Capítol 16

En Jonàs no hi volia tornar. No volia els records, no volia l’honor, no volia la saviesa, no volia el dolor. Volia un altre cop la seva infantesa, els genolls pelats i els jocs de pilota. S’asseia a casa sol, mirant finestra enllà, mirant els infants com jugaven i els ciutadans que tornaven a casa seva en bicicleta després d’una jornada laboral en què no passava res; ciutadans que tenien vides corrents, lliures d’angoixa perquè ell havia estat seleccionat, com ho havien estat altres abans que ell, per dur-los la càrrega.

Però no podia triar, i una tarda rere l’altra tornava a l’habitació de l’Annex.

El Donador el va tractar amb dolçor durant molts dies, després del terrible record compartit de la guerra.

—Hi ha tants records bons! —li va recordar.

I era veritat. En Jonàs ja havia experimentat incomptables fragments de felicitat, aspectes de la vida dels quals no havia sabut res fins llavors.

Havia vist una festa d’aniversari en què es felicitava un nen pel seu dia, i aleshores va entendre la joia i l’orgull de ser un individu, una persona única i especial.

Havia anat a museus i havia contemplat quadres plens de tots els colors, que ara era capaç de reconèixer i anomenar.

En un record extàtic, havia trotat sobre un cavall de pèl castany brillant per un camp que feia olor d’herba molla, i havia desmuntat a tocar d’un rierol on el cavall i ell havien begut una aigua freda i cristal·lina. Ara entenia els animals. I en el moment que el cavall es va apartar del rierol i li va donar una caparrada afectuosa a l’espatlla, va percebre els llaços que uneixen l’ésser humà i els animals.

Havia caminat per boscos i acampat de nit, i s’havia assegut a redós d’una foguera. A través dels records havia conegut el dolor de la pèrdua i la solitud, però llavors havia après també la joia que hi pot haver estant sol.

—Quin és el record que a vostè li agrada més? —va preguntar al Donador—. No cal que me’l doni encara —es va apressar a afegir—. Sols li ho pregunto perquè em farà il·lusió esperar-lo: abans o després l’hauré de rebre.

El Donador va somriure.

—Jeu —va dir—. Te’l dono encantat.

En Jonàs va sentir l’alegria des del primer instant. De vegades li costava una estona orientar-se, saber què passava. Però en aquesta ocasió va entrar directament a la felicitat que impregnava el record.

Era en una habitació plena de gent, escalfada per un foc encès que il·luminava una llar de foc. Per una finestra va veure que a fora era negra nit i nevava. Hi havia llums de colors, vermells, verds i grocs, que feien pampallugues en un arbre que estava, estranyament, dins l’habitació. Damunt una taula, un canelobre daurat i llustrós sostenia unes espelmes que proporcionaven una llum suau i vacil·lant. Feia olor de guisat i se sentia gent que reia en veu baixa. A terra, un gos de pèl ros dormia.

També a terra hi havia paquets embolicats amb papers de colors alegres i lligats amb cintes llampants. Mentre en Jonàs mirava, un nen petit va començar a agafar els paquets i a repartir-los per la cambra: els donava a altres nens i nenes, a dos adults que, evidentment, eren els pares i a una parella, un home i una dona més vells, que observaven, callats i somrients, asseguts en un sofà.

Mentre en Jonàs mirava l’escena, un per un van començar a deslligar les cintes dels paquets, a desembolicar-los dels papers alegres i a treure’n joguines, roba i llibres. Feien exclamacions d’alegria i s’abraçaven.

El nen es va asseure a la falda de la dona anciana i ella el va gronxar i li va fregar la galta amb la seva.

En Jonàs va obrir els ulls i va restar feliç damunt el llit, fruint encara d’aquell record càlid i reconfortant. Tot era allí, totes les coses que havia après a valorar.

—Què has percebut? —va preguntar el Donador.

—Caliu —va respondre en Jonàs— i felicitat. I… deixi’m pensar. Família. Era una celebració d’alguna cosa, una festa. I una cosa més…, però no em ve la paraula.

—Ja vindrà.

—Qui eren els Vells? I com és que hi eren?

Això havia estranyat a en Jonàs, trobar-los en aquella habitació. Els Vells de la Comunitat no sortien mai del seu lloc particular, de la Casa dels Vells, on vivien tan ben atesos i respectats.

—Es deien avis.

