Com un gos estacat als roquers de la cala,

el mar, que ens recordava que calia complaure

el déu ridícul d’hores convingudes, el déu

que ens van posar a la boca com un manat d’ortigues.

I ens sentíem culpables, no sabíem per què.

Teníem foc als ulls, plens d’oxigen i escuma.

Seguíem el camí fins al límit d’arena

per oferir-li al déu tot el nostre dolor:

una imatge de sal ajaguda a l’arena.

El mar la festejava amb llepades de gos.