1
Un pressentiment

Un calfred tremolós baixa lentament per l’esquena de la Penélope Fernández. De sobte el seu cor comença a bategar més de pressa mentre fa un cop d’ull per sobre l’espatlla. Potser és en aquell moment que té la sensació de saber què passarà aquell dia.

Tot i la calor que fa a l’estudi, la Penélope sent com una fredor li travessa la cara. Aquesta sensació perdura fins al tocador. Li pressionen la freda esponja coberta de maquillatge contra la pell i li retiren el clip dels cabells amb un colom de la pau mentre li apliquen l’escuma dels cabells, tot fent un massatge per fer penetrar el producte i crear així uns rissos com serpentines.

La Penélope Fernández és la presidenta de la Societat Sueca per la Pau i l’Arbitratge. La introdueixen en silenci a l’estudi de les notícies i s’asseu davant del focus, al costat oposat de Pontus Salman, director executiu de Silencia Defence AB, empresa dedicada a la fabricació d’equipament militar.

La presentadora de les notícies, Stefanie von Sydow, canvia el tema de conversa, mira a la càmera i comença a parlar dels acomiadaments després de la compra de l’empresa Bofors per part del grup britànic de defensa BAE Systems. Llavors es gira cap a la Penélope:

—Penélope Fernández, en molts debats t’has expressat de manera molt crítica pel que fa a la gestió de l’exportació d’armament suec. Recentment ho has comparat amb l’escàndol Angolagate francès. Polítics i empresaris amb alts càrrecs van ser acusats de suborn i contraban d’armes i ara els han sentenciat a molts anys de presó… Però, sens dubte, una cosa així no l’hem vista mai a Suècia, oi?

—Això es pot interpretar de dues maneres diferents —va contestar la Penélope Fernández—: O bé podem dir que els nostres polítics són diferents o que el nostre sistema jurídic funciona diferent.

—Tu ho saps molt bé —diu en Pontus Salman—. Que nosaltres tenim una llarga tradició de…

—Segons la llei sueca —interromp la Penélope—. Segons la llei sueca està prohibida tota producció i exportació de material de guerra.

—És obvi que t’equivoques —contesta Salman.

—Paràgrafs 3 i 6 de les lleis pel que fa al material de guerra —especifica la Penélope.

—Però Silencia Defence ha rebut un preavís positiu —somriu ell.

—Sí, ja que, si no, estaríem parlant d’un delicte d’armes a gran escala i…

—Però ara de fet tenim permís —interromp ell.

—No oblidis que aquestes armes s’utilitzen per…

—Espera un moment, Penélope —interromp la presentadora, Stefanie von Sydow, i assenteix amb el cap mirant Pontus Salman, que ha alçat la mà per indicar que encara no ha acabat de parlar.

—Totes les transaccions empresarials s’escruten prèviament amb cura —explica Salman—. O bé directament pel govern o bé pels inspectors de productes estratègics, si és que saps qui són.

—França té alguna cosa equivalent —respon la Penélope—. I tot i això, material de guerra per valor de vuit mil milions de corones ha acabat a Angola, malgrat l’embargament d’armament per part de l’ONU i la prohibició total i vinculant…

—Però ara estem parlant de Suècia.

—Entenc que la gent no vulgui perdre la feina, però encara m’agradaria saber com pots justificar l’exportació d’aquesta gran quantitat de material de guerra a Kenya. Aquest és un país que…

—No hi ha res en absolut en què puguis basar el teu argument —interromp ell—. Res, ni el més mínim detall, o sí?

—No, desgraciadament no puc…

—Pots basar el teu argument en alguna cosa concreta? —interromp Stefanie von Sydow.

—No —contesta la Penélope i abaixa la mirada—. Però jo…

—Llavors penso que una disculpa estaria bé —diu Pontus Salman.

