Capítol 17

«EL DIA D’AVUI ES DECLARA FESTA NO PROGRAMADA». En Jonàs, els seus pares i la Lily, tots, van girar el cap sorpresos cap a l’altaveu, d’on havia sortit la comunicació. Això passava molt rares vegades, i quan succeïa era un regal per a tota la Comunitat. Els adults quedaven exempts del treball del dia i els infants de l’escola, de la formació i les hores de voluntariat. Els Obrers substituts, que rebrien un altre dia de festa a canvi, es feien càrrec de totes les tasques imprescindibles: criança, distribució d’aliments i atenció als Vells. La Comunitat era lliure.

En Jonàs va fer un crit d’alegria i va deixar anar la carpeta dels deures. Estava a punt de marxar a col·legi. Ara, per a en Jonàs, el col·legi tenia menys importància, i no hauria de passar gaire temps perquè acabés la seva educació escolar. Però als Dotzes, tot i que haguessin iniciat ja la seva formació d’adults, els quedava encara memoritzar les llistes de normes inacabables i aprendre a fer servir l’última tecnologia.

Va desitjar un bon dia als pares, a la Lily i a en Gabi, i es va allunyar pedalant pel camí de bicis amb la intenció de trobar l’Asher.

Ja feia quatre setmanes que no prenia pastilles. Li havien tornat els Ardors i se sentia una mica culpable i avergonyit pels somnis plaents que tenia a les nits. Però sabia que no podia tornar al món de no sentir res en què havia viscut tant de temps.

I la seva sensibilitat exaltada omplia un àmbit més gran que simplement el dels somnis. Si bé sabia que part d’això era degut a no prendre les pastilles, pensava també que, en part, procedia dels records. Ara veia tots els colors, i a més era capaç de retenir-los. Així doncs, els arbres, l’herba i els arbustos no deixaven de ser verds mentre els mirava; les galtes rosades d’en Gabriel seguien sent-ho fins i tot quan dormia, i les pomes eren sempre, sempre vermelles.

Gràcies als records, havia vist mars i llacs de muntanya, i rierols que mormolaven en els boscos, i ara veia d’una altra manera l’ample riu de sempre, que corria al costat del camí. Distingia tota la llum, el color i la història que les seves lentes aigües contenien i arrossegaven, i sabia que hi havia un Fora d’on venia i un Fora cap on anava.

Aquest dia de festa casual i inesperat se sentia feliç, com sempre que tenia festa; però amb una felicitat més pregona que mai. Pensant, com sempre, en la precisió del llenguatge, en Jonàs es va adonar que el que estava experimentant era una profunditat dels sentiments diferent de la que havia sentit mai fins llavors. Hi havia alguna cosa que distingia aquests sentiments dels que cada nit, a cada casa, tots els ciutadans analitzaven amb xerrameca interminable.

—Em vaig enrabiar perquè algú havia trencat les normes de l’Àrea de Jocs —havia dit la Lily una vegada, cloent el puny de la maneta per indicar la seva ira.

La seva família, en Jonàs entre ells, havia comentat els possibles motius de la transgressió i la necessitat de ser comprensiu i pacient, fins que el puny de la Lily s’havia relaxat i aquell sentiment havia desaparegut.

Però ara en Jonàs s’adonava que no era ràbia, el que la Lily havia sentit. Impaciència i enfadament vulgars, això era l’únic que havia notat la seva germana. Ell ho sabia del cert perquè ara coneixia la ràbia. Havia experimentat, en els records, la injustícia i la crueltat, i havia reaccionat amb una ràbia que li brollava amb tanta violència que la idea de comentar-la tranquil·lament durant el sopar no se la podia ni imaginar.

—Avui he estat trista —havia sentit dir a la mare, i ells l’havien consolada.

En Jonàs, però, sí que havia experimentat la tristor autèntica. Havia conegut la pena que trenca el cor. I sabia que per a emocions així no hi havia cap consol fàcil. Aquestes eren més pregones i no hi havia necessitat d’explicar-les. Se sentien.

I avui sentia felicitat.

—Asher!

Va descobrir la bici del seu amic repenjada en un arbre, al límit de l’Àrea de Jocs. Hi havia altres bicis escampades per terra. Els dies de festa es podien desobeir les normes d’ordre habituals.

Va frenar fins que va aturar-se i va deixar caure la seva bici a tocar de les altres.

—Ash! —va cridar, mirant al voltant, però no hi veia ningú—. On ets?

—Fsss…!

Va ser una veu infantil la que va fer aquest so des de darrere d’un arbust proper.

—Pum, pum, pum…!

Una Onze anomenada Tània va sortir tentinejant del seu amagatall. Amb gest teatral es va agafar l’estómac i va continuar ensopegant en ziga-zaga, gemegant.

