2

Tothom ha sentit a parlar d’Òmnia

L’endemà, a l’escola, en Nico no va explicar a la Mei Ling que s’havia desfet de l’estimat peluix de la seva germana petita. En part perquè encara confiava que la mare aconseguís recuperar-lo, però també perquè seguia molest amb la seva família per haver-lo fet responsable d’aquella pèrdua.

—Escolta, estàs molt callat, avui —li va dir la Mei Ling a la primera hora d’esbarjo—. Que et trobes bé?

—Sí, és que la Clàudia no ens ha deixat dormir —va respondre ell, ressentit.

A la nena li havia costat molt agafar el son perquè trobava a faltar en Trèvol.

La Mei Ling va riure.

—Ja se sap, quan es té una germaneta!

—Sí, és una mica pesada —va murmurar en Nicolau. I molt ploranera.

Es va passar la resta del dia provant de convèncer-se a si mateix que la mare recuperaria en Trèvol sense problemes i que aquell petit drama acabaria desinflant-se fins a esdevenir una anècdota sense importància.

A la tarda, quan la mare va arribar a casa, la Clàudia va sortir disparada a rebre-la:

—On és, en Trèvol, mare? Mare, i en Trèvol? Que no em portes en Trèvol?

—Ho sento, bufona —va començar a dir ella, amb delicadesa—. A la parròquia no hi era.

La Clàudia se la va mirar amb ulls incrèduls.

—Què? Per què? On és?

—Clàudia, l’hem perdut —va mirar d’explicar-li la seva mare—. No sabem on és. Potser se l’ha emportat un altre nen.

Ella es va quedar molt quieta, amb els ulls ben oberts, com si no fos capaç de concebre la vida sense el seu peluix. I en Nico gairebé va poder sentir l’espetec que li feia el cor menut en trencar-se per la meitat.

Però la Clàudia no va plorar. Va respirar fons, va mirar la seva família amb posat seriós i va dir:

—Haurem de posar cartells.

De manera que van recórrer tot el barri per empaperar-lo d’anuncis que mostraven la foto d’en Trèvol.

La Clàudia estava convençuda que el nou amo d’en Trèvol comprendria, en veure els cartells, que no podia quedar-se de cap de les maneres aquell conill que no era seu. En Nico i els seus pares no li van dur la contrària, tot i que sabien que la realitat era molt diferent. La tarda abans, quan la Clàudia no podia sentir-los, la seva mare els havia confessat que, en realitat, a la parròquia havien llençat el peluix a les escombraries. Estava massa atrotinat per poder-lo regalar a algú.

—No l’hi digueu —va demanar-los—. Se sentirà millor si es pensa que en Trèvol és amb un altre nen.

—Però per a ella serà com si aquest altre nen l’hi hagués pres, mare —va objectar en Nico.

—Bé, sempre és millor això que no pas creure que l’han llençat a les escombraries, Nico —va observar el seu pare.

Ho va dir en un to neutre, però per a ell va ser com una acusació. Per bé que els seus pares no havien tornat a esmentar el tema, el noi sabia que la família el feia responsable de la pèrdua d’en Trèvol. La Clàudia, de fet, estava enfadada amb ell i no li dirigia la paraula si podia evitar de fer-ho.

Tot allò irritava en Nico. Per què feien tant de rebombori per un peluix de no res?

—Doncs jo crec que li hem de dir que en Trèvol ja no tornarà —va opinar—. Perquè s’hi vagi fent a la idea i ho superi d’una vegada. Perquè si no, seguirà buscant-lo fins que el trobi.

—O fins que se’n cansi, Nico. Perquè no el trobarà pas —li va recordar la seva mare.

En Nico no va respondre.

Un parell de dies més tard, la Mei Ling li va preguntar, a l’hora d’esbarjo:

—Escolta, què ha passat? Així la teva germana ha perdut el peluix?

—Has vist els anuncis, oi? —va mormolar ell, completament pansit.

—Doncs sí, la veritat; era difícil no veure’ls, perquè els heu enganxat per tot arreu.

Feia cara d’estar una mica desconcertada, i no n’hi havia pas per menys; en Nico sabia que sovint es difonien cartells amb fotos de gossos o gats perduts, però… de peluixos? Els peluixos no s’escapaven pas de casa. Si no era que un nen tanoca els ficava dins d’una bossa equivocada, és clar.

—Però ha estat bona idea —va prosseguir la Mei Ling, interpretant malament el gest desconsolat del seu amic—, perquè així segur que tard o d’hora el trobareu.

