23

De la mateixa manera que si ens rodegem de gegants, no sabem com, acabem creixent, si ens envoltem de serps, tard o d’hora ens mossegaran.

Tot va començar a esquinçar-se la nit de Cap d’Any que el pare ens va dir que es moria, i la putada era que no es moria de cop, i l’altra putada encara més grossa, que no era tan valent com els avis…, i el molt desgraciat no ens ho volia dir, ens va dir que ho feia obligat per la mare.

Aquella nit vaig anar-me’n de casa i crec que encara no hi he tornat. Sí, físicament, de tant en tant, havia de veure els germans, parlar-hi, planificar quina era la millor manera d’empresonar a l’asil la nostra mare, veure’ns a l’enterrament del pare… Però, després de la dotzena campanada, després de l’última síl·laba del discurs del patriarca mentre la mare clavava els ulls a terra, jo vaig desaparèixer per sempre d’aquella família.

Em vaig allunyar tant que quan el meu germà em suplicava auxili en aquell espigó no el vaig reconèixer, ja no sabia qui era.

La por em va paralitzar, em va cobrir el cervell d’una estranya boira, em va immobilitzar. Sense saber què fer, deixant que la mateixa inèrcia em dictés alguna solució, mirava el meu germà però no el reconeixia, no era el Jofre, era un altre, completament diferent, com si les faccions de la cara, la fesomia, haguessin canviat del tot.

Mentre cridava no vaig deixar de mirar-lo, hauria volgut girar-me i córrer, però per una absurda raó em vaig quedar clavat allà, inútil, com si un fil invisible m’impedís anar-me’n.

Sé que anys enrere el meu germà m’admirava. D’acord, com el germà gran que pot admirar el petit, amb condescendència i un punt d’orgull. Però veia en mi un paio divertit i enginyós. Havíem rigut molt plegats, i quan per fi vaig posar-me a treballar, gràcies a un amic del pare, que tenia spa i franquícies de massatge per tot el món, ell m’aconsellava.

—No et fotis aquesta camisa, sembles garrulo. Aquests pantalons fan pensar a tothom que et falta una bullida, Oriol!

I es pixava de riure quan jo sortia de casa trenta minuts abans, suant com un porc, cap a l’escorxador. Però les coses van anar bé, eren anys en què ja no crèiem en els miracles, però sí en les possibilitats, ell va ser el primer a qui vaig convidar al meu despatx nou!

—Hòstia puta, Oriol! Tens un despatx?

—Què et sembla? —Tenia unes vistes de merda, però m’era igual.

—Que li has menjat el rabo a algú o és que ara per fi ja saps on és Cuenca?

Se n’alegrava, tot i que ho dissimulés.

M’havien fet indefinit i formava part de l’equip estratègic. Les meves decisions comptaven perquè tenia la paraula justa en les reunions, l’anècdota divertida en els sopars d’empresa i els companys deien que, per l’edat que tenia, sabia escoltar.

Crec que la intuïció empresarial de casa es va saltar una generació, i tot el talent de l’avi va anar a parar directament a mi.

Però ben aviat me’n vaig avorrir. No tenien cap sentit aquells horaris i aquells clients. Dilemes absurds, reunions per discutir si apujàvem el cinc per cent del preu dels abonaments anuals per estalviar-nos la pujada de l’aigua. Una cosa va portar l’altra. Viure, de cop i volta, era una excusa. La gent més enllà del despatx també m’avorria i amb ells no tenia cap obligació per ser simpàtic.

I quan m’atrevia a sortir per conèixer algú, perquè en tenia ganes o vés a saber per què, era completament inútil. A la vida real era un incapaç mancat de talent, no en sabia, i quan m’enamorava (potser no és l’adjectiu adequat), quan m’obsessionava compulsivament, la gent del meu voltant, sobretot el Jofre, que ho veia tot a anys llum, m’avisava que allò només podia acabar de la pitjor manera.

No m’importava.

Potser, sense saber-ho, en el fons em sentia atret per la desgràcia, sentia certa propensió per buscar l’error, per complicar-me amb dones casades, estrangeres que s’aprofitaven de mi.

—Aquesta vegada, no, Jofre! He conegut la dona de la meva vida.

—Oriol, cada setmana coneixes la dona de la teva vida.

—Sí, però aquesta és l’hòstia! Tindrà pròrroga.

I ell callava.

La Macarena, la serp més bonica que em va picar.

La Macarena, jo li deia la Maca.