17

Es va ficar en un bar i va demanar directament la guia telefònica. El cambrer l’hi va lliurar, bo i esperant que consumís alguna cosa. Va fer l’orni, i l’home es va resignar i ho va deixar córrer. El telèfon era al final de la barra, però no pensava utilitzar-lo. Va trobar un Gomis Raspall amb la lletra A com a inicial del nom i unes Hilaturas Gomis. L’adreça particular corresponia a la Rambla de Catalunya. La de la fàbrica, al Poble Nou. Va prendre nota de les dues i va tornar al carrer, no sense abans donar les gràcies al cambrer.

Va arribar al Raval, que era a prop, en pocs minuts, caminant lentament, sense pressa, i va descobrir que allà, almenys, el temps no havia passat. Les mateixes cases, els mateixos espais, els mateixos racons, els mateixos carrerons estrets i mancats de sol, les mateixes cares de sempre…

La taverna també era al mateix lloc, a la cantonada de Nou de Sadurní amb Sant Rafael.

I en Lorenzo, el propietari, darrere la barra.

Quan el va veure entrar per la porta, es va quedar com si se li acabés d’aparèixer un fantasma. Va deixar de rentar el got que tenia entre les mans i va fer uns ulls com unes taronges, a causa de la seva sorpresa.

—Inspector!

—Hola, Lorenzo, com va tot?

—Cony, com que «Hola, Lorenzo, com va tot»? Ja està? Torna de qui sap on i això és tot el que ha de dir? La mare que el va parir! De quina part del món ha sortit vostè?

—Del més enllà. —Va forçar un somriure de compromís.

—Ja ho pot ben dir, perquè del més aquí segur que no! Em pensava que ja feia malves! —El va examinar atentament i es va fixar en la roba i l’aspecte—. I tan ben vestit, Verge santíssima! S’ha fet addicte al règim?

—A tu t’hi faran addicte si parles així.

—¡Viva Franco! —va deixar anar, mentre posava el braç enlaire i es quadrava, exhibint un somriure malèvol d’orella a orella.

—Quins collons que tens, Lorenzo. —Va mirar a dreta i esquerra per si de cas.

Els tres únics clients de la taverna, un a la barra i dos en una taula, també van somriure, com si l’amo del local acabés d’explicar un acudit.

—Au, segui en aquella taula, que ara mateix li porto un vinet —va dir recuperant la normalitat l’home.

—Tens vi?

—Tinc de tot. A mi no m’esclafa ni una guerra!

Va fer el que li deia. La taula era la més apartada del petit, fosc i olorós local. Sobretot olorós. Els vapors alcohòlics no havien desaparegut, malgrat que l’austeritat devia imposar les seves normes i les seves lleis. El client de la barra ni es va dignar a girar el cap. Els dos que ocupaven una de les taules sí, fins que es va asseure en una cadira, de cara a la porta, i es va treure el diari de la butxaca de la jaqueta perquè no la hi rebregués. Llavors van deixar de sentir interès per ell. En Lorenzo va acabar d’eixugar un altre parell de gots. Seguidament va engrapar una ampolla amb una mà i un got net amb l’altra i va sortir de darrere la barra. Anava coix com sempre, amb una cama més curta que l’altra, però pel que feia a l’aspecte estava igual, estatura mitjana, complexió feble, cos prim, ulls sortints i orelles de pàmpol.

L’alcohol conservava tant un òrgan en un hospital com un taverner a la seva taverna.

—Bé, què m’explica? —Es va deixar caure a la cadira del davant, mentre dipositava l’ampolla i el got damunt la taula—. Molts anys, no?

—Bastants.

—Des del trenta-nou.

—Sí.

—I malament?

—Molt malament, Lorenzo, molt malament.

—El cas és que ho pot explicar. Prengui’s un vinet, va. Convida la casa. —Va abocar el líquid vermell al got.

—Ho puc pagar, no t’hi amoïnis.

—Vejam si el faig fora a puntades de peu! Bé, tenint només una cama, això és complicat, però el faré fora igualment.

En Miquel Mascarell es va acostar el got de vi als llavis. Era vi normal i corrent, però bo. No havia begut mai gaire, i encara menys durant aquells anys, però a la taverna d’en Lorenzo era imperdonable no fer-ho.

—Sang de toro —va dir l’home.

—Com t’ha anat a tu?

En Lorenzo va arronsar les espatlles.

