Capítol 14

Aquest record era més o menys igual que el primer, si bé la muntanya semblava més pronunciada i la neu no queia tan espessa com l’altra vegada.

En Jonàs va percebre també que hi feia més fred. Va veure, mentre esperava assegut al capdamunt del pendent, que la neu que hi havia a sota del trineu era més dura que l’altre cop i amb una capa de glaç de color blavós.

El trineu va començar a moure’s i en Jonàs va somriure d’alegria, imaginant-se l’emoció de baixar tallant l’aire vivificador.

Però aquesta vegada els patins no van poder clavar-se en el sòl gelat com a la primera muntanya encatifada de neu flonja, sinó que van relliscar de gairell i el trineu va agafar velocitat. En Jonàs va tibar la corda tractant de dirigir-lo, però el pendent i la velocitat podien més que ell i ja no va sentir que gaudia de la sensació de llibertat, sinó que estava terroritzat, a mercè de la furiosa acceleració que l’arrossegava damunt el gel.

Finalment, el trineu va derrapar, va xocar contra una elevació del terreny i en Jonàs va sortir violentament llançat pels aires. Va caure amb tot el pes sobre una cama torta i aleshores va sentir com cruixia l’os. Cantells de glaç esmolats li van esgarrinxar la cara i quan, per fi, va aconseguir deturar-se, va restar immòbil i commocionat una estona, sense sentir res sinó por.

Després va arribar la primera onada de dolor i el va deixar sense respiració. Era com si a la cama tingués una destral de fulla ardent que li segués tots els nervis. Enmig d’aquell suplici va percebre la paraula «foc» i va sentir talment com si una flama li abrusés la carn i l’os trencat. Va voler moure’s i no va poder. El dolor es va tornar més viu.

Va cridar. No va contestar ningú.

Sanglotant, va decantar el cap i va vomitar sobre la neu glaçada. De la cara li va degotar sang damunt el vòmit.

—Noooo! —va xisclar, i el so es va perdre en el paisatge buit, endut pel vent.

I tot d’un plegat es va trobar un altre cop a l’habitació de l’Annex, recargolant-se damunt el llit, amb la cara banyada de llàgrimes.

Capaç ja de moure’s, es va gronxar endavant i endarrere, respirant fondo intentant alliberar el dolor recordat.

Es va asseure i va repassar la cama, estesa damunt el llit. No hi tenia res. El dolor brutal de la segada havia desaparegut. Però la cama li continuava fent un mal horrible i sentia la cara com escorxada.

—Puc prendre un analgèsic, per favor? —va suplicar.

Sempre, en la seva vida diària, hi havia un analgèsic per a les macadures i les ferides, per a un dit matxucat i un mal d’estómac, o per quan el genoll se li espellava per haver caigut de la bici. Hi havia sempre una dosi de pomada anestèsica o una pastilla; o, en els casos greus, una injecció que produïa un alleujament instantani i total.

Però el Donador va fer que no i va mirar cap a una altra banda.

Aquella nit en Jonàs va tornar a casa, empenyent la bicicleta, coix. El dolor de la primera cremada no havia estat res en comparació amb el d’ara i, d’altra banda, el primer no li havia durat gens mentre que aquest no li acabava de marxar.

No és tampoc que fos insuportable com ho havia estat a la muntanya. En Jonàs va procurar ser valent. Va recordar que la Presidenta havia dit que ho era, de valent.

—Que et passa res, Jonàs? —va preguntar el pare, mentre sopaven—. Estàs molt callat aquesta nit. No et trobes bé? Vols alguna medicació?

Però en Jonàs es va recordar de les normes. Res de medicines per a tot allò que tingués relació amb la seva formació.

I res de parlar de la seva formació. A l’hora de compartir els sentiments es va limitar a dir que estava cansat perquè les classes de l’escola havien estat molt esgotadores aquell dia.

Aviat es va retirar al seu dormitori i a través de la porta tancada va sentir com els seus pares i la seva germana reien mentre banyaven en Gabriel.

