III

Els plaers que reserva l’ús del tallapapers són tàctils, auditius, visuals i sobretot mentals. L’avançada en la lectura és precedida d’un gest que travessa la solidesa material del llibre per permetre’t l’accés a la seva substància incorpòria. Penetrant per baix entre les pàgines, la fulla puja enèrgica obrint el tall vertical en una fluida successió de feses que investeixen una a una les fibres i les seguen —amb una crepitació gatzarosa i amiga, el bon paper acull aquell primer visitant que presagia innombrables giraments de pàgines mogudes pel vent o per la mirada—; més resistència oposa el plec horitzontal, especialment si és doble, perquè exigeix un no gens àgil moviment invertit —aquí el so és d’una laceració sufocada, amb notes més apagades. El marge dels fulls es perfila revelant-ne el teixit filamentós; un encenall finíssim —anomenat ris— se’n desprèn, amable a la vista com escuma d’ona sobre la riba. L’obrir-te pas a fil d’espasa en la barrera dels fulls s’associa a la idea del gran cabal que la paraula enclou i amaga: t’endinses en la lectura com en un bosc espès.

La novel·la que llegeixes voldria presentar-te un món corpori, dens, minuciós. Immergit en la lectura, mous maquinalment el tallapapers en l’espessor del volum: llegint no has arribat encara a la fi del primer capítol, però tallant ets ja molt endavant. I vet aquí que, en el moment en què la teva atenció està més suspesa, gires el full a la meitat d’una frase decisiva i topes amb dues pàgines blanques.

Et quedes bocabadat, contemplant el blanc cruel com una ferida, gairebé esperant que hagi estat un enlluernament de la teva vista que ha projectat una taca de llum sobre el llibre, de ta qual a poc a poc tornarà a aflorar el rectangle zebrat de caràcters de tinta. No, és realment un candor intacte que regna sobre les dues cares que s’enfronten. Gires una altra pàgina i trobes dues cares impreses com cal. Continues fullejant el llibre: dues pàgines blanques s’alternen amb dues pàgines impreses. Blanques; impreses; blanques; impreses: així fins al final. Els fulls han estat impresos només d’una banda; després han estat plegats i lligats com si fossin complets.

Vet aquí que aquesta novel·la tan densament teixida de sensacions, de cop i volta, se’t presenta esqueixada per un abisme sense fons, com si la pretensió de mostrar la plenitud vital revelés el buit que hi ha a sota. Proves de saltar la llacuna, de reprendre la història aferrant-te a la riba de prosa que ve després, esfilegassada com el marge dels fulls separats pel talla-papers. No t’hi retrobes més; els personatges han canviat, els ambients, no entens de què es parla, trobes noms de persones que no saps qui són: Hela, Casimir. T’assalta el dubte que no es tracti d’un altre llibre, potser la veritable novel·la polonesa Fora de la població de Malbork, mentre que l’inici que has llegit podria pertànyer a un altre llibre encara, vés a saber quin.

Ja t’ho semblava, que els noms no sonaven diàfanament polonesos: Brigd, Gritzvi. Tens un bon atlas, molt detallat; vas a buscar en l’índex de noms «Pëtkwo», que hauria de ser un nucli important, i «Aagd», que podria ser un riu o un llac. Els localitzes en una remota planura del nord que les guerres i els tractats de pau han assignat successivament a Estats diversos. Potser també a Polònia? Consultes una enciclopèdia, un atlas històric; no, Polònia no hi pinta res; aquesta zona en el període d’entreguerra constituïa un estat independent: la Cimmèria, capital Örkko, llengua nacional el cimmeri, pertanyent al grup botno-úgric. La veu «Cimmèria» de l’enciclopèdia acaba amb frases poc consoladores: «En els successius repartiments territorials entre els seus potents veïns, la jove nació no va trigar gaire a ser esborrada del mapa i la població autòctona fou dispersada; la llengua i la cultura cimmèries no es pogueren desenvolupar».

Estàs impacient per contactar amb la Lectora, per demanar-li si també el seu exemplar és com el teu, per comunicar-li les teves conjectures, les notícies que has recollit… Busques en la teva agenda el número que has apuntat al costat del seu nom quan us heu presentat.

—Hola, Ludmilla! ¿Ha vist que la novel·la és una altra, aquesta també? El meu exemplar, si més no…

La veu de l’altra banda del fil és dura, un xic irònica. —No, miri, no sóc la Ludmilla. Sóc la seva germana Lotaria. (Ja t’ho havia dit: «Si no contesto jo, serà la meva germana»). La Ludmilla no hi és. Per què? Què volia?