—Hi ha hagut una guerra, hi ha molt fill de puta a tot arreu, però la vida continua. Miri… —Va abaixar la veu i se li va acostar—. Bromes a part, tots passen per aquí. I sap què li dic? Doncs que el vi agermana. De portes enfora hi ha un món, odi, ressentiment, tu roig jo blau… Però aquí tots s’emborratxen igual. Si en comptes de matar-nos els uns als altres haguéssim anat a beure, ens lluiria més el pèl.

—Continues amb la mateixa eloqüència.

—No caldria sinó.

—I la teva dona?

—Deu córrer per allà dins. La crido?

—No, espera. La teva filla?

—Es va casar. I ja m’ha fet avi, la punyetera! Aquests dies es folla molt. És l’única cosa que es pot fer, tret que tinguis unes quantes pessetes per sortir, anar al cinema, al teatre… I vostè què?

—Fent un tomb.

—No deu haver tornat al cos?

—Qui voldria un vell poli dels d’abans?

—Doncs ells s’ho perden, perquè vostè era dels bons.

—Gràcies.

—Les coses com siguin.

—Què en saps, de la gent?

—La gent? Quina gent? Em parla de la prehistòria?

—Home…

—La prehistòria, ja l’hi dic jo. —Va tornar a omplir-li el got, tot i que encara el tenia mig ple—. De qui vol que li parli?

—El Mussol?

—Va morir a la guerra.

—El Moro?

—A la presó.

—Va morir o…?

—No, no, és a la presó. Aquell tros d’ase va intentar robar un banc.

—De debò?

—Tal com ho sent. No el van afusellar de miracle.

—En Pepe el Correa?

—Se’n va anar a l’exili i ja l’hem vist prou.

—Collons, Lorenzo.

—Les coses són així.

—I el Chinchilla?

Li va canviar la cara.

—Uf, aquest! —Va fer un excessiu posat de transcendència—. Aquest sí que s’ho ha muntat bé!

—El Chinchilla?

—Sí, el Chinchilla, sí. No s’està de res. Un espavilat de collons.

—I com ha estat això?

—Negocis fins, estraperlo… Coses així. Bé, no cal dir que ja no treu el nas per aquí. Ara segueix altres rumbs, d’alta volada.

—Increïble.

—A alguns, la guerra no els va anar pas malament, i la postguerra encara millor.

—On el podria trobar?

—Què vol d’ell?

—Informació. Ho sabia tot de tothom.

—Doncs ara encara més. —Va escrutar-li el rostre—. No em digui que tot i que ja no és poli, torna a investigar.

—És només una coseta pendent.

—Ah.

—Vinga, on el podria trobar?

—Ni idea.

—No fotis, Lorenzo.

—Que no en tinc ni idea, l’hi juro. Sé que li va bé i que té muntat un bon negoci, amb les oficines situades prop del carrer Avinyó, precisament amb coses de vins, però ja li he dit que segueix altres rumbs, no pas aquests.

—Qui ho pot saber?

—En Lluci.

—Home, en Lluci.

—Continua al lloc de sempre, si bé ja no apareix per aquí perquè una vegada ens les vam tenir i li vaig clavar un parell d’hòsties. Segons tinc entès, li ha fet algun tripijoc al Chinchilla. Provi-ho.

Va escurar el got de vi i hi va posar la mà al damunt, ja que en Lorenzo pretenia omplir-l’hi un altre cop.

—Ja n’hi ha prou. —Es va aixecar de la cadira i va recollir el diari.

El taverner va fer el mateix.

—Escolti, m’he alegrat molt de veure’l.

—Jo també, Lorenzo.

—Això és casa seva.

—La pròxima vegada pago jo.

—Això sí.

Es van estrènyer la mà i va agafar el camí de la porta. Abans de travessar-la, va sentir un crit a l’esquena.

—¡Arriba España!

No es va girar.

—Arriba, arriba —va sospirar mentre sortia al carrer.

Era a un minut de la pensió, però no tenia la més mínima intenció d’anar-hi. Va baixar per Robador, on es va encreuar amb les habituals prostitutes de carrer. Res a veure amb les dones del Parador del Hidalgo o del Navarra. Voluptuositats, carns robustes, pits grossos, cares pintades. Va fer el sord davant els cants de sirena d’un parell d’elles i va enllaçar amb Sant Ramon per arribar a les Rambles per Nou de la Rambla. Va travessar a l’altra banda, va passar per la plaça Reial i, a l’últim, va girar per Escudellers Blancs. La casa d’en Lluci era estreta, negra i ruïnosa. La roba estesa li donava aspecte de vaixell amb les veles desplegades. Abans d’entrar al portal, va ensopegar amb una dona.