La Penélope mira Pontus directament als ulls i sent ràbia i frustració dins seu, però es veu obligada a romandre en silenci. Pontus riu descontent i continua parlant de la fàbrica a Trollhättan. Quan Silencia Defence va rebre el permís per començar a produir, van crear-se dos-cents llocs de treball. Ell explica què ha representat per a Silencia Defence el fet de rebre un preavís positiu i com ha augmentat la producció. La seva explicació es va allargant gradualment, sense deixar temps per argumentar en contra.

La Penélope escolta reprimint-se per no deixar anar l’orgull perillós del seu cor. En comptes d’això pensa que ben aviat ella i en Björn marxaran amb el seu iot. Prepararan el llit en forma de fletxa situat a la proa, ompliran la nevera i el petit congelador. Ja s’imagina la brillantor del gotet gebrat quan mengi areng confitat en vinagre, areng amb mostassa, patates noves, ous durs i pa cruixent. Prepararan la taula a la coberta del iot, llançaran l’àncora prop d’una illa petita a l’arxipèlag i seuran i menjaran durant hores acompanyats del sol vespertí.

* * *

La Penélope Fernández deixa Sveriges Television i es dirigeix cap al carrer Valhalla. Ha estat asseguda gairebé dues hores esperant participar en una conversa que seguia un altre programa matinal, quan el productor ha explicat que havien hagut de retallar el seu espai per deixar pas a cinc consells per aconseguir tenir un ventre pla a l’estiu.

De lluny veu la carpa de colors vius del circ Circus Maximum. Un cuidador d’animals esbandeix dos elefants amb una mànega de jardí mentre un d’ells aixeca la trompa i xucla el fort corrent d’aigua amb la boca.

La Penélope només té vint-i-quatre anys. Té els cabells arrissats i negres per sota les espatlles. Porta una cadena de plata curta amb un crucifix del dia de la seva confirmació. La pell és d’un color daurat. Com l’oli d’oliva verge o la mel, va escriure una vegada un company seu de primària mentre feien una activitat on s’havien de descriure els uns als altres. Ulls grossos i seriosos. Li han dit més d’una vegada que s’assembla a l’estrella de cinema Sofia Loren.

La Penélope agafa el telèfon i truca a en Björn per fer-li saber que ja hi està anant, que està agafant el metro des de Karlaplan.

—Penny? Ha passat alguna cosa? —pregunta ell amb veu preocupada.

—No, per què ho preguntes?

—Ja està tot a punt. T’he deixat un missatge al contestador, només faltes tu.

—Però no cal que ens estressem, no?

Quan la Penélope està dreta baixant les escales mecàniques llargues i rostes cap a l’andana del metro, se li comença a accelerar el cor, sent un malestar indefinit i tanca els ulls. Les escales s’enfonsen cada vegada més profundament i l’aire es torna més i més fred.

La Penélope Fernández prové de La Libertad, que és un dels departaments més grans d’El Salvador. La mare de la Penélope, Claudia Fernández, va ser empresonada durant la guerra civil i la Penélope va néixer en una cel·la on quinze preses més van fer tot el possible per ajudar-la. La Claudia era metgessa i havia participat activament en campanyes de divulgació pública. Va acabar a la presó del règim per intentar establir els requisits legals per donar suport a associacions per a la població indígena.

La Penélope només gosa obrir els ulls un cop es troba a l’andana del metro. La sensació d’estar atrapada ha desaparegut. Una vegada més, pensa en en Björn, que es deu estar esperant al club d’embarcacions de motor de Langholmen. A ella li encanta banyar-se nua llançant-se des de la barca, bussejar directament cap avall i no veure res més que el mar i el cel.

El metro trontolla mentre avança en el seu recorregut, el sol brilla a través de les finestres tan bon punt el tren deixa el túnel i surt a l’estació de Gamla Stan.

