia una carta. Potser un missatge de comiat?

En Sauer es va quedar parat, però va mirar de dissimular-ho. Com podia pensar que la policia no se n’hagués adonat ja?

—Té raó, frau Winter. Sens dubte, podria ser un indici important.

La dona va somriure, visiblement alleujada.

—Hem acabat?

—Sí, tret del fet de la motivació del suïcidi, en el cas que s’hagi tractat de suïcidi. Li sembla que podria tenir relació amb la tensió del dinar amb l’oncle?

—I ara! És clar que no. La Geli era massa enèrgica i vital. Les penes no li duraven gaire. Si puc ser franca, no crec que es preocupés gaire per les coses que deien o feien els altres. Era una noia lleugera. Sincerament, no sabria dir per què s’ha pogut llevar la vida. La gent és misteriosa.

El de l’Anna Kirmair va ser un interrogatori breu: treballava a la casa només ocasionalment i el dia abans l’havien cridat per ajudar frau Winter a preparar el dinar després de l’aparició imprevista de l’amo. S’havia presentat cap a les onze del matí i havia ajudat a la cuina i després a desparar taula fins a les dues. A continuació, la majordoma l’havia acomiadat sense gaires formalitats.

—A mi ja m’està bé així —va respondre quan en Mutti li va demanar detalls sobre la seva feina—. Després vaig anar directament a l’Oktoberfest i hi vaig passar tota la tarda i el vespre amb el meu xicot. Ens ho vam passar d’allò més bé. Si tingués un contracte de feina seriós, com els senyors Winter, no podria fer gairebé cap de les coses que m’agraden, i soc massa jove per quedar-me tancada a la casa d’altres persones, no li sembla? Quan em casi amb en Franz serà diferent, i de tota manera abans vull gaudir una mica més de la vida.

—Però la senyoreta Raubal… —va intervenir en Sauer per impedir que en Mutti encetés un dels seus habituals sermons sobre el valor de la família i l’excés d’importància donat a la feina—. La va veure, ahir?

—Sí, és clar. Quan vaig anar a desparar taula me la vaig trobar al passadís. Em va saludar, encara que se la veia una mica desanimada. Sempre molt educada, pobra senyoreta.

—Una mica desanimada?

L’Anna Kirmair va assentir.

—Sempre somreia, solia estar contenta. Era de bon caràcter i tenia una vida estupenda —va afegir amb una punta d’amargor—. Però de vegades també estava trista o disgustada, sobretot si no podia fer alguna cosa que volia.

—Com ahir? —va suggerir en Mutti.

—No ho sé. Estava seriosa, potser enfadada, però només ens dèiem bon dia o bona tarda i, com ja he dit, tan sols la vaig veure un moment al passadís.

—Per tant, m’imagino que no deu estar al corrent d’un possible embaràs de la noia… —va insinuar en Sauer.

L’Anna Kirmair va negar amb el cap.

—Sap que el més probable és que s’hagi tret la vida? —va preguntar en Mutti.

La cambrera va abaixar els ulls, assentint amb el cap.

—Sí. M’ho han explicat.

En Sauer va arrufar el front.

—L’hi han explicat?

—Aquest matí, quan he arribat. Havia d’ajudar herr Winter amb l’inventari del rebost, però quan he entrat a la casa tothom era a l’habitació de la senyoreta. He sentit els crits des del passadís i després frau Reichert, la rellogada de herr Hitler, ha vingut corrents amb una cara que semblava que hagués vist un mort. I era així —va concloure l’Anna Kirmair, amb la veu sobtadament ronca—. Era així.

Al pati, a l’altra banda de la finestra, una mallerenga es va posar a cantussejar, inconscient i feliç.

—I si al final es confirmés que s’ha tractat d’un suïcidi, se li acut alguna idea sobre una possible motivació?

—No. Em sap greu, però no sé per què la senyoreta Raubal es deu haver llevat la vida —va dir la noia, en un to rígid que en Sauer no va saber desentrellar.

