Capítol 10

—Jo em quedo aquí, Jonàs —va dir la Fiona quan van arribar a la porta principal de la Casa dels Vells, després d’haver deixat les bicis a l’aparcament—. No sé per què estic nerviosa —va confessar—. Tantes vegades que hi he vingut!

No parava de donar voltes a la carpeta que tenia entre les mans.

—És que ara tot és diferent —li va recordar en Jonàs.

—Fins les plaques de les bicis! —va afegir la Fiona, rient.

Durant la nit, l’Equip de Manteniment havia anat traient la placa de cada un dels nous Dotzes i l’havia substituïda per una altra de l’estil que corresponia als ciutadans en formació.

—No vull fer tard —va afegir la Fiona amb pressa, i va començar a pujar les escales—. Si sortim a la mateixa hora, t’acompanyaré cap a casa.

En Jonàs va assentir, la va acomiadar amb la mà i va tombar la cantonada de l’edifici cap a l’Annex, un petit pavelló unit a la part de darrere. Evidentment ell tampoc no volia arribar tard el seu primer dia de formació.

L’Annex era molt corrent, i la porta d’entrada no tenia res de particular. En Jonàs va estendre la mà per tustar un picaporta que semblava molt pesant, però llavors es va adonar que a la paret hi havia un timbre i el va prémer.

—Qui és?

La veu va sortir d’un petit altaveu que hi havia damunt el timbre.

—Sóc… sóc en Jonàs. Sóc el nou…, això…

—Passi.

Es va sentir un clac, era el senyal que el pestell de la porta havia sortit del pany.

El vestíbul era molt petit; no hi havia sinó una taula, i asseguda al seu davant una Recepcionista enfeinada amb uns papers. Va alçar els ulls quan en Jonàs va entrar i, a continuació, per a sorpresa del noi, es va posar dempeus. No era una gran cosa posar-se dreta, però fins llavors ningú no s’havia aixecat automàticament davant la seva presència.

—Benvingut, Receptor de Memòria —va dir respectuosament la Recepcionista.

—Si us plau, digui’m Jonàs —va respondre ell, desconcertat.

Ella va somriure, va pitjar un botó i es va sentir un altre clac a la porta que tenia a la seva esquerra.

—Pot passar —va dir.

Aleshores va semblar que ella s’adonava del seu desconcert i de la causa que el motivava. A la Comunitat mai no hi havia pestells a les portes. Si més no, en Jonàs no sabia que n’hi hagués.

—Els pestells són només perquè es respecti la intimitat del Receptor, perquè necessita concentració —va explicar la Recepcionista—. Seria un destorb que hi entrés qualsevol ciutadà buscant el Departament de Reparació de Bicicletes o el que fos.

En Jonàs va riure i es va relaxar una mica. Aquella dona semblava molt cordial, i era veritat —de fet, era un acudit que circulava per tota la Comunitat— que el Departament de Reparació de Bicicletes, que era una oficineta poc important, canviava de lloc tan sovint que ningú no sabia on parava.

—Aquí no hi ha res perillós —va dir la Recepcionista—. Però… —va afegir, mentre donava un cop d’ull al rellotge de la paret— no li agrada que el facin esperar.

En Jonàs es va afanyar a creuar la porta i es va trobar en una cambra confortablement moblada. No diferia gaire del que hi havia a la casa de la seva Unitat Familiar. El mobiliari era si fa no fa igual a tota la Comunitat: pràctic, durador, amb una funció clarament definida per a cada moble. Un llit per a dormir. Una taula per a menjar. Un escriptori per a estudiar.

També hi havia tot això en aquella habitació espaiosa, si bé cada cosa era lleugerament diferent de la de casa seva. La tapisseria de les butaques i del sofà era un xic més gruixuda i més luxosa; les potes de les taules no eren rectes com les de casa sinó esveltes i corbades, amb una petita decoració tallada al peu. El llit, ficat en un buit al fons de la cambra, estava guarnit amb un cobrellit esplèndid, tot ell brodat amb dibuixos enrevessats.

Però la diferència que més cridava l’atenció eren els llibres. A casa seva hi havia els volums imprescindibles de consulta que calia tenir a totes les cases: un diccionari i el gruixut directori de la Comunitat, que contenia descripcions de tots els organismes, les fàbriques, els edificis i els comitès. I el llibre de normes, no cal dir-ho.

Els llibres de casa seva eren els únics que en Jonàs havia vist en sa vida. Ni ho sabia, que n’hi havia d’altres.

