8. Shaba Zghira

Hores més tard, quan la família torna a fer com sempre i m’ignora, dic que haig d’airejar-me i baixo les escales a poc a poc. Necessito celebrar la meva victòria contra una llengua que es volia escapar. Al carrer saludo en Prim, el boter del carrer de la Pinta, però li dic Dzień dobry en lloc de Bon dia. Envermelleixo i balbucejo, en Prim em mira desconcertat, però de seguida pensa que no ha sentit bé aquest nin a qui mai no ha fet gaire cas, de tant que sembla existir poc. Llavors m’adono que Dzień dobry ressona estranyament, que necessito apropiar-me’l fins que pugui amollar-lo sense que sembli xerricar. És una sensació inèdita.

I així intueixo que tinc un deute amb els polonesos. Camino fins als til·lers de l’entrada de la Ciutadella i miro cap amunt: Niebo, powietrze, dachy.^[3] Cap avall: dwa wróble.^[4] El paisatge, davant meu, canvia mentre el descric per a mi sol, a mitja veu: Kulawy pies, Ten chłopiec za bardzo hałasuje.^[5] Els colors mateixos semblen mudar-se fins a no ser el que eren fa poc: Kamienie stają się purpurowe i ten kot ma czerwone futro w kolorze pomidora.^[6]

M’apropo a l’aigua tova de la Bassa i la contemplo un temps que no sabria quantificar, murmurant el món dels polonesos, barrejant-lo amb les altres llengües que sé. Les vaig barrejant però no es confonen, com si un pintor que mesclés pintura blava i pintura groga no obtingués mai cap verd, sinó filaments successius i superposats de blau i de groc. Penso el món tal com el descriuen des de Polònia, el comparo amb la manera catalana de pensar-lo i no trobo gairebé res que sembli comú. Tanmateix m’enamoro d’unes terres llunyanes on el fred brota a cada revolt de frase, on els mots pareixen coberts de gebre i les interjeccions són resquills de gel. I amb aquest viatge per unes terres que mai no veuré m’adono que fins ara no he sabut aprofitar les meves llengües, que les he dutes a la ment com es porta una poma a la butxaca per matar la gana d’una tarda, quan el que haig de fer és organitzar-ne festins.

El meu amor per elles, ara ho veig, creix a mesura que les acumulo.

Descobreixo que si estimo les llengües és també, o sobretot, pel fet que em parlen d’objectes, de sensacions i de paisatges que no conec, però que, tot d’una, sento que es mouen dintre meu. Sóc allò que dic i com ho dic, sóc d’allà d’on vénen les llengües, sóc tots aquells que no coneixeré mai però de qui sé el parlar. Bastants anys més tard algú em dirà que hauria de ser l’home més feliç del món, ja que ningú més que jo té a l’abast tantes maneres de dir la felicitat.