95
Desaparegut
En Joona intenta tornar la trucada a en Pontus Salman. L’esquif continua endinsant-se en el llac. En Joona corre cap amunt al pont i es troba amb la psicòloga i dos companys de Södertälje. Els segueix baixant pel pont una altra vegada i els diu que haurien d’anar amb compte, però que no creu que en Pontus Salman es vulgui fer mal ni tampoc a cap altra persona.
—Assegurin-se de detenir-lo, em posaré en contacte amb vostès de seguida que pugui —diu ell mentre s’afanya cap al cotxe.
Quan en Joona passa amb el cotxe pel pont, per sobre de Fittjaviken, pensa en en Pontus Salman, que seia a l’esquif i deia que estava convençut que l’Axel Riessen voldria signar un contracte Paganini.
En Joona li havia preguntat si no podia simplement refusar-ho, però en Pontus havia contestat que ell no ho voldria.
Mentre marca el número de l’Axel Riessen s’imagina la Veronique Salman, la dona d’en Pontus. Les faccions de decepció al voltant de la boca i la por en la seva mirada quan explicava que quan un besa la mà d’en Raphael Guidi ja no hi ha marxa enrere.
«La paraula malson no para de tornar-li al pensament», pensa en Joona. «La majordoma d’en Palmcrona l’havia utilitzada, la Veronique Salman va dir que en Raphael aconsegueix que tothom expliqui el seu pitjor malson i en Pontus Salman mantenia que en Palmcrona va aconseguir escapar del seu malson suïcidant-se».
—Va evitar haver de realitzar el seu malson —va dir ell.
En Joona pensa que l’Stefan Bergkvist mai va saber que el seu pare era en Carl Palmcrona.
Pensa en el foc horripilant que va cremar-li la pell de l’esquelet, que li va fer bullir la sang, que li va fer esclatar el crani.
Ningú no pot trencar el contracte Paganini ni tan sols amb la seva pròpia mort.
En Joona torna a intentar contactar amb el mòbil de l’Axel Riessen i després ho intenta amb el número directe de l’ISP.
—Secretària del director general, Axel Riessen —contesta una dona.
—Estic buscant l’Axel Riessen —diu en Joona tranquil·lament.
—Ara mateix no està localitzable —contesta ella.
—Sóc detectiu i necessito parlar amb ell directament.
—Ho entenc, però…
—Interrompi’l si és en una reunió.
—No és aquí —diu ella aixecant la veu—. No ha vingut aquest matí i tampoc l’he pogut trobar al mòbil.
—Llavors ja ho sé —diu en Joona breument, i dóna per acabada la conversa.
En Joona aparca el Volvo a Brahegatan, just al davant de la porta d’entrada de l’Axel Riessen. Té temps de veure algú que tanca la porta de l’entrada del seu germà. En Joona corre cap allà i prem el timbre. El pany fa soroll i la porta s’obre de nou.
—Oh —diu en Robert Riessen quan veu en Joona—. Hola.
—És a casa l’Axel?
—Hi hauria de ser, jo acabo d’arribar —contesta ell—. Ha passat alguna cosa?
—He intentat contactar amb ell.
—Jo també —diu en Robert deixant entrar en Joona.
Pugen mitja escala i entren en un gran vestíbul amb un salomó de vidre rosa penjat del sostre. En Robert truca a una porta i després entra a la residència de l’Axel. S’apressen en silenci cap a l’apartament privat.
—Axel! —crida en Robert.
Miren per totes les habitacions. Tot sembla normal, l’aparell de música està en silenci però il·luminat, hi ha un volum de l’Enciclopèdia Britànica damunt del carretó de la biblioteca.
—Sap si ha marxat de viatge a algun lloc? —diu en Joona.
—No —diu en Robert amb un estrany cansament a la veu—. Però fa tantes coses estranyes.
—Què vol dir?
—Un es pensa que el coneix, però… No, no ho sé.
En Joona entra al dormitori, mira al seu voltant ràpidament, veu una gran pintura a l’oli recolzada contra la paret, d’esquena a l’habitació, observa una dent de lleó florida en un got de whisky, s’adona que el llit està per fer i de l’existència d’un llibre.
En Robert ja ha començat a baixar les escales novament quan en Joona el segueix cap avall a la gran cuina.