«Ells mai no han conegut el dolor», va pensar. En adonar-se’n es va sentir desesperadament sol i, d’esma, es va fregar la cama adolorida. Aquella nit no va parar de somiar amb l’angoixa i la desolació de la muntanya deshabitada.

* * *

La formació diària va prosseguir, ara incloent-hi sempre dolor. A en Jonàs, el suplici de la cama trencada va començar a semblar-li un simple malestar a mesura que el Donador l’introduïa progressivament però amb fermesa en el sofriment profund i terrible del passat. Malgrat tot, el vell, bondadós, rematava la tarda amb un record plaent ple de color: una travessia a tota vela per un llac blau verdós, una prada clapejada de flors silvestres, una posta de sol ataronjada darrere les muntanyes.

Però no era suficient per a temperar el dolor que en Jonàs començava a conèixer.

—Per què? —va preguntar al Donador després de rebre un record turmentós en què s’havia vist abandonat i sense res per a menjar, i la fam li havia provocat uns recargolaments atroços a l’estómac buit i dilatat.

En Jonàs, ple de dolor, jeia al llit.

—Per què els hem de guardar, aquests records, vostè i jo?

—Perquè això ens dóna saviesa —va respondre el Donador—. Sense saviesa jo no podria exercir la meva funció d’aconsellar el Comitè d’Ancians cada vegada que m’ho demanen.

—Però quina saviesa es treu, de la fam? —va gemegar en Jonàs.

L’estómac li continuava fent mal, per bé que el record havia acabat.

—Fa anys —va explicar el Donador—, abans que tu nasquessis, molts ciutadans van presentar una petició davant el Comitè d’Ancians: volien que s’augmentés la taxa de naixements. Volien que a cada Paridora li fossin assignats quatre parts en compte de tres, de manera que així augmentés la població i hi hagués més Obrers.

En Jonàs va assentir, escoltant.

—Té sentit —va dir.

—La idea era que certes Unitats Familiars podrien acollir una criatura més.

En Jonàs va tornar a fer que sí.

—La meva podria fer-ho —va assenyalar—. Aquest any tenim en Gabriel i fer-nos càrrec d’un tercer fill seria divertit.

—El Comitè d’Ancians va demanar-me consell —va prosseguir el Donador—. Per a ells també en tenia, de sentit, però era una idea nova i van recórrer a mi en cerca de saviesa.

—I vostè va fer servir els seus records.

El Donador va dir que sí.

—I el record més fort que se’m va presentar va ser la fam. Venia de moltes generacions enrere. De segles enrere. La població havia crescut tant que hi havia fam pertot arreu. Una fam atroç, que matava. I darrere seu va arribar la guerra.

Guerra? Aquest concepte no el coneixia, en Jonàs. Però la fam prou que sabia el que era. Inconscientment es va fregar el ventre, recordant el dolor de les seves necessitats insatisfetes.

—I aleshores vostè els va descriure això?

—Del dolor no en volen ni sentir parlar; sols busquen el consell. Jo em vaig limitar a aconsellar-los que no s’incrementés la població.

—Però ha dit que això va ser abans que jo nasqués. Molt poques vegades li demanen consell. Només quan… com ho ha dit? Quan tenen un problema amb el qual no s’han trobat mai. Quan va ser l’última vegada d’això?

—Recordes el dia que va volar un avió sobre la Comunitat?

—I tant. Em vaig espantar.

—Doncs ells també. Ho van preparar tot per abatre’l. Però em van demanar consell i els vaig dir que esperessin.

—I vostè com ho sabia? Com sabia que el Pilot s’havia equivocat?

—No ho sabia. Vaig utilitzar la meva saviesa, procedent dels records. Jo sabia que en el passat hi havia hagut moments, moments terribles, en què unes persones n’havien eliminat d’altres per precipitació, per por, i amb això havien causat la seva pròpia destrucció.

En Jonàs es va adonar d’una cosa.

—Això significa —va dir a poc a poc— que vostè té records de destrucció. I que me’ls ha de donar a mi també, perquè jo haig d’adquirir la saviesa.

El Donador va assentir.

—Però em farà mal —va dir en Jonàs.

No era cap pregunta.

—Et farà un mal horrorós —va confirmar el Donador.

