Capítol 15

En entrar a l’habitació de l’Annex va veure immediatament que era dia de tornar-se’n de buit. El Donador seia rígid a la butaca, amb la cara amagada entre les mans.

—Tornaré demà, senyor —es va afanyar a dir, però el va assaltar un dubte—. Si no és que puc fer alguna cosa per vostè.

El Donador va alçar els ulls cap a ell, amb la cara contreta pel patiment.

—Si us plau —va gemegar—, treu-me una mica d’aquest dolor.

En Jonàs el va ajudar a traslladar-se a la cadira contigua al llit. Després es va desprendre de la túnica i es va estirar de bocaterrosa.

—Posi’m les mans —va dir, perquè trobant-se el Donador en aquell estat potser calia recordar-l’hi.

Van arribar les mans i a través d’elles va arribar el dolor. En Jonàs es va armar de coratge i va entrar dins el record que torturava el Donador.

Es trobava en un indret confús, sorollós i pudent. Era de dia, a primera hora del matí, i un fum espès omplia l’aire, un fum groc i fosc que s’enganxava a terra. Al seu entorn, arreu on li arribava la vista d’allò que semblava un camp, jeien homes gemegant. Un cavall de mirada perduda, amb la brida trencada que li penjava, trotava frenètic entre el garbuix d’homes, sacsejant violentament el cap i renillant espaordit, fins que va ensopegar, va caure i ja no es va tornar a aixecar.

En Jonàs va sentir una veu al seu costat.

—Aigua —demanava amb un gemec ronc.

Va girar-se i va veure els ulls mig tancats d’un vailet que no semblava gaire més gran que ell. Regalims de fang li empastifaven la cara i els cabells rossos, embullats. Estava estès de panxa a terra i en el seu uniforme gris brillaven taques de sang humida i fresca.

Els colors de la matança eren grotescament vius: la humitat roja sobre la roba basta i polsosa, les fulles d’herba arrencades, d’un verd sorprenent, entre els cabells grocs del vailet.

El noi el va mirar fixament.

—Aigua —va tornar a suplicar.

En pronunciar aquella paraula, un altre doll de sang li va amarar l’aspra tela sobre el pit i la màniga.

En Jonàs tenia un braç paralitzat pel dolor, i a través d’un estrip de la màniga va distingir una cosa que semblava carn esguerrada i fragments d’os. Va provar l’altre braç i va sentir que es bellugava. De mica en mica se’l va posar al costat, va palpar-hi un atuell de metall i en va descargolar el tap. De tant en tant havia de deturar el petit moviment de la mà a l’espera que cedissin les fiblades de dolor. Finalment, quan el va haver obert, va estendre a poc a poc el braç damunt el terra xop de sang, centímetre a centímetre, i va acostar el recipient als llavis del noi. Un fil d’aigua va córrer fins a aquella boca implorant i una part va acabar regalimant per la barbeta bruta del noi.

El vailet va exhalar un sospir. Va deixar caure el cap, amb la boca oberta com si alguna cosa l’hagués sorprès. Un tel opac se li va estendre lentament damunt els ulls. Va emmudir.

Però el brogit continuava per totes bandes: els crits dels homes ferits, els crits demanant aigua, mare, mort. Els cavalls abatuts que renillaven, aixecaven el cap i espernetegaven vers el cel, embogits.

Al lluny, en Jonàs sentia retrunyir els canons. Aixafat pel dolor va romandre hores i hores ajagut al terra, enmig d’aquella fetor esgarrifosa, va sentir morir animals i homes i va aprendre què era la guerra.

Per fi, quan va saber que ja no podia suportar-ho més i que ell també s’estimaria més morir, va obrir els ulls i es va trobar novament al llit.

El Donador mirava cap a un altre cantó, com si no tingués valor per a veure el que li havia fet.

—Perdona’m —va dir.