12

Sobre el tamboret hi havia unes sabates esventrades que clamaven que les arreglessin, però en Silvestre va fer els ulls grossos i va agafar el diari. El llegia de dalt a baix, des de l’editorial fins als successos. Sempre estava al dia dels esdeveniments internacionals, seguia com evolucionaven i tenia les seves intuïcions. Quan s’equivocava, quan, havent previst blanc, sortia negre, li donava les culpes al diari, que mai publica el més important, que canvia o oblida notícies, i només el diable sap amb quines intencions! Avui, el diari no estava ni millor ni pitjor que de costum, però en Silvestre no ho va poder aguantar. De tant en tant, mirava el rellotge, impacient. Va intentar interessar-se per la situació política de França i per la guerra d’Indoxina, però els ulls lliscaven per les lletres impreses i el cervell no copsava el sentit de les paraules. Va abaixar el diari, d’una sotragada, i va cridar la dona.

La Mariana va aparèixer a la porta, gairebé tapant-la amb el seu volum espès. Venia eixugant-se les mans, havia acabat de fregar plats.

—Aquest rellotge va bé? —va preguntar el marit.

Amb una lentitud enervant, la Mariana va mirar la posició de les agulles:

—Crec que sí…

—Mmm…

La dona va esperar que digués alguna cosa, ja que aquell rondineig no tenia un significat aparent. En Silvestre va agafar el diari, aquest cop amb ràbia. Se sentia observat i reconeixia que la seva ansietat tenia alguna cosa de ridícula o, almenys, infantil:

—Va, home, que ja arriba el noi… —va somriure la Mariana.

En Silvestre va aixecar el cap, bruscament:

—Quin noi? Au, vinga! El que menys importa és el noi!…

—Així, per què estàs tan nerviós?

—Nerviós, jo? Sí, dona!

El somriure de la Mariana era més gran i més divertit. En Silvestre se’n va adonar, va notar que la seva indignació era excessiva i que res no la justificava, i també va somriure:

—El coi de noi!… M’ha embruixat!…

—Sí, t’ha embruixat!… T’ha trobat el punt dèbil, les dames… Estàs perdut! —I va tornar a la cuina, per planxar alguna peça de roba.

El sabater va arronsar les espatlles, animat, va mirar un cop més el rellotge i es va fer una cigarreta per entretenir l’espera. Va passar mitja hora. Eren gairebé les deu. En Silvestre ja pensava que no tindria cap més remei que treballar en les sabates quan el timbre va sonar. La porta del menjador, on era, s’obria al passadís. Va agafar el diari, va posar una expressió atenta, va fingir desinterès en qui entrava. Però, interiorment, somreia d’alegria. L’Abel va passar pel passadís:

—Bona nit, senyor Silvestre —i va seguir el passadís fins a l’habitació.

—Bona nit, senyor Abel —va respondre en Silvestre, i immediatament va deixar anar, un cop més, el cansat diari, i va córrer a preparar el vell joc de dames.

L’Abel, així que va entrar a l’habitació, es va posar còmode. Es va posar uns pantalons vells, va canviar les sabates per unes espardenyes i es va treure l’americana. Va obrir la maleta on guardava els llibres, en va triar un que va posar sobre el llit i es va preparar per treballar. Qualsevol altre no anomenaria allò feina, però l’Abel ho considerava així. Tenia al davant el segon volum d’una traducció francesa d’Els germans Karamàzov, que estava rellegint per aclarir algunes conclusions com a resultat de la primera lectura. Abans de seure, va buscar tabac. No en va trobar. Se l’havia fumat tot i havia oblidat comprar-ne. Va sortir de l’habitació, disposat a mullar-se una altra vegada per no quedar-se sense tabac.

En passar davant de la porta del menjador, va sentir que en Silvestre preguntava:

—Que surt, senyor Abel?

Va somriure i va explicar:

—M’he quedat sense tabac. Vaig a la taverna a veure si n’hi ha.

—Jo en tinc. El que no sé és si li agrada. És de cargolar…

L’Abel no va fer cerimònies:

—A mi tot m’està bé. Estic acostumat a tot.