—I per què els records no els pot tenir tothom? Seria una mica més fàcil si els records es compartissin, oi? Vostè i jo no hauríem de carregar sols amb tants, si tothom carregués la seva part.

El Donador va sospirar.

—Tens raó —va dir—. Però aleshores tothom estaria carregat i adolorit. I això no ho volen. Aquesta és la veritable raó per la qual el Receptor és imprescindible per a ells i li tributen tant d’honor. Em van seleccionar a mi, i ara a tu, per desempallegar-se ells d’aquesta càrrega.

—Quan ho van decidir, això? —va preguntar en Jonàs, irat—. Perquè no és just. Canviem-ho!

—I com creus que podem canviar-ho? A mi no se m’ha acudit mai la manera i se suposa que sóc qui deté tota la saviesa.

—Però ara som dos —va dir en Jonàs, entusiasmat—. Junts podem inventar alguna cosa!

El Donador se’l mirava amb un somriure irònic.

—Per què no demanem senzillament que es canviïn les normes? —va suggerir en Jonàs.

El Donador es va posar a riure, i aleshores també en Jonàs va riure entre dents, a desgrat seu.

—La decisió va ser presa molt abans que tu i jo existíssim —va explicar el Donador—, i abans que existís el Receptor anterior i… —va callar, esperant.

—Fa moltíssim, moltíssim temps.

En Jonàs va repetir la frase típica. Unes vegades li semblava còmica, d’altres, significativa i important.

Aquesta vegada li va semblar funesta. Significava, va comprendre, que no es podia canviar absolutament res de res.

* * *

En Gabriel estava creixent i passava amb èxit les proves de maduresa que feien els Criadors cada mes; ja es tenia assegut, sabia agafar ell sol les joguines i manejar-les sense que li caiguessin, i ja li havien sortit sis dents. Durant el dia, segons explicava el pare d’en Jonàs, estava alegre i aparentava una intel·ligència normal. Però de nits seguia estant intranquil, ploriquejava sovint i requeria atenció freqüent.

—Després de tot aquest temps de més que fa que estic amb ell, espero que no decideixin alliberar-lo —va dir el pare una nit, després de banyar en Gabriel, mentre aquest, abraçat al seu hipopòtam, descansava plàcidament al bressol, que ja havia reemplaçat el cabàs.

—Potser seria el millor —va suggerir la mare—. Ja sé que a tu no et fa res llevar-te per calmar-lo a les nits. Però a mi la falta de son em va molt malament.

—Si alliberen en Gabriel, podrem tenir un altre Nat de visitant? —va preguntar la Lily.

La nena estava agenollada al costat del bressol, fent ganyotes a la criatura, que responia amb somriures.

La mare d’en Jonàs va girar els ulls fent un gest de consternació.

—No —va replicar el pare, somrient, esbullant-li els cabells—. És molt estrany, de totes maneres, que la qualificació d’un Nat sigui tan incerta com en el cas d’en Gabriel. El més segur és que no torni a passar durant molt de temps.

—En qualsevol cas —va dir, i va sospirar—, encara trigaran a adoptar la decisió. Ara mateix estem tots preparant-nos per a un Alliberament que probablement haurem de fer ben aviat. Hi ha una Paridora que espera bessons el mes que ve.

—Quina mala sort! —va dir la mare, bellugant el cap—. Si són idèntics espero que no et toqui a tu…

—Doncs em toca. Sóc el següent de la llista. Em tocarà a mi escollir quin dels dos criem i quin alliberem. És clar que normalment no costa gaire. Acostuma a ser una qüestió de pes. El més petit dels dos, l’alliberem.

En Jonàs, que estava escoltant, va pensar tot d’un plegat en el moment que havia romàs damunt el pont i s’havia preguntat què hi havia Fora. Hi hauria algú esperant per rebre el petit bessó alliberat? Creixeria Fora, sense saber mai que en aquesta Comunitat vivia un ésser que, a simple vista, era exactament igual que ell?

