44. He Kapua Iti
Quan no sóc esclau del nyam, intento amagar-me perquè ningú no em demani de traginar llenya, de cavar forats de latrines o de cremar els pèls de les ratapenades caçades en senyal de respecte envers els clans veïns que les tenen com a emblema. No m’amago dins la casa on dormo, massa rodona per permetre’m tenir-hi un racó, m’amago al bosc, que ja no m’espanta tant i del qual començo a conèixer els senders. Encara no els veig com els veuen els altres, camins amples i segurs, però en sé seguir el traçat i al cap d’unes quantes setmanes gairebé ja no em perdo, amb la condició que deixi enrere la meva part europea, la que hauria volgut que tornés a Nouméa i hauria fet que morís en una selva de nou hostil. Aviat em convenceré que només si accepto ser canac aconseguiré sobreviure. Per això m’obligo a pensar en jawe i m’irrito contra mi mateix quan m’adono que continuo somiant en català.
A vegades m’amago amb Ciia, el germà petit de Kut, aquell sense el qual Dunkerque i jo hauríem tornat rics entre els europeus. Aquell que tant vaig fascinar quan em va veure enterrar Kut i que no pot evitar d’espiar-me, seguint-me de lluny per explicar als altres allò que em fa fer la meva pell forastera quan estic sol; fins i tot m’ha observat la primera vegada que aconsegueixo defecar i diu als altres que no, la meva merda no és blanca. Té tretze anys, a punt, doncs, de passar la ratlla de l’edat adulta, i durant el temps que viuré allà serà l’únic de qui podria dir que és una mena d’amic. Per això a vegades m’amago amb ell en alguns forats del bosc i de tant en tant li parlo de Perpinyà, de París, de la presó de Versalles, del vaixell que m’havia fet travessar el món, i invento analogies per descriure allò que no existeix en la seva llengua perquè no existeix en el seu món: els immobles, els fanals de gas, els corbatins, la xocolata, les estisores, els diumenges.
No és gaire complicat inventar paraules noves, només cal ajuntar-ne d’antigues, i així dic «trena de coll» per corbatí i «casa gegant» per immoble. D’aquesta manera veig que podria aconseguir parlar en jawe d’allò que els més cultes acadèmics enraonen en francès de París, i que si puc fer-ho pel jawe, que no és parlat per gaire més d’un miler de persones, deu ser possible aconseguir-ho en totes les llengües del món. I potser era aquesta la meva missió d’abans de ser vell, demostrar que les llengües salvatges ho són solament en la mesura que els seus parlants no necessiten paraules noves. Que la civilització es pot conjugar en totes les llengües sense excepció, com ho poden ser l’orgull, la mandra, la malfiança, la mentida o l’estupefacció a davant de la bellesa. Així doncs, arreu del món, qualsevol caníbal d’alguna illa amb caníbals, qualsevol pigmeu, qualsevol caçador de cabelleres o menjador de peix cru podria emprar la seva llengua, després d’haver creat els mots escaients, per parlar d’aritmètica, de filosofia, d’astronomia, de mecànica i de totes les coses que emplenen els diaris, les enciclopèdies i els amfiteatres de les capitals europees.
Potser la meva missió era demostrar que pertot arreu cada home pot parlar de qualsevol concepte en qualsevol llengua. Llavors, ara que no em faig il·lusions sobre res ni ningú, si algú em preguntés si crec de debò que un poble gairebé prehistòric com el canac podria aconseguir dissertar amb coneixement de causa sobre motors d’avió o l’òrbita lunar, diria que sí, ja que puc testimoniar que la intel·ligència i la imbecil·litat estan repartides equitativament entre canacs i europeus. Potser la meva missió era aquesta.
I mentre vaig assajant els gestos per ser digne de coure nyams, mentre m’amago al bosc i mentre explico la meva vida d’abans a Ciia, intento vanament fer el compte dels dies que passen. El pas de les estacions, a Nova Caledònia, és discret, de calorós a suau i d’humit a quasi sec, i em costa d’adonar-me dels canvis d’any. Ja em costava a Nouméa, quan feia de jardiner per als Lecanuet, però entre els canacs tot em sembla encara més difús. Tenen clar, ells, com camina el temps, entre lluna i festa, entre festa i pluja, entre pluja i lluna, però el seu calendari és, per a mi, un misteri. Parlar com ells no m’ajuda a entendre-ho tot d’ells, i sovint no copso el sentit dels relats del contaire quan s’apleguen a davant de la casa gran del clan per escoltar-lo. Tampoc no m’hi ajuden els bambús que decoren amb figures geomètriques i siluetes humanes o animals plantats al voltant de les cases; tot sovint els segueixo quan es reuneixen en grups petits per observar-ne un d’ells mentre els pinta tot explicant llegendes i genealogies. En comenten l’ordre i la precisió, i alguns volen més rombes o més línies corbes, i d’altres diuen que hi falten serps o hi sobren gavians. A davant de la casa on dormo, amb uns oncles de Ciia que m’allotgen en memòria de Kut, una desena d’aquests bambús han estat clavats a terra, a banda i banda de l’entrada. Ciia em diu sovint que també en pintarà quan hagi arribat a l’edat d’home i que s’exercita en secret per poder enfrontar-se als millors dibuixants del poble.