—Agafi’n, agafi’n! —va exclamar en Silvestre, allargant-li el tabac i el paper.

En el moviment que va fer, va deixar veure el tauler que havia amagat fins aleshores. L’Abel va mirar ràpidament el sabater i li va sorprendre una expressió ferida als ulls. Amb prestesa, va cargolar una cigarreta davant de la mirada crítica d’en Silvestre, i la va encendre. Per orgull, el sabater intentava, ara, amagar el tauler de dames amb el cos. L’Abel va veure que el bol de vidre, que normalment estava al centre de la taula, estava desviat a un costat i que davant del lloc d’en Silvestre hi havia una cadira buida. Va entendre que la cadira li estava destinada. Va murmurar:

—M’agradaria jugar una estona. Li ve de gust, senyor Silvestre?

El sabater va sentir un formigueig a la punta del nas, senyal segur de commoció. En aquell moment, va estar segur que s’havia fet molt amic de l’Abel, sense saber-ne bé el motiu. Va respondre:

—Estava a punt de comentar-1’hi…

L’Abel va anar a l’habitació, va guardar el llibre i va tornar amb en Silvestre.

El sabater ja havia col·locat les fitxes, havia posat el cendrer en un lloc on l’Abel el pogués abastar i havia arribat al punt de moure la taula de manera que la llum, que venia del sostre, no trobés obstacles en el seu camí que fessin ombra al tauler.

Van començar a jugar. En Silvestre estava radiant. L’Abel, menys eufòric, reflectia l’alegria de l’altre, però no deixava d’observar-lo amb atenció.

La Mariana va acabar la feina i va anar a estirar-se. Ells dos es van quedar. Prop de mitjanit, en acabar un joc en què no havia tingut especialment sort, l’Abel va declarar:

—Per avui, ja n’hi ha prou! Vostè juga molt millor que jo. Com a lliçó, ja n’hi ha prou!

En Silvestre va fer una ganyota de decepció, però no va anar més enllà. Va reconèixer que havien jugat molt, que era una bona idea parar. L’Abel va allargar la mà al tabac, va preparar una altra cigarreta i va preguntar, mentre observava la sala on eren:

—Fa molt que viu aquí, senyor Silvestre?

—Vint anys ben bons. Sóc el llogater més antic de l’edifici.

—Coneix tots els altres llogaters, és clar!

—Sí, i tant.

—Són bona gent?

—Uns millors, altres pitjors. Com a tot arreu, al cap i a la fi…

—Sí. Com a tot arreu.

Distretament, l’Abel va començar a apilar les fitxes del joc, alternant les blanques amb les negres. De seguida, va desfer la pila i va preguntar:

—El d’aquí al costat, pel que sembla, no és dels millors.

—No és mal home. Callat… No m’agraden els homes callats, però aquest no és dolent. Ella sí que és un escurçó. És gallega, a sobre…

—Gallega? I què hi té a veure?

En Silvestre es va penedir del to de menyspreu amb què havia pronunciat la paraula:

—És una manera de dir. Ja coneix la dita: «D’Espanya, ni bon vent, ni bon casament…».

—Ah, sí! Així li sembla que no s’entenen?…

—N’estic segur. Ell amb prou feines se sent, però ella crida com una cab… vull dir, parla molt alt…

El noi va somriure amb la incomoditat d’en Silvestre i la seva cura per triar el vocabulari:

—I els altres?

—Al primer esquerre viu gent que no entenc. Ell treballa al Notícias i és una bèstia. Perdoni, però és així. Ella, pobra, des que la conec sembla que està a punt de morir. Cada dia es veu més xuclada…

—Està malalta?

—És diabètica. És el que li va dir a la meva Mariana. Però, o jo m’equivoco molt, o té tuberculosi. La filla ja se’ls va morir d’una meningitis. Des d’aleshores, la mare sembla que hagi envellit vint anys. Deuen ser infeliços, em sembla a mi. Ella… Pel que fa a ell, ja l’hi he dit, és un animal. Li arreglo les sabates perquè necessito guanyar-me la vida, però si fos per mi…

—I al costat?

