54
La competició

La Penélope i en Björn es miren amb ulls cansats i seriosos. A través de la porta tancada, senten que l’Ossian Wallenberg canta com la Zarah Leander Vill ni se en stjärna mentre mou els mobles.

—El podem vèncer —xiuxiueja la Penélope.

—Potser…

—Ho hem d’intentar.

—I després, què fem després? El torturem fins que ens doni el pin?

—Crec que ens el donarà si canvia la situació de poder —diu la Penélope.

—Però i si no ho fa?

Ella coixeja una mica d’esgotament mentre va cap a la finestra i comença a obrir els baldons. Se sent els dits tendres i dèbils. S’atura i es mira les mans a la llum del dia, veu la brutícia sota les ungles trencades, els dits grisos per la porqueria i l’argila, plens de coàguls de sang de diverses ferides.

—Ningú ens ajudarà aquí, hem de continuar —diu ella—. Si trobem el camí continuant per la platja cap amunt, llavors…

En aquell moment calla i mira en Björn que està assegut, arraulit a l’extrem del llit amb la seva jaqueta blava de pell.

—D’acord —diu ell tranquil·lament—. Fes-ho.

—No et deixaré.

—Però no puc, Penny —diu ell sense mirar-se-la—. Els meus peus… No seré capaç de córrer, potser puc caminar durant mitja hora, però les ferides continuaran sagnant.

—T’ajudaré.

—Segurament que ja no hi ha més telèfons a l’illa, no ho sabem, no en tenim ni idea.

—No tinc la intenció de formar part d’aquesta repugnant…

—Penny, hem de parlar amb la policia, hem d’aconseguir el telèfon.

Amb un gran somriure, l’Ossian obre la porta d’una empenta. Porta una jaqueta i un tanga de lleopard. Amb moviments airosos els convida a seure al gran sofà. Les persianes estan abaixades i ha enretirat tots els mobles contra la paret per tal de poder-se moure lliurement per l’habitació. L’Ossian se situa davant de la llum de les dues làmpades, s’atura i es gira.

—Estimats convidats que celebren el divendres, el temps vola quan un s’ho passa bé —diu ell i saluda amb la mà—. Ja hem arribat a «La competició» i aquest vespre donem la benvinguda a les nostres celebritats. Un comunista brut i la seva amant menor d’edat. Una parella realment estranya, si m’ho pregunten. Una bruixa i un home jove amb un tors molt ben esculpit.

L’Ossian riu tensant els músculs davant la càmera imaginària.

—Vinga! —crida l’Ossian trotant pel terra—. Que s’aixequin les parets! Tothom preparat per pitjar els botons? Els dono… «Veritat o conseqüència»! —diu desafiant l’Ossian Wallenberg—, la bruixa i el tio bo!

L’Ossian posa una ampolla de vi buida a terra i la fa girar. Fa un parell de voltes abans d’aturar-se amb el coll de l’ampolla apuntant a en Björn.

—El tio bo! —crida l’Ossian somrient—. El tio bo és el primer home de la taula! I ara la pregunta. Està preparat per dir la veritat i res més que la veritat?

—Absolutament —sospira en Björn.

Una gota de suor cau de la punta del nas de l’Ossian quan obre el sobre i llegeix en veu alta:

—En qui pensa quan té sexe amb la bruixa?

—Divertit —remuga la Penélope.

—Em deixarà el telèfon si contesto? —pregunta en Björn, serè.

—No, però si l’audiència es creu la seva resposta, tindrà el primer número del pin.

—I si trio conseqüència?

—Llavors competirà contra mi i l’audiència prendrà la seva decisió —diu l’Ossian—. Però el temps passa, tic, tac, tic, tac. Cinc, quatre, tres, dos…

La Penélope mira en Björn a la forta llum de la làmpada, la cara bruta, amb barba de quatre dies i descabellat. Té els narius negres per la sang seca i els ulls cansats i injectats de sang.

—Penso en la Penélope quan tenim sexe —contesta en Björn tranquil·lament.

L’Ossian l’escridassa, fa cara de fàstic i corre cap a la llum.

—Havia de ser la veritat —crida ell—. Això ni s’hi ha apropat. Cap persona de l’audiència creu que pensis en la bruixa quan tens sexe amb ella. Això seran un, dos, tres punts negatius per al tio bo.

Torna a fer girar l’ampolla una altra vegada, s’atura gairebé immediatament i aquesta vegada el coll de l’ampolla es dirigeix cap a la Penélope.

