3

L’agent Bernat de Tallaferro, descendent directe dels comtes de Besalú, va arribar a Vil·la Avítia cap al migdia del 12 de setembre de 2013 procedent de la Borgonya, la immensa terra del nord, en l’efemèride, doncs, dels vuit-cents anys de la batalla de Muret, el capítol decisiu que havia marcat el destí de la Confederació.

Ni tan sols s’havia aturat a Barcelona, tan adelerat com es trobava de visitar el casal d’en Màrius Gal·lè. En Bernat va anunciar que havia de marxar al vespre cap a la Catalunya Nova però que podia disposar d’unes quantes hores per estar amb el seu cap i amic i celebrar la diada nacional junts.

L’auriga va aterrar a la pista circular construïda a imitació d’una antiga era, un magatzem de gra, a la zona on s’havien retirat les aigües de l’areny. Va baixar de la rampa radiant com si hagués sorgit d’un descans profund i reparador. Abillat amb l’uniforme verd fosc, la fíbula daurada i la clàmide disposada en impecables ondulacions, a la manera de les autoritats que assisteixen a una recepció oficial, va abraçar en Màrius amb una alegria càlida, vibrant, i va murmurar aquelles paraules que el seu amfitrió sempre trobava exagerades però que, tanmateix, li complaïa escoltar del visitant, i més llavors que havien estat molts mesos separats, d’ençà que havien assignat a en Bernat una missió a la frontera amb els allmands:

—T’he enyorat molt, mestre.

—Per què encara em dius així? Ja no se sap qui és el mestre i qui el deixeble. Tanta pompositat em recorda que em faig gran.

El jove va exhalar un sospir de benestar. La bondat es va ensenyorir de la seva expressió delicada, que contrastava amb el seu cos robust d’espatlles amples. Es van trobar envoltats d’un halo de felicitat i van recordar, sota el doll de llum tardoral que acaronava les seves figures, que s’estimaven molt. En Màrius es va estremir pensant en la dolça ingenuïtat del seu amic.

—I tu, com estàs? —va preguntar amb una expressió protectora—. Enhorabona pel teu treball a la Borgonya. M’han informat que la batuda contra l’últim reducte de traficants a Coblença ha estat un èxit. Sembla que el nord està definitivament pacificat.

—M’he limitat a rematar la feina, mestre. Si no hagués estat per la complicitat dels frisons i dels allmands, els criminals no haurien aixecat el cap després de les baixes que van patir durant la teva campanya —va respondre en Bernat.

—No podien continuar amb aquell joc hipòcrita! Els seus diplomàtics ho han entès, finalment —observà en Màrius amb seriositat—. D’altra banda, nosaltres també hem estat massa permissius. Hi havia massa famílies en els pobles de la frontera vivint del contraban. Ara haurem de compensar-ho amb algun pla d’inversions, però sempre és millor que permetre que els criminals es facin els amos de la frontera. Sense un gest decidit, la situació es podria haver complicat molt.

—Eren molt febles, la revifada es trobava en una fase embrionària. Detenir els cadells dels clans, amb els pares complint condemna, no ha estat gens difícil —reconegué en Bernat tot persistint en la modèstia que el caracteritzava.

—Una gran operació i sense víctimes. Què més podem demanar? La Consellera m’ha comunicat que et transmeti la seva satisfacció. La propera vegada et donaran la creu de l’Orde.

—Em sembla que encara haig de fer més mèrits…, o envellir una mica —va dir rient en Bernat, amb la veu suau i vellutada, seductora com les traces fines del seu rostre i la seva mirada franca d’ulls blavissos—. Com enyorava el Mare Nostrum! Coblença és una ciutat avorrida. Sempre acabes amb les calces mullades per l’aigua de la pluja.

—Jo tampoc no tinc gaire bon record de la meva època allà dalt. No m’estranya que els funcionaris de la Confederació es llancin des dels terrats dels edificis oficials. Només aguanten els més forts.

—Almenys tenen un vi excel·lent —va contradir-lo en Bernat—. No me n’he oblidat de dur-te’n unes ampolles.

Tot i el caràcter eixut d’en Màrius, l’enlluernaven aquella mena de refinaments. En la mirada encesa i vivaç del mestre, en Bernat hi va reconèixer un matís de gasiveria autòctona que va entendrir-lo.

—Demanaré que preparin un àpat de carn de vedella crua i trinxada com s’escau al vi borgonyès —va dir en Màrius lleugerament emocionat en rebre en el seu redós una de les ampolles que en Bernat li mostrava.

—No em podré aixecar de la taula, mestre…

—Millor, així m’explicaràs tot el que tens pendent. A més, hem de commemorar la diada nacional.

—Però encara falta una mica per a l’hora de dinar.

—Abans nedarem i obrirem la gana.