En Silvestre va fer un somriure maliciós: li va semblar que l’interès de l’hoste pels veïns era un pretext per saber «coses» de la veïna de dalt. Però es va quedar parat quan va sentir-lo afegir:

—Bé. Aquesta ja ho sé. I els de l’últim pis?

El sabater va trobar que la curiositat era excessiva. Tanmateix, l’Abel, tot i que feia preguntes, no semblava gaire interessat.

—A l’últim pis… Al costat dret, hi viu un individu a qui jo tinc tírria. Si el tombéssim cap per avall no deixaria caure un cèntim, però qui el veu creu veure-hi un… un capitalista…

—Sembla que no li agraden els capitalistes —va somriure l’Abel.

La desconfiança va fer recular en Silvestre. Va articular, a poc a poc:

—Ni m’agraden… ni em desagraden… És una manera de parlar…

L’Abel no va semblar haver-ho sentit:

—I la resta de la família?

—La dona és ximple. El seu Anselmo cap aquí, el seu Anselmo cap allà… La filla, al meu humil parer, té un munt de maldecaps guardats per martiritzar els pares. I com que a ells els cau la bava per ella, és pitjor…

—Quina edat té ella?

—En deu tenir vint. A l’edifici li duien Claudinha. Tant de bo m’equivoqui…

—I a l’altre costat?

—A l’altre costat viuen quatre senyores. Gent molt respectable. Fa temps, sembla que van viure bé. Després, uns cops de mala sort… És gent educada. No van amunt i avall dient mal dels altres, i això ja és molt. Es fiquen en les seves coses…

L’Abel s’entretenia ara a posar les fitxes formant un quadrat. Com que el sabater havia callat, va aixecar els ulls cap a ell, esperant. Però en Silvestre no estava disposat a continuar parlant. Li semblava que hi havia una intenció amagada en les preguntes de l’hoste i, tot i que en el que havia dit no hi havia res comprometedor, ja s’havia penedit d’haver parlat tant. Li venien al cap les primeres sospites i se censurava per la bona fe. L’observació de l’Abel sobre els capitalistes li semblava capciosa i plena de trampes.

El silenci incomodava en Silvestre i això el pertorbava, encara més perquè l’hoste demostrava sentir-se molt a gust. Les fitxes s’alineaven ara en tota la llargada de la taula, com passeres en el corrent d’un riu. L’infantilisme de l’entreteniment irritava en Silvestre. Quan el silenci ja era insuportable, l’Abel va reunir les fitxes al tauler amb una cura enervant i, de sobte, va deixar anar una pregunta:

—Per què no es va informar sobre mi?

La pregunta coincidia tant amb els pensaments d’en Silvestre que va quedar atordit durant els primers segons i sense una resposta adient. Per guanyar temps, no va trobar res millor que treure dos gots i una ampolla d’un armari i preguntar:

—Li agrada el licor de guindes?

—Sí.

—Amb guindes o sense?

—Amb guindes.

Mentre madurava la resposta, anava omplint els gots, però com que l’extracció de les guindes li absorbia l’atenció, va arribar al final sense saber què respondre. L’Abel va ensumar l’aiguardent i va dir amb innocència:

—Encara no ha contestat la meva pregunta…

—Ah! La seva pregunta!… —La incomoditat d’en Silvestre era evident—. No me’n vaig informar perquè vaig pensar… perquè vaig pensar que no calia…

Va donar a aquestes paraules una entonació que unes orelles atentes entendrien que insinuava una sospita. L’Abel ho va entendre:

—I encara pensa així?

Sentint que l’estaven posant entre l’espasa i la paret, en Silvestre va intentar passar a l’atac:

—Sembla que endevina els pensaments dels altres…

—Tinc el costum d’escoltar tot el que em diuen i de parar atenció a la manera com m’ho diuen. No és difícil… En definitiva, és veritat, o no, que desconfia de mi?

—I per què hauria de desconfiar de vostè?

—Espero que m’ho digui. Li vaig donar l’oportunitat de saber qui sóc. No la va voler aprofitar… —Va fer un glop d’aiguardent, va esclafir la llengua i va preguntar, amb els ulls riallers fits en en Silvestre—: O prefereix que sigui jo qui l’hi digui?