—On va? —li va preguntar en to esquerp.

—Busco en Lluci.

—Per què? No ha fet res.

—Som amics, no pateixi.

La dona el va mirar. Amb aquell vestit podia ser qualsevol cosa menys amic d’en Lluci. Això no obstant, l’edat compensava. Va intentar facilitar-li les coses.

—No sóc policia.

—En Lluci no hi és.

—On el puc trobar?

Ella va alçar el cap. La seva veu va ser un tro audible des del Tibidabo.

—Nati, aquí hi ha un senyor que busca en Lluci!

Una altra dona va treure el cap per una de les finestres. El seu rostre va quedar emmarcat per calces i combinacions, a les quals cent mil rentades i mil sargits havien arrabassat el color, si és que mai n’havien tingut.

—És als billars! On vols que sigui a aquesta hora, sembles ximple?

—Vejam si pujo i et dic quatre coses ben dites!

La de les altures es va ficar a dins. La del carrer va tornar a encarar-se amb ell.

—Ja sé on són els billars, gràcies —es va acomiadar en Miquel Mascarell.

Va caminar per un parell de carrers, però ni tan sols va haver d’entrar al local. En Lluci va aparèixer a la seva mateixa vorera, immers en la seva eterna imatge de desolació. Igual que a en Nicanor Buendía, li faltava un braç. Que un esguerrat freqüentés el billar era d’allò més curiós, per més que de jove hagués estat bo, molt bo, i no ho pogués oblidar. Els anys tampoc no l’havien tractat bé. Desmanegat i misèrrim, semblava més una xinxa que no pas un ésser humà. I, tanmateix, era una institució. Tot orelles. Un confident de luxe.

Es va aturar davant seu i va esperar que alcés el cap i el reconegués.

—Inspector?

—Hola, Lluci.

—Quina alegria de tornar-lo a veure —va xiuxiuejar sense la més mínima emoció.

—Com et va?

—Arrossegant-me, i vostè?

—Anar tirant.

—No ho sembla pas. —Va moure el cap de dalt a baix un parell de vegades, mentre admirava el vestit.

—No et deixis impressionar per la façana. Et vols guanyar un parell de duros?

—Home, no m’anirien pas malament —es va animar.

Va buscar a la butxaca les deu pessetes. A en Lluci, sempre li havia pagat els seus serveis, per poca cosa que fos. Si n’hi donava més, seria perillós. Menys, un insult. Ateses les circumstàncies, amb deu pessetes n’hi havia prou.

Va sostenir-les a la mà sense donar-les-hi.

—Busco el Chinchilla.

—Per què? —Es va espantar.

—Tranquil, que ja no sóc policia. És un afer privat.

—No voldria…

—T’he mentit mai?

—No.

—Doncs menys ara que acabo de tornar a Barcelona.

—El van trincar?

—Sí.

—Però va sortir de la presó.

—Sí.

—Bé.

—On el puc trobar?

Les deu pessetes encara eren a la seva mà, disposades a canviar d’amo.

—Té negocis, i legals, no es pensi. És al carrer Ample, entre Avinyó i aquell petit… Carabassa, sí. Entre Avinyó i Carabassa. Es dedica al vi.

—Al vi?

—Ja ho veu.

—Continua coneixent mig Barcelona?

—Ara tot Barcelona. Diu que la informació és poder.

—Així, doncs, ha passat de pispa a lladre de primera.

—Que no, que és legal —va insistir en Lluci—. Fa deu anys era molt jove, com tots. La gent aprèn dels errors.

—I prospera.

—Això mateix.

Li va donar les deu pessetes. L’homenet les va agafar amb la seva única mà i se les va guardar a la butxaca dels pantalons. Els seus ulls eren crepusculars, malaltissos. Tenia la pell groguenca, com si el seu fetge fos a les acaballes.

—Cuida’t, Lluci —es va acomiadar d’ell.

—Vagi en nom de Déu, inspector.

Si Déu existia, sens dubte no era a Barcelona, ni a Espanya, per més que el nou règim el brandés com a ensenya de la seva victòria.