Es van dirigir a les termes de la vil·la, un conjunt monumental a tocar de la platja reconstruït a imitació dels banys romans. La polida indumentària d’en Bernat no va ser un obstacle perquè es despullés amb la celeritat d’un nen que frisa per xipollejar en l’aigua. Amb tot, a l’aigua calenta es va enfonsar lentament, gaudint del confort que anava posseint cada mil·límetre del seu cos. El mestre va seguir-lo amb la mateixa parsimònia ritual. Les vores de la bassa eren de marbre, amb un dels laterals de major longitud —l’altre era adjacent a la paret— decorat amb un baix relleu esculpit en algun moment del segle XIX, en ple apogeu dels moviments neoclàssics, en què es representava Proteu, Arió i Posidó.

Van transcórrer uns llargs minuts en silenci abans de traslladar-se al bany d’aigua tèbia, en el qual la conversa es va tornar a animar, aquest cop posant en comú alguna darrera descoberta literària, tot i que en Màrius va confessar al seu amic que ja no llegia poesia o novel·la, que els joves autors no li interessaven i que només es dedicava als clàssics i, sobretot, a aprofundir en el coneixement de la història.

—Saber història —va dir— ens ajudarà a no cometre més errors.

—O almenys a tenir-ne consciència si els repetim —apuntà en Bernat amb menys entusiasme. Però després es va girar cap al mestre i va afegir amb el seu somriure càndid—: Sempre cal creure en alguna cosa.

Altre cop al caldarium, van gaudir de les pessigolles somnolents amb què el canvi de temperatura afalaga la sensibilitat dels porus. A en Bernat, li encantava alternar la immersió en una piscina i en una altra sense cap mena de programa i sense estar-se gaire estona en cadascuna d’elles. Després van sortir a la cala, unida a les dependències de la Vil·la Avítia per un passadís subterrani decorat amb ondulacions de verd maragda i amb dibuixos de dofins representats a la manera cretenca. L’absència de piscina d’aigua freda —com, segons els arqueòlegs, sembla que ja succeïa en les termes romanes originàries del segle II— era substituïda per la mar: un retall de blau intens i sense onades s’endinsava entre el vessant d’un turó i les capçades d’una pineda. Allà van nedar un parell de cops fins a les boies que marcaven la línia que no podien travessar les embarcacions.

Amb aquell bany de final de temporada, semblava que respiressin tots els colors del Mare Nostrum. Les empremtes del sol adquirien la dimensió dels migdies despreocupats de la infantesa. Els relleus estaven encesos d’escalfor, els capitells i les ruïnes romanes estucades de sal respiraven enmig dels argelagars.

—Quina meravella! —exclamà en Bernat i, de seguida, va afegir amb un to malenconiós mentre retornava lentament, amb l’aigua a l’altura de la cuixa, cap a la costa—. Hauria de venir més sovint. Quan tornarem a gaudir d’un dia com aquest?

Els ulls d’en Màrius van adoptar un caire de vaguetat i va encreuar les mans com si volgués retenir alguna impressió fugaç o busqués alguna peça extraviada en una combinació memorística.

—No trobes que arreu s’està escampant la percepció d’una mancança, la necessitat d’un canvi? —va continuar en Bernat amb una certa desafecció.

—Ja en parlarem després, si et sembla —va tallar-lo el mestre.

La primera intenció de seure una estona a la platja o a les roques es va desestimar amb un intercanvi de mirades i van caminar despullats cap als annexos de la vil·la, per on s’accedia als túnels perforats a la roca. Van travessar un bancal amb eucaliptus i xiprers, al centre del qual hi havia un petit estany, un racó de civilització que volia evocar una certa deixadesa, tot i que no hi havia cap espai de la propietat que estigués exempt d’alguna planificació. Es buscava una aparença de desordre que mai no traspassés el límit del veritable caos i del territori abandonat a les forces de la natura o de l’atzar. L’estany estava envoltat d’una franja de baladres blancs que tocaven un dels accessos al promontori, i que contribuïen a la calma com els cignes que nedaven amb lentitud per l’estany en companyia dels ànecs collverds i dels paons. Només una ocasional escridassada d’aquests darrers trencava la quietud.

—No sé per què m’haig de lliurar a tants embolics quan podria gaudir amb tu aquí de la vida contemplativa —va queixar-se en Bernat.

—Ets massa jove per a això —va respondre en Màrius—. Ara et toca un temps trepidant, resoldre els complots que assetgen la Confederació, situar-te en l’escena política, acabar de formar-te i tal vegada pensar en una família, en la descendència, encara que jo no sóc la persona més idònia per tractar aquests temes.

En Bernat va riure.

—Els teus contactes et mantenen ben informat —va dir, sorneguer—. No se t’escapa res, eh?

—Em sembla, i t’ho dic de debò, que no sé de què em parles. Hi ha cap novetat? —es va defensar en Màrius.

Altre cop a l’interior, mentre els sortidors de la piscina d’aigua calenta els tonificaven l’espinada, en Bernat ja havia fet cinc cèntims al seu amic de l’altra qüestió que, juntament amb l’enigmàtic trasllat a la Catalunya Nova —l’únic lloc que tenia la fama dins els servidors de la Confederació de ser més temible que la Borgonya— els ocuparia durant la resta de la trobada: el descendent dels comtes de Besalú, malgrat la seva activitat al servei de Catalunya, no descuidava la seva vida privada i havia decidit casar-se.