Amb la curiositat sobtadament dispersa, en Silvestre no va poder reprimir un moviment cap endavant que la va delatar. Amb el mateix aire maliciós, l’Abel va fer una nova pregunta:

—Però qui li diu que no l’enganyaré?

El sabater es va sentir com es deu sentir la rata entre les potes del gat. Li van agafar ganes de «posar el noi al seu lloc», però aquestes ganes se li van esquerdar i no va saber què dir. Com si no esperés resposta a les dues preguntes, l’Abel va començar:

—M’agrada vostè, senyor Silvestre. M’agrada la seva casa i la seva dona i aquí m’hi trobo bé. Potser no m’hi estaré gaire, aquí, però quan me’n vagi m’enduré bons records. Des del primer dia, vaig notar que el meu amic… Em permet que el tracti així?

En Silvestre, ocupat a esprémer la guinda entre la llengua i les dents, va assentir amb el cap.

—Gràcies —va contestar l’Abel—. Li vaig notar una certa desconfiança, sobretot en la mirada. Sigui com sigui, m’ha semblat convenient dir-li qui sóc. És veritat que, juntament amb aquesta desconfiança, hi havia, com ho puc dir?, hi havia una cordialitat que em va entendrir. Encara ara veig aquesta cordialitat i aquesta desconfiança…

L’expressió fisonòmica d’en Silvestre es va transformar. Va passar per la cordialitat i per la desconfiança sense pausa, i va acabar per fixar-se com abans. L’Abel va assistir a aquest posar i treure de màscares amb un somriure divertit:

—És com l’hi dic. Aquí les té… Quan acabi la meva història, espero veure només la cordialitat. Anem a la història. Em permet que em serveixi del seu tabac un cop més?

En Silvestre ja no tenia guinda a la boca, però no li va semblar necessari respondre. Se sentia una miqueta ofès per l’absència de cerimònia del noi i temia ser agressiu si li responia.

—La història és una mica llarga —va començar l’Abel, després d’encendre la cigarreta—, però l’abreujaré. Ja és tard i no vull abusar de la seva paciència… Tinc vint-i-vuit anys, no he fet el servei militar. No tinc una professió concreta, ja veurem per què. Sóc lliure i estic sol, conec els perills i els avantatges de la llibertat i de la soledat i m’hi trobo bé. Fa dotze anys que visc així, des dels setze. Els meus records de la infància ara no vénen a tomb, entre altres coses perquè encara no sóc prou vell perquè m’agradi explicar-los, i també perquè no ajudarien en res a la seva desconfiança o a la seva cordialitat. Vaig ser un bon alumne a l’escola i a l’institut. Vaig aconseguir ser apreciat per companys i professors, cosa estranya. Jo no tenia, l’hi puc assegurar, la menor ombra de càlcul: no adulava els professors ni em subordinava als companys. Així vaig arribar als setze anys, època en què… No li he dit que sóc fill únic i vivia amb els pares. Ara suposi el que vulgui. Suposi que van morir en un accident o que es van separar perquè no podien viure l’un amb l’altra. Esculli. De qualsevol manera, arribem al mateix lloc: em vaig quedar sol. Em dirà, si ha optat per la segona hipòtesi, que em podia haver quedat vivint amb ells. Si fos així (quedem-nos amb aquesta hipòtesi), suposi que no em vaig voler quedar amb cap dels dos. Potser perquè no els estimava. Potser perquè els estimava igualment tots dos i era incapaç de triar entre ells. Pensi el que vulgui, perquè, repeteixo, arribem al mateix lloc: em vaig quedar sol. Als setze anys (se’n recorda?), als setze anys la vida és una cosa meravellosa, almenys per a algunes persones. Li veig a la cara que, a aquella edat, la vida ja no tenia res de meravellós per a vostè. Ho tenia per a mi, per desgràcia, i dic per desgràcia perquè això no m’ha ajudat. Vaig abandonar l’institut i vaig buscar feina. Uns parents de la província van voler que anés a viure amb ells. Vaig rebutjar-ho. Havia mossegat amb gana el fruit de la llibertat i de la soledat i no estava disposat a permetre que me’l traguessin. Encara no sabia, a aquelles altures, que aquell fruit de vegades és amarg… L’avorreixo?