La Penélope Fernández odia la guerra i la violència i també les forces armades. Això és el que l’ha portat a cursar un màster en política a Uppsala i a estudiar la recerca de pau i el conflicte. Ha treballat juntament amb Jane Oduya per a l’organització d’ajuda francesa Action contre la Faim a Darfur. Ha escrit un article llegit àmpliament a Dagens Nyheter sobre els camps de refugiats de dones i l’intent d’aquestes de denunciar diàriament cada acte d’abús. Fa dos anys va ocupar el lloc de Frida Blom com a presidenta de la Societat per la Pau i l’Arbitratge sueca.

La Penélope baixa a Hornstull i puja les escales a la llum del dia; de sobte alguna cosa inexplicable la fa estar inquieta, baixa corrents per Palsundsbackan cap a Söder Mälarstrand, passa ràpidament el pont cap a Lanhholmen i segueix pel camí de l’esquerra cap al port. La polseguera provinent de la grava queda suspesa en l’aire quiet com la calitja.

El iot d’en Björn està situat a l’ombra, directament sota Västerbron; els moviments de l’aigua formen una xarxa de llum que gronxant-se es reflecteix a dalt de tot del pal d’acer.

Ella el veu dret a la popa de la barca, amb un barret de vaquer, els braços plegats i les espatlles arronsades.

La Penélope es posa dos dits a la boca i xiula. En Björn s’agita, el rostre li queda completament nu d’expressió, com si estigués terriblement espantat. Mira cap al carrer i la veu. Els ulls encara semblen neguitosos mentre camina cap a la passarel·la d’embarcament.

—Què passa? —pregunta ella mentre continua baixant les escales cap a les embarcacions.

—Res —contesta en Björn mentre es retoca el barret i intenta somriure.

S’abracen i ella nota que les mans d’ell estan congelades i que té la samarreta mullada per la part de l’esquena.

—Estàs molt suat —diu ella.

En Björn evita el contacte visual.

—Estic estressat perquè marxem.

—Has agafat la meva bossa?

Ell assenteix amb el cap i assenyala la cabina del iot, que es gronxa sota els peus d’ella, mentre percep l’olor de plàstic reescalfat pel sol i de fusta envernissada.

—Hola? —diu ella amb un to suau—. On ets?

Els seus cabells de color de palla despunten cap a totes les direccions. Els seus ulls blaus són ingenus i somrients.

—Sóc aquí —respon ell, i abaixa la mirada.

—En què penses tota l’estona?

—Que estarem junts —contesta ell abraçant-la per la cintura—. Que follarem en plena natura.

Ell li toca els cabells amb els llavis.

—És això el que esperes?

—Sí —contesta ell.

Ella riu de la seva sinceritat.

—La majoria de la gent, si més no dones, potser pensen que això és sobrevalorar les coses una mica —diu ella—. Estar estirat a terra amb formigues i pedres i…

—És el mateix que nedar despullat —diu ell de manera persistent.

—Pots intentar persuadir-me —diu ella descaradament.

—I ho faré.

—Com? —diu ella al mateix moment que li comença a sonar el telèfon que té a la bossa.

Sembla com si en Björn s’hagués quedat petrificat en sentir la trucada. De sobte el color li desapareix del rostre. Ella mira la pantalla del seu mòbil i veu que és la seva germana.

—Sí, és la Viola —li explica ràpidament a en Björn abans de contestar.

—Hola, germana.

Un cotxe toca el clàxon i la seva germana crida alguna cosa enganxada al telèfon.

—Maleït —barboteja ella.

—Què passa?

—S’ha acabat —diu la seva germana—, m’he separat d’en Sergej.

—Un altre cop? —afegeix la Penélope.

—Sí —contesta la seva germana calmadament.

—Ho sento —diu la Penélope—, entenc que estiguis trista.

—No és tan greu, però… la mama m’ha dit que sortiríeu amb el iot i he pensat… de venir amb vosaltres, si és que puc.

Es fa un silenci sepulcral.

—Vine, doncs —repeteix la Penélope sense mostrar gaire entusiasme—. En Björn i jo necessitem passar una mica de temps junts, però…