La Maria Reichert era una dona prima i marcida, que no aparentava tenir més de quaranta anys. Els cabells negres estriats de blanc, les galtes pàl·lides i esquitxades de pigues i dos ulls verds vorejats de vermell «per culpa de l’al·lèrgia» li donaven l’aspecte d’una vídua de guerra. En Sauer n’havia conegut moltes, i massa sovint els morts que ploraven havien estat amics seus, per la qual cosa no es va veure amb cor d’aprofundir-hi. Segons la declaració de herr Winter, ella també havia assistit al trobament de la Geli, i ara, asseguda a la cuina de la casa d’en Hitler, que havia esdevingut una seu destacada de la policia de Munic, va confirmar la versió de l’administrador, afegint-hi només un petit detall crucial.

—Conec herr Hitler des de fa molts anys. Abans de viure en aquest apartament era rellogat meu a Theresienstrasse. La meva mare i jo sempre ens vam trobar molt bé amb ell, i a ell li devia passar el mateix, perquè quan va decidir traslladar-se a Prinzregentenplatz ens va demanar si el volíem acompanyar i esdevenir nosaltres rellogades seves.

—La seva mare i vostè? —va preguntar en Sauer.

Frau Reichert va tenir un instant de vacil·lació. Va moure els ulls de costat, apartant-los dels dos inspectors com si aquella senzilla pregunta l’hagués desconcertat.

—Sí.

—És aquí la senyora…?

—Dachs. Minerva Dachs. No, ara no és a casa: ahir va anar a visitar una germana a Tegernsee, i s’hi estarà uns quants dies.

—Deu estar molt maco el llac en aquesta època —va dir en Mutti.

—Sí. Molt maco —va respondre frau Reichert amb poca convicció.

—Però normalment viu amb vostè, oi? —va inquirir en Sauer.

Frau Reichert va assentir mirant-se les mans.

—Vivim juntes en una habitació que dona a la plaça, just al costat d’aquella on…

No va acabar la frase.

—És una habitació sorollosa?

—Sí i no. Dona a la plaça, i només som al segon pis, però…

—On era vostè ahir a la tarda, a partir de les tres?

Frau Reichert va emmudir.

—Era a la meva habitació —va respondre, i semblava una confessió—. Hi vaig passar tot el dia, últimament no estic gaire fina.

—I no va sentir res d’estrany, vostè? A banda dels sorolls normals de fora, vull dir.

La dona va serrar les barres, assentint amb el cap.

—Cap a les tres vaig sentir unes passes apressades pel passadís —va dir—, i després la porta de l’habitació del costat es va tancar d’una revolada…

—L’habitació de la senyoreta Raubal, oi?

—Sí. Al cap d’una estona, pels volts de dos quarts de quatre, vaig sentir un altre soroll, sec però lleuger, com si algun objecte hagués caigut a terra. No en vaig fer gaire cas —va afegir amb veu defallent—. I ara em pregunto si potser va ser el moment en què…

Es va quedar en silenci, amb els ulls sobtadament brillants. En Sauer es va adonar per primera vegada que ningú de tots els que havia interrogat fins aleshores havia donat mostres de torbació o commoció en pensar en el que havia succeït. Només ara la Maria Reichert. Potser els ulls vermells no es devien a una al·lèrgia, ben mirat.

—No se sap si va morir a aquella hora —la va socórrer en Mutti.

Per a la Geli Raubal no canviava res, però per a ella podia ser important.

Frau Reichert va ensumar, assentint enèrgicament.

—Gràcies. Cap a les deu del vespre vaig anar a fer-li el llit. Visc en aquesta casa com a rellogada, però herr Hitler no vol de cap de les maneres que li pagui. Per això miro de donar un cop de mà per compensar. Com que la Geli i frau Winter no es van avenir mai, de la seva habitació me n’ocupava jo. Però ahir al vespre la porta de la cambra era tancada, i quan hi vaig trucar no vaig rebre cap resposta. Em vaig pensar que havia sortit. El divendres acostumava a fer-ho.

—Però aquest matí, quan han obert l’habitació, el llit de la senyoreta Raubal ja estava fet —va observar en Sauer.

La Maria Reichert va alçar els ulls i va mirar l’inspector arrufant les celles.

—És veritat —va dir després d’uns segons—. Ja estava fet.

—Se’n pot haver ocupat ella mateixa?

Frau Reichert va somriure tristament.

—Qui? La Geli? I ara!

—I llavors com s’ho explica?

La dona va arronsar les espatlles

—Devia dormir en una altra banda.