En Silvestre va encreuar els braços musculosos sobre el pit i va respondre:

—No, sap prou bé que no.

L’Abel va somriure.

—Té raó. Continuem. Per a un noi que no sap res als setze anys, i el que jo sabia era el mateix que res, i està disposat a viure sol, trobar feina no és fàcil, encara que no es permeti escollir. Jo no vaig triar. Em vaig agafar al que va aparèixer primer, i el que va aparèixer primer va ser un anunci on es demanava un empleat per a una pastisseria. Hi havia bastants pretendents, ho vaig saber després, però el propietari de la botiga em va escollir. Vaig tenir sort. Potser havien influït en l’elecció el meu vestit net i les meves maneres educades. Més tard ho vaig comprovar, quan vaig voler buscar una feina nova. Em vaig presentar brut i mal educat… Va ser definitiu, com es diu ara. No em van ni mirar. El sou arribava, tot just, per morir de fam. Però jo tenia reserves acumulades durant setze anys de bon tracte i em vaig aguantar. Quan les reserves es van esgotar, no vaig trobar una altra solució que no fos completar els àpats amb els pastissos del patró. Avui no puc veure un pastís sense tenir ganes de vomitar. Em pot posar més licor?

En Silvestre va omplir el got. L’Abel es va mullar els llavis i va continuar:

—És clar que no en tindria prou amb tota la nit, si continués amb tants detalls. Ja passa de la una i encara vaig per la primera feina. En vaig tenir moltes, i per això li vaig dir que no tenia una professió concreta. En el present, treballo com a administratiu en una obra, a Areeiro. Demà, no sé què seré. Potser aturat. No seria el primer cop… Ignoro si sap què és estar sense feina, sense diners i sense casa. Jo sí que ho sé. Una de les vegades que això va passar va coincidir amb la inspecció per al servei militar. El meu estat de precarietat física era tan dolent que em van rebutjar. Vaig ser un dels que la Pàtria no va voler… No em va importar, l’hi dic amb franquesa, encara que el menjar i el llit garantits tinguessin els seus avantatges. Al cap de poc, vaig aconseguir trobar feina. Riurà si li dic de què. Feia propaganda d’un te meravellós que curava totes les malalties… No ho troba graciós? Doncs ho hauria trobat, si m’hagués sentit parlar-ne. Mai no he mentit tant a la meva vida i no pensava que hi hauria tanta gent disposada a creure en mentides. Vaig viatjar per una bona part del país, vaig vendre el meu te miraculós a gent que em creia. Mai no vaig tenir remordiments. El te no feia mal, això l’hi puc assegurar, i les meves paraules donaven tanta esperança a qui en comprava que em temo que encara em quedaven a deure diners. I és que no hi ha diners que paguin l’esperança…

En Silvestre va bellugar lentament el cap, assentint.

—Em dóna la raó, oi? Doncs aquí ho té. Explicar-li més de la meva vida és gairebé inútil. Vaig passar gana i fred algunes vegades. Vaig tenir moments d’abundància i moments de privació. Vaig menjar com un llop que no sap si caçarà l’endemà, i vaig fer dejú com si m’hagués compromès a morir de fam. I aquí estic. He viscut a tots els barris de la ciutat. He dormit en dormitoris col·lectius on les puces i les xinxes es poden comptar per milers. Ja he creat intents de llar amb algunes bones noies, que n’hi ha, a centenars, per tot Lisboa. Deixant de banda els pastissos del meu primer patró, només he robat una vegada. Va ser al jardí de l’Estrella. Tenia gana. Jo, que sé alguna cosa sobre l’assumpte, puc dir que mai no havia arribat fins a aquell punt. Se’m va acostar la noia més bonica que havia vist mai. No, no és el que pensa. Era una nena de quatre anys, no més. I si dic que era bonica és, potser, per compensar-la del robatori. Portava una llesca de pa amb mantega, gairebé intacta. Els pares o la criada devien ser a prop. Ni hi vaig pensar. Ella no va cridar, no va plorar, i jo, en uns segons, estava darrere de l’església mossegant el meu pa amb mantega…

En Silvestre tenia els ulls brillants per les llàgrimes.

