Capítol 5

Generalment, al ritu matinal en què cada membre de la família explicava els somnis que havia tingut, en Jonàs no hi aportava gran cosa, perquè no acostumava a somiar. A voltes es despertava amb la impressió de distingir encara retalls de somni fugissers, però no era capaç de fixar-los i compondre amb ells alguna cosa que mereixés ser explicada en el ritual.

Aquell matí, però, va ser diferent. La nit anterior havia somiat d’una manera molt viva.

Es va distreure mentre la Lily, com de costum, contava un somni llarguíssim, en aquest cas un malson en què ella, transgredint les normes, anava muntada en la bicicleta de la mare i els Guàrdies de Seguretat la detenien.

Tots van escoltar-la atentament i van comentar amb la Lily el que semblava que volia dir el somni.

—Gràcies pel teu somni, Lily.

En Jonàs va dir la frase de rigor maquinalment i va tractar de prestar més atenció quan la mare va relatar un fragment de somni, una escena inquietant en què era castigada per una infracció de les normes que no entenia. Tots plegats van convenir que, probablement, era resultat del que havia sentit en dictar càstig contra aquell ciutadà que havia comès una infracció greu per segon cop.

El pare va dir que ell no havia somiat res.

—Et toca a tu, Gabi —va dir, abaixant la mirada cap al cabàs on jeia el Nat, clapotejant després d’haver menjat, disposat per ser novament traslladat al Centre de Criança per passar-hi el dia.

Tots van riure. La narració de somnis començava en arribar a Tres. Si els Nats somiaven, no ho sabia ningú.

—I tu, Jonàs? —va interrogar-lo la mare.

Sempre li ho preguntaven, per bé que sabien que era molt estrany que en Jonàs tingués un somni per explicar.

—Jo sí que he somiat aquesta nit —va dir en Jonàs.

I va canviar de postura al seient mentre arronsava les celles.

—Bé —va dir el pare—. Explica’ns-ho.

—La veritat és que els detalls no els tinc clars —va dir, tractant de recrear mentalment aquell somni tan estrany—. Em sembla que era a la sala de banys de la Casa dels Vells.

—On vas ser ahir —va assenyalar el pare.

En Jonàs va fer que sí.

—Sí, però en realitat no era ben bé igual. Al somni hi havia una banyera, però una només, mentre que a la sala de banys de debò n’hi ha moltíssimes. El lloc del somni era tebi i humit. I jo m’havia tret la túnica, però no m’havia posat la bata, de manera que tenia el pit descobert. Estava suant, de tanta calor que hi feia. I també hi havia la Fiona, igual que ahir.

—I l’Asher també? —va preguntar la mare.

En Jonàs va negar amb el cap.

—No. No hi havia ningú més, a part de la Fiona i jo; estàvem sols a l’habitació, drets al costat de la banyera. Ella reia, però jo no. Jo m’estava començant a empipar amb ella, al somni, perquè no em prenia seriosament.

—En què no et prenia seriosament? —va preguntar la Lily.

En Jonàs va mirar cap al seu plat. Per alguna raó que no comprenia, sentia una mica de vergonya.

—Crec que jo intentava convèncer-la perquè es fiqués a la banyera plena d’aigua.

Va fer una pausa. Sabia que ho havia d’explicar tot, que el correcte no era sols explicar el somni sinó explicar-lo sencer. De manera que va fer un esforç per exterioritzar la part que el neguitejava.

—Jo volia que es tragués la roba i es fiqués a la banyera —va dir de pressa—. La volia banyar. Tenia l’esponja a la mà. Ella no volia. No feia més que riure-se’n i dir que no.

Va alçar el cap i va clavar la mirada als seus pares.

—Això és tot —va dir.

—Pots descriure la sensació més forta del somni, fill? —va preguntar el pare.

En Jonàs es va posar a pensar. Els detalls eren foscos i borrosos. Però els sentiments eren clars, i ara que hi rumiava li tornaven al cap.

—La sensació de desig —respongué—. Jo sabia que ella no ho faria. I sabia que no havia de fer-ho. Però jo ho desitjava moltíssim. Sentia que ho desitjava amb totes les meves forces.

—Gràcies pel teu somni, Jonàs —va dir la mare al cap d’un moment.

I va mirar el pare.

—Lily —va dir el pare—, és hora d’anar a col·legi. Vols venir caminant amb mi per vigilar el cabàs del Nat, no sigui cas que es deslligui?

En Jonàs va començar a aixecar-se per agafar els seus llibres de classe. No se’n sabia avenir, que no haguessin comentat el seu somni abans de donar-li les gràcies. Potser els havia desconcertat tant com a ell mateix.