Però les parets d’aquesta habitació estaven completament recobertes de prestatgeries que arribaven fins al sostre. Hi devia haver centenars, potser milers de llibres, cada un amb el seu títol escrit en lletres brillants.

En Jonàs els va mirar sense immutar-se. No era capaç d’imaginar-se quants milers de pàgines devien contenir. Podria haver-hi altres normes, a més de les que regien la Comunitat? Podria haver-hi més descripcions d’organismes, fàbriques i comitès?

Només va tenir un segon per donar un cop d’ull al seu voltant, perquè de seguida es va adonar que l’home que hi havia assegut en una butaca al costat de la taula el vigilava. Ràpidament va avançar cap a ell, es va aturar una mica abans d’arribar-hi, va fer una petita inclinació i va dir:

—Sóc en Jonàs.

—Ja ho sé. Benvingut, Receptor de Memòria.

En Jonàs el va reconèixer: era l’Ancià que semblava separat de la resta durant la Cerimònia, si bé vestia la mateixa roba especial que només duien els Ancians.

En Jonàs va mirar tímidament aquells ulls clars que reflectien els seus com un mirall.

—Senyor, demano disculpes per la meva incomprensió…

Va esperar, però l’home no va donar la resposta habitual d’acceptació de disculpes.

Transcorregut un instant, en Jonàs va continuar:

—És que em pensava, vull dir… em penso —va rectificar, dient-se a si mateix que si en algun moment era important parlar amb propietat, sens dubte era llavors, en presència d’aquell home—, que el Receptor de Memòria és vostè. Jo només sóc, en fi, a mi únicament m’han assignat, vull dir… seleccionat, ahir. Jo no sóc res, encara.

L’home el va observar pensatiu, callat. En la seva mirada es barrejaven interès, curiositat, atenció i tal vegada també una mica d’afecte.

A la fi va parlar.

—A partir d’avui, d’aquest moment, almenys per a mi, el Receptor ets tu. Jo he estat el Receptor des de fa molt temps. Moltíssim temps. És evident, oi?

En Jonàs va fer que sí. L’home tenia moltes arrugues i els seus ulls, bé que penetrants i inusualment clars, semblaven cansats. La carn del voltant estava enfosquida en cercles d’ombra.

—Veig que vostè és molt vell —va replicar en Jonàs amb respecte.

Als Vells sempre se’ls tractava amb el respecte més gran.

L’home va somriure i amb gest rialler es va palpar la carn flàccida de la cara.

—De fet no sóc tan vell com semblo —va dir—. Aquesta feina m’ha envellit. Ara fa l’efecte com si m’hagués de faltar poc per a l’Alliberament. Però el cert és que encara tinc bastant de temps per endavant.

»Em va agradar, tanmateix, que et seleccionessin. Han trigat molt. El fracàs de la selecció anterior va ser ara fa deu anys i la meva energia està començant a minvar. La força que em queda, la necessito per a la teva formació. Ens espera un treball dur i dolorós, a tu i a mi. Seu, fes-me el favor —va dir assenyalant una butaca propera.

En Jonàs es va deixar caure en aquell seient tan flonjo.

L’home va aclucar els ulls i va seguir enraonant.

—Quan jo vaig arribar a Dotze, vaig ser seleccionat igual que tu. Estava espantat, com segur que ho estàs tu.

Va obrir els ulls per un instant i va mirar en Jonàs, que va fer que sí.

Va tornar a tancar els ulls.

—Vaig venir a aquesta mateixa cambra per començar la meva formació. Que n’ha passat, de temps, d’ençà d’aquell dia!

»El Receptor anterior em va semblar tan vell com jo t’ho semblo a tu, i estava tan cansat com jo ho estic avui.

Tot d’un plegat es va inclinar endavant, va obrir els ulls i va dir:

—Pots fer preguntes. Tinc tan poca experiència a descriure aquest procés! És prohibit de parlar-ne.

—Ho sé, senyor. He llegit les instruccions —va dir en Jonàs.

—Per això pot ser que em descuidi algun detall i no aclareixi les coses com cal —va dir l’home, rient per sota el nas—. La meva feina és important i és enormement honrosa. Però això no implica que jo sigui perfecte; l’altre cop que vaig intentar formar un successor vaig fracassar. Així doncs, fes-me totes les preguntes que vulguis.

En el seu pensament, en Jonàs tenia moltes preguntes, un miler, un milió de preguntes. Tantes preguntes com llibres hi havia per les parets. Però no en va fer cap, de moment.

L’home va sospirar com si posés en ordre les seves idees. Després va tornar a parlar.

—Dit senzillament —va fer—, encara que, de senzill, no en té res: la meva feina consisteix a transmetre’t tots els records que guardo dins. Records del passat.