—Tampoc he deixat de pagar mai el lloguer de les habitacions on he estat. L’hi dic per tranquil·litzar-lo…

El sabater va arronsar les espatlles, amb indiferència. Volia que l’Abel continués parlant perquè li agradava sentir-lo, però, sobretot, perquè no sabia què respondre. Volia, això sí, fer una pregunta, però temia que fos massa aviat. L’Abel es va anticipar:

—És la segona vegada que explico això a algú. La primera va ser a una dona. Vaig pensar que ho entendria, però les dones no entenen res. Em vaig equivocar. Ella volia una llar definitiva i va creure que m’atrapava. Es va equivocar. Ara l’hi he explicat a vostè, no sé per què. Potser perquè em cau bé, potser perquè des del primer cop que en vaig parlar ja han passat alguns anys i tenia la necessitat de desfogar-me. O potser per qualsevol altra raó… No ho sé…

—M’ho ha explicat perquè deixés de desconfiar de vostè —va respondre en Silvestre.

—Ah, no! Quanta gent ha desconfiat de mi i ha romàs en la ignorància!… Potser ha estat l’hora, el nostre joc de dames, el llibre que ara estaria llegint si no hagués vingut aquí, no ho sé!… Sigui com sigui, ja ho sap.

En Silvestre es va rascar amb les dues mans la grenya embullada. Després es va omplir el got i el va buidar d’un glop. Es va netejar la boca amb el dors de la mà i va preguntar:

—Per què viu així? Perdoni’m si sóc indiscret…

—No és indiscret. Visc així perquè vull. Visc així perquè no vull viure d’una altra manera. La vida com els altres l’entenen no té valor per a mi. No m’agrada sentir-me atrapat, i la vida és un pop amb molts tentacles. De vegades, fa mal, però no hi ha altre remei. M’entén?

—L’entenc molt bé. Però això no porta a res útil.

—La utilitat no em preocupa.

—Ja ha provocat molts disgustos…

—He fet tots els possibles perquè això no passés. Però quan ha passat, no he dubtat.

—És dur!

—Dur? No. Sóc fràgil, cregui’m. I és la certesa de la meva seguretat la que em porta a allunyar-me dels lligams. Si em dono, si em deixo atrapar, estic perdut.

—Fins que un dia… Jo sóc vell. Tinc experiència…

—Jo també.

—Però la meva és la dels anys…

—I què li diu?

—Que la vida té molts tentacles, com ha dit fa poc. I, per més que es tallin, sempre n’hi ha un que es queda, i aquest acaba per atrapar.

—No el feia tan… com ho diria?…

—Filòsof? Tots els sabaters tenen alguna cosa de filòsofs. Ho va dir algú…

Tots dos van somriure. L’Abel va mirar el rellotge:

—Són les dues, senyor Silvestre. Ja és ben bé hora d’anar a dormir. Però, abans, li vull dir una altra cosa. Vaig començar a viure així per caprici, vaig continuar per convicció i continuo per curiositat.

—No l’entenc.

—Ara ho entendrà. Em fa l’efecte que la vida és darrere d’una cortina, rient a cor què vols dels nostres esforços per conèixer-la. Jo la vull conèixer.

En Silvestre va fer un somriure suau, amb un punt de descoratjament:

—Hi ha tantes coses a fer a aquest costat de la cortina, amic meu… Encara que visqués mil anys i tingués les experiències de tots els homes, no aconseguiria conèixer la vida!

—Potser té raó; però encara és aviat per desistir…

Es va aixecar i va allargar la mà a en Silvestre:

—Fins demà!

—Fins demà… amic meu.

Sol, en Silvestre es va cargolar, vagarosament, una cigarreta. Tenia als llavis el mateix somriure suau i cansat. Els seus ulls fitaven la superfície de la taula, com si s’hi moguessin figures d’un passat llunyà.