—Era només per parlar-li d’un llibre… No hi fa res, trucaré més tard…

—Una novel·la? La Ludmilla sempre en té una sota el nas. Qui és l’autor?

—Bé, es tracta d’una novel·la polonesa que llegeix també ella, era per canviar impressions, el Bazakbal.

—Una polonesa com?

—Com? Per mi no està malament.

No, no ho has entès. Lotaria vol saber quina és la posició de l’autor respecte a les Tendències del Pensament Contemporani i als Problemes Que Exigeixen Una Solució. Per facilitar-te les coses et suggereix una llista de noms de Grans Mestres entre els quals hauries de situar-lo.

Experimentes de nou la sensació del moment en què el tallapapers t’ha esbatanat davant els ulls les pàgines blanques. —No li ho sabria dir exactament. No estic ni tan sols segur del títol ni de l’autor. Ludmilla li ho explicarà: és una història una mica complicada.

—La Ludmilla llegeix una novel·la rere l’altra, però no en comenta mai els problemes. A mi em sembla una gran pèrdua de temps. No li fa aquesta impressió?

Si comences a discutir, no et deixarà més. Fixa’t que ja et convida a un seminari a la universitat, en el qual els llibres són analitzats segons tots el Codis Conscients i Inconscients, i en el qual són destituïts tots els Tabús, imposats pel Sexe, per la Classe, per la Cultura Dominants.

—Hi va Ludmilla també?

No, sembla que Ludmilla no interfereix en les activitats de la germana. En canvi, amb la teva assistència, Lotaria hi compta.

Tu t’estimes més de no comprometre’t: —Ja ho veuré, miraré de fer-hi un salt; no puc assegurar-li res. Mentrestant, si em fa el favor de dir a la seva germana que he trucat… Si no, és igual, tornaré a telefonar jo. Moltes gràcies. —Ja n’hi ha prou, pots penjar.

Però Lotaria et reté: —Miri, és inútil que torni a telefonar aquí, no és la casa de la Ludmilla, és casa meva. La Ludmilla, a les persones que coneix poc, els dóna el meu número de telèfon, diu que jo serveixo per tenir a distància…

Estàs decebut. Una altra galleda d’aigua freda: el llibre que semblava tan prometedor s’interromp; aquell número de telèfon que també creies l’inici d’alguna cosa és un camí tallat, amb aquesta Lotaria que vol examinar-te…

—Ah, comprenc. Perdoni’m, doncs.

—Digui? Ah, és vostè, aquell senyor que he trobat a la llibreria. —Una veu diferent, la seva, s’ha apoderat del telèfon—. Sí, sóc Ludmilla. També vostè les pàgines blanques? Era d’esperar. Una altra trampa. Justament ara que començava a apassionar-m’hi, que volia continuar llegint sobre Ponko, sobre Gritzvi…

Estàs tan content que no pots articular cap paraula. Dius: —Zwida…

—Com?

—Sí, Zwida Ozkart! M’agradaria saber què passa entre Gritzvi i Zwida Ozkart… Oi que és precisament una novel·la d’aquelles que li agraden a vostè?

Una pausa. Després la veu de Ludmilla prossegueix lentament, com si provés d’expressar alguna cosa no ben definible: —Sí, efectivament, m’agrada molt… Però jo voldria que les coses que llegeixo no fossin totes allà, massisses fins a l’extrem de poder tocar-les, sinó que se sentís en l’ambient la presència d’alguna altra cosa que no se sap encara què és, el senyal de no sé què…

—Sí, en aquest sentit, jo també…

—Tot i que, no dic que no, també aquí, un element de misteri no hi falta…

I tu: —Bé, miri, el misteri fóra aquest, per mi: és una novel·la cimmèria, sí, cim-mè-ri-a, no pas polonesa, l’autor i el títol no deuen ser aquells. No ho entén? Esperi, que li ho explico. La Cimmèria, 340.000 habitants, capital Örkko, recursos principals: torba i subproductes, compostos bituminosos. No, això a la novel·la no hi és…

Un moment de silenci, per part de tots dos. Potser Ludmilla ha tapat el telèfon amb la mà i consulta la germana, la qual és ben capaç de tenir ja les seves idees sobre la Cimmèria; qui sap amb què sortirà; estigues atent.

—Escolti, Ludmilla…

—Digui.

La teva veu es torna càlida, persuasiva, decidida: —Escolti, Ludmilla, jo l’haig de veure, hem de parlar d’això, d’aquestes circumstàncies, coincidències, discordances. Voldria veure-la de seguida. On és? On li va bé que ens trobem? Jo en un salt hi seré.

