13

Algú pujava les escales apressat. Als antípodes de l’actitud freda i reposada d’en Conrad Llança, l’almirall Lambert va entrar a l’estança amb la cara desencaixada, una alteració impròpia d’un militar acostumat a bregar amb qualsevol mena de contrarietat i poc adient amb el seu rostre d’home de sang espessa, d’ardència i de gana terrenal:

—Ja està, ja ho han fet! —va anunciar—. El lloctinent català i les companyies de guàrdies que restaven han abandonat Tóldoth sense disparar ni un tret. Els mossàrabs han declarat la independència.

Aquella notícia, que en ocasions havia arribat a jutjar com una de les més nefastes que podia sentir en la seva vida, va ser rebuda com una mena d’alleugeriment. La Catalunya Nova en el fons era un llast, va pensar en Màrius, la seva pèrdua també assenyalava un ventall d’oportunitats: repensar el país i la seva posició al món.

En Màrius va aixecar la vista de la taula del despatx mentre en Lambert continuava:

—Els homes d’en Montalvà han ocupat les delegacions, controlen els canals de comunicació i han enviat un destacament de blindats cap a la frontera de Terol. En Nuno Sanç no ha fet res per aturar-ho. Més aviat sembla que ja li va bé que els mossàrabs s’afegeixin a una croada contra nosaltres.

Com que veia que en Màrius emmudia, l’almirall es va plantar davant seu amb una actitud excitada i fins a cert punt irreverent i li va preguntar com si li exigís explicacions:

—I ara què?

El nou Prínceps va respondre amb parsimònia, aprofitava la conversa que acabava de tenir amb en Conrad per fer veure que ho tenia tot previst:

—Hem de considerar l’ofensiva a Tóldoth. Els mossàrabs han reclutat i organitzat un exèrcit de proporcions molt majors de les que calculàvem. Han sumat tancs andalusins, mercenaris portuguesos, fins i tot míssils de fabricació mongola. Tal com sospitàvem, aquí darrere hi ha tothom.

—També sembla que hi ha la complicitat europea —va observar en Lambert—. Les crides a l’auxili no reben resposta, els allmands es renten les mans. Les fonts assenyalen fins i tot que envien suport logístic als nostres enemics.

Rere el rastre d’en Lambert havien aparegut en De Vico i la Consellera que van escoltar les notícies amb un posat greu.

—No teníem un tractat de protecció mútua amb els allmands? —es va queixar en De Vico—. No havíem quedat que calia defensar la democràcia?

«La democràcia…», va pensar en Màrius, que es va aixecar de la butaca del despatx com si respongués a l’exigència d’actuar que el relat d’aquells esdeveniments estimulava. «El nostre sistema potser tenia moltes mancances però ara Europa i aquesta colla de governs cínics que la conformen s’adonaran de la mena de democràcia que estan disposats a implantar els nouvinguts i els pobles emergents».

—Dels febles, tothom se n’allunya com de la pesta —va dir la Consellera, tot interrompent els pensaments d’en Màrius, que havia transitat fins a l’altra banda de l’estança amb les mans creuades rere l’esquena. Necessitava crear una bombolla d’aïllament respecte als seus oficials abans de prendre qualsevol decisió. Va deixar que transcorregués un silenci tens i, tot seguit, el Prínceps va tornar i va voler compartir les seves reflexions:

—Si fins ara ens han respectat és perquè sempre hem guanyat les guerres. Vam guanyar a Muret, vam fer la revolució i vam guanyar els allmands. Han valorat la democràcia perquè abans havíem imposat la nostra llei al camp de batalla. Si els que ara vénen ens derroten, als nostres veïns tant els farà que hi hagi eleccions com que governi un comitè central o un consell de teòlegs. Això a banda dels interessos que beneficien alguns, com succeeix amb els allmands, i que expliquen la seva execrable passivitat.

Una remor allunyada del palau s’anava apropant. La notícia ja s’havia escampat en les diverses seccions militars, l’alarma estava accelerant l’embarcament de les tropes. No obstant això, en Màrius sentia aquest fervor, una tranquil·litat complaent que el va sorprendre, va continuar divagant en veu alta. Per primera vegada amb molt temps ho veia tot més clar:

—Mentre els allmands venen material als mossàrabs també fan negoci i financen les nostres operacions. Els interessa que s’intensifiqui el conflicte per mantenir les línies de crèdit i sortir del pou de la recessió. Tot el que van perdre en el seu moment quan es van enfrontar amb nosaltres ho estant recuperant amb els interessos del nostre deute. Aquest és «l’espai europeu de democràcia» però diguem-ne que ara ens haurien d’amoïnar altres coses.

