108

A la darreria de setembre en Joan va partir cap a Roma amb totes les seves coses i una bona provisió de llibres. Intentava oblidar l’Anna i pensava en una nova vida alhora que esperava impacient notícies de Gènova. Va demanar a l’Antonello que escrivís novament a l’amic llibreter, i per bé que l’home ho va fer, també li va repetir que en Fabrizio Colombo era molt meticulós i que si es demorava en la resposta no era pas per oblit, sinó perquè encara indagava.

En Joan es va unir a una caravana de mercaders que seguia una ruta en la qual no esperaven trobar activitat bèl·lica. El grup anava fortament armat i va arribar a Roma sense que els bandolers els importunessin.

Igual que en el viatge anterior, en Joan es va hostatjar a la fonda El Bou, recomanada per en Miquel Corella. Es trobava a Campo de’ Fiori, una zona on la poderosa família dels Orsini tot just havia reconstruït la seva residència i on en Raffaele Riario, nebot del papa Sixt IV i cardenal des dels disset anys, havia començat a edificar dos lustres abans un palau gegantí. A Roma es tractava del primer palau renaixentista i corria la brama que el jove cardenal l’havia pagat amb els guanys obtinguts en una nit de joc. Els marbres del palau procedien del proper teatre de Pompeu, ja que, malgrat l’admiració que els romans sentien per l’antiguitat, també era font d’excel·lents materials de construcció. No debades Roma havia estat la llar de més d’un milió d’habitants a l’època clàssica i ara, a l’arribada d’en Joan, amb prou feines arribava als trenta mil; així doncs, la Roma antiga era una immensa pedrera per a la moderna, que creixia sense aturador.

El que cinquanta anys enrere havia estat un prat d’un dels meandres del Tíber, on la verdor i les flors cobrien les ruïnes de més de mil anys, s’havia convertit, des de la tornada del papat d’Avinyó a Roma, en un dels centres neuràlgics de la ciutat renaixentista. L’indret bullia d’activitat i acollia diversos mercats, entre els quals destacava el de cavalls, però també era l’escenari d’execucions, fins i tot a la foguera, o de duels a espasa.

Les teles de les parades l’omplien de colorit, la carn rostida al migdia i els excrements del bestiar li conferien una olor especial, i els crits dels venedors anunciant mercaderies es barrejaven amb xerrameques, riures i tonades dels músics ambulants. Hi havia un nombre considerable d’hostals, i alguns, com El Bou, eren propietat de Vannozza dei Cattanei.

Quan en Joan va coincidir-hi per primera vegada, la dona li va dedicar un somriure encisador.

—Com que veniu de part d’en Miquel Corella, us tractarem com a un príncep —li va dir—. Em va explicar com vau ajudar el meu fill Joan, a Barcelona, quan uns lladres el volien assaltar, i us estic molt agraïda.

—El duc de Gandia és fill vostre?

La dama va assentir amb un somriure, orgullosa del seu plançó, i en Joan, prudent, va guardar-se d’aclarir que aquells atacants no eren lladres i que en Joan de Borja provocava altercats constantment.

Vannozza havia superat la cinquantena i tenia una presència sana i, fins i tot, voluptuosa, encara que de carns generoses. Devia haver estat una bellesa i conservava l’encant amb un somriure coqueta i els cabells sense cobrir, recollits en un monyo elaborat del qual s’escapaven alguns bucles tenyits de ros, com era la moda. Vestia com esqueia a una dama i les seves maneres eren les d’una noble. Es va interessar pel negoci que el portava a Roma:

—Un llibreter! M’encanta la lectura, seré la vostra millor clienta. —I va afegir—: Tinc algunes cases a Borgo, a Trastevere i aquí, a Campo de’ Fiori, que hauríeu de veure. Alguna us podria servir per instal·lar-hi la vostra llibreria.

I va fer honor a la seva paraula oferint-li un sopar principesc, malgrat l’escassesa que patia Roma a causa del bloqueig del port d’Òstia per part dels francesos. Les criades li van servir una sopa de brou de verdures i cigrons, un estofat de bou especialitat de la casa i uns dolços de mel i ametlles, tot acompanyat d’un excel·lent pa de blat i ordi, ben enfornat, i un bon vi del Laci.

Això va millorar els ànims d’un Joan fatigat pel llarg viatge. Continuava patint el rebuig de l’Anna i qualsevol cosa l’hi recordava, però es repetia que ara la seva prioritat era trobar la mare i la germana.