I ella, sempre tranquil·la: —Conec un professor que ensenya literatura cimmèria a la Universitat. Podríem anar a consultar-lo. Esperi, que li telefonaré per preguntar-li quan ens pot rebre.

Ets a la Universitat. Ludmilla ha anunciat al professor Uzzi-Tuzii la vostra visita al seu Institut. Per telèfon el professor s’ha mostrat molt content de posar-se a disposició de qui s’interessa pels autors cimmeris.

Hauries preferit quedar abans en un altre lloc amb Ludmilla, potser anar a buscar-la a casa per acompanyar-la a la Universitat. Li ho has proposat, per telèfon, però ella t’ha dit que no, no cal que et molestis, en aquella hora ella serà ja per allà per altres assumptes. Has insistit que no ho coneixes, que tens por de perdre’t pels laberints de la Universitat; no seria millor de trobar-vos en un cafè, un quart d’hora abans? Ni tan sols això no li anava bé: us veuríeu directament allà, «a llengües botno-úgriques», tothom sap on és, només cal preguntar. T’ha quedat ben clar que a Ludmilla, tot i la seva aparença dolça, li agrada de portar les regnes de la situació i decidir-ho tot ella: no et queda més que seguir-la.

Arribes puntual a la Universitat, hi entres tot obrint-te pas a través dels nois i les noies que seuen a les escales, voltes perdut entre aquelles austeres parets que les mans dels estudiants han historiat amb exorbitants escrits majúsculs i amb grafits minuciosos, igual com els cavernícoles sentien la necessitat de fer a les parets de les coves per dominar-ne l’angoixosa estranyesa mineral, per familiaritzar-les, per traslladar-les al propi espai interior i agregar-les a la fisicitat de tot el viscut. Lector, et conec massa poc per saber si et mous amb seguretat indiferent a l’interior d’una universitat o bé si vells traumes o eleccions meditades fan que un univers de discents i de docents aparegui com un malson al teu ànim sensible i sensat. Sigui com sigui, l’Institut que busques ningú no el coneix; t’envien del soterrani al quart pis, cada porta que obres és equivocada, et retires confós, tens la sensació d’haver-te perdut en el llibre de les pàgines blanques i de no aconseguir sortir-ne.

Un xicot s’apropa desconjuntat en un llarg pul·lòver. De seguida que et veu, apunta un dit cap a tu i diu:

—Tu esperes la Ludmilla!

—Com ho sap?

—Ho he intuït. Jo en tinc prou amb un cop d’ull.

—És la Ludmilla qui l’envia?

—No, però jo rodo sempre pertot arreu, trobo aquest i trobo aquell, sento i veig una cosa aquí i una altra allà, i després les lligo.

—Sap també on haig d’anar?

—Si vols t’acompanyo fins a l’Uzzi-Tuzii. La Ludmilla o és ja allà des de fa una estona o bé arribarà amb retard.

Aquest jove extravertit i ben informat es diu Irnerio. Pots tractar-lo de tu, vist que ell ja ho fa.

—Ets un alumne del professor?

—No sóc alumne de res. Sé on és perquè hi anava a recollir la Ludmilla.

—Llavors és la Ludmilla qui estudia a l’Institut?

—No, la Ludmilla ha buscat sempre llocs on amagar-se.

—De qui?

—Ves, de tothom.

Les respostes d’Irnerio són sempre una mica evasives, però hom diria que és sobretot la seva germana qui Ludmilla mira d’evitar. Si no ha vingut puntual a la cita és per no topar-se amb Lotaria pels corredors, ja que aquesta té el seu seminari just en aquella hora.

A tu, tanmateix, et sembla que aquesta incompatibilitat entre les germanes té les seves excepcions, si més no pel que fa al telèfon. Hauries de fer parlar una mica més aquest Irnerio, per veure si realment la sap tan llarga.

—Però tu ets amic de la Ludmilla o de la Lotaria?

—De la Ludmilla, és clar. Però jo arribo a parlar fins i tot amb la Lotaria.

—No critica els llibres que llegeixes?

—Jo? Jo no llegeixo llibres! —diu Irnerio.

—Què llegeixes, doncs?

—Res. M’he acostumat tant a no llegir que no llegeixo ni tan sols el que se’m presenta davant els ulls per casualitat. No és fàcil: ens ensenyen a llegir des de petits i per sempre més restem esclaus de tot el paperam escrit que ens imposen. Potser he fet un cert esforç, també jo, al començament, per aprendre a no llegir, però ara ja em surt d’una manera natural. El secret està a no negar-se a mirar els mots escrits; ben al contrari, cal mirar-los intensament fins que desapareguin.

