Tot està tranquil quan la gran embarcació de passeig apareix anant a la deriva en la nit clara a Jungfrufjärden, el fiord de Jungfru, a l’arxipèlag sud d’Estocolm. L’aigua és d’un color gris blavós adormit i es mou suaument com la boira.

L’home vell que rema cap endins amb la seva barca de rems crida diverses vegades tot i que sospita que no rebrà cap resposta. Ha estat observant des de terra, ara fa gairebé una hora, com la llanxa motora seguia el corrent lent cap enfora i cap enrere.

L’home governa la barca de rems de manera que el costat topa contra l’embarcació esportiva. Puja els rems, l’amarra a la plataforma de bany, puja per l’escala metàl·lica i hi entra per sobre la borda. Al mig de la coberta de popa hi ha una gandula rosa. L’home vell s’espera i intenta escoltar algun soroll. En no sentir res, obre la porta de vidre i baixa mitja escala cap avall fins a la sala. Una llum grisa s’escampa a través de les grans finestres per l’interior de teca envernissada i els sofàs d’un material blau profund. Continua avall per l’escala espadada amb plafons de fusta brillant, passa per la cuina encastada fosca, el bany i cap endins de la cabina. Una llum tènue es filtra a través de les finestres petites adjacents al sostre i il·lumina un llit doble en forma de fletxa. Prop del capçal del llit hi seu una noia jove que porta una caçadora texana i es recolza a la paret en una posició flàccida, ensotada, amb les cuixes separades i una mà descansant damunt d’un coixí rosa. Ella mira directament als ulls de l’home vell amb una expressió de preocupació marcada a la cara.

Haurà de passar una estona abans que l’home entengui que la noia és morta.

Al cabells llargs i negres d’ella hi ha un clip amb un colom blanc, un colom de la pau. Quan l’home s’acosta cap endavant i li toca la galta, el cap cau endavant i un petit flux d’aigua li surt d’entre els llavis barbeta avall.