—Què significa avis?

—Volia dir pares dels pares, fa molt temps.

—Fa moltíssim, moltíssim temps? —i en Jonàs va esclatar de riure—. Segons això, hi podia haver pares dels pares dels pares dels pares?

També el Donador va riure.

—Justa la fusta! És una mica com mirar-te en un mirall al mateix temps que et mires en un altre mirall i et veus en un mirall dintre d’un altre.

En Jonàs va arquejar les celles.

—És clar, els meus pares també han tingut pares! No se m’havia acudit. Qui són els pares dels meus pares? On són?

—Podries anar-ho a mirar al Registre Públic. Allà en trobaries els noms. Però pensa, fill meu. Si tu sol·licites fills, qui seran aleshores els pares dels seus pares? Qui seran els seus avis?

—Doncs el pare i la mare, és clar.

—I on seran?

En Jonàs va rumiar.

—Ah —va fer a poc a poc—. Quan jo acabi la meva formació i sigui adult del tot em donaran una casa per a mi. I quan a la Lily li passi el mateix, uns anys més tard, rebrà una casa també, i potser parella, i els donaran fills si els sol·liciten, i llavors la mare i el pare…

—Exactament.

—Mentre segueixin treballant i contribuint a la Comunitat, marxaran a viure amb els altres Adults sense Fills. I ja no formaran part de la meva vida.

»I després d’això, en arribar el moment, se n’aniran a la Casa dels Vells —va prosseguir en Jonàs, pensant en veu alta—. I seran ben atesos i respectats, i quan els alliberin hi haurà una celebració.

—I tu no hi aniràs —va assenyalar el Donador.

—No, és clar, perquè ni tan sols no me n’assabentaré. En aquella època jo estaré molt enfeinat amb la meva vida. I la Lily igual. De manera que els nostres fills, si en tenim, tampoc no sabran qui són els pares dels seus pares.

»Sembla que la cosa rutlla força bé, oi?, tal com es fa a la nostra Comunitat —va dir en Jonàs—. És que jo ni hi havia pensat, que hi podia haver una altra manera, fins ara que he rebut aquest record.

—Rutlla, sí —va reconèixer el Donador.

En Jonàs va vacil·lar.

—Però sí que m’ha agradat aquest record. Comprenc que sigui el seu favorit. No he copsat el nom de la sensació sencera, aquesta sensació que era tan forta a l’habitació.

—Amor —va dir el Donador.

En Jonàs la va repetir.

—Amor.

Eren una paraula i un concepte nous per a ell.

Tots dos es van estar uns moments callats. Després en Jonàs va dir:

—Donador!

—Què?

—És una ximpleria el que ara diré, una ximpleria de l’alçada d’un campanar.

—No t’hi amoïnis, aquí no hi ha ximpleries. Refia’t dels records i del que et suggereixin.

—Bé, doncs —va dir en Jonàs mirant cap al terra—, ja sé que vostè ja no té aquest record perquè me l’acaba de donar, de manera que potser no entengui això que…

—Ho entendré, perquè em queda una vaga presència d’aquest record i, a més, en tinc molts d’altres de famílies, de festes i de felicitat. I d’amor.

En Jonàs va deixar anar d’una tirada el que sentia.

—Pensava que, bé, veig que no seria una manera gaire pràctica de viure, amb els Vells al mateix lloc, on potser no estarien ben atesos com ho estan ara, i que nosaltres tenim una manera de fer les coses més ben resolta. Però en qualsevol cas, estava pensant, més ben dit sentint, en realitat, doncs… que així era agradable. I que m’agradaria que nosaltres poguéssim ser així, i que vostè pogués ser el meu avi. La família del record feia l’efecte de ser una mica més…

I havent arribat en aquest punt va vacil·lar, sense poder trobar la paraula que buscava.

—Una mica més completa —va suggerir el Donador.

En Jonàs va fer que sí.

—M’ha agradat la sensació de l’amor —va confessar.

I va donar un cop d’ull a l’altaveu de la paret per assegurar-se que ningú no els escoltava.

—M’agradaria que la continuéssim tenint —va xiuxiuejar—. És clar —es va afanyar a dir—, comprenc que no funcionaria gaire bé. I que és molt millor estar organitzats tal com ara. Potser sí que era una manera perillosa de viure.

—Què vols dir?