Els ulls d’Irnerio tenen una ampla pupil·la clara i bellugadissa; semblen ulls als quals res no escapa, com els d’un nadiu de la selva dedicat a la caça i a la recol·lecció.

—Però què hi véns a fer a la Universitat, m’ho vols explicar?

—I per què no hi hauria de venir? Hi ha gent que va i ve, es troben els uns amb els altres, parlen. Jo hi vinc per això, la resta no ho sé.

Proves d’imaginar-te com pot aparèixer el món, aquest món atapeït d’escriptura que ens envolta per totes bandes, a algú que ha après a no llegir. I al mateix temps et demanes quin lligam pot haver-hi entre la Lectora i el No-Lector i, sobtadament, penses que precisament la seva distància els té units, i no pots reprimir un punt de gelosia.

Voldries fer més preguntes a Irnerio, però heu arribat, pujant per una escaleta secundària, a una entrada baixa amb el rètol «Institut de llengües i literatures botno-úgriques». Irnerio pica amb força, et diu adéu i et deixa sol.

S’obre una escletxa, amb prou feines. Per les taques de calç del muntant, i pel casquet que apareix sobre una jaqueta de peó folrada de llana, tens la impressió que el local està tancat per obres i només hi ha un pintor o un empleat de la neteja.

—És aquí el professor Uzzi-Tuzii?

La mirada que assenteix sota el casquet és diferent de la que podries esperar en un pintor: ulls de qui es prepara a saltar a l’altra banda d’un precipici i es projecta mentalment sobre l’altra riba amb l’esguard fix davant seu i evitant de mirar a baix o als costats.

—És vostè? —preguntes, tot i haver comprès que no pot ser sinó ell.

L’homenet no eixampla l’escletxa. —Què vol?

—Perdoni, era per a una informació… Li havíem telefonat… La senyoreta Ludmilla… És aquí la senyoreta Ludmilla?

—Aquí no hi ha cap senyoreta Ludmilla… —diu el professor bo i reculant, i t’assenyala els prestatges abarrotats de les parets, els noms i els títols il·legibles sobre els lloms i els frontispicis, com un clos infranquejable sense obertures—. Per què la busca aquí? —I mentre tu recordes el que deia Irnerio, que aquest era per a Ludmilla un lloc per amagar-se, Uzzi-Tuzii sembla al·ludir amb el gest a l’exigüitat del seu estudi, com si volgués dir-te: «Au, busca, si creus que hi és», com si sentís la necessitat de defensar-se de la sospita de tenir Ludmilla oculta allà dins.

—Havíem de venir junts —dius tu a fi que tot quedi clar.

—Aleshores, per què no és amb vostè? —replica Uzzi-Tuzii, i també aquesta observació, sens dubte lògica, és formulada en un to sospitós.

—No trigarà… —assegures tu, però ho dius amb un accent quasi interrogatiu, com si demanessis confirmació a Uzzi-Tuzii sobre els costums de Ludmilla, de qui tu no saps res, mentre que ell podria perfectament saber-ne alguna cosa—. Vostè, professor, coneix la Ludmilla, oi?

—Conec… Per què em demana…? Què vol saber…? —s’altera—. Vostè s’interessa per la literatura cimmèria o… —i sembla que vulgui dir: «… o per la Ludmilla?», però no acaba la frase; i tu, per ser sincer, hauries de respondre que ja no saps distingir el teu interès per la novel·la cimmèria del teu interès Per la Lectora de la novel·la. I ara, a més, les reaccions del Professor davant el nom de Ludmilla, afegint-se a les confidències d’Irnerio, projecten raigs misteriosos, creen a l’entorn de la Lectora una curiositat aprensiva no dissemblant de la que et lliga a Zwida Ozkart en la novel·la de la qual estàs buscant continuació, i també a la senyora Marne en la novel·la que havies començat a llegir el dia abans i que temporalment has deixat de banda, i ara et trobes llançat a la persecució d’aquestes ombres totes juntes, les de la imaginació i la de la vida.

—Volia… volíem preguntar-li si hi ha un autor cimmeri que…

—Segui —diu el professor, d’improvís aplacat, o més ben dit posseït per una ànsia més estable i obstinada que reemergeix dissolent les ànsies contingents i làbils.