—M’has tocat! —va xisclar, i es va deixar caure a terra, tot rient.

—Bang!

En Jonàs, aturat al llindar de l’Àrea, va reconèixer la veu de l’Asher. I va veure que el seu amic corria de darrere d’un arbre a un altre, apuntant com si a la mà portés una arma imaginària.

—Bang! Compte, Jonàs! Et tinc en la meva línia de foc!

En Jonàs va recular. Es va situar darrere de la bici de l’Asher i es va agenollar per no ser vist. Era un joc al qual havia jugat sovint amb els altres infants, un joc de bons i dolents, un entreteniment innocent amb el qual donaven sortida a tota l’energia continguda, i que no acabava fins que tots jeien per terra en postures estrafolàries.

Fins aleshores mai no s’havia adonat que allò era jugar a la guerra.

—A l’atac!

Aquest crit brollà de darrere del petit magatzem on es guardava el material de jocs. Tres nens van sortir a corre-cuita, amb les seves armes imaginàries en posició de disparar.

De l’altre extrem de l’Àrea es va sentir el crit contrari:

—Contraatac!

I dels seus amagatalls va sortir una colla de nens, entre els quals en Jonàs va reconèixer la Fiona, que corrien ajupits i disparant. Uns quants es van aturar i es van dur les mans a les espatlles i al pit amb gestos exagerats, simulant que els havien tocat; es van desplomar al terra i es van quedar estesos, contenint el riure.

En Jonàs va sentir que li pujava una onada de sentiment, i sense pensar-s’ho dues vegades es va posar a caminar per l’Àrea.

—Tocat, Jonàs! —va xisclar l’Asher ocult rere l’arbre—. Pum, tocat una altra vegada!

En Jonàs es trobava sol al bell mig de l’Àrea. Uns quants nens van aixecar el cap per mirar-lo, esverats. Els dels exèrcits atacants van frenar i van jeure per observar el que feia.

Mentalment, en Jonàs va tornar a veure la cara del vailet que agonitzava al camp de batalla i que li havia demanat aigua. Li va venir de cop i volta una sensació d’ofec, com si li costés respirar.

Un dels nens va alçar un rifle imaginari i va tractar d’abatre’l fent un soroll de tret: «Fssssss!». Després d’això tots es van quedar callats, sense saber què fer, i no es va sentir sinó la respiració entretallada d’en Jonàs, que s’esforçava per no plorar.

Lentament, veient que no passava res, que no canviava res, els nens es van mirar nerviosos els uns als altres i se’n van anar. En Jonàs va sentir que agafaven les bicis i s’allunyaven pedalejant pel camí que sortia de l’Àrea.

Solament s’hi van quedar l’Asher i la Fiona.

—Què passa, Jonàs? Només era un joc —va dir la Fiona.

—L’has espatllat —va dir l’Asher malhumorat.

—No jugueu més a això —va suplicar en Jonàs.

—Sóc jo qui s’està formant per a Subdirector de Jocs —va assenyalar l’Asher, empipat—. Els jocs no són la teva àrea de conveniència.

—Competència —el va corregir en Jonàs maquinalment.

—El que sigui. Tu no pots dir a què hem de jugar, encara que aviat siguis el nou Receptor —i l’Asher el va mirar amb precaució—. Demano disculpes per no mostrar-te el respecte que mereixes —va murmurar.

—Asher —va dir en Jonàs.

Va mirar de parlar amb compte i amb amabilitat per tal d’expressar exactament el que volia dir.

—Tu no tenies manera de saber-ho. Jo tampoc no ho sabia fins fa poc. Però és un joc cruel. En el passat hi ha hagut…

—T’he demanat disculpes, Jonàs.

En Jonàs va sospirar. Era inútil, evidentment l’Asher no ho podia entendre.

—Et disculpo, Asher —va respondre fatigosament.

—Vols fer un passeig en bici pel riu, Jonàs? —va preguntar la Fiona, mossegant-se el llavi, nerviosa.

En Jonàs la va mirar: que maca que era! Per un instant fugaç va pensar que no hi havia res que li vingués més de gust que fer un passeig tranquil pel camí del riu, xerrant i rient amb la seva amiga estimada. Però sabia que aquestes estones les hi havien pres per sempre. Va fer que no amb el cap. Uns moments després els dos amics van donar mitja volta i van agafar les bicis. En Jonàs els va seguir amb la mirada mentre s’allunyaven.