—Ai, ai, ai —crida l’Ossian—. Una d’especial! I què vol dir això? Està bé! Conseqüència directament! Cap safata de puré de patates amb espècies a la brasa. Torna a la sortida! Obro la porta i escolto el que xiuxiueja l’hipopòtam.

L’Ossian agafa un petit hipopòtam de fusta envernissat fosc de la taula, se’l posa a l’orella, escolta i fa que sí amb el cap.

—Et refereixes a la bruixa? —pregunta ell i torna a escoltar—. Ho entenc, senyor Hipopòtam. Sí. Moltes gràcies, doncs.

L’Ossian torna a col·locar l’hipopòtam amb compte i es gira amb un somriure cap a la Penélope.

—La bruixa competirà contra l’Ossian. I la prova és striptease! Si pot posar calent el públic més que el mateix Ossian, obtindrà tots els números del pin, altrament el tio bo et donarà una puntada de peu al cul tan fort com pugui.

L’Ossian salta amb els peus junts cap a l’equip de música, prem un botó i al cap d’una estona se sent Teach me tiger.

—Una vegada ja vaig perdre aquesta competició contra la Loa Falkman —apunta l’Ossian mentre mou els malucs al ritme de la música.

La Penélope s’aixeca del sofà, fa un pas endavant i resta dreta i quieta amb les seves botes de navegar, els pantalons de ratlles diplomàtiques i el suèter gran de punt.

—Vol que em tregui la roba? —pregunta ella—. Va d’això, la cosa? Veure’m despullada?

L’Ossian para de cantar, es queda dret callat, fa una expressió de decepció amb la boca i la mira fredament abans de contestar:

—Si hagués estat interessat en veure l’insignificant cony d’una puta fugitiva, n’hauria encarregat un per internet.

—Doncs, en què collons està interessat?

L’Ossian li dóna una forta bufetada. Ella es balanceja, gairebé cau però manté l’equilibri.

—Hauries de ser amable amb mi —diu ell seriosament.

—Està bé —remuga ella.

Abans de començar a explicar-se un somriure breu li neix a la comissura dels llavis com si tingués un tic:

—Sóc una persona que competeix amb celebritats de la tele… i et vaig veure abans de canviar de canal.

Ella li mira la cara, vermella d’enuig.

—No ens pensa donar el telèfon, oi?

—Ho prometo, les normes són les normes, el tindreu només si jo obtinc el que vull —contesta ràpidament.

—Sap que estem en una situació d’emergència i per això s’està aprofitant per…

—Sí, això ja ho sé —crida ell.

—Molt bé, què collons, farem una mica de striptease i després em donarà el telèfon.

Ella es gira d’esquena a l’Ossian, es treu el suèter i la samarreta.

A la forta llum, les rascades li brillen damunt de les espatlles, els omòplats i els malucs, els blaus i la porqueria. Ella gira sobre si mateixa i s’amaga els pits amb les dues mans.

En Björn pica de mans i xiula amb una mirada trista. L’Ossian té la cara suada, es mira la Penélope estant dreta a la llum de la làmpada davant d’en Björn. Es balanceja movent la cintura i de sobte es treu el tapall, dóna voltes, se’l posa entre les cames i després el llança a en Björn.

L’Ossian li tira petonets i fa un gest com dient que parlaran per telèfon.

En Björn torna a aplaudir, xiula encara més fort, continua aplaudint i al mateix temps veu com la Penélope agafa l’atiador de ferro colat del costat de la xemeneia.

La paleta del braser comença a balancejar-se i dringa contra les pinces grosses.

L’Ossian balla fent salts amb una roba interior de lluentó brillant de color or.

La Penélope subjecta l’atiador amb les dues mans i s’acosta a l’Ossian per darrere. Ell mou els malucs davant d’en Björn.

—Posa’t de genolls —li xiuxiueja a en Björn—. Ajup-te, ajup-te, tio bo!

La Penélope aixeca l’estri pesat i li colpeja la cuixa tan fort com pot. Se sent un espetec i l’Ossian cau cridant directament. S’agafa la cuixa, giravoltant sobre si mateix a causa del dolor, i brama. La Penélope continua en direcció a l’aparell de música, el fa a trossets amb quatre cops forts fins que finalment es queda en silenci. L’Ossian està estirat, respira ràpidament lamentant-se. Ella se li acosta i l’home se la mira amb ulls espantats. Ella resta dreta un moment. L’atiador de ferro colat pesat es gronxa a poc a poc a la seva mà dreta.

—El senyor Hipopòtam ha xiuxiuejat que vostè em donaria el telèfon i el pin —diu ella tranquil·lament.