37
Unitats de cooperació

En Joona Linna camina ràpidament pel passadís cap a l’oficina del cap del Departament d’Investigació Criminal per explicar-li tot el que té a veure amb el correu electrònic d’en Björn Almskog per a en Carl Palmcrona. Se sorprèn en veure la porta oberta de bat a bat. En Carlos Eliasson mira per la finestra i després s’asseu darrere l’escriptori.

—Continua allà palplantada —diu ell.

—Qui?

—La mare de la noia.

—La Claudia? —pregunta en Joona mentre va cap a la finestra.

—Ja fa una hora que s’espera aquí dreta.

En Joona mira per la finestra però no la veu. Un pare amb un vestit blau marí camina portant una corona de rei al cap juntament amb una nena amb un vestit de princesa rosa.

Després, però, gairebé davant de la gran entrada de la seu central de la policia nacional, veu una dona abatuda al costat d’un tot terreny Mazda brut. És la Claudia Fernández, que resta immòbil amb la mirada dirigida al vestíbul de l’edifici de policia.

—He anat a fora i li he preguntat si esperava algú en particular, m’he pensat que t’havies oblidat que havies quedat amb…

—No —diu en Joona suaument.

—M’ha dit que esperava la seva filla, la Penélope.

—Carlos, hem de parlar…

Just quan en Joona es disposa a parlar-li del correu electrònic d’en Björn Almskog, truquen suaument a la porta i entra en Verner Zandén, director del Departament de Mesures de Seguretat de la Säpo.

—És un plaer —diu l’home donant-li la mà a en Carlos.

—Benvingut.

En Verner saluda en Joona i fa un cop d’ull al seu voltant i darrere seu.

—On dimonis ha anat la Saga? —pregunta amb la seva veu greu.

Ella entra a poc a poc per la porta. La seva figura esvelta i lluminosa gairebé sembla reflectir la resplendor argentada de l’aquari.

—He pogut notar que venia darrere meu —somriu ell.

En Carlos es tomba cap a la Saga, però sembla que no sàpiga ben bé què fer, no sap si és inoportú donar-li la mà a una elfa. Prefereix fer un pas enrere i fer un gest de benvinguda amb el braç.

—Passin a la caseta —diu ell amb una estranya estridència a la veu.

—Gràcies —diu ella.

—Ja s’ha trobat anteriorment amb en Joona Linna.

La Saga resta dreta amb els cabells caient, llargs i brillants, fins a la cintura. Té la mirada dura i la mandíbula denota que està tancada amb tenacitat. La cicatriu nítida que li travessa una cella li brilla blanca com la llet a la cara.

—Com si fossin a casa seva —crida en Carlos gairebé aconseguint sonar agradable.

La Saga s’asseu tota tibada a la cadira del costat d’en Joona. En Carlos col·loca damunt la taula un fullet de paper brillant amb el títol «Estratègies per a unitats de cooperació». En Verner, fent broma, alça la mà com un col·legial abans de deixar sentir la seva veu greu per tota l’habitació:

—Formalment, tota la investigació és a les mans de la Säpo —diu ell—. Però sense el Departament d’Investigació Criminal ni en Joona Linna no ens hauria estat possible haver fet cap avenç decisiu en aquesta investigació.

En Verner assenyala el fullet brillant i la Saga Bauer s’enrojola com si la cara li hagués d’explotar.

—Potser no tenim cap avenç decisiu directe —remuga ella.

—Què? —pregunta en Verner cridant.

—En Joona només ha trobat una empremta i les restes d’una fotografia.

—I vostè va… juntament amb ell, vostè va aconseguir la informació que la Penélope Fernández era viva i que algú la perseguia. No estic dient que només fos mèrit d’en Joona, però…

—Tot això és refotudament de bojos —crida la Saga rebotant tots els papers per terra—. Com collons pot estar assegut aquí lloant-lo d’aquesta manera? Ell no tenia el fotut permís per ser allà, ni tan sols li estava permès saber que en Daniel Marklund era…

—Però ara ho sap —interromp en Verner.

—Es tracta d’un maleït material totalment confidencial —continua ella cridant.

—Saga —diu en Verner, estricte—. Vostè tampoc no hauria d’haver estat allà!

—No, però si no tot hauria…

Ella calla sobtadament.

—Podem continuar amb la conversa? —pregunta en Verner.

Ella es mira el seu cap un moment abans de girar-se cap a en Carlos i dir:

—Ho sento, sento haver-me posat així.

S’inclina cap endavant i recull tots els papers de terra. Té el front ple de punts vermells de ràbia. En Carlos li demana que deixi estar els papers, però la Saga els recull tots, els ordena i els torna a posar damunt la taula.

—Ho sento de veritat —repeteix.

En Carlos gargamelleja i després es tomba amb compte cap a ella:

—No obstant això, esperem que vostè no enterboleixi l’aportació, o com sigui que vostè ho anomena, d’en Joona Linna en aquesta investigació —diu ell.

—Però ara seriosament —li diu la Saga al seu cap—. No m’agradaria ser negativa, però no entenc per què hem de deixar que en Joona Linna posi el nas en la nostra investigació, no el necessitem. Vostè parlava d’avenç decisiu però no crec que…

—Estic d’acord amb la Saga —diu en Joona lentament—; estic segur que sense la meva ajuda vostè també hauria trobat l’empremta i la foto.

—Potser —diu en Verner.

—Me’n puc anar, ara? —pregunta la Saga al seu cap amb veu serena i s’aixeca.

—Però el que no saben —continua en Joona, segur de si mateix— és que en Björn Almskog va contactar amb en Carl Palmcrona el mateix dia que van assassinar la Viola.

L’habitació queda en silenci. La Saga s’asseu cautelosament altre cop a la cadira. En Verner s’inclina endavant, immers en els seus pensaments, i gargamelleja:

—Podrien estar relacionades les morts d’en Carl Palmcrona i la Viola Fernández? —pregunta amb veu greu i vibrant.

—Joona? —diu en Carlos per tal d’obtenir resposta.

—Sí, les dues morts estan connectades —confirma ell.

—Això és més gros del que ens pensàvem —diu gairebé xiuxiuejant en Verner—. Això és gros.

—Ben fet —diu en Carlos amb un somriure excitat.

La Saga Bauer es creua de braços, mira a terra i aquells punts vermells petits se li tornen a fer visibles al front.

—Joona —diu en Carlos i gargamelleja amb compte—. No puc passar per sobre d’en Petter, ell continua dirigint la nostra investigació, però puc considerar el fet de deixar-te prestat a la Säpo.

—Què hi diu vostè, Saga? —pregunta en Joona.

—Això seria perfecte —contesta en Verner ràpidament.

—Jo sóc la directora de la investigació preliminar —diu la Saga mentre s’aixeca de la cadira i surt de l’habitació.

En Verner s’excusa i surt darrere d’ella.

Els ulls grisos d’en Joona brillen com el glaç. En Carlos continua assegut a la cadira, gargamelleja i diu tot seguit:

—Ella és jove i hauries d’intentar… Vull dir ser una mica amable, cuidar-la.

—Crec que ja es pot cuidar ella soleta —contesta en Joona breument.