La vida és així, i al cap d’unes quantes setmanes ja no em fa res que m’hagin obligat a abandonar la meva roba de blanc, que la família de Kut es va repartir, com ho havia fet amb totes les pertinences de Dunkerque, excepte el fusell, que havia guardat el cap per quan vingués una guerra. Han suposat que a la meva edat ja he passat els ritus per ser un home, i per això em fan portar, també, el sexe dins un estoig de fibres vegetals teixides. Sóc el blanc despullat, però ja no em vénen a tocar la pell per veure si la tinc pintada, ni m’estiren els cabells per entendre com és que no són arrissats; només alguna dona, de tant en tant, murmura que sóc ben lleig. I és normal: per a tots aquests que mai no havien vist cap blanc jo sóc l’home més lleig del món.
M’és igual el que diguin les dones, al capdavall no em tracten amb gaire més fredor que les blanques de Perpinyà, París i Nouméa. Lleig aquí i invisible allà. Tot i que encara trec forces del miracle de Josepa seduïda, sé que són forces escasses, que serveixen només si aconsegueixo estendre el seu record més enllà d’ella, si el faig existir abans que la conegués i el faig perdurar fins a la selva canac, com si dia rere dia s’hagués desvestit davant meu a les presons de la República, a la bodega del vaixell i en aquesta illa de mala sort. Només així puc fer viure la idea que jo també sóc un home entre els homes, d’aquells que no necessiten pagar i pagar de nou per poder sentir córrer pel pit les mans d’una dona. Fins en aquest moment Josepa és l’única blanca que m’ha tocat la pell de franc, i entre les canacs també només hi haurà una dona que ho farà, però no serà ni jove, ni bonica, ni desitjable. I per sort he oblidat el seu nom.
Els vells han decidit que no podré tenir cap esposa. No volen veure nadons potser tan ximples com jo córrer pel poble, a qui costaria d’ensenyar allò que a mi tant em costa saber. M’ho anuncien al cap d’unes quantes setmanes, quan algunes noies semblen haver-se acostumat a la meva lletjor i podrien tenir ganes de tastar la blancor d’una pell. Cap d’elles no s’ha ofert directament, ja que les noies, en els afers amorosos, tan sols tenen el dret de fer allò que els altres els autoritzen a fer. Però xerren entre elles i la xerradissa acaba arribant als ancians. Per això em convoquen i en un capvespre de pluja fina, mentre argumenten, em demanen de treure’m l’estoig i de lluny m’observen el sexe. Em pregunten si tots els blancs el tenen una mica més fosc que la resta de la pell, i quan dic que em sembla que sí, fan una ganyota. Mai no podràs tenir cap dona, seràs mut de la part d’avall. Per això també m’avorreixo, i penso que algun encanteri deu haver-me condemnat a la masturbació perpètua.
Un dia, però, molts mesos després, m’atreveixo a queixar-me.
Ho faig quan ja començo a saber tirar l’atzagaia i manejar la maça, quan m’han ensenyat a ballar i ja no riuen mentre els acompanyo en la dansa rodona, tot i que mai no m’autoritzaran a cantar mentre ballo. Abans de queixar-me demano a Ciia que me n’expliqui el ritual, i això és un llarg procés que inclou aprendre de memòria una tirallonga de sentències, tenir regals a punt per als vells i esperar un capvespre de lluna nova.
Em queixo a davant seu, doncs, quan arriba la lluna nova, i cap d’ells no es mofa de mi obertament; duc les faccions d’aquell que es queixa per l’honor, i qui se’n mofés seria amonestat. Quan acabo, els ancians comencen a bescanviar opinions amb una certa vehemència i al final em donen la raó a mitges. Podré tenir una dona, però haurà de ser una dona que hagi passat l’edat de la sang, i per això decideixen que em casaré amb una vídua sense fills, l’única que hi ha al poble, que deu tenir vint anys més que jo. És lletja per a mi com jo sóc lleig per a ella, amb els pits caiguts i les dents absents, amb l’esquena trencada per les feines massa dures i les cames magres, però del seu primer matrimoni recorda el que agrada als homes, i farà que me n’aprofiti mentre jo, sempre, faré veure que tanco els ulls.