III. La princesa Maria Manzoukos, muller del dèspota

«En tota tragèdia hi ha d’una banda el nus, d’altra el desenllaç; els fets no compresos dins la faula i alguns de compresos, moltes vegades, heus ací el nus; la resta és el desenllaç. Anomeno nus tot allò que passa des del començament fins a aquella darrera part, en la qual es canvia la sort dels personatges; desenllaç, tot allò que passa des del començament del canvi fins al final. Per exemple, en el Linceu de Teodectes, formen el nus els fets esdevinguts abans de l’obra, i la presó de l’infant i després la d’ells; i el desenllaç comprèn des de l’acusació per assassinat fins al final».

Don Blasco llegia Aristòtil, i el cap li donava voltes, car descobria un món del qual a penes si tenia notícia. Això començà un dia que el petit Joan Paleòleg, a qui per cert no hi havia manera de fer abandonar les xurriaques amb què fuetejava els invisibles esclaus, recità a don Blasco, de memòria, un passatge dels discursos de Lísies. Don Blasco restà vivament interessat per l’ensenyança dels anteriors preceptors i preguntà a l’infant on es guardaven els textos que li havien fet aprendre tan bellament. El resultat fou que don Blasco, de la mà del fill del dèspota, descobrí la biblioteca de palau, on hi havia cinc-cents manuscrits amb la transcripció d’originals de la més remota antiguitat. Al costat d’obres de Procòpius, Sellus, Anna Comneno i Acominatos, escriptors bizantins de provat relleu, trobà Aristòtil, Diodor de Sicília, Homer, Dionís d’Halicarnàs, Plató, Pròcul, Teopomp i un catàleg de Patmos amb més de vuit-cents títols. Don Blasco cercà els poetes i la impressió fou tan viva que es convertí, sense saber-ho, en un dels primers renaixentistes francs.

L’arribada dels dos estrangers i, sobretot, la constant sol·licitació de la presència de Tomàs per part de Maria Manzoukos, provocaren en l’ànim de l’estrateg Nikos, amant de torn de la princesa, una forta i irreprimible gelosia. Anava enfurit pels passadissos del palau, espiant tothora el que feia Tomàs, i recriminava a la muller del dèspota el refredament del seu amor. Nikos es trobava sempre, però, com a resposta, un somriure mofeta, cínic, que l’exasperava.

Tomàs havia ideat, per a introduir-se en el palau de Paleòleg Dimas, l’estratagema de fer-se passar, ell i don Blasco, com a preceptors. Com que no podien invocar la seva condició de súbdits del molt alt Rei d’Aragó, car el perill hauria estat imminent, digueren que un era provençal i l’altre navarrès, no sense una certa angúnia per part de Tomàs, que no estava segur si el dèspota considerava catalans els provençals, per afinitat. La muller de Paleòleg, inopinadament, i Blanca de Salona, a instàncies d’aquesta, s’interessaren per les ciències naturals i es feren explicar per Tomàs els rudiments de la Botànica. Això complicà una mica la situació. Aviat Maria Manzoukos escollí, com a escenari de les lliçons, els llocs més recòndits del gran parc i procurava, autoritària i amb qualsevol pretext, allunyar Blanca de Salona, que obeïa amb una gran tristesa. Maria Manzoukos herboritzà delicades i aromàtiques plantes que col·locava, després, coquetament, en els cabells o a la sina, i desplegava totes les arts de seducció de què era capaç.

Nikos es morfonia darrera un arbre. El seu espionatge resultà tan embafador que Maria Manzoukos decidí suprimir el seu ex-amant i cercà la manera d’aconseguir-ho. Nikos maldava darrera els matolls o procurant aprimar-se darrera una columna. Per no delatar-se es treia el casc, que duia un excessiu plomall com a floró, i afinava la vista i l’oïda. Nikos sofria i jurava venjar-se de la infidelitat de què era objecte.

Per altra banda, Ramon Serra, a Barcelona, no aconseguia connectar amb la misteriosa corresponsalia de Chevreuil et Frères. Quan havia pogut localitzar el número del carrer, aquest resultava equivocat; quan la porta de l’escala no era tancada, ho era la del pis; quan pogué entrar, per últim, a l’oficina —que tot ho semblava menys una oficina—, el vellet que el rebé digué que no sabia de què li parlava. Més tard, resultà que aquest vellet era un irresponsable i que únicament exercia les funcions subalternes de guarda nocturn. El que així li parlava manifestà, però, que en aquell moment el gerent no es trobava a l’oficina i que els assumptes de Chevreuil et Frères li eren d’exclusiva competència; que a més, per si això era poc, l’esmentada firma comercial havia suspès temporalment les seves activitats, car un afer importantíssim havia obligat monsieur Dupont a desplaçar-se a Constantinoble. De manera que la gerència segurament tampoc no podria complaure’l en el cas que es decidís a repetir la visita. Ramon Serra, desesperat, determinà de tornar-se’n aquell matí al Voló, on el reclamava la seva fàbrica.

El somriure del canceller tornava, de bell nou, després de tant temps, a dibuixar-se, ara, però, en el vidre del rellotge de Ramon Serra. Somreia amb benevolent ironia i, de sobte, desaparegué. Monsieur Serra pensà que allò era producte de la seva debilitat i que feia massa hores que no havia tastat res.

Monsieur Serra dinà a cal Roca, a Esponellà, que era un establiment famós pels seus civets de llebre.

A Akantos, hom respirava quelcom d’estrany en l’ambient. Quelcom que havia precedit, sempre, els grans esdeveniments. La gent, a la nit, barrava, prudentment, les portes i finestres. Després, s’asseien vora del foc i esperaven.