Va arrossegar els peus fins al banc que hi havia al costat del magatzem i s’hi va asseure, aclaparat per un sentiment de pèrdua. La seva infantesa, les seves amistats, la sensació de seguretat sense maldecaps, tot allò semblava que s’esvaïa sense remei. Amb la seva nova sensibilitat exaltada, se sentia esclafat per la tristor d’haver vist que els altres reien i cridaven jugant a la guerra. Però sabia que ells no en podien entendre els motius, si no tenien records. Sentia un amor tan gran envers l’Asher i la Fiona! Però ells no podien sentir-lo, al seu torn, sense els records. I ell no els els podia cedir. En Jonàs va saber del cert que no podia canviar res.

* * *

De tornada a casa, aquella nit, la Lily va xerrar alegrement sobre el meravellós dia que havia passat, jugant amb els seus amics, dinant a l’aire lliure i, segons va confessar, fent una tomb molt curt amb la bicicleta del pare.

—Tinc unes ganes de rebre la meva bici el mes que ve! La del pare és massa grossa per a mi i he caigut —va explicar com si res—. Sort que en Gabriel no anava al selló d’infant!

—Doncs sí, ja ho pots ben dir! —va convenir la mare, arquejant les celles només de pensar-ho.

En Gabriel va bellugar els braços en sentir el seu nom. S’havia aventurat a caminar feia tan sols una setmana. El pare deia que els primers passos d’un Nat eren sempre motiu de celebració al Centre de Criança, però també el moment en què la palmeta entrava en acció. Ara cada nit el pare duia aquest instrument a casa, per si de cas en Gabriel es portava malament.

Però en Gabriel era una criatureta feliç i de bon caràcter. Ara es movia per l’habitació tentinejant, mentre reia. «Gai!», trinava. «Gai!». Així era com s’anomenava a ell mateix.

En Jonàs es va animar. Encara que havia estat un dia depriment per a ell, després d’un començament tan bo, va deixar de banda les seves idees fosques. Començaria a ensenyar a la Lily a muntar en bici, va pensar, per tal que pogués sortir pedalant amb el cap ben alt després de la Cerimònia del Nou, que seria aviat. Costava creure que ja tornés a ser gairebé desembre, que hagués transcorregut pràcticament un any d’ençà que en Jonàs havia arribat a Dotze.

Va somriure veient com el Nat plantava curosament un peuet davant de l’altre, molt content amb cada pas que aconseguia fer.

—Avui vull anar-me’n a dormir aviat —va dir el pare—. Demà tindré un dia de molta feina. Demà naixeran els bessons i, segons els resultats de les proves, són idèntics.

—Un es queda aquí i l’altre se’n va a Fora —va cantussejar la Lily—. Un es queda aquí i l’altre se’n va a Fo…

—Tu el dus Fora, pare? —la va interrompre en Jonàs.

—No, jo només haig de fer la selecció. Els peso, entrego el més gran al Criador que és al costat, esperant, i després el més menut el poso tot net i confortable. Aleshores faig una petita Cerimònia d’Alliberament i… —va abaixar els ulls, somrient cap a en Gabriel—. Li dic adéééu… —va fer, amb aquella veu dolça tan especial que posava per parlar al Nat, i va fer el gest familiar d’acomiadar-se amb la mà.

En Gabriel va riure i va repetir el mateix gest cap a ell.

—I ve una altra persona a buscar-lo? Algú de Fora?

—Això mateix, Jonasset.

En Jonàs va posar els ulls en blanc en sentir en boca del pare aquell diminutiu tan babau.

La Lily estava sumida en cabòries profundes:

—I si al bessó petit li imposen nom a Fora, un nom com, per exemple, Jonathan, i aquí, a la nostra Comunitat, al bessó que s’hi queda se li imposa també el nom de Jonathan? Llavors hi hauria dos nens amb el mateix nom i semblarien exactament el mateix, i un dia, potser quan fossin Sisos, un grup de Sisos aniria en autobús a visitar una altra Comunitat, i allí a l’altra Comunitat, a l’altre grup de Sisos, hi hauria un Jonathan, i llavors qui sap si s’equivocarien i s’endurien cap a casa el Jonathan que no era, i vés a saber si els seus pares no se n’adonarien i llavors…

Va fer una pausa per respirar.

—Lily —va dir la mare—, tinc una idea estupenda. Vés a saber si quan tu siguis Dotze et donen la Missió de Contacontes! Em penso que fa molt temps que no tenim Contacontes a la Comunitat. Però si jo estigués al Comitè, et ben asseguro que t’escolliria per a aquest càrrec!

La Lily va somriure àmpliament.

—Jo tinc una idea millor per a un altre conte —va anunciar—. I si fóssim tots bessons, i no ho sabéssim, i aleshores a Fora hi hagués una altra Lily i un altre Jonàs i un altre Pare i un altre Asher i una altra Presidenta dels Ancians i un altre…?

El pare va gemegar.

—Lily —va dir—: és hora d’anar al llit.