—Senyor —es va aventurar a dir en Jonàs—, jo tindria molt de gust a sentir la història de la seva vida i escoltar els seus records. Demano disculpes per interrompre —va afegir de seguida.

L’home va fer un gest d’impaciència amb la mà.

—Res de disculpes en aquesta habitació. No tenim temps per a això.

—Bé —va prosseguir en Jonàs, amb por de poder estar interrompent un altre cop—, doncs la seva història m’interessa de debò, no és pas que no m’interessi. Però no acabo d’entendre per què és tan important. Jo podria fer algun treball d’adult dins la Comunitat i a les hores d’esbarjo venir a escoltar els seus relats d’infància. M’agradaria. En realitat —va afegir—, ja ho he fet, a la Casa dels Vells. Als Vells els agrada explicar la seva infància i sempre és entretingut de sentir-la.

L’home va fer que no amb el cap.

—No, no —va dir—. No m’he expressat prou clarament. No és el meu passat, ni la meva infantesa, el que t’haig de transmetre.

Es va tirar cap enrere i va repenjar el cap al respatller de la butaca.

—Són els records del món sencer —va dir, deixant anar un sospir—. Anteriors a tu, anteriors a mi, anteriors a l’anterior Receptor i a les generacions que el van precedir.

En Jonàs va arrufar les celles.

—Com vol dir del món sencer? —va preguntar—. No ho entenc. No sols de nosaltres? No sols de la Comunitat? Es refereix a Fora? —Va tractar de copsar la idea mentalment—. Ho sento, senyor, però no ho acabo d’entendre. Potser no sóc prou llest. No sé a què es refereix quan diu «el món sencer» o «les generacions que el van precedir». Jo em pensava que només hi érem nosaltres. Em pensava que només existia el que hi ha ara.

—Hi ha molt més. Hi ha tot el que va més enllà, tot el que és Fora; i tot el que ve d’enrere, de fa moltíssim, moltíssim temps. Jo vaig rebre totes aquestes coneixences quan em van seleccionar. I aquí en aquesta habitació, jo sol, les torno a experimentar una vegada i una altra. És així com em ve la saviesa. I com configurem el nostre futur.

Va descansar un moment, respirant fondo.

—Se’m fan tan feixucs, els records! —va dir.

De sobte en Jonàs es va sentir enormement preocupat per aquell home.

L’home va fer una pausa, com si volgués trobar les paraules exactes per descriure-ho.

—És com baixar una muntanya en trineu sobre una espessa capa de neu —va dir a la fi—. Al principi és emocionant: la velocitat, l’aire pur i tallant, però de seguida s’acumula la neu, s’amuntega sobre els patins i et frena, has d’empènyer fort per continuar i…

Tot d’una va bellugar el cap i va mirar en Jonàs.

—Això no et diu res, oi? —va preguntar.

En Jonàs no va saber què contestar.

—No ho he entès, senyor.

—És clar. Tu no saps què és la neu, oi?

En Jonàs va negar amb el cap.

—Ni un trineu? Ni patins?

—No, senyor —va dir en Jonàs.

—I baixar una muntanya? Això et diu res?

—No res, senyor.

—Bé, pot ser un punt de partença. Abans estava pensant com podríem començar. Vés al llit i ajeu-te de bocaterrosa. Abans treu-te la túnica.

En Jonàs va obeir, un xic temorenc. Sota el pit nu va sentir els plecs tous de la magnífica roba que cobria el llit. Amb els ulls va seguir les evolucions de l’home, com s’aixecava i anava cap a la paret on hi havia l’altaveu. Era la mateixa mena d’altaveu que hi havia a totes les cases, però amb una diferència. Aquest altaveu tenia un interruptor, que l’home va córrer amb destresa cap a l’extrem on posava TANCAT.

En Jonàs amb prou feines va poder reprimir una exclamació. Tenir el poder de tancar l’altaveu! Semblava que no podia ser.

Després, l’home, amb una agilitat sorprenent, va fer cap al buit que ocupava el llit. Es va asseure en una cadira al costat d’en Jonàs, que romania ajagut, immòbil, esperant a veure què passava tot seguit.

—Tanca els ulls. Relaxa’t. Això no et farà mal.

En Jonàs va recordar que se li permetia, se l’animava fins i tot a fer preguntes.

—Què farà ara, senyor? —va preguntar, tot desitjant que no se li notés el nerviosisme.

—Et transmetré el record de la neu —va dir el Vell.

I va posar les mans sobre l’esquena nua d’en Jonàs.