113
La fulla del ganivet

El guardaespatlles dels cabells grisos continua sota les escales amb l’arma dirigida cap a la finestra panoràmica i la línia de forats de bala. El voltant del fusell d’assalt fumeja i cartutxos buits salten tritllejant escales avall.

En Peter s’arrauleix tapant-se les orelles amb les mans.

Sense emetre cap so, el guardaespatlles surt del menjador per una porta lateral.

L’Axel es mou corrents entre les taules amb el violí i l’arc a la mà. En Raphael l’apunta amb el ganivet.

—Com pots ser tan maleïdament estúpid? —crida perseguint l’Axel—. Et tallaré la cara, et tallaré…

—Papa, què passa? —crida en Peter.

—Agafa la meva arma i vés cap a l’helicòpter, hem de sortir del iot!

El noi fa que sí amb el cap, està pàl·lid i li tremola la barbeta. En Raphael comença a caminar darrere l’Axel entre les taules. L’Axel es mou enrere, trabucant cadires.

—Carregada amb Parabellum, bala de punta buida —diu en Raphael.

—Una recambra? —pregunta el noi, calmat.

—Sí, ja n’hi ha prou, però afanya’t! —contesta en Raphael i dóna una puntada de peu a una cadira.

L’Axel intenta obrir la porta de l’altre costat de l’habitació, gira el pany però la porta està fixada.

—No hem acabat, vostè i jo —crida en Raphael.

L’Axel s’estira bruscament davant de la porta i veu el pany col·locat a gran altura.

En Raphael només és a uns metres de distància. S’acosta amb el ganivet i l’Axel reacciona impulsivament. Es tomba i llança el preciós violí per sobre d’en Raphael. Va fent voltes pels aires, vermell i llustrós. En Raphael fa un pas ràpid cap al costat i ensopega amb una cadira per tal de salvar l’instrument, gairebé l’agafa, li cau a terra però aconsegueix evitar la trompassada.

El violí impacta contra el terra i llisca emetent un so estrany.

L’Axel aconsegueix obrir la porta i s’afanya per un passadís desendreçat. Hi ha tants entrebancs que es fa difícil passar. S’enfila per una pila de coixins de les gandules i s’entrebanca entre ulleres de bussejar i vestits humits.

—Ja vinc —diu en Raphael i el segueix amb el violí en una mà i el ganivet en l’altra.

L’Axel cau al damunt d’una xarxa de tennis enrotllada, li queda el peu enganxat entre les malles trencades, va de quatre grapes escapant d’en Raphael, que s’apropa a gambades pel passadís, donant puntades de peu a tot el que se li posa pel mig.

A fora se senten trets automàtics, una sèrie de trets curts i durs.

En Raphael respira ràpidament apuntant amb el ganivet i sense tenir temps de dir res, l’Axel aconsegueix desenganxar-se. Es posa dret, ensopegant, s’allunya enrere i aparta un gran joc de futbol fent-lo caure davant d’en Raphael. S’apressa cap a la porta següent, busca el pany i el pom a les palpentes, hi ha alguna cosa que bloqueja la porta, l’obre lleugerament d’una empenta.

—Això no té cap sentit —crida en Raphael.

L’Axel empeny intentant passar per la petita obertura, però és massa estreta. Un armari gros amb testos d’argila apilats és al mig travant el pas.

Es llança contra la porta de nou i l’armari es mou uns centímetres. L’Axel sent en Raphael darrere d’ell, com s’apropa. Una esgarrifança li corre esquena avall, dóna una empenta i pressiona el cos a través de la petita obertura. Es talla amb el pany, però no hi ha res que li importi, només vol sortir d’allà.

En Raphael intenta arribar a ell amb el ganivet, s’estira i la punta de la fulla esgarrinxa l’espatlla de l’Axel.

La ferida li crema de dolor.

L’Axel entra a ensopegades en una habitació il·luminada amb el sostre de vidre. Sembla un hivernacle. Continua recte, es grapeja l’espatlla i es mira els dits plens de sang quan xoca contra el test d’un llimoner marcit.

S’afanya cap endavant ajupit pels passadissos entre plantes assecades amb les fulles marrons.

En Raphael dóna una puntada de peu amb molta força a la porta, gemegant profundament cada vegada, els testos tritllegen i l’armari es mou a poc a poc.

L’Axel sap que s’ha d’amagar, i gateja ràpidament cap a sota d’un banc. Continua cap al costat, cap a dins sota un tros de plàstic brut i endavant a través de tines i galledes. Espera que en Raphael es doni per vençut aviat i abandoni l’embarcació juntament amb el seu fill.

Se sent retrunyir darrere la porta i uns quants testos cauen a terra espetegant.

En Raphael entra a l’habitació, panteixa i s’aguanta en una gelosia amb parres que cruixen.

—Surti i petonegi’m la mà —crida en Raphael.

L’Axel intenta respirar calmadament, s’arrossega enrere, però no va a parar a enlloc. Un gran armari metàl·lic bloqueja el pas.

—Prometo mantenir la meva promesa —somriu en Raphael buscant amb la mirada entre els bancs i les soques seques dels arbustos morts—. El fetge del seu germà l’està esperant i vostè només ha de besar-me la mà per aconseguir-lo.

L’Axel no es troba bé, està assegut tremolant amb l’esquena contra l’armari metàl·lic. El cor li batega ràpidament. Intenta romandre totalment quiet. Sent rugir dins del seu cap. Mira al seu voltant, busca una escapatòria i descobreix una porta corredissa que dóna a la coberta de proa del iot, només a cinc metres d’ell. Sent el soroll de l’helicòpter. El motor ja s’està escalfant.

L’Axel pensa que hauria de ser capaç d’anar de quatre grapes per sota de la taula amb testos d’argila plens de sorra i després córrer l’últim tros. Es comença a moure cap al costat, molt cautelosament. La porta sembla estar tancada només amb una balda.

Aixeca el cap per veure-hi millor i té temps de pensar que podria ser fora a la coberta de proa en només uns segons quan de sobte nota que el cor se li para. La fulla freda d’un ganivet li pressiona el coll. El contacte amb la fulla li produeix una lleugera coïssor.

En Raphael Guidi l’ha trobat i ha anat de puntetes darrere seu. Pel seu cos flueix l’adrenalina. És com refredar-se per dins. Ara per primera vegada sent la respiració d’en Raphael i ensuma l’essència de la seva suor. La fulla del ganivet continua cremant-li el coll.