—Espera —va dir la mare amb delicadesa—. Escriuré una disculpa a l’Instructor per haver arribat tard i així no hauràs de dir-la.

En Jonàs es va deixar caure una altra vegada al seient, perplex. El pare i la Lily van marxar amb en Gabi dins el cabàs, i en Jonàs els va dir adéu amb la mà. Va mirar la mare mentre ella recollia les restes de l’esmorzar i treia la safata a la porta de davant perquè se l’enduguessin els de l’Equip de Recollida.

Finalment va seure a taula, al seu costat.

—Jonàs —va dir amb un somriure—, aquest sentiment que has descrit com a desig, ha estat el teu primer Ardor. El pare i jo esperàvem que et passés. A tothom li ve. Li va venir al teu pare quan tenia la teva edat. I em va venir també a mi. Algun dia el tindrà la Lily. I és molt corrent —va afegir— que comenci amb un somni.

Ardor. Aquest mot ja l’havia sentit. Va recordar que es deia alguna cosa de l’Ardor al Llibre de normes, però no sabia què. I a vegades en parlaven els Locutors. «ATENCIÓ. RECORDEM QUE TOT ARDOR HA DE SER NOTIFICAT PER A L’ADMINISTRACIÓ DEL SEU TRACTAMENT».

Mai no havia fet cas d’aquesta comunicació perquè no l’entenia ni li havia semblat que tingués res a veure amb ell. Com la majoria dels ciutadans, no feia cas de moltes de les ordres ni dels recordatoris que llegien els Locutors.

—Ho haig de notificar? —va preguntar a la mare.

Ella es va posar a riure.

—Ja ho has fet explicant el somni. Amb això n’hi ha prou.

—Però, i el tractament? Els Locutors diuen que s’ha d’administrar el tractament.

En Jonàs es va sentir fatal. Justament ara que arribava la Cerimònia, la seva Cerimònia del Dotze, hauria d’ingressar en algun lloc perquè el tractessin? I tot per un somni estúpid!

Però la mare va tornar a riure d’una manera afectuosa i el va tranquil·litzar.

—No, no —va dir—. Són simplement les pastilles. Ja et toca prendre les pastilles. Només és això. Aquest és el tractament per als Ardors.

En Jonàs es va animar. Coneixia les pastilles. Els seus pares les prenien cada matí. I sabia que alguns dels seus amics també. Una vegada anava cap a l’escola amb l’Asher, cada un amb la seva bici, quan el pare del seu amic va cridar des de la porta de casa seva: «Asher, no t’has pres la pastilla!». L’Asher va exhalar un sospir resignat, va fer mitja volta amb la bici, i al cap de poc va tornar on en Jonàs s’havia quedat esperant-lo.

Era de la mena de coses que no es preguntaven als amics perquè podia entrar en la incòmoda categoria del «ser diferent». L’Asher prenia una pastilla cada matí. En Jonàs, no. Sempre era millor, menys descortès, enraonar de les coses en què es coincidia.

Va agafar la pastilleta que li donava la mare i se la va empassar.

—Res més? —va preguntar.

—Res més —va respondre ella, desant altre cop el flascó a l’armariet—. Però no te n’oblidis. Jo t’ho recordaré les primeres setmanes, però després hauràs de ser tu. Si te’n descuides, l’Ardor tornarà. Tornaran els somnis d’Ardor. A vegades cal ajustar la dosi.

—L’Asher també les pren —va revelar en Jonàs.

La mare va fer que sí sense mostrar cap sorpresa.

—I probablement molts dels teus companys de grup. Els nois, almenys. I aviat les prendran tots. Les noies també.

—I quant de temps me les hauré de prendre?

—Fins que no ingressis a la Casa dels Vells —va explicar ella—. Durant tota la teva vida d’adult. Però arriba a ser una rutina; al cap d’un temps no hi hauràs ni de pensar.

La mare va mirar el rellotge.

—Si surts ara mateix ni tan sols faràs tard. Afanya’t.

I quan ell anava cap a la porta, va afegir:

—I gràcies de nou, Jonàs, pel teu somni.

Pedalant veloçment pel camí, en Jonàs va sentir un estrany orgull per haver ingressat en el grup dels qui prenien les pastilles. Però per uns instants va tornar a recordar el somni. El somni havia estat plaent. Encara que les sensacions eren confuses, va pensar que allò que la mare anomenava Ardor li havia agradat. Recordava que quan s’havia despertat havia tingut ganes de sentir novament l’Ardor.

Després, de la mateixa manera que casa seva va desaparèixer un cop va haver tombat la cantonada amb la bici, així mateix el somni es va esvair dels seus pensaments. Per un moment, tot i sentir-se un pèl culpable, va tractar de recuperar-lo. Però les sensacions s’havien esfumat. L’Ardor ja no existia.