A TALL DE PRÒLEG
«Un món diferent format de coses diverses i esperits distints més enllà dels complicats codis humans…».
Seria impossible escalar una agulla aèria de granit o una paret vertical de glaç sense tenir la tècnica necessària. Ningú no baixaria al negre abisme d’un avenc fimbrant en uns petits graons metàl·lics, ni resseguiria paratges inhòspits, sense tenir l’ànim de la descoberta. Pujar a un cim de 8.000 metres o desafiar les lleis implacables de la naturalesa, seria també difícil i absurd sense tenir fe o sentir un ideal. L’home, com les flors, com l’instant mateix, no és perdurable. Les grans gestes no serveixen per a gran cosa més una vegada van un xic més enllà de nosaltres mateixos. Són fets de la nostra vida. Són com el pollen que el vent escampa en va. Més lluny de tot això tan sols hi cap la buidor, la indiferència o l’oblit de l’inútil. Potser per això l’home ha d’anar més enllà dels seus propis actes i de les grans gestes. Cercarà que la seva vida tingui quelcom d’autèntica felicitat i de vertadera satisfacció pròpia. Si escriure és bonic, per exemple, no ho és pel que hom pot dir, sinó pel que els altres entendran o pensaran. Però si en algun cas ajudem a fer feliç el proïsme i a fer-lo vibrar amb alguna emoció o alguna nostàlgia, això sí que és quelcom de positiu. Viure per els altres tal vegada podria, doncs, ser una de les moltes gestes nobles. L’home, com amb la seva Pàtria, ha de ser fidel a la convivència i a l’amor que de manera desinteressada facin possible viure en pau i respecte mutu.
Durant les nits de bivac, en la pau somorta del refugi, descansant a la vorera del torrent o al costat de les blanques congestes de neu, he reparat en tot això. A muntanya, davant la immensitat, he pensat com és difícil de fer pàtria; de ser senzill, just i sincer. La muntanya i l’excursionisme m’han ofert a doll aquesta repetida possibilitat de conèixer i fer realitat aquesta manera de ser. L’alpinisme m’ha donat d’altra part la mesura de la comparació. Dos mons per a entendre la vida! La pau i l’observació. El perill i l’ànsia de vèncer! Sigui com sigui, l’home és, però, el pol geomètric de tot això. I cada home és un món a part. Petits planetes que voluntàriament es disgreguen de la seva galàxia a mesura humana i vaguen per la buidor de l’espai i de l’egoisme sense retrobar-se amb la seva autèntica òrbita.
Dintre aquest deliri actual, l’home i l’excursionisme poden perdre llur raó de ser —o ja l’han perduda. Si més no el qui porti una motxilla a l’esquena hauria de conscienciar-se i fer respectar la naturalesa i les seves lleis de vida i de supervivència. Voldria fermament que l’home tornés a ser carn de la seva pròpia carn. Que s’oblidés de matar i destrossar la terra absurdament.
Jo voldria que aquest llibre, com a penyora de la col·lecció que l’acull, fos un record per a molts, una intuïció per a d’altres, i un crit a la supervivència per a tots els restants. Presento l’home davant la naturalesa; i la naturalesa davant l’home. És tot un cabdell d’idees i de realitats més avall i més amunt del vent glaçat dels 4.000…
A propòsit de tot això voldria explicar-vos una anècdota que ve al cas: a Chamonix, l’autèntica pàtria de l’alpinisme al mateix cor dels Alps, i durant la reeixida belle époque de l’alpinisme, era molt conegut el costum entre els guies i els «senyors clients» que una vegada assolida la cota dels 4.000 metres l’esforç que això requeria els havia unit ja per sempre més, i a partir d’aquell mateix instant els donava l’oportunitat de poder-se tutejar. Era un motiu d’atansament a l’amistat. Representava l’entrada simbòlica en una altra dimensió de veritat i d’amor, de bellesa i d’amistat. Un món diferent format de coses diverses i d’esperits distints, més enllà dels complicats codis humans.
És també així com en aquestes pàgines vull sintetitzar aquest simbòlic títol d’Al vent dels 4000… Jo voldria que les impressions que s’hi aixopluguen servissin per a fer comprendre un món diferent i persones distintes. Són un desig de reflexió i d’atansament. De donar la mà a un possible desconegut per començar així l’amistat i el treball conjunt.
Si ho aconsegueixo, serà la meva millor gesta, i més amunt o més avall del vent dels 4.000 metres em sentiré content i sincerament feliç.