Durant un moment es va il·lusionar per una remota esperança, tot i saber que era una ximpleria: l’esperança que la Larissa pogués estar pendent de la seva arribada. La Larissa, la vella que ell havia banyat. En recordava els ulls brillants, la veu càlida, la manera suau de riure. Feia poc que la Fiona li havia dit que l’havien alliberada en una Cerimònia meravellosa.

Però ell sabia que als Vells no els donaven infants per criar. La vida de la Larissa a Fora seria tranquil·la i serena, com convenia als Vells i, per tant, no li faria gens de gràcia carregar la responsabilitat de criar un Nat que hauria d’alimentar i atendre, i que segurament ploraria a les nits.

—Mare! Pare! —va dir tot d’una. Havia tingut una idea—. Per què no posem aquesta nit el bressol d’en Gabriel a la meva habitació? Jo sé alimentar-lo i calmar-lo, i així el pare i tu podreu dormir.

El pare va fer un gest de dubte.

—Tu tens el son molt fort, Jonàs. I si en Gabriel es desvetlla i tu no et despertes?

Va ser la Lily qui va contestar a aquesta objecció.

—Si no li fa cas ningú —va assenyalar—, en Gabi xiscla de valent. Ens despertaria a tots, si en Jonàs no se n’assabentés.

El pare es va posar a riure.

—Tens raó, Lilieta. Està bé, Jonàs, farem la prova, però tan sols aquesta nit. Jo descanso i així també deixem dormir la mama.

* * *

En Gabriel va dormir perfectament durant la primera part de la nit. En Jonàs, al seu llit, va estar despert una estona; de tant en tant es dreçava repenjat en un colze per mirar el bressol. El Nat jeia de bocaterrosa, amb els braços relaxats al costat del cap, els ulls clucs i la respiració compassada i tranquil·la. També en Jonàs va acabar adormint-se.

Però pels volts de mitja nit el va despertar la criatura. Estava neguitós i no parava de fer voltes dins del cobrellit i de bellugar els bracets, fins que va començar a ploriquejar.

En Jonàs es va llevar, se li va apropar i li va donar uns copets suaus a l’esquena; a vegades n’hi havia prou perquè tornés a agafar el son. Però en Gabriel va continuar recargolant-se molt nerviós sota la seva mà.

Sense deixar de donar-li copets d’una manera rítmica, en Jonàs va començar a recordar aquell meravellós passeig en barca que li havia traspassat el Donador feia poc: un dia lluminós de brisa en un llac fosc de color turquesa i, al damunt, la vela blanca de la barca, inflada pel fresc vent, que la impulsava.

De sobte es va adonar que el record se li afeblia i va sentir com li lliscava per la mà cap al Nat. Sense ser-ne conscient, li havia estat transmetent el record. Ara en Gabriel s’havia calmat i l’esverat era en Jonàs, que va recollir el que quedava del record fent un esforç de voluntat, va enretirar la mà de l’esquena menuda i va restar immòbil al costat del bressol.

Va tornar a evocar el record d’aquella travessia. El continuava tenint, però ara el cel no era tan blau, el plàcid balanceig de la barca s’havia fet més lent i l’aigua del llac era més tèrbola i fosca. El va retenir una estona, mirant d’apaivagar el seu nerviosisme, després el va deixar anar i se’n va tornar al llit.

A l’alba, el Nat es va despertar altre cop plorant. En Jonàs va tornar al seu costat. Aquesta vegada va posar la mà expressament i amb fermesa damunt l’esquena d’en Gabriel, i li va abocar la resta d’aquell dia sedant al llac. Altre cop, en Gabriel es va adormir.

Qui es va desvetllar fou en Jonàs, que no podia parar de pensar. Del record ja no li’n quedava sinó una ombra i en el seu lloc sentia un petit buit. Sabia, però, que podia demanar al Donador una altra travessia, potser aquesta vegada per mar, perquè ara havia tingut un record del mar i sabia el que era; sabia que al mar també hi havia barques de vela, en records que encara havia d’adquirir.

En Jonàs es va preguntar si havia de confessar al Donador que havia donat un record. Ell encara no estava preparat per a ser Donador, i en Gabriel tampoc no havia estat seleccionat per a ser Receptor.

L’espantava tenir aquest poder. Va decidir no explicar-ho.