19

El Prínceps es va abocar sobre el cos de la difunta i la va abraçar mentre esclatava en un plor udolant.

Abans que l’agressor pogués reaccionar amb un nou atac, una canonada làser disparada per en Conrad el va estampar contra el pedestal que sostenia el Diadumen. Uns moviments convulsos acompanyats d’una iridescència de curtcircuits van envoltar la figura caiguda abans que la rigidesa del traspàs el dominés. Es va escoltar el retruny successiu de les armes carregades per la delegació catalana mentre en Tallaferro i els mossàrabs s’acuitaven a alçar les mans en senyal de bona voluntat.

—No dispareu! No tenim res a veure amb això! —va cridar en Bernat amb el rostre enrogit de ràbia i de tristesa. Quan els oficials catalans i la guàrdia pretoriana van abaixar les pistoles i van embeinar les fulles de les dagues, en Tallaferro es va acostar al cadàver de la Yu Xin i li va acariciar el front i els cabells, mentre el Prínceps no deixava d’abraçar-la ni de plorar sense consol.

En Bernat va parlar al rostre sense vida de la seva dona:

—Em sap greu tot el que he dit, totes les injúries amb les quals he embrutat el teu nom, estava posseït per la gelosia i pel mal que em feia la nova vida que havies construït. Espero que em perdonis, Yu Xin, perdona’m des d’allà on siguis.

I en Màrius no deixava de besar el cos fred de la caiguda, amb la sang de la Yu Xin que tacava la seva boca i els seus ulls i es mesclava amb les seves llàgrimes. Després s’incorporà i amb un gest de desesperació va abraçar també en Tallaferro, tots dos ploraven des de la medul·la, amb sanglots sufocats, entretallats, com mules castigades, el plany creixia dins de la sala amb una amargor infinita.

—Fortuna monstruosa, destí miserable… —va murmurar el Prínceps—. Posem fi a tot això d’una vegada.

Acabar, acabar, aturar l’espiral de les agressions, la marea destructiva que s’havia aixecat des de la barreja de banalitat i d’avorriment que havia alimentat els anys de pau. En Màrius, en plena ofuscació pel lament de la pèrdua, s’imaginava un tall supurant que de sobte es segellava amb carn, amb la regeneració d’una pell immensa com una duna i indestructible com l’eternitat. Signaria una pau perpètua, no un parèntesi il·lusori que després de tres generacions es revoqués per la irresponsabilitat de l’oblit i les energies socials dislocades. No. Una pau expansiva com la pols de les estrelles difuminant-se en la creació de l’univers.

Una dels representants mossàrabs es va retirar la caputxa i, malgrat que l’atenció de tothom se centrava en l’abatuda Yu Xin i el lament desconsolat dels seus amants, un dels catalans es va fixar en la nova revelació i va sospirar:

—Bruna!

En Conrad va reconèixer de seguida la seva estimada, a la qual havia tornat a créixer la cabellera rinxolada i abundosa i el color havia retornat a les adorables poncelles dels seus pòmuls. La seva expressió, però, era freda, perduda, com si es trobés en una mena de trànsit que la connectés amb la divinitat. Es va acostar als líders afligits i va parlar amb lentitud i distància, unes paraules que recordaven les proferides per una sacerdotessa que reprodueix el missatge d’un oracle:

—Penseu que el dolor que ara sentiu vosaltres també l’heu causat en milions de vides. Marits, mullers, fills, pares, mares, persones anònimes i petites que heu expulsat al mar del sofriment amb la vostra inconsciència, com si cadascuna de les decisions que han portat al conflicte i a la guerra fossin resultat d’un caprici.

En Màrius va contemplar-la bocabadat com si la Bruna fos l’holograma de la seva consciència, la veu que unia el seu pensament i, potser, el feix de penediments que unia tots els contendents.

Aquest cop no desestimarien els consells de Cassandra, els déus no els tornarien a punir. Per uns moments el Prínceps, com també ho percebia en Conrad embadalit, va creure que es trobava davant d’una manifestació de l’Ésser. El que havien tingut davant dels ulls era la devastació i de sobte apareixia el testimoni de la permanència. La Bruna no deixava de parlar, com si recités els versicles d’unes antigues escriptures:

—Sentiu ara el patiment, el càstig, compartiu la fragilitat amb els altres i adoneu-vos de com, en l’instant d’un batec, es pot esvanir l’amor pel que tant us havíeu delit i tant havíeu lluitat. Si us anàveu a intercanviar un territori per una persona és que no mereixíeu cap de les persones que us han fet costat en les vostres causes.