En Nico va enfonsar la cara entre les mans, va sospirar i finalment va explicar-li que, en realitat, mai no trobarien el pobre Trèvol, perquè ell mateix l’havia ficat dins la bossa de les joguines reciclables, i a la parròquia, per error, l’havien llençat a les escombraries.

—I saps què fan, als abocadors, amb les escombraries? Les cremen! —va gemegar—. Com l’hi diré, a la Clàudia, que he matat el seu peluix?

—Ep, ep, no dramatitzem. Matar-lo, no l’has matat, perquè els peluixos no estan vius.

En Nico es trobava molt millor, ara que s’havia sincerat amb la Mei Ling; feia temps que li havia passat l’empipada, s’havia sentit molt angoixat per tot l’embolic que havia organitzat i fins ara no ho havia explicat a ningú.

—Ha estat culpa meva —va insistir-hi, tossut—. Jo em pensava que era una ximpleria, que no era altra cosa que un peluix vell i xaruc i que la Clàudia se n’oblidaria… però resulta que està trista perquè el troba a faltar, no em parla i, a sobre, està insuportable perquè no dorm a les nits.

—No dorm gens?

—Ben poc. És que s’havia acostumat a dormir amb en Trèvol. En té més, de peluixos, però no hi ha manera; dóna voltes i més voltes i no troba la postura. A més, està enrabiada amb mi, i això que no sap que el seu peluix ha anat a parar a les escombraries. Es pensa que l’hem donat a un altre nen.

La Mei Ling se’l va mirar, pensativa.

—I per què no demanes als teus pares que li comprin un altre peluix igual?

—Ja els ho he dit, però és impossible. En Trèvol tenia més de trenta anys. De peluixos com ell ja no en venen enlloc. La Clàudia no el tornarà a veure mai més.

De fet, la seva mare ja havia comprovat que l’empresa que els fabricava ni tan sols existia.

La Mei Ling va callar un moment i després va preguntar:

—Heu mirat a Òmnia?

—Òmnia? —va repetir en Nico.

—Ja saps què vull dir; la botiga virtual on pots trobar qualsevol cosa. «Tot allò que puguis somiar» —va dir la Mei Ling, recitant el lema de l’empresa.

—Ja sé què és, Òmnia —va replicar el seu amic.

Tothom ho sabia, tot i que ell mai no havia comprat res a través del seu web. Però la mare sí que hi havia fet diverses comandes, normalment de coses que no eren fàcils de trobar a les botigues o que necessitava amb una certa urgència; els missatgers d’Òmnia eren escrupolosament puntuals i li duien les comandes l’endemà d’haver-les fet a primera hora, sens falta.

—Però no crec pas que hi venguin peluixos vells —va objectar, tanmateix.

—Hi venen de tot! Mira, al web d’Òmnia la meva àvia va trobar la figureta de porcellana que feia joc amb una altra que ja tenia, i que li havien regalat el dia del seu casament, fa com a mínim cinquanta anys.

—Que parleu d’Òmnia? —va preguntar un altre nen, apropant-s’hi—. És veritat, ho tenen tot. Gràcies a ells, el meu oncle va aconseguir l’últim cromo que li faltava d’una col·lecció que havia començat quan tenia la nostra edat. Al cercador de la botiga li va sortir que el cromo que volia era dins d’un sobre en concret; el va comprar… i va resultar que era cert! I això que el sobre estava tancat, quan el va rebre…

—És impossible —va saltar en Nicolau; devia ser casualitat.

Però el seu company parlava molt seriosament i, a més, no van trigar a intervenir-hi altres nens per explicar les seves pròpies històries amb l’extraordinària botiga virtual:

—És on venen aquells patins que volen, oi? Ho he vist per la tele.

—Això no és res! També tenen una guia de viatge de Saturn amb mapes i fotos a tot color.

—Això és una bola, home. El deuen tenir a la secció de ciència-ficció.

—L’altre dia va sortir al diari un home que deia que havia comprat un casc romà autèntic a Òmnia. Va voler reclamar a la botiga perquè semblava nou, però els experts van fer-hi proves i van dir que té més de dos mil anys.

—Una altra bola. Com aquella d’una dona que va tornar un llibre perquè no li agradava el final i l’hi van canviar per un altre exactament igual, però on el seu personatge preferit no es moria.

En aquell moment va sonar el timbre i es va acabar la conversa. Mentre tots se’n tornaven cap a classe, la Mei Ling va comentar:

—Segur que gairebé tot el que expliquen d’Òmnia és mentida. Però si vols trobar un peluix com el que ha perdut la Clàudia… jo de tu començaria per aquí.