—I no podem frenar aquesta sagnia? —va preguntar en Lambert.

En Màrius va girar-se i va tornar a mirar les tres figures que abaixaven el cap mentre l’escoltaven.

—El nostre poder de coacció s’ha acabat. Ara hem de pagar pel que abans ens cedien de franc. No tenim cap més elecció que continuar demanant nous paquets de finançament, sigui als allmands, als lituans, als armenis, als euskalduns, o a qui sigui, i més amb la pèrdua de la indústria a la Catalunya Nova —va afirmar en Màrius—. Si almenys es restablís la relació amb els estats del nord…

—Han congelat les converses —va informar en De Vico, amb les cicatrius facials que adquirien un to blavós—. Els gascons els primers. L’actitud de la Borgonya, de l’Alvèrnia i de Tolosa també ha canviat.

—Del Llemosí, no en tenim cap notícia —va dir en Lambert—. Però em sembla que esperen a veure-les venir.

—Vet aquí la guerra civil oberta —va murmurar la Consellera amb un moviment de cap que revelava aclaparament i esgarrifança—. La guerra al cor d’Europa, allò que sempre havíem volgut defugir, la destrucció del nostre món sense que ningú no faci res per aturar-ho.

—És probable que els mossàrabs, envalentits, ocupin el corredor de Terol i avancin cap a Barcelona i València —va pronosticar en Lambert, tot decidit a no perdre el temps en nimietats i en lamentacions estèrils i a pensar de pressa en termes estratègics.

L’enrenou exterior s’amplificava. El moviment al voltant del palau califal s’havia disparat. Els transports recollien els contingents de soldats que formaven als patis d’armes, els motors dels creuers desafiaven la plàcida brisa mediterrània i els palmerars somorts. Hi havia alguna cosa d’inconsciència juvenil en tot aquell cicló, una onada de disbauxa. Les naus s’hissaven com gallardets, la gent sortia als carrers com si rebessin una desfilada victoriosa en comptes d’acomiadar uns efectius cap a un destí incert.

—Així doncs, desistim d’una càrrega frontal contra Mossaràbia —resolgué en Màrius desviant la mirada del finestral. Només l’estremiment que li va causar pronunciar la paraula «Mossaràbia» destarotà la seva calma, acabava de reconèixer el nou subjecte polític, però no podien continuar funcionant amb eufemismes—. Una desfeta a Tóldoth ens desviaria del nostre objectiu immediat.

Els envaí un nou silenci que encara magnificà més la gatzara d’aquella sobtada agitació que ascendia pels murs del palau i penetrava en l’austeritat de l’estança que els acollia.

—El cost de la dispersió és massa alt, deixem la Mossaràbia, és una batalla que no podem guanyar —s’avingué la Consellera. I prement les dents amb un gest de ràbia va dir—: Esclafem en Nuno Sanç.

—Dóna la contraordre a les nodrisses que ja han partit, Lambert —va dir en Màrius girant-se cap a l’oficial tot gaudint de la torrentada d’odi que el comentari de la Dolça havia desfermat. Va pensar que l’odi els animava, que l’odi estimulava la intel·ligència—. A en Nuno Sanç no li podem perdonar la baixesa d’aliar-se amb l’enemic interior i d’haver deixat desguarnida la Catalunya Nova. Dirigim el gros de l’exèrcit contra Saragusta. Doneu les noves coordenades al Pere el Gran.

—Sí, eliminem en Nuno! —va dir en Lambert amb un remuc que també traspuava el desig de venjança.

—Hem de tallar per sempre les seves pretensions sobre Barcelona i reconquerir Aragó —xiuxiuejà la Consellera.

—Els corsos ajudarem en tot el que puguem —va assegurar en De Vico amb una fermesa que va conhortar la resta—. Em consta, pel general Luri, que la Sardenya també és amb nosaltres. Els maltesos enviaran una companyia de tropes d’assalt molt ben preparades i Sicília, tres creuers i una desena de fragates.

—Hem de guanyar aquesta guerra —va dir en Màrius—. Demostrarem qui mana aquí.