70
Una intuïció

En Joona Linna i la Saga Bauer deixen la casa de la família Riessen i entren al cotxe. El telèfon de la Saga vibra, mira el missatge i somriu.

—Dinaré a casa —diu la Saga posant-se vermella immediatament.

—Quina hora és?

—Dos quarts de dotze —contesta ella—. Continuarà treballant?

—No, aniré al cafè concert del teatre Söder amb un amic.

—Ah, em podria deixar a Söder, doncs? Jo visc a Bastugatan.

—Puc portar-la a casa, si vol —diu ell.

En Joona havia anat fins al taller d’en Robert Riessen, però la Saga s’havia quedat amb l’Axel. Tot just començava a parlar de la seva trajectòria professional amb l’ONU quan li va sonar el telèfon. L’Axel va mirar-se la pantalla, es va disculpar i va sortir de l’habitació. La Saga es va quedar asseguda esperant, però passats quinze minuts el va anar a buscar. En no trobar-lo va tornar cap al taller dels violins d’en Robert Riessen. Juntament amb en Robert i en Joona van buscar l’Axel fins que van constatar que havia marxat de casa.

—Què vol realment del germà de l’Axel Riessen?

—Tinc una intuïció —comença en Joona.

—Hurra —mussita la Saga—. Una intuïció.

—Sap… li vam ensenyar la foto a en Pontus Salman —continua en Joona—. Ell mateix es va assenyalar, va parlar obertament de la reunió a Frankfurt, de la conversa de negocis amb el govern del Sudan i que després tots els acords de negocis es van cancel·lar quan la Cort Penal Internacional de l’Haia va dictar l’ordre d’arrest per…

S’atura en sentir que truquen, busca el telèfon sense treure els ulls de la carretera i contesta:

—Això sí que és rapidesa.

—La data és correcta —diu l’Anja Larsson—. El Quartet Tokyo String va tocar a l’Alte Oper i en Pontus Salman era a Frankfurt.

—Entenc —diu en Joona.

La Saga mira com en Joona escolta tot el que s’està dient, com fa que sí amb el cap i dóna les gràcies abans d’acabar la conversa.

—Així doncs, en Pontus Salman va dir la veritat? —pregunta la Saga.

—No ho sé.

—Però les dates estan confirmades?

—Només que en Pontus Salman va viatjar a Frankfurt i que el Quartet Tokyo String va tocar a l’Alte Oper…, però en Pontus Salman ha estat a Frankfurt moltes vegades i el Quartet Tokyo String toca a l’Alte Oper com a mínim una vegada l’any.

—Està dient que pensa que ell va mentir sobre la data tot i que la hi han confirmat?

—No, però… No sé, com li he dit només és una intuïció —diu en Joona—. Hi hauria un motiu veritablement de pes per mentir si ell i en Palmcrona haguessin negociat amb l’Agathe al-Haji després de l’ordre d’arrest.

—Seria il·legal, per la mort de Déu, semblaria una exportació directa a la milícia de Darfur, trencaria totes les lleis internacionals i…

—Ens hem cregut en Pontus Salman perquè de seguida es va reconèixer a la foto —diu en Joona—. Però que digués una veritat no vol dir que digui tota la veritat.

—Aquesta és la seva intuïció?

—No, alguna cosa hi havia a la veu d’en Salman… quan va dir que l’única cosa remarcable de la foto era que en Palmcrona no refusés el xampany.

—Perquè no hi havia res per celebrar —diu la Saga.

—És la manera com ho va dir, però la meva intuïció em diu el contrari, que sí que hi havia alguna cosa per celebrar, que van brindar amb xampany perquè van arribar a un acord.

—Tots els fets contradiuen el que està dient.

—Però pensi en la foto —continua en Joona, tossut—. Es respira un ambient a la llotja i… les cares… irradien que han signat el contracte.

—Posant que això fos correcte, no podem confirmar la data sense parlar abans amb la Penélope.

—Què diu el seu metge? —pregunta en Joona.

—Que podrem parlar amb ella molt aviat, però que encara està esgotada mentalment.

—No en tenim ni idea, de què sap —diu en Joona.

—No, però què dimonis tenim més per continuar?

—La fotografia —contesta en Joona ràpidament—. Perquè es veuen quatre músics al rerefons i potser a partir de les seves mans es podria determinar quina peça tocaven i d’aquesta manera confirmar la data.

—Joona —sospira ella—. Tot això és de bojos; espero que se n’adoni.

—En Robert diu que teòricament podria ser possible.

—Haurem d’esperar-nos fins que la Penélope estigui una mica millor.

—Vaig a trucar —diu en Joona i es treu el telèfon, marca el número de la policia nacional i demana que el passin amb l’habitació U12.

La Saga mira la cara tranquil·la que fa ell.

—El meu nom és Joona Linna, sóc…

Es queda callat i desplega un somriure d’orella a orella.

—Naturalment que em recordo de vostè i del seu abric vermell —diu ell i després escolta—. Sí, però… pensava que proposaria hipnotisme.

La Saga sent com el doctor li riu l’acudit.

—No —diu ell—. Però, realment, necessitem parlar amb ella.

Es posa seriós.

—Ho entenc, però… el millor seria que la pogués convèncer que… D’acord, ho haurem de solucionar… Adéu.

Acaba la conversa i al mateix moment tomba per Bellmansgatan.

—Acabo de parlar amb la Daniella Richards —diu a la Saga.

—Què ha dit?

—Pensa que podrem parlar amb la Penélope d’aquí a uns dies, però que abans li hem de buscar allotjament, ja que es nega a quedar-se a l’habitació subterrània.

—No hi ha cap lloc més segur.

—Però ella s’hi nega —diu en Joona.

—Li haurem d’explicar que pot ser perillós.

—Ja ho sap millor que ningú, això —diu ell.