Presentació

L’escriptor Italo Calvino és, sens dubte, una de les figures més destacades i populars de la narrativa italiana contemporània. Encara avui, ja a les portes d’un altre estiu, fa de mal creure que ell no sigui més entre nosaltres, especialment després d’haver llegit la novel·la que ara presentem, en la qual la seva veu ens arriba molt directa, per tal com ens interpel·la en la nostra condició de lectors.

Italo Calvino va néixer el 15 d’octubre de 1923 a Santiago de Las Vegas (Cuba) en el si d’una família de científics italians: el pare, agrònom, era de Sanremo, i la mare, botànica, era sarda. El 1925 la família retornà a Sanremo per fer-se càrrec de la direcció de l’Estació Experimental de Floricultura. (El contacte de l’escriptor amb la natura al llarg dels seus anys d’infant i d’adolescent i el pregon coneixement que arribà a tenir-ne, gràcies a la formació dels pares, són factors que cal considerar per comprendre la seva obra). Durant els darrers mesos de la II Guerra Mundial, va participar en l’activitat de la Resistència adherint-se als partisans de la Brigada «Garibaldi» (Partit Comunista Italià). D’aquesta experiència d’enfrontament amb la història va sorgir el seu primer llibre, Il sentiero dei nidi di ragno, publicat el 1947; aquest mateix any va obtenir a la Universitat de Torí la llicenciatura en lletres amb una tesi sobre l’obra de Joseph Conrad. Fou també aleshores que entrà a treballar a l’editorial Einaudi, on conegué Cesare Pavese, el qual va escriure en el diari «L’Unità» una recensió del llibre abans esmentat; és precisament en aquest escrit que Pavese encunya, a propòsit de Calvino, l’oportuna imatge d’«esquirol de la ploma». Efectivament, Calvino, amb els seus salts reiterats entre la vessant realista i la vessant fantàstica, ve a confirmar amb el pas del temps aquella definició profètica de l’escriptor piemontès. El 1949 Calvino publica el recull de contes Ultimo viene il corvo, en el qual retornen alguns motius relacionats amb la Resistència, per bé que l’element fabulós s’hi accentua. Tres anys més tard, el 1952, publica Il visconte dimezzato, novel·la molt ben acollida per la crítica i unànimement considerada de caràcter fantàstic. El 1954 apareix el volum de contes titulat L’entrata in guerra, on l’autor fa un salt cap als orígens, cap al realisme del seu primer llibre. Realisme i fabulació s’alternen constantment i esdevé difícil de traçar una línia evolutiva en la seva producció literària. El 1956 publica el llibre Fiabe italiane, en el qual aplega al voltant de dues-centes faules recollides per ell mateix de la tradició popular. L’any següent, el 1957, publica Il barone rampante i La speculazione edilizia, obres ben diferents entre elles, però que responen a la dualitat a què abans ens referíem. Fou aquest mateix any que, arran dels fets d’Hongria, abandonà el PCI. El 1958 apareixen La nuvola di smog i I racconti, i un any més tard, el 1959, ho fa Il cavaliere inesistente. Aquesta darrera obra va ser publicada de bell nou, juntament amb Il barone rampante i Il visconte dimezzato, l’any següent en el volum I nostri antenati. Del 1959 al 1965 dirigeix amb Elio Vittorini la revista «Il Menabò». El 1963 publica La giornata d’uno scrutatore i Marcovaldo. El 1964 es casa i s’estableix a París, on un any més tard adoptaran una filla. El retorn de la seva passió juvenil per les teories astronòmiques i cosmològiques generarà els llibres Le Cosmicomiche (1965) i Ti con zero (1967). El 1969 tradueix la novel·la Les fleurs bleues de Raymond Queneau i escriu la faula Il castello dei destini incrociati. El 1971 publica una selecció de l’obra de Charles Fourier, Teoria dei quattro movimenti. II nuovo mondo amoroso, i l’any següent (1972) apareix la novel·la Le città invisibili. Del 1979 és el llibre que avui presentem, la novel·la Si una nit d’hivern un viatger. Un any més tard, el 1980, Calvino es trasllada a Roma amb la família. Col·labora en el diari «La Repubblica» i publica el volum Una pietra sopra. Les seves últimes obres foren la novel·la Palomar, publicada el 1983, i la col·lecció d’assaigs Collezione di sabbia, publicada el 1984. Italo Calvino morí a les darreries de l’estiu passat, el 19 de setembre de 1985.

La novel·la Si una nit d’hivern un viatger és un exponent claríssim de l’extraordinària capacitat fabuladora d’Italo Calvino i una rotunda confirmació d’aquella bella i encertada imatge amb què Cesare Pavese definí l’escriptor. L’estructura del llibre és complexa i insòlita, però no inèdita, ja que segueix el model de Les mil i una nits. Els protagonistes són un lector, el Lector, i una lectora, la Lectora, i la seva història és la història d’una lectura frustrada: els llibres que llegeixen s’interrompen l’un darrere l’altre, deu narracions —mostrari exquisit de les diverses tendències de la novel·la contemporània— resten en suspens, inacabades (?); el responsable dels fets és un tal Ermes Marana, traductor que s’ha proposat d’aniquilar la fascinació de la lectura mitjançant la mistificació. La lectura d’una novel·la és el tema central de l’obra i també el punt de partida d’una qüestió primordial: l’especificitat de la ficció novel·lesca.

MONTSERRAT PUIG

juny de 1986