«Roma», va anotar al llibre. «Tant de bo el Renaixement m’ocupi el cor».

—Diuen que el nom de la fonda El Bou el va posar Vannozza en honor del nostre papa Alexandre VI —li va confiar en Miquel Corella mentre creuaven a cavall el pont Sixtí sobre un Tíber cabalós, en direcció a Trastevere, buscant un lloc adient per a la llibreria—. Com ja deus saber, el blasó dels Borja és un bou envoltat per una bordura de flames; i per la meva fe que defineix prou bé el nostre Papa. És poderós físicament, apassionat, ple de foc, i té un magnetisme especial.

En Joan va recordar que, efectivament, el rètol de la fonda mostrava un formós bou vermell, d’un castany més aviat rogenc, tot i que sense flames.

—Vannozza és una bella matrona i molt amable —va comentar en Joan—. De jove devia ser espectacular. No sabia que era la mare d’en Joan de Borja.

En Miquel Corella va esclafir a riure.

—Devies ser l’únic de Roma que no ho sabia —va replicar—. Van ser amants gairebé vint anys quan ell era el cardenal Roderic de Borja, i la seva relació es va acabar poc abans que l’elegissin Papa. Van tenir quatre fills. Ja coneixes en Joan i en Cèsar, els grans; els altres dos són la Lucrècia i en Jofré.

A en Joan li va venir al cap en Joan de Borja, aquell noi petulant, un parell d’anys més jove que ell, que s’emborratxava, insultava la gent i enfilava amb l’espasa gats i gossos pels carrers de Barcelona. Contrastava amb la gravetat i contenció que mostrava el segon germà, en Cèsar, arquebisbe de València, quan en Miquel l’hi va presentar.

—Vannozza és filla d’un comte i ja ha tingut quatre matrimonis —va prosseguir en Miquel, rialler—. Ja estava casada, tot i la seva relació amb el Papa.

—Però no figura que els eclesiàstics han de ser cèlibes? —va interrompre en Joan amb malícia.

—Solters, deus voler dir —el va tallar en Miquel amb sequedat. El somriure li havia abandonat la cara—. Perquè aquí, a Roma, n’hi ha pocs que tinguin poder i observin el celibat. Només els pobres es queden sense dona.

En Joan no hi estava d’acord, recordava l’ermità de Sant Sebastià, o el sotsprior, fra Antoni. Eren homes que tenien poder però que l’havien abandonat per servir millor Déu i respectaven el celibat. Fos com fos, no va voler entrar en polèmiques amb el valencià. El necessitava i intuïa que aquell home es prendria qualsevol censura al Papa com una traïció.

Van continuar la passejada pels bigarrats carrerons del Trastevere, que estaven farcits de tallers d’artesans i botigues que bullien d’activitat comercial. Les olors de menjar que sortien de les cases, l’aspecte i la manera de parlar de la gent resultaven força familiars a en Joan, que per un moment es va sentir a Barcelona.

—Són conversos i jueus que han arribat fugint dels regnes de les Espanyes —li va explicar en Miquel—. Ja deus saber que el Papa els protegeix.

—Doncs aquí és on he d’instal·lar la meva llibreria —va apuntar en Joan—. Al principi la major part dels meus llibres vindran d’allà.

En Miquel va negar amb el cap.

—No —va dir—. Hi ha súbdits de les corones de Castella i Aragó arreu de Roma. I no et convé ser amb els refugiats, sinó amb els poderosos. Fes-me cas, la zona de Campo de’ Fiori està en plena expansió. És allà on s’hauria d’instal·lar un dels nostres.

En Joan es va preguntar a què treia cap que en Miquel el considerés un dels seus.

—Com és que, a més dels refugiats, hi ha tants espanyols a Roma? —va voler saber quan ja tornaven a Campo de’ Fiori.

—Aquesta ciutat sempre ha estat controlada per famílies poderoses, entre les quals destaquen els Colonna i els Orsini, que tenen palaus fortificats a Roma i grans propietats i castells a fora. Fa quaranta anys aquestes famílies es mataven pels carrers tractant cadascuna de fer Papa el seu candidat. Els cardenals, esgarrifats, es van reunir a la nit a les latrines per eludir les pressions i van escollir un cardenal neutral amb el propòsit de posar fi al conflicte. I el primer Borja va pujar al soli pontifici com Calixt III, era estranger, tenia setanta-set anys, estava molt malalt i esperaven que morís en pocs dies. Volien guanyar temps. Però, una vegada nomenat, Alfons de Borja va recuperar miraculosament la salut i es va envoltar de paisans valencians, aragonesos, catalans, mallorquins, sicilians, sards i napolitans. En aquella època el rei de la Corona d’Aragó també ho era de Nàpols.