El lloc és angost; les parets, recobertes amb prestatges; i un prestatge més que, no tenint on recolzar-se, és al bell mig de la peça segmentant-ne l’exigu espai, de manera que l’escriptori del professor i la cadira en què has d’asseure’t queden separades per una mena de bastidor, i per veure-us heu d’estirar el coll.

—Estem relegats en aquesta mena de cofurna… La Universitat s’eixampla i nosaltres ens encongim… Som la ventafocs de les llengües vives… Si és que el cimmeri pot considerar-se encara una llengua viva… Però és justament aquest el seu valor! —exclama en un rampell afirmatiu que de seguida s’aplaca—, el fet de ser una llengua moderna i una llengua morta al mateix temps… Condició privilegiada, encara que ningú no se n’adoni.

—Té gaires estudiants?

—Qui vol que vingui? Qui vol que es recordi dels cimmeris? En el terreny de les llengües oprimides, actualment n’hi ha d’altres que atreuen força més… El basc… El bretó… El gitano… Tothom s’hi matricula… Però no es pensi pas que estudien la llengua, ah, no!, això ja no ho vol fer ningú… El que volen és problemes per debatre, idees generals per associar a altres idees generals. Els meus col·legues s’hi adapten, segueixen el corrent, donen als seus cursos títols com ara «Sociologia del gal·lès», «Psicolingüística de l’occità»… Amb el cimmeri no és possible.

—Per què?

—Els cimmeris han desaparegut, talment com si se’ls hagués empassat la terra. —Fa anar el cap, com volent recollir tota la seva paciència per repetir una cosa dita cent vegades—. Aquest és un institut mort d’una literatura morta en una llengua morta. Per què, doncs, haurien d’estudiar el cimmeri avui? Jo mateix sóc el primer de fer-me’n càrrec, sóc el primer de dir-ho: si no voleu venir, no vingueu, per mi l’institut es podria ben tancar. Però venir aquí per fer… No, això ja és massa.

—Per fer què?

—Tot. De tot haig de veure. Passen setmanes que no ve ningú, però després, quan ve algú, és per fer coses que… Us en podríeu prou estar, els dic jo, què pot interessar-vos d’aquests llibres escrits en la llengua dels morts? Ells, tanmateix, ho fan a posta, anem a llengües botno-úgriques, diuen, anem a ca l’Uzzi-Tuzii…, i així m’enxarxen, m’obliguen a veure, a participar…

—En què? —indagues tu, pensant en Ludmilla, que venia aquí, que s’amagava aquí, potser amb Irnerio, amb altres…

—En tot… Deu haver-hi quelcom que els atreu, aquesta incertesa entre vida i mort, potser és això que perceben, sense ser-ne conscients. Vénen aquí a fer el que fan, però al curs no es matriculen pas, a les classes ni es presenten, no n’hi ha ni un de sol que s’interessi per la literatura dels cimmeris, sepultada en els llibres d’aquests prestatges com en les tombes d’un cementiri…

—A mi precisament m’interessava… Havia vingut per preguntar-li si hi ha una novel·la cimmèria que comenci… No, és millor que li digui abans els noms dels personatges: Gritzvi i Zwida, Ponko i Brigd; l’acció, de primer, se situa a Kudgiwa, però possiblement no és més que el nom d’una masoveria; després crec que es trasllada a Pétkwo, sobre l’Aagd…

—Oh, de seguida la hi trobo! —exclama el professor, i en un segon s’espassa la boira hipocondríaca del seu ànim i el seu rostre s’il·lumina com un llumet—. Es tracta sens dubte de Abocant-se per la costa espadada, l’única novel·la que ens va deixar un dels més prometedors poetes cimmeris del primer quart de segle, Ukko Ahti… Vet-lo aquí! —i amb un salt de peix que remunta un ràpid es dirigeix cap a un punt precís d’un prestatge, abasta un volum esprimatxat de cobertes verdes i el sacseja per treure’n la pols—. No ha estat mai traduït a cap llengua. Les dificultats són certament tals que descoratgen el més expert. Escolti: «Estic endegant la convicció…». No: «Vaig con-vencent-me a mi mateix de l’acte de transmetre…». Notarà que ambdós verbs tenen aspecte freqüentatiu…

Una cosa, si més no, et queda clara, i és que aquest llibre no té res a veure amb el que havies començat. Només alguns noms propis són idèntics, particular per cert molt estrany, Però en el qual no et pares a pensar per tal com, de mica en mica, de la fatigosa traducció extemporània d’Uzzi-Tuzii es perfila el disseny d’una trama, del seu esforçat desxiframent de grumolls verbals emergeix una narració fluida.