Res no incitava tant l’ànima d’en Conrad com el desig de fondre’s en la Bruna i segrestar-la d’aquella cimera nociva. Amb tot, es mantenia a l’expectativa, observant-la i admirant-la, perquè les seves paraules transmetien alguns dels pensaments que a ell l’havien contorbat en la darrera època. La revolta, la queixa, la indignació que en algun moment havia compartit amb en Blancafort i que l’havien fet desvetllar de la seva alienació.

—Ni tan sols us pregunteu qui ha etzibat el cop mortal a la Yu Xin —va continuar la Bruna—. Quin era aquest odi incontrolat que volia tornar amb dolor el dolor algun dia rebut. Potser us pensàveu que una persona, entre els milers de persones que heu utilitzat, no importava. Heu descobert que la humil acció d’un ésser en aparença insignificant pot capgirar el curs de les ambicions d’un poble sencer.

En comptes de dirigir-se a la Bruna, en Conrad, i no sense vèncer una primera resistència de la resta dels encaputxats mossàrabs, va acostar-se cap al cos inert de l’assassí de la Yu Xin i li va descobrir la cara. Un noi desconegut, un adolescent, una vida efímera, escapçada a l’altar de la venjança. En Tallaferro es va girar, les paraules de la Bruna començaven a reclamar la seva atenció mentre ella continuava amb la mirada penjada en algun punt llunyà i amb una posició erta:

—El mal havia començat a ser ardent en nosaltres. El mal cridava més mal: les peces desencaixades d’uns daus diabòlics. El cost de les accions es difereix i rebenta en un moment inesperat. La ferida ja feia temps que havia estat solcada.

—Qui era ell, Bruna? —va interpel·lar-la en Màrius que sortia de l’ofuscació. El to de veu amb el qual formulava les preguntes cada vegada augmentava fins que va repetir bramant—: Qui ha matat la Yu Xin? Qui ha matat la Yu Xin?

—El màrtir ha errat el cop, però la justícia ha estat benèvola i el resultat del seu atac ha estat més terrible per a la persona que hauria volgut matar que si li hagués clavat la daga enmig del pit.

En Conrad que havia estat contemplant el noi que acabava d’abatre amb el seu fusell, es va incorporar i va intervenir:

—Era el fill d’una de les nostres primeres víctimes —va dir a en Bernat i a en Màrius, per bé que tothom l’escoltava—. Ara tenim les conseqüències d’aquelles ordres funestes que la Bruna i jo vam complir.

—Es deia Zackaries Claramunt —va interrompre la Bruna—. La seva mare, la Mira Claramunt, una modesta professora de Tóldoth, va caure per decisió de la cúpula de l’Estat, i nosaltres vam ser-ne els braços executors.

—Hauria d’haver atemptat contra mi o contra la Bruna —va dir en Conrad—. Però almenys sabia qui eren els responsables últims, els que nosaltres hauríem d’haver doblegat abans que ens arrosseguéssiu a aquesta bogeria.

Finalment en Màrius es va separar del cos de la Yu Xin, que va dipositar delicadament sobre la catifa i, somicant, sense deixar de tremolar, desencaixat i depassat pel terror i per la incomprensió, va remugar:

—Amb què més haig de pagar els meus errors? Ja m’heu condemnat amb la pitjor pena. Si voleu ara mateix també em podeu afusellar però això em calmaria massa. Eliminar-me no esborrarà les causes últimes que han portat tanta penúria. Un sistema, un atzar, les rodes dentades de la normalitat de sobte interrompudes per una força vaporosa. Sí, l’ambició em va descavalcar però hi havia molta gent interessada que la Confederació acabés de la pitjor manera i, si jo no ho hagués decidit, haurien cridat un altre per escampar la pesta. Digueu-me com sortir d’aquest cercle pervers, com posar-hi un punt final.