101
La nena de les dents de lleó

En Joona s’afanya per la terminal d’arribada de l’aeroport de Vanda, fora de Hèlsinki, quan li sona el telèfon.

—Saga, què passa?

—En Pontus Salman és mort. Està assegut al cotxe fora de casa seva, sembla que s’ha disparat un tret.

En Joona surt fora, va fins al primer taxi de la cua, li diu que vol anar al port i tot seguit s’asseu al seient del darrere.

—Què ha dit? —pregunta la Saga.

—Res.

—No tenim cap testimoni —diu la Saga, estressada—. Què collons hem de fer?

—No ho sé —diu en Joona i tanca els ulls uns segons.

Sent com els moviments del cotxe l’envolten, un oneig suau i elàstic. El taxi deixa la zona de l’aeroport, augmenta la velocitat i s’incorpora a l’autopista.

—No pot anar al iot d’en Raphael sense reforços…

—La noia —diu en Joona de sobte.

—Què?

—L’Axel Riessen va tocar el violí amb una noia —diu en Joona obrint els ulls grisos—. Ella ha d’haver vist alguna cosa.

—Què li ho fa pensar?

—Hi havia una dent de lleó, una flor dent de lleó en un got de whisky…

—De què punyetes parla? —diu la Saga.

—Intenti trobar-la.

En Joona es reclina al respatller i recorda quan l’Axel estava dret amb el violí a la mà i la noia va arribar amb un pom de dents de lleó florides. Llavors torna a pensar en el papus de la dent de lleó amb la tija torçada que sobresortia per la vora del got de whisky de l’habitació de l’Axel. Ella va ser allà i podria ser possible que hagués vist alguna cosa.

* * *

En Joona entra a bord de l’embarcació de vigilància grisa Kirku que els marines finesos van rebre feia sis anys dels guardacostes i de la qual es feien càrrec. Quan li dóna la mà al comandant de l’embarcació, Pasi Rannikko, comença a pensar immediatament en en Lennart Johansson, de la policia marítima de Dalarö. El mateix a qui li encantava fer surf i s’anomenava a si mateix Lance.

En Pasi Rannikko és exactament igual que en Lance, un home jove bronzejat amb els ulls de color blau clar. Però, a diferència d’en Lance, ell es pren el seu càrrec molt seriosament. És obvi que el molestava l’operació inesperada fora del territori de Finlàndia.

—No hi ha res en aquest viatge que em faci feliç —diu en Pasi Rannikko secament—. Però el meu comandant és amic del seu cap… i amb això ja n’hi havia prou, aparentment.

—Compto tenir la decisió del fiscal mentre anem de camí —diu en Joona i sent les vibracions de l’embarcació quan s’allunya del moll i avança suaument per l’aigua.

—Tan bon punt tingui la decisió del fiscal, contactaré amb FNS Hanko, del vaixell llançamíssils Hamina. Es tracta d’un vaixell llançamíssils amb vint oficials i set reclutes.

Ell assenyala el vaixell llançamíssils a la imatge del radar.

—Pot arribar a més de 35 nusos, no trigarà més de vint minuts a atrapar-nos.

—Bé.

—El iot d’en Raphael Guidi ha passat Dagö i es troba una mica als afores d’Estònia… Espero que sigui conscient que no podem anar a bord d’una embarcació per aigües estonianes si no es tracta d’una situació d’emergència o d’una activitat criminal oberta.

—Sí —diu en Joona.

L’embarcació deixa l’àrea del port mentre les màquines emeten una remor sorda.

—Aquí arriba la tripulació completa —diu en Pasi Rannikko irònicament.

Un home amb una barba llarga clara s’enfila a la coberta del capità. És el primer i únic oficial i es presenta amb el nom de «Niko Kapanen, com el jugador d’hoquei sobre gel». Mira en Joona de reüll, es frega la barba i després pregunta amb compte:

—De què és sospitós en Guidi?

—Rapte, assassinat, assassinat policial, tràfic d’armes —diu en Joona.

—I Suècia hi envia un sol policia?

—Sí —somriu en Joona.

—I nosaltres hi contribuïm amb una vella barcassa sense equipament.

—Tan bon punt obtinguem la decisió del fiscal, llavors tindrem gairebé un escamot —diu en Pasi Rannikko de manera monòtona—. Parlo amb l’Urho Saarinen a Hanko i d’aquí a vint minuts ja el tenim aquí.

—Però inspeccions… —diu en Niko—. Per l’amor de Déu, podem inspeccionar un…

—No en aigües estonianes —interromp en Pasi Rannikko.

—Quina merda —murmura en Niko.

—Tot s’arreglarà —diu en Joona breument.