»Els romans els anomenaven a tots, sense cap distinció, catalani, i aquests “catalans” van permetre al Papa alliberar-se de la coacció constant dels Colonna, dels Orsini i d’una llista interminable de famílies i clans que pretenen controlar el papat. Un papa foraster ho té molt pelut a Roma. No n’hi ha prou sent bo, cal ser poderós.

»Però tres anys després, quan aquest primer Papa Borja era al llit de mort, el populatxo va tirar-se al carrer per encalçar-nos, instigat pels Colonna i els Orsini, amb el crit de «Morin els catalani!». En van matar tants com van poder i van assaltar les nostres cases. Molts van fugir, però d’altres, com ara Roderic de Borja, el nostre papa actual, es van quedar desafiant la mort.

—Tant de mal havien fet els catalani per ser tan odiats?

En Miquel Corella va tornar a riure entre dents i li va adreçar una mirada feréstega que va fer pensar a en Joan que no li agradaria tenir-lo com a enemic.

—El nostre crim va ser incomodar les poderoses famílies romanes, acostumades que el Papa fos un dels seus o a manipular-lo com si fos un titella. Com pot complir un Papa la seva missió divina si sempre té una espasa punxant-li el coll per dir-li el que ha de fer? El nostre Papa va establir un poder vaticà independent gràcies a la força militar, que és l’únic argument que aquesta gent entén. —I l’home va deixar escapar una rialleta sinistra.

—No deixa de ser curiós que ens ataquessin amb tant d’acarnissament —va raonar en Joan.

En Miquel es va aturar per travessar el jove amb una mirada fosca i penetrant que, juntament amb aquell nas aixafat, li va conferir un aspecte perillós. Hi havia determinació i ràbia, i en Joan es va repetir que aquell home devia ser temible.

—No —va dir en Miquel—. La cosa no va només contra nosaltres, es tracta d’un costum dels romans. Quan va morir Pius II, que era sienès, el poble va sortir als carrers cridant «Morin els sienesos!» i van matar tots els que van enxampar. Quan va morir Pau II, els saquejos i les matances van ser contra els venecians, i en morir Sixt IV, els va tocar el torn als genovesos. I per acabar-ho d’adobar, una altra de les tradicions romanes és assaltar i rampinyar el palau del cardenal que ha resultat escollit nou Papa; és la manera que tenen els romans pobres de participar de les riqueses del papat.

—Així doncs, és perillós ser estranger a Roma —va concloure en Joan.

—Ho és quan el Papa és de la teva mateixa nacionalitat i s’està morint —li va confirmar en Miquel—. Però no t’amoïnis, el nostre papa Borja gaudeix d’una salut de ferro, està fort com un bou. A més, ara ens diuen catalani a tots els que venim de la península Ibèrica, també als castellans, als biscaïns, als portuguesos i als italians del sud al servei del Papa. Som més poderosos que amb l’anterior papa Borja. Aquesta vegada els resultarà molt més difícil.

Van continuar el camí mentre en Joan meditava en silenci.

—T’esperen uns quants anys de prosperitat a Roma —va prosseguir en Miquel al cap d’una estona, en percebre l’estat d’ànim del jove—. Gaudeix-ne, és una ciutat preciosa que atreu els millors artistes del món i que sap fruir de la vida.

—Però arribarà el dia que serà perillosa —va replicar en Joan.

En Miquel va esbufegar somrient.

—És perillosa cada dia —va remarcar—. No hi ha matí que no apareguin uns quants cadàvers surant al Tíber, que és on llencen les escombraries per aquests verals. Però quan mori el nostre papa Borja, serà una trampa mortal per a tu i la teva família. Aleshores hauràs de lluitar. Si no és que vols fugir com una rata.

Aquells comentaris van inquietar en Joan, i aquella nit va escriure al llibre: «Caldrà lluitar o fugir. En Miquel Corella lluitarà i no crec que toleri desercions. On m’estic ficant?».