—Té alguna idea sobre això? —va preguntar en Mutti—. Amigues? Conegudes? Amants?

En Sauer coneixia molt bé el seu company i sabia què estava fent: de vegades, escandalitzar el testimoni era la millor manera d’aconseguir que se sincerés.

Però frau Reichert no es va escandalitzar gaire, o potser havia estat sincera des del principi.

—N’hi ha una legió —va respondre francament—. Només jo en podria anomenar sis o set. Dic d’amigues o amics. D’amants, no ho sé, però no ho exclouria. Era una noia guapa, saben? Una noia molt guapa, plena de passió.

—Ens ho han dit. I també ens han dit que corria un rumor sobre ella. Que estava embarassada, i que no es podia quedar amb el nen. Seria un bon mòbil per a un gest desesperat…

—Jo no en sé res, d’aquesta història —va respondre la dona, potser massa de pressa—. No era la seva cambrera privada i, encara que teníem una bona relació, no m’hauria confiat un detall tan íntim.

—Per tant, no ho exclou.

—Ni ho confirmo. Ja ho he dit: no ens teníem pas tanta confiança, i no els sabria dir per quin motiu s’ha llevat la vida.

—Té cap foto de la senyoreta? —va preguntar en Mutti.

—I tant! —va dir frau Reichert, animant-se—. Puc anar un moment a la meva habitació?

—És clar que sí —va respondre en Sauer—. No està detinguda.

La dona va fer que sí amb el cap sense perdre el seu posat adolorit. Es va aixecar lentament de la cadira, com si portés un cinturó d’agulles sota la pell i temés el més petit moviment, i després va sortir de la cuina.

—Què en penses? —va preguntar en Mutti en veu baixa—. Diu la veritat?

—La diuen tots —va respondre en Sauer, pensarós—. A banda d’en Winter sobre la cambrera.

L’altre va assentir.

—Que no ha vist el cadàver, mentre que ell sosté que sí. Creus que només s’ha confós?

—Ves a saber. Però per què hauria de mentir sobre un detall així? No afegeix res i és fàcil de comprovar… D’altra banda, el fet que frau Winter ens hagi parlat de la baralla entre oncle i neboda és estrany, no trobes?

—Potser li feia por que ens ho expliqués algú altre i s’ha estimat més avançar-s’hi. De tota manera —va concloure en Mutti—, les baralles a la família són el pa de cada dia a aquestes edats.

Frau Reichert va tornar a la cuina amb una fotografia a la mà.

—Jo tinc aquesta. És un retrat que li havia fet un pintor per compte del seu oncle. Com que a la Geli li agradava molt, el va portar a un fotògraf i en regalava còpies a tothom. No és que sigui el més fidel que hagi vist mai, però copsa una mica del seu encant.

Va deixar damunt la taula la fotografia, un rectangle en blanc i negre de sis per quatre centímetres envoltat d’un marc. Al centre de la imatge hi havia una noia somrient que en Mutti i en Sauer no havien vist mai i que ja no coneixerien. El pintor d’aquell retrat havia sabut infondre vida als ulls francs de la noia, que miraven directament l’observador. Els llavis entreoberts, que ensenyaven unes dents molt blanques, i el ble rebel que baixava fins a fregar-li la cella dreta li donaven un aire confiat i eixerit que feia mal.

—Sí, era molt guapa —va comentar en Mutti—. Quina llàstima.

En Sauer es va preguntar si la mort feia menys llàstima quan tocava a noies més aviat lletges, però no va expressar la provocació. La seva mirada es va veure atreta per un altre detall: una cadeneta que penjava del coll de la model, endinsant-se al cast coll del vestit sense mànigues. La cadeneta portava un penjoll de forma curiosa, encara que ja familiar per a qualsevol bàvar: una creu gammada.

—Tenia de debò un penjoll com aquest? —va preguntar a frau Reichert.

—L’esvàstica d’or? I tant, va ser un regal del seu oncle. Un regal apreciat, i l’única joia que duia. No se’n separava mai, ni tan sols de nit.

En Mutti es va girar a mirar en Sauer sense dir res. No calia. Els dos inspectors havien pensat el mateix: aquell matí l’esvàstica d’or, el regal tan apreciat per la Geli Raubal que no se’n separava mai, no era al seu cos sense vida.