La geografia actual
L’Empordà arcaic degué ser un país ideal per a les poblacions cavernícoles, prehistòriques, recollides en les muntanyes properes. Als aiguamoixos i a les basses, s’hi devien acostar molts animals i ocells a menjar i beure, i aquells pobladors hi trobaven, caçant-los, els seus aliments. El mateix succeí pels voltants del llac de Banyoles, tan ric de troballes prehistòriques.
La solidificació d’aquestes terres degué ser molt lenta. Es degué produir en el curs de molts segles. Encara potser no és ben bé acabada. Sembla segur que el mar s’anà retirant de la terra de mica en mica. Quan es produí el pas de la prehistòria a formes de vida històrica, aquest procés es degué accelerar amb el treball de la gent i potser amb l’ajut de la naturalesa alternat amb estralls que aquests últims anys encara hem pogut veure. La naturalesa és indiferent.
Avui, en el litoral de l’Empordà, hi ha tres espais prodigiosos i concrets: el golf de Roses, la platja de Pals i la badia de Palamós. El golf de Roses és una meravella grandiosa. És possible que en el curs del seu traçat hi hagi les terres millors de la comarca, que són les que van de Torroella de Fluvià al mar que toca els termes de l’Armentera i de Sant Pere Pescador, o sigui que es projecten del Terraprim a la marina. Magnífiques terres, tot i que el Fluvià, que és el riu que passa per aquest país, es trobi, en el seu últim curs, en un estat d’abandó inexplicable, indescriptible. ¿No hi haurà ningú que se n’ocupi d’una manera positiva? La platja de Pals s’estén des del cap de Salines, a l’Estartit, fins a la costa de Begur —fins a Sa Riera i Ses Negres, exactament. És una platja de quatre milles sobre la qual encara no s’ha fet una carretera passable que vagi de l’Estartit, magnífica població, molt moderna, a la Torre de Pals i Sa Riera, del terme de Begur. Aquesta carretera exigiria dos ponts —un sobre l’últim curs del Ter i un altre sobre els estanys del Massot. Un país que ha fet tantes ximpleries, no podria fer aquests ponts? Després hi ha la badia de Palamós, que era d’una gran bellesa i que, tot i les cases altes que s’hi han posat, encara ho és. La badia de Palamós va de la punta del far, per Sant Antoni de Calonge, a Torre Valentina. Les cases tan altes que s’hi han posat foren edificades pel camí més estrictament democràtic, o sigui perquè el poble ho volgué així. Els agradaren aquestes alçades absurdes, perquè sovint la gent del país és d’un xovinisme infecte. L’absurditat d’aquestes cases prové del clima, sobretot del vent que passa per aquest rodal. Ara sembla que els palamosins ja no n’estan tan contents, però ara ja tot és fet. Altres coses es faran, si no es torna al bon sentit. El turisme i la seva cucanya ha tornat mig boig gairebé tothom d’aquest país. La badia de Palamós, malgrat tot, és una meravella de lluminositat, de proporcions i de bellesa. ¿Que tot plegat hauria pogut ser millor? D’acord. Les coses són així i no en parlem més.
Aquests tres grans espais del nostre litoral són els tres grans regals que ens ha fet la naturalesa; s’haurien de veure sempre amb el més gran i intel·ligent interès. Després hi ha les coses, geogràficament més petites —diríem— i que tenen també una importància indiscutible.