En Jonàs va dubtar. En realitat, no estava segur del que havia volgut dir. Sentia que en allò hi havia algun risc, però tampoc no veia clar quin.

—Bé —va fer a la fi, temptejant una explicació—, tenien foc dintre l’habitació. Hi havia un foc cremant a la xemeneia. I hi havia espelmes damunt d’una taula. Jo trobo molt lògic que tot això estigui prohibit.

»Amb tot —va dir a poc a poc, gairebé com si parlés per a si mateix—, m’ha agradat la llum que feien. I l’escalfor.

* * *

—Pare, mare —va dir tímidament en havent sopat—. Us haig de fer una pregunta.

—De què es tracta, Jonàs? —va preguntar el pare.

Va haver de fer un esforç enorme per pronunciar les paraules, i es va enrojolar de vergonya. Havia vingut tot el camí des de l’Annex assajant-les mentalment.

—Vosaltres sentiu amor per mi?

Es va fer un moment de silenci violent. Després el pare va deixar anar una rialleta.

—Jonàs! Que tu vinguis amb aquestes! Precisió de llenguatge, si et plau!

—Què vols dir? —va demanar en Jonàs.

Fer riure no era ni de bon tros el que havia previst.

—Ton pare vol dir que has emprat una paraula molt genèrica, tan buida de contingut que ja pràcticament no es fa servir —va explicar curosament la mare.

En Jonàs els va mirar sense parpellejar. Buida de contingut? En sa vida no havia sentit res tan ple de contingut com aquell record.

—I no cal dir que la nostra Comunitat no pot funcionar com cal si no parlem amb precisió. Podries haver preguntat: «Esteu a gust amb mi?». Doncs la resposta és: «sí» —va dir la mare.

—O —va suggerir el pare—: «Esteu orgullosos del que faig?». I la resposta és també un «sí» sense reserves.

—Comprens per què és insatisfactori emprar una paraula com «amor»? —el va interrogar la mare.

En Jonàs va fer que sí.

—Sí, gràcies, ho entenc —va respondre lentament.

Per primera vegada deia una mentida als seus pares.

* * *

—Gabriel! —va xiuxiuejar aquella nit al Nat.

El bressol era altre cop a la seva cambra. Després de comprovar que en Gabi havia dormit bé amb en Jonàs durant quatre nits seguides, els seus pares havien declarat que l’experiment era un èxit i en Jonàs un autèntic heroi. En Gabriel estava creixent de pressa, ja gatejava, rient amunt i avall de l’habitació, i es dreçava i tot. Ara que dormia, podrien augmentar-lo de nivell al Centre de Criança, va declarar el pare, molt content; podria ser oficialment anomenat i entregat a la seva família el desembre, d’aquí a només dos mesos.

Però quan se’l van emportar, un altre cop va deixar de dormir i va tornar a xisclar a les nits.

De manera que va tornar al dormitori d’en Jonàs. Van decidir donar-li una mica més de temps. Com que en Gabi semblava que estava a gust a l’habitació d’en Jonàs, van acordar que encara hi continuaria dormint algun temps més a les nits, fins que tingués ben format l’hàbit de dormir correctament. Els Criadors eren molt optimistes sobre el futur d’en Gabriel.

No hi va haver cap resposta al xiu-xiu d’en Jonàs. En Gabriel dormia profundament.

—Les coses podrien canviar, Gabi —va continuar murmurant en Jonàs—. Podrien ser diferents. Jo no sé com, però hi ha d’haver una manera que les coses siguin diferents. Podria haver-hi colors. I avis —va afegir, fixant la mirada, a través de la penombra, al sostre del dormitori—. I tothom tindria records. Records, ja saps què vull dir —va xiuxiuejar, girant-se cap al bressol.

La respiració d’en Gabriel era profunda i compassada. A en Jonàs li agradava tenir-lo allà, encara que el secret el feia sentir culpable. Cada nit passava records a en Gabriel: records de passeigs en barca i sortides al camp sota el sol, records de pluja suau caient damunt els vidres, records de ballar descalç sobre la gespa mullada.

—Gabi!

El Nat es va bellugar lleugerament sense despertar-se. En Jonàs se’l va mirar.

—Hi podria haver amor! —va murmurar.

* * *

L’endemà al matí, per primera vegada, en Jonàs no es va prendre la pastilla. Alguna cosa dintre seu, alguna cosa que havia crescut a través dels records, li va dir que la llencés.