Capítol 3

—Mi-te’l. Oi que és bufó? —va xisclar la Lily, entusiasmada—. Guaita que petitó que és! I té els ullets rarets com tu, Jonàs!

En Jonàs va llançar una mirada furibunda a la seva germana. No li havia agradat aquesta al·lusió als seus ulls i esperava que el pare la castigaria. Però l’home estava massa enfeinat a deslligar el cabàs que duia al darrere de la bicicleta, de manera que en Jonàs va optar per apropar-se a donar un cop d’ull a la criatura.

Va ser la primera cosa que li va cridar l’atenció d’aquell Nat que mirava encuriosit des del cabàs: els seus ulls clars.

Gairebé tots els ciutadans de la Comunitat tenien els ulls foscos. Igual que els tenien els seus pares, la Lily i tots els membres del seu grup i els seus amics. Però hi havia algunes excepcions, com ell mateix, i també s’havia fixat en una Cinc que tenia els ulls diferents, més clars. Ningú no feia esment d’aquestes coses; no era una norma però es considerava groller assenyalar allò que un individu tingués de diferent o d’inquietant. En Jonàs va pensar que la Lily hauria d’aprendre-ho aviat, perquè, si no, seria castigada per xerrar a la babalà.

El pare va desar la bici a l’aparcament i després va agafar el cabàs i se’l va endur cap a casa. La Lily li va anar al darrere, però se’n va tornar per dir a en Jonàs, amb ganes de fer-lo enrabiar: «Potser va tenir la mateixa Paridora que tu».

En Jonàs va arronsar les espatlles i també va entrar a la casa. Però els ulls del Nat l’havien estranyat. A la Comunitat hi havia pocs miralls; no estaven prohibits, però realment no calien, i la veritat és que ell tenia ben poc interès a mirar-se al mirall quan en tenia un al davant. Ara, veient el Nat i l’expressió de la seva cara, li va venir a la memòria que els ulls clars, a més de ser una raresa, donaven a qui els tenia un cert aspecte de… què era? De profunditat, va decidir; com si miressis l’aigua clara del riu fins al fons, on hi podia haver coses que encara no estiguessin descobertes. I es va sentir cohibit en adonar-se que també ell tenia aquell aspecte.

Va anar al seu escriptori, fent veure que el Nat no li interessava. A l’altra banda de l’habitació, la mare i la Lily s’inclinaven a mirar-lo mentre el pare desembolicava la manteta.

—Com es diu el seu objecte sedant? —va demanar la Lily agafant l’animal de vellut que venia al cabàs juntament amb el Nat.

El pare li va donar un cop d’ull.

—Hipopòtam —va dir.

La Lily va riure en sentir aquella paraula estranya.

—Hipopòtam! —va repetir, tornant l’objecte sedant al seu lloc.

I es va abocar per mirar el Nat, que, ja desembolcallat, bellugava els bracets.

—A mi els Nats em semblen la mar de bufons —va dir la Lily, sospirant—. Tant de bo que em toqui la Missió de Paridora.

—Lily! —va dir la mare amb severitat—. No ho diguis pas, això. És una Missió de molt poc honor.

—Doncs jo he estat enraonant amb la Natatxa, saps?, la Deu que viu a la cantonada, que fa algunes hores de voluntariat al Centre de Parts. I m’ha explicat que les Paridores mengen unes coses boníssimes, que tenen uns períodes d’exercici molt suaus i que la major part del temps no fan res més que jugar i entretenir-se. A mi, crec que m’agradaria, això —va dir la Lily, desvergonyida.

—Tres anys —va replicar la mare amb fermesa—. Tres parts i s’ha acabat. Passat això, Obreres durant la resta de la seva vida adulta, fins al dia que ingressin a la Casa dels Vells. Això és el que vols, Lily? Tres anys de ganduleria i després treballs físics durs fins que siguis vella?

—Bé, no, això no —va reconèixer la Lily a contracor.

El pare va girar el Nat dintre el cabàs i el va posar de bocaterrosa; després se li va asseure al costat i va començar a fregar-li l’esquena amb un moviment rítmic.

—En qualsevol cas, Lilieta —va dir el pare afectuosament—, les Paridores mai no arriben a veure els Nats. Si tant t’agraden els nadons, hauries de dipositar les teves esperances a tenir la Missió de Criadora.

—Quan siguis Vuit i comencis les teves hores de voluntariat, podràs provar-ho al Centre de Criança —va suggerir la mare.

—Sí, segurament ho faré —va dir la Lily, i es va agenollar al costat del cabàs—. Com has dit que es diu? Gabriel? Hola, Gabriel! —va dir amb veu cantaire, i després va riure per sota el nas—. Uuups…! —va xiuxiuejar—. Crec que s’ha adormit; val més que calli.

En Jonàs va tornar als deures que tenia damunt l’escriptori. «No és possible», va pensar; «la Lily callada!». A la Missió que la seva germana havia d’aspirar era a la de Locutora, així podria estar tot el dia a l’oficina davant d’un micròfon, llegint comunicacions. Va riure per dins, imaginant-se-la amb aquella veu presumptuosa que agafaven tots els Locutors, dient coses com ara: «ATENCIÓ, RECORDEM A TOTES LES NENES MENORS DE NOU ANYS QUE LES CINTES DELS CABELLS HAN D’ESTAR SEMPRE LLIGADES».

Va tornar a mirar la Lily i va comprovar amb satisfacció que duia les cintes com tenia per costum, deslligades i penjant. Segur que de seguida sonaria una comunicació així, adreçada sobretot a la seva germana, sense pronunciar el seu nom, és clar. Tothom, però, sabria que anava per ella.

Talment com tothom havia sabut, va recordar amb humiliació, que aquella comunicació d’«ATENCIÓ, RECORDEM ALS ONZES QUE NO ES PERMET TREURE OBJECTES DE L’ÀREA DE JOCS I QUE ELS REFRIGERIS SÓN PER A CONSUMIR-LOS, NO PER A GUARDAR-LOS» anava dirigida específicament a ell, aquell dia del mes passat que s’havia emportat una poma cap a casa. Ningú no s’hi havia referit, ni tan sols els seus pares; n’hi havia hagut prou amb la comunicació pública per a provocar el penediment degut. Ell, no cal dir-ho, havia llençat la poma i havia demanat disculpes al Director de Jocs l’endemà al matí, abans d’anar a col·legi.

Va tornar a pensar en aquell incident, que encara el tenia perplex. No per la comunicació ni per la disculpa obligada, que eren procediments habituals i que s’havia merescut, sinó per l’incident en si. Tal vegada hauria hagut de declarar el seu estat de perplexitat aquella mateixa nit, quan la Unitat Familiar havia compartit els sentiments del dia; però no havia sabut descobrir la causa de la seva confusió ni posar-li nom, de manera que ho havia deixat estar.

Havia ocorregut durant el període d’esbarjo, mentre jugava amb l’Asher. En Jonàs havia agafat sense pensar-hi una poma de la cistella on es posaven els refrigeris i l’havia tirada al seu amic. L’Asher la hi havia tornat i així havien començat un senzill joc de pilota.

La cosa no tenia res d’especial, era una activitat que havien practicat una pila de vegades: tirar, entomar, tirar, entomar. Per a en Jonàs no suposava cap esforç, fins i tot era avorrit, per bé que a l’Asher li agradava i li servia per a millorar la coordinació visual i motora, que no eren del tot bones.

Però de cop i volta en Jonàs, seguint amb els ulls la trajectòria de la poma per l’aire, s’havia adonat —i aquesta era la part que no acabava d’entendre bé— que la poma havia canviat. Sols per un instant. Havia canviat mentre era enlaire. De seguida, quan l’havia tinguda a la mà, l’havia observat atentament, però era efectivament la mateixa poma. Inalterada. Tenia la mateixa mida, la mateixa forma —una esfera perfecta— i el mateix to indefinit de gos quan fuig, un color més o menys com el de la seva túnica.

Aquella poma no tenia absolutament res de particular. En Jonàs l’havia llançada d’una mà a l’altra unes quantes vegades i després l’havia tornat a tirar a l’Asher. I novament, mentre volava enlaire, sols per un fugaç instant, havia tornat a canviar.

Això havia passat quatre vegades. En Jonàs havia parpellejat, havia mirat a totes bandes i, per comprovar l’estat de la seva vista, havia mirat guerxo les lletres menudes de l’etiqueta d’identificació que portava cosida a la túnica. Va poder llegir el seu nom ben clarament. També veia molt clarament l’Asher, a l’altra banda de l’àrea de tir. I no havia tingut cap problema per entomar la poma.

Es va quedar fet un embolic.

—Ash! —va cridar—. Tu li veus res d’estrany, a la poma?

—Sí —va fer l’Asher, rient—. Veig que em salta de la mà a terra.

Li acabava de caure un altre cop, amb la qual cosa també en Jonàs va esclatar de riure, i amb la rialla va intentar distreure’s del convenciment molest que havia passat alguna cosa. Amb tot, es va endur la poma a casa, contravenint les normes de l’Àrea de Jocs. Aquella nit, abans que arribessin els seus pares i la Lily, en Jonàs va sostenir la fruita a les mans i la va examinar atentament. Estava un pèl matxucada, perquè a l’Asher li havia caigut uns quants cops. Però no tenia res d’insòlit.

L’havia observada amb lupa. L’havia llançada a l’aire unes quantes vegades, seguint-la amb la mirada, i l’havia fet girar sobre el seu escriptori, tot esperant que allò tornés a succeir.

Però no. L’únic que va passar va ser, més tard, que es va sentir la comunicació pels altaveus, la comunicació que l’havia assenyalat sense pronunciar el seu nom, que havia fet que el pare i la mare clavessin unes mirades prou significatives al seu escriptori damunt el qual encara reposava la poma.

Ara, assegut en aquell mateix escriptori, amb els ulls fits en els deures, mentre la seva família anava i venia entorn del cabàs del Nat, va fer que no amb el cap intentant oblidar aquell incident tan estrany. Va haver de fer un gran esforç per ordenar els papers i mirar d’estudiar una mica abans de sopar. El Nat, en Gabriel, es bellugava i ploriquejava, i el pare enraonava en veu baixa amb la Lily, explicant-li com li havia de donar el menjar mentre obria l’envàs que contenia les farinetes, la cullera i el tovalló.

La nit va transcórrer com totes les nits a la Unitat Familiar, a casa, a la Comunitat: tranquil·la, reflexiva, talment un temps de renovació i preparació per a l’endemà. L’únic que tenia de diferent era que s’hi havia afegit el Nat, amb aquells ulls